MEMÒRIES XXXIII - 1952/61!

06/08/2010
MEMÒRIES XXXIII– 1952/61!
Evidentment, l’Elvireta i un servidor ja ens havien situat a un nivell molt satisfactori, però mentrestant, com anava Espanya?
La vida dels pobles té fases i moments quan sembla que el temps s’atura i tot es deté. Llavors es cerca l’empara del que creiem segur i es recorre al refugi de la continuïtat. Però, n’hi ha d’altres moments en els quals el curs històric s’accelera, les ruptures es multipliquen i entrem en un tumult de canvis i transformacions.
És a aquesta segona categoria que crec pertanyen les dècades dels anys 60 i 70. Efectivament, en aquestes dues dècades, sobre tot en la primera, és quan té lloc la gran mutació d’Espanya i quan en aquesta s’opera una metamorfosi total.
Y això, encara que ara pocs ho volen admetre, passà durant el franquisme.
El fracàs del model autàrquic va fer que la política econòmica del país prengués un gir considerable. Es varen liberalitzar parcialment els preus, el comerç i el trànsit de mercaderies que fins al 51 circulaven amb uns permisos de la Comisaría de Abastecimientos y Transportes, i el 1952 es va acabar el racionament d’aliments.

Totes aquestes mesures van millorar l’economia espanyola per bé que no va ser fins al 1954 que vàrem superar la renda per habitant del 1935.

L’Espanya franquista llavors aposta pel capitalisme de mercat del món occidental i vol integrar-se en la Comunitat Europea (el 1951 es firma el tractat de la C.E. del Carbó i de l’Acer, que serà el primer acord pres pels 6 països fundadors, posteriors signataris del Tractat de Roma, el 1957) i, per tant, no té cap més remei que obrir les portes i tractar d’homologar-se amb els principis i usatges de la CEE.

Per això ha de renunciar als models autoritaris dels 40 i 50, escometent una modernització accelerada.

Evidentment, no va ser Franco i els seus ministres els que ho assoliren, sino la societat civil espanyola que va saber distanciar-se dels avatars polítics, imprimint un ritme de canvi als diferents sectors de la economia nacional.
I el govern no podia fer res més que adaptar-s’hi.
Una mica com passa ara, excepte que el desprestigi del govern és molt més gran que el qui havia contra Franco i, per tant, la gent es malfia més. Però, en últim terme haurà de tornar a ser la societat civil la que reaccioni i ens tregui del marasme.

Els EUA i la URSS havien estat aliats durant la WWII, però pràcticament en acabar el conflicte el 1947, ja es va començar a gestar la anomenada Guerra Freda.

Naturalment, les primeres conseqüències d’aquesta situació varen ser el reforçament de l’influencia soviètica en tot l’est d’Europa mentre els EUA, França i Anglaterra consolidaven la seva, en tota l’Europa Occidental.

Aquesta lluita de poder i d’interessos estratègics va resultar favorable per Espanya. Els EUA varen acordar amb el Franco l’establiment de bases militars en territori Espanyol, concretament a Rota (Cadis), Morón, Zaragoza i Torrejón de Ardoz (Madrid), que varen quedar definitivament instal•lades el 1953.

Prèviament, el govern de Franco ja havia estat reconegut pels aliats, doncs el anticomunisme franquista era la garantia que al sud d’Europa tindrien un front oposat a la influència soviètica.

El 1959 Franco rebé a Eisenhower al palau del Pardo i, per tant, queda oficialment admès en el concert occidental. O sigui que, igual que quan l’Artur nomenava cavallers als de la taula rodona amb un copet d’espasa a les espatlles, l ’Eisenhower el va nomenar cavaller amb una abraçada. Al cap i a la fi, tots dos eren generals...

Això era important, doncs a Grècia i, sobretot a Itàlia, el comunisme estava fruint d’una gran difusió mentre a Espanya era totalment il•legal.

Així el 1951 Espanya va començar a rebre assistència econòmica, que si bé era molt inferior a la que el Plan Marshall va representar per l’UK, França, Alemanya Occidental i Itàlia, ens va anar força bé per ajudar-nos a sortir del marasme de la nostra pròpia guerra civil.

D’aquesta situació surt la magnífica pel•lícula de Berlanga, “Bienvenido Mr. Marshall” (1953) que suposo tots heu vist en algun moment.

