Memòries XXII - SOC UN ESPIA!

Memòries XXII
(22/23 anys -1948/49)
Aquí em teniu, doncs, “havent complert amb la Pàtria” a la Italiana, o sigui, fent marxa enrere, amb més fam que quan venia els entrepans de la tia Angelina a la plaça de la Universitat, estudiant i llegint tot el que podia abastar i enamorat fins a la punta dels peus...
El gimnàs havia acabat per deixar-lo. La decisió havia estat ajudada per un xicot que també s’entrenava al Price i que era un pes fort normal i ben armat. No recordo molt bé com va anar el tema, però em sembla que un dia l’Elvireta va venir amb mi al Price i la hi vaig presentar. El cas es que un altre dia l’entrenador Ignacio Ara ens va posar a tots dos fer un parell de rounds. Jo estava una mica “cremat” doncs aquest noi –em sembla es deia Ricard- no havia parat de fer-me preguntes sobre l’Elvireta, on treballava, on vivia, etc., i vaig pensar que aquella seria una bona oportunitat per a mostrar-li la mena de “protector” que ella ja tenia amb mi.
Però, com he dit abans, jo no era un pes pesat típic i ell, el Ricard, si ho era, o sigui que quan vàrem acabar els 2 assalts tenia la cara un xic inflada, i sort del protector.
Aquella nit, l’Elvireta quan em va veure em va donar a escollir tranquil•lament entre ella i la boxa i allò era el que jo necessitava per deixar-ho córrer, o sigui que em va faltar temps per dir-li al Ara que ho deixava. Ell ho va entendre tot seguit però em va insistir molt en que amb les cames que Déu m’havia procurat podria ser bo amb la lluita Lleonesa, que llavors es practicava simultàniament amb el Catch, o el que ara en diem lluita lliure.
Aquest tipus de lluita es basa més aviat amb claus de cames. Un agafa al contrari per la cintura i ha de tombar-lo d’esquena a terra (també ho fan els turcs, excepte que ells s’empastifen amb oli). Amb les cames, un cop a terra, pots encerclar al contrari per la cintura fins que es rendeixi.
Així que vaig fer una prova amb un "manso" més gran que jo i, en efecte, quan vàrem caure tots dos a terra el vaig enganxar amb les cames i allà es va acabar l’assalt.
Però com la prohibició de l’Elvireta afectava a tot el Price vaig deixar-ho córrer definitivament.
I després diuen que són el sexe dèbil...
Però, no tot era dolent, doncs m’estalviava la quota mensual que podia destinar-la a menjar una mica millor.
I havent demostrat que per ella era capaç de fer el que calgués li vaig dir que creia que ja era hora de parlar seriosament del nostre futur cosa que jo em mostrava totalment disposat a fer. Amb 22 anys ho veia tot de color rosat i en qualsevol cas jo només somiava en poder-nos casar. Així que li vaig dir que, si li semblava bé, aniria a parlar amb els seus pares o, com es deia abans, a “pedir su mano” i tota la resta...
Sempre recordaré aquell primer dia de contacte. El seu pare estava assegut al cap de taula, com correspon, la seva mare entrant i sortint de la cuina, i les 3 filles a la cuina escoltant el que es deia. Evidentment, cap de nosaltres tenia experiència de situacions semblants i, per tant, tots estàvem bastant embarassats i neguitosos. L’Elvireta només tenia 20 anyets i per tant, era menor d’edat fins als 21 (els 18 encara no existien).
Jo tenia que causar una bona impressió i fer entendre a la seva família que el millor que li podia passar a la seva filla era casar-se amb mi. I vaig parlar i parlar com un lloro i novament això em va salvar.
El senyor Gol, que a cada pregunta que em feia havia d’aguantar el xàfec de la meva resposta, va acabar explicant-me les seves aventures a l’Àfrica del nord amb l’exèrcit. La seva mare, que tenia un cor que no li cabia al pit, em va abraçar i va donar-me la benvinguda com a un nou fill, i la realitat és que sempre em va tractar com a tal.
La germaneta petita (17 anys), més contenta que un pèsol i la gran (23), bé, em sembla recordar que fent el “paripé”, o sigui, fingint que se’n alegrava però, en el fons, molt futudeta de gelosia perquè la germana mitjana ja s’havia compromès...
No vàrem parlar encara de data de boda, però sí de que, des d’aquell moment, jo em posava en marxa amb aquella idea fixa al cap.
Un “interludi” es va produir quan encara dormia a casa de la tia Lola i de l’Augusto. Un cap de setmana em vaig quedar al llit amb febre i recordo que l’Augusto, parlant amb la seva germana Rosario (la infermera) que havia vingut a veure’ls, en referir-se a mi i, probablement, pensant que no podia sentir-los, li va dir que creia que tenia el “bacilo de Kock” o sigui, que estava tuberculós.