(Un incís: han passat 57 anys, però l’alcalde de Benhavis (on està l’Hotel Villa Padierna, hostatge de la primera Dama dels EUA), va posar una pancarta enorme a l’entrada del poble (com féu l’alcalde de Bienvenido Mr. Marshall) que deia “Welcome Mrs. Obama” entre mig de les banderes dels EUA i d’Espanya.
Tota una grollera mostra de “paletocracia” com la de la pel•lícula. Es veu que no hem canviat massa.
Sortosament, l’alcalde de Marbella sembla va suggerir a l’altre que la retirés i va haver de fer-ho.)

Degut a aquesta ajuda vàrem poder importar molts bens d’equipament que mancaven i que varen ser fonamentals per el posterior desenvolupament del país, encara que aquest també ens dugué una inflació monetària amb el consegüent malestar social.

El 1957 va entrar a formar part del govern un grup de “tecnòcrates” del Opus Dei (Ullastres, Lopez Bravo i López Rodó) que, com a mínim, tenien una considerable avantatge sobre els anteriors ministres corruptes del règim, i que consistia bàsicament en que eren honrats i força tècnics. Ells varen donar el gir definitiu a la política econòmica posant en marxa el famós “Plan de Estabilización” (1959/1961), seguint, i conforme a, les directrius del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional.

Un important efecte social d’aquest pla va ser l’emigració d’uns dos milions d’espanyols, la major part dels quals procedien del món rural. Aquesta es va produir en els anys 60, i es va distribuir entre Alemanya, Suïssa, Bèlgica i el nord de França.

Tanmateix, aquest pla d’estabilització va ser tot un èxit:
El pla marcava una sèrie d’objectius a aconseguir: estabilitat econòmica, equilibri de la balança de pagament i enfortiment de la moneda.
D’una banda les mesures varen ser estabilitzadores i de l’altra , establiren una política d’austeritat, que és el que s’hauria de fer ara.

S’anuncia la convertibilitat de la pesseta, fixant el tipus de canvi del dòlar de 42 pessetes fins a 60. Això va venir acompanyat d’una sèrie de crèdits molt importants d’organismes internacionals i del propi govern nord americà.

Es varen apujar els tipus d’interès bancaris i es varen limitar la concessió de crèdits congelant el salaris. Això, naturalment, per tractar de reduir la ’inflació existent.

La inversió estrangera s’incrementà fortament degut a que la ma d’obra espanyola era molt més barata que a la resta d’Europa i es limità la despesa pública.

La conseqüència, és clar, fou que a partir del 1961 és precipità el creixement econòmic. Entre aquesta data i el 1973 varen créixer ràpidament l’industria i els serveis, començant, al mateix temps, l’auge del turisme. Aquest desenvolupament juntament amb l’emigració massiva i el fet que les dones encara entraven en el món del treball de forma reduïda va, pràcticament, acabar amb l’atur.

Així vàrem arribar a tenir superàvit a la balança de pagaments doncs el dèficit històric s’anava compensant amb el turisme, la inversió estrangera i les remeses dels emigrants.

Això sí. El desequilibri entre regions amb turisme i les que no en tenien es va fer més gran, així com la despoblació de les zones rurals on gran part de la població (sobre tot els joves) havia emigrat a les grans ciutats o a l’estranger.

I, contràriament, al que alguns ens volen explicar ara, la Seguretat Social es va estendre per primer cop a pràcticament tothom.

A la vella Europa, mentre, es trobaven en el moment culminant de la recuperació post-bèl•lica, que va produir els anomenats “gloriosos 30 anys” (1945/1975), els quals varen suposar una reconstrucció econòmica total i una sotragada social sense precedents, la punta de llança de la qual varen ser, sense cap dubte, els esdeveniments del Maig Francès del 68.

Encara que, oficialment, aquí no se’n parlà massa d’aquest fet, les nombroses commocions i alteracions que es produïren a l’Europa Occidental com a conseqüència del Maig Francès (sobre tot a França, Alemanya i països Nòrdics), varen repercutir en el nostre país com les darreres onades d’un gran tsunami.

I la societat de consum es va anant consolidant. Des del 1956 ja teníem TV i el 1966 vàrem poder fruir d’un canal de TV addicional (UHF). Al 1968 vàrem adaptar-nos al sistema alemany PAL, que permetia les retransmissions en color que, de fet, varen iniciar-se el 1969. En el 1969, dos terços de les llars espanyoles on hi havia cobertura, ja tenien TV, i una quarta part ja anava en cotxe.

Nosaltres, inicialment varen comprar a terminis (el meu sistema preferit de compra) el primer TV, si no vaig errat, el 1959, i era un Kolster portàtil de 12 polzades.

Però ràpidament vaig poder comprar una TV a França (que va venir per camió, més o menys de contraban) un Radiola (crec que era el Philips Francès) de 21”, en blanc i negre. Era un trasto enorme i el vàrem comprar amb motiu d’un partit de futbol, no recordo quin.

Tot això va dur com a conseqüència, d’una banda la pèrdua d’influència de l’Església en la societat, i de l’altra la còpia de les modes i costums que ens arribaven d’altres països per la TV (sobre tot dels EUA) i, de retruc, noves costums de relació social i sexual, fomentades també per les turistes nòrdiques que venien a la recerca del famós “Latin Lover” de pel en pit, tipus Alfredo Landa.

Pel que fa a la meva feina vaig continuar anant a Marroc fins el 1963, quan aquest país va tenir un conflicte bèl•lic amb Algèria. Però vaig poder viure les festivitats de la independència que Mohamed V va obtenir de França i Espanya el 1958.
De fet, primer anava, com he dit com a representant de Cobexport, després de Savinco (ara en parlarem) i, finalment, en nom propi.

Continuava venent regenerats i teixits estampats i quan passava per Tànger –que era molt sovint- aprofitava per dur joguines pel Claudiet i el Jordiet, com ara la col•lecció dels trens Marklin, que ha tingut una fi desconeguda.

Tànger havia esdevingut un port franc i allà podien trobar-se molts articles molt bé de preu, com a perfums, joguines i fins i tot, medicines. Vaig fer uns quant amics jueus que dominaven el comerç, com els Toledanos i els Pinto, i el pare del famós milionari Argentí, Jacob Hachuel.

Tots ells varen haver de retornar a Madrid quan la seva situació a Tànger esdevingué insostenible, sota Hassan II.

Dels meus viatges al Marroc vaig dur-me’n, a més d’alguns amics, un tifus exantemàtic, que vaig agafar segurament menjant els “pinxitos” que venien al carrer, que estaven molt bons, però que mancaven d’higiene.

40 dies de llit, i la pobre Elvireta cuidant-me con la millor infermera, doncs havia de punxar-me diàriament...

Mentre, s’havien produït alguns canvis a la feina. Després del meu nomenament com a Director Comercial de Cobexport, i com a resultat de l’èxit de les mantes de regenerat i d’altres operacions amb teixits, el Joan Vidal em va dir que tenia plans per a un servidor.

L’any 53 s’havia associat amb un portuguès de nom Eduardo Rodrigues Neto i havien muntat una societat de comerç exterior que batejaren com SAVINCO, Lda., amb la seu social a la rua da Madalena, 30, a prop de la Plaça do Comerço.
El Joan volia que me’n fes càrrec, com a gerent de l’empresa, organitzés una xarxa de vendes a l’estranger i formés a un substitut.
Aparentment, el Sr. Neto no havia tingut massa èxit fins a aquells moments, i només venien alguns productes colonials d’Angola i Moçambiquès i filats d’Espanya, dels que fèiem nosaltres.

En Vidal em va dir que en garantia uns ingressos millors que els que tenia a Cobexport (que llavors eren de l’ordre de les 15.000 pessetes al mes (210.000 a l’any). Cobexport m’abonaria a la Caixa de Barcelona (on teníem el compte) la major part del sou i em deixaria uns quants “escudos” per les despeses que pugues tenir, tenint compte que aniria amb totes les despeses pagades.

Tot això no em feia molta gràcia, doncs el Claudiet tenia 4 anys i el Jordiet un anyet i escaig i l’Elvireta restava sola, tot i que tenia l’ajut d’una noia de fer feines.

Però com l’experiència era interessant i si no hi anava jo, aniria el meu segon, un tal Bordas, que somiava amb prendre’m el lloc, llevat del fet que les oportunitats cal agafar-les com i quan venen, vàrem decidir amb l’Elvireta que fes la prova.

Així doncs, vaig agafar el portant i me’n vaig anar cap a Lisboa on ja m’esperava el Sr. Neto.

No vaig esbrinar-ho mai del tot, però estic segur que aquest personatge era tot un petit “mafiós” que tenia més aviat a SAVINCO com a tapadora de negocis més profitosos.