Aquella mateixa setmana, i seguint el consell del Sr. Fortuny a qui li havia mencionat el comentari del meu tiet, vaig anar a veure a un reconegut tisiòleg, amic del sr. Fortuny, un tal doctor Cid. Aquest metge em va fer unes proves ràpidament i va arribar a la conclusió de que no hi havia vestigis de tuberculosis, però sí d’una esplèndida anèmia.
Jo vaig comentar el fet i el diagnòstic amb l’Elvireta i aquesta ho féu amb la seva mare, que immediatament, es va arremangar i va decidir que havia de salvar els mobles. I, em sembla, que de forma quasi permanent des d’aquell moment, em va tenir d’hoste a casa seva a l’hora de dinar, el que, sens dubte, em va salvar la vida, doncs m’atipava com un lladre. No oblidaré mai les truites de patates que em feia menjar senceres.
I així, a més de fer família, vaig curar-me de qualsevol anèmia mentre anava augmentant de pes i posant-me mes maco que un “San Luís”.
Durant aquest espai de temps, no obstant, varen passar més coses. No les enumeraré per ordre de dates doncs no ho recordo bé, però sí per ordre d’importància.
De sortida, la meva tieta Lola –que sí estava tuberculosa- va morir. La pobre no havia tingut mai molta salut i els dos fills (com en el cas de la meva mare) havien anat minant la poca que li quedava...
I un mal dia ens va deixar...
L’Augusto no va trigar gaire en tornar-se a casar o a “viure en parella” que diríem ara. Fins que un dia, va decidir pujar a la torre de Jaume I (la del port), obrir un dels finestrals quan no el veien, i saltar, deixant una carta adreçada als fills.
La seva tieta Rosario va haver de fer-se’n càrrec d’ells doncs la “parella” no va voler saber res i la tia Angelina tampoc. I l’avia, òbviament, no podia fer doncs no disposava ni de casa ni de cap possibilitat d’ajudar-los.
Cal dir que la Rosario els va ajudar tant com va poder i així tots dos pogueren acabar els estudis a l’ Institut i posar-se a treballar tot seguit. L’Augusto Jr. va aconseguir fer-se un nom com a decorador d’aparadors (escaparatista en castellà) doncs tenia molt bon gust i em consta que, fins i tot, havia fet algun aparador per Loewe, quan aquests s’estaven al carrer Consell de Cent/Passeig de Gràcia.
La Sarita va casar-se i ja li vaig perdre la pista.
Un altre esdeveniment és que, endut per la dèria de guanyar prou per formar una família, vaig acomiadar-me del Sr. Fortuny (ens va saber greu a tots dos) per entrar de comercial a la casa Eléctrica Comercial Corominas, S.A., del carrer Fontanella, empresa que es dedicava a la venta al major d’articles elèctrics de tot tipus, des de cable fins a endolls.
Veient que el sistema de tenir més augments de sou dels normals radicava en el canvi de treball tant freqüent com possible, des que treballava pel Sr. Fortuny havia estat cercant nova feina, i ara que ja n’havia aconseguit una de bastant bona, continuava amb el projecte.
Així, doncs, el 15 d’agost del 1948 (el 1er d’agost m’havia acomiadat del Sr. Fortuny i m’havia reservat 15 dies com a vacances i perquè s’havia presentat la primera ocasió de fer un viatge per mar) vaig iniciar les meves activitats a l’Eléctrica Comercial Corominas, amb un sou de 1.100 pts.! Tot un capital...
Però deixeu-me explicar perquè necessitava 15 dies d’esbarjo i eufòria.
El patró de la botiga de la sabateria on treballava l’Elvireta – el Sr. Soriano – havia ofert en un accés de generositat laboral una setmaneta de vacances pagades a Mallorca, a les 3 dependentes més antigues que tenia (una era l’Elvireta, una altra la Victòria –encara amiga d’ella i vídua – i l’altra no recordo qui era).
A mi no em feia massa patxoca que l’esmentat Sr. Soriano s’emportés 3 jovenetes de menys de 20 anys en un viatge com aquell. De fet, me’l mirava com si fos un sàtir que volgués aprofitar-se de la santa innocència d’aquelles angelicals criatures, sobre tot de la meva. La qüestió és que la gelosia em rossegava per dintre però no volia dir res perquè, francament, no tenia indicis de la pretesa lascívia que imputava al Sr. Soriano ni de que les intencions d’aquest fossin llicencioses.
Així que seguint el consell anglès “if you can’t lick them, join them”, que vol dir “si no pots guanyar-los, uneix-te a n’ells”, vaig concebre un pla digne d’una òpera de Verdi.