En qualsevol cas vivia “a lo grande”. Em va venir a cercar a l’aeroport amb un Jaguar enorme i em va acompanyar fins a l’Hotel Liz, a l’avinguda da Liberdade, davant de l’Hotel Tivoli. No sé si encara existeix, però era un hoteler confortable i petit.

L’endemà em va dur al despatx i em va presentar a la que feia de secretaria d’ell, una noia molt trempada, que es deia Gabriela. Com llavors els portuguesos eren molt formals, tots li dèiem menina Gabriela, o sigui l’equivalent a senyoreta.

També vaig conèixer a un tal Campos Silva, que era un home d’uns 30 anys que se suposava ajudava al Sr. Neto en els afers particulars d’aquest. Res a veure, doncs, amb Savinco.

Aquest Campos era com un “chulo piscines”, que en diríem ara, elegantíssim, bona planta i amb un diamant com agulla de corbata!

La menina Gabriela, que tenia 22 anys, era més aviat lletgeta i peluda. En aquells temps les dones portugueses tenien uns pels a cames i braços que semblaven goril•les. Però això deuria excitar als homes portuguesos, doncs no se’ls afaitaven. Però era molt eficient i bona noia.

Després d’un primer contacte, doncs, amb el despatx i explicar-me per sobre els temes pendents, el Neto em va acompanyar a casa seva i em presentà a la seva senyora. Igualment peluda però distingida.
Vivien en una torre força gran a Estoril, a uns 30 kms., de Lisboa, però llavors ja tenien una magnífica autopista que unia Estoril i Lisboa.

Després vàrem anar a dinar a Cascaes i en va voler ensenyar el famós palau da Pena, de Sintra, residència dels Reis del segle XIX.

I l’endemà a treballar!

Vaig poder fer força feina amb poc temps. Suro (els primers productors del món) per Alemanya i Anglaterra; teixits i confecció pel Marroc i ceràmica i articles de regal per a l’EFTA, de la qual Portugal era membre fundador.

Dos o tres cops al mes, pujava a Barcelona el cap de setmana, per a veure la família i en un d’aquests viatges vaig posar-me en contacte amb el meu padrí de boda, el Jordi Camps, a qui li vaig parlar de la possibilitat de substituir-me a Savinco.

Un any més gran que jo, estava treballant en una industria del Poble Nou i, quan li vaig dir la meva idea li va semblar de perles. Així que no feia encara 6 mesos que hi era que el Jordi va arribar a Lisboa.

Com també parlava Anglès i Francès força bé va poder-se integrar sense gaires problemes amb el negoci.

Per a mi va representar un gran descans aquest ajut llevat del fet que representava que podria tornar a casa.

Però el temps que varen estar junts a Lisboa ho vàrem passar força bé i ens férem un tip de riure a expenses dels Portuguesos i del seu idioma.

Paraules com “Cabeleireiro” per “Peluquero” o “Paralelepípedo”, per “Adoquín”, ens feien molta gràcia.

Aquells anys Portugal estava en conflicte amb la Índia, per la colònia de Goa, que el Govern Indi volia annexionar-se, després d’haver assolit la independència dels Britànics l’any 1947.

Però Oliveira Salazar (gran amic de Franco i dictador com ell) no estava per raons, i va fer posar per tot Portugal uns cartells que ens semblaven molt divertits. Deien “No estamos de luto, estamos de luta” que vol dir “que no plorem sinó lluitem”.
De fet Salazar tractava de mentalitzar al poble per a una eventual guerra contra la Índia. Sortosament per a ells, el 1961, els Indis, envaïren Goa i es va acabar la història.

Jo vaig, doncs, tornar el 56 a Espanya i poc temps després, el Jordi em va dir que havia trobat l’amor de la seva vida. Una anglesa que treballava a Lisboa i amb la que continua, si encara es viu.

Varen tenir una filla, Magda Camps, que al 77 va ser campiona de natació d’Espanya en els 100 mts. lliures, en crol. Malauradament, la Federació Espanyola de Natació, la va separar a perpetuïtat de la natació espanyola, perquè a Berlin, quan participava en els campionats del Món, va veure a uns directius de la Federació que sortien d’una sauna (que era un bordell) amb un grup de noies molt alegres, i ho va denunciar en arribar a Barcelona a la Federació. Aquesta, en agraïment, la van expulsar...
Les veritats, a vegades, es paguen cares...

Bé, on deixaré aquí per ara, doncs al pròxim hi ha canvis forts.

Petonets
Pater