La cosa era seguir-los sense que l’Elvireta ho sabés i un cop allà, a Palma, ja veuríem! Va ser llavors quan vaig comprendre, encara que massa tard, que la meva autèntica vocació hauria estat la de espia. Espia tipus Russel Philby, que durant 9 anys va ser espia de la CIA i del MI5, quan realment era un doble agent de la KGB. Encara que em sembla hauria acabat més aviat com el pobre Phillip Marlowe, de Raymond Chandler, que era un detectiu privat que es passava la vida rebent bufetades de tota classe de marits gelosos.
Sigui com sigui, em vaig comprar un barret d’ala més aviat ampla i una gavardina de segona mà (imagineu-vos, per passar desapercebut, un barret i gavardina al mes d’agost!!) i juro pels meus fills, que sou vosaltres, que vaig pujar al vaixell quan ells ja havien pujat i ningú no se’n va adonar d’aquell personatge tan sinistre que pujava a bord. Ni tampoc els pares de l’Elvireta que havien baixat al port per acomiadar-se!
No voldria equivocar-me però em sembla recordar que el nom del vaixell era el Ciudad de Mahón, de la Transmediterrànea, que jo veia com el Titànic, i això que encara no havia vist la pel•lícula. Llavors els vaixells que anaven a Palma fondejaven al moll de la Pau, al costat de la Duana. I els familiars que anaven a acomiadar al passatge s’amuntegaven a les escales del port.
Però ningú no hem va veure ni conèixer.
Amb una sang freda digna de 007 vaig comprar al peu de Colom on les venien un parell de paperines de cigrons cuits i vaig pujar a bord amb el barret ben encasquetat perquè no se’n veiessin els ulls, mastegant cigrons i amb un somriure despectiu, com dient: soc el millor. Com m’havia fitxat a on es dirigien les noies jo vaig anar-me’n ràpidament, amb la meva maleteta de cartró, a l’altre costat. O sigui, si elles estaven a proa jo, astutament, vaig anar a popa!
La nit vaig passar-la a la coberta (millor dit a la coberta tancada que tenia el vaixell) doncs el bitllet era molt més barat. A més si el vaixell s’enfonsava jo salvaria a l’Elvireta encara que l’hagués de dur nedant a Palma. I a mitja nit, quan només quedàvem els paries com jo, vaig prendre’m un Café amb llet, una pasta, i a dormir amb el barret sobre la cara i la gavardina fins al coll.
Algú que em deuria veure amb ella i es va sorprendre, llavors se’n deuria adonar de la meva intel•ligència, doncs tot i que érem a l’agost, feia fresqueta a bord...
No estava preocupat per les noies perquè les 3 s’estaven en un camarot i el Sr. Soriano en un altre, amb la que segurament, era la seva dona.
Si anava amb una altra dona de la seva edat no havia de preocupar-me més que de l’element masculí de Ses Illes.
L’arribada va ser molt emocionant. Era el primer cop que anava de viatge perquè quan vaig venir de Cuba no deu comptar, oi? El primer que vaig veure des de la coberta va ser la Catedral tan magnífica i, de sobte, em vaig trobar al port sense saber on anar. Jo sabia on anirien elles. A una pensió quina adreça m’havia donat l’Elvireta per si la volia trucar, pensant, és clar que ho faria des de Barcelona. Però jo no havia pensat on m’allotjaria.
Cap problema, però! Com a Barcelona, a l’arribada del vaixell hi havia tota una munió de “comissionistes” que et deien si volies anar a la seva pensió o hotel. Jo vaig descartar ràpidament els hotels i vaig escollir un home que duia una gorra molt atrotinada que deia Pensión Regina. Vaig pensar que era com un presagi de bona sort, doncs es deia com la meva cosina que m’havia fet tilin quan era jove i inexpert. Vaig damnar-li el preu i em va convenir, o sigui que ens varem posar en marxa.
Estava pel casc antic i una mica lluny, però això m’era indiferent. Llavors, jo caminava i les distàncies no hem feien por.
Vaig passar tot el dia dedicat a conèixer Palma a peu i a la tarda vaig trucar a l’Elvireta per preguntar-li si havien tingut bon viatge. Suprema astúcia per saber on anirien l’endemà, i en varem dir que a Sóller.
I cap a Sóller que hi vaig fer cap en autobús l’endemà matí i allà que me’ls vaig retrobar a tots, sense que em reconeguessin. La gavardina l’havia deixat a la pensió però el barret el duia tan encasquetat que gairebé no hi veia.
La pega va ser que després van marxar a Valldemosa doncs ells anaven amb l’excursió tradicional i jo no, pel que després de prendre un entrepà al port, vaig tornar a agafar l’autobús de retorn a Palma.
Al vespre vaig tornar a trucar-la i em va dir que anirien a les Coves del Drac, a Porto Cristo. I, bingo, a primera hora, ja estava a bord del primer autobús cap a aquell indret. Sortosament que teníem autobusos per anar a tot arreu.
I demà us explicaré la continuació del viatge, si Déu vol!