MEMÒRIES XXIX – 1951 - CLAUDI JR. APAREIX EN ESCENA
El temps passava lentament per tots dos. Per l’Elvireta perquè, com és natural, cada cop se li feia més feixuc el moure’s. Per tractar-se del primer fill el tocòleg deia que estava molt grassa per bé que ens assegurava que tant el nen (o nena, doncs llavors no se sabia amb antelació) com la mare estaven bé de salut.
La seva mare l’ajudava tant com podia i sempre estava disposada a fer el que calgués.
Llavors, no hi havia encara ecografies com ara i els metges funcionaven més d’oïdes amb els estetoscopis que de cap més altre forma. En principi, el seguiment de la pacient el feia una llevadora que depenia del tocòleg i que, molt sovint, si no hi havia complicacions, ajudava directament a la mare a donar a llum al nounat.
També, i en general, gairebé totes les dones – exceptuant els casos que podien complicar-se – donaven a llum a casa. Bé tota la vida s’havia fet així i era el que les futures avies aconsellaven a les filles.
Per aquesta raó, a les farmàcies llogaven en aquells temps unes cistelles que disposaven de tot un conjunt d’aparells, desinfectants, medicines, gases, i en general, de tot allò que pogués fer falta pel moment del part. Era el material que suposadament caldria a la llevadora per resoldre qualsevol problema en un part a domicili.
El metge li havia recomanat a l’Elvireta que caminés força cada dia i, així, quan jo tornava de la feina, sobre quarts de vuit, marxaven tots dos a passejar fins a quarts de deu (pel passeig del Dr. Pi i Molist o fins a Horta). La pobre, cap al final, arribava extenuada del tot però, en definitiva, era l’equivalent al tipus de gimnàstica que es feia anys després quan tot el procés d’obstètrics va anar modernitzant-se, i la qüestió és que li va anar força bé.
Afortunadament, la part més passada es va correspondre amb la primavera el que va segurament alleujar les molèsties que, sens dubte, hauria experimentat amb la calor de l’estiu.
Quan va arribar el dia que, segons la previsió del metge, tenia que donar a llum (un dijous 14 de juny), a la tarda ens varem mobilitzar la seva mare, la llevadora i jo mateix i, en efecte, l’Elvireta va començar a experimentar les primeres contraccions.
La llevadora, que Déu tingui confosa en les tenebres de l’Infern, deia que tot anava de meravella. De meravella, perquè la mala bestia, per por de perdre la propina que s’acostumava a donar un cop nascut el petit, no volia cridar al metge.
I així quan l’Elvireta ja no podia empènyer més (i jo agenollat a sobre del seu ventre i empenyent, tampoc) vaig fer cas omís de la bestia i vaig trucar al metge demanant-li que vingués immediatament, doncs ja feia 6 o 7 hores que lluitàvem en va i tant la vida de la mare com la del fill corrien perill. Deuria cridar molt o trobar-me el metge molt decidit a escanyar a la llevadora, el cas és que mitja hora més tard, com a molt, ja estava a casa.
En veure com estava l’Elvireta i en veure’m a mi, que li deia que volia anar a la clínica immediatament, em va fer cas (no tenia altre remei) i en un taxi varen sortir disparats cap a la clínica.
Allà, recordaré sempre que quan la monja que ens va atendre a l’arribada em va ensenyar l’habitació que ens corresponia segons la Mútua, jo li vaig dir que se la podia posar on li cabés i que ens donés una habitació decent, que ja abonaria la diferència.
Quan em va respondre que, en veure’m ja s’ho havia pensat que no ens quedaríem en aquell cau, vaig pensar que més que monja era potser una deixeble de Satanàs. Si no recordo malament, es tractava de la Clínica Carmelitana de Sant Josep, a Horta.
Bé. L’Elvireta encara va haver de passar un grapat més d’hores i no va ser fins a mitja tarda (si no vaig errat quasi 24 hores de part) del dia 15, que el metge va fer néixer el Claudiet, amb fòrceps. El pobret era enorme, però estava blau dels esforços fets i no sé si hauria aguantat gaire més temps. Tanmateix, el tocòleg no deuria haver estat tampoc el número ú de la seva promoció, doncs un metge més eficient potser hauria pogut estalviar un munt de patiment a l’Elvireta.
Per aquesta raó, vàrem prescindir d’ell per futures maternitats i ens vàrem passar a un ginecòleg que ens va recomanar el Paco de Semir – el Dr. Xumetra, del carrer Tavern - que, encara que havíem d’abonar-li els seus honoraris, s’ho valia, perquè tant ell com la seva llevadora eren magnífics.
De tota manera, el que importava llavors era que tant l’Elvireta com el Claudiet estaven bé i jo no sabia si plorar o riure. Era un bebè de 4 kilos i, avui, hauria nascut per cesària. Massa gran. Però era ros com l’or i la mare encara guarda en algun lloc que només sap ella un floc dels seus cabells.
I tenia una fam terrible. Per això, malgrat que el criava ella va haver de donar-li alimentació addicional.
El mateix Semir també ens va recomanar el Dr. Zamora Tiffón, un excel•lent pediatra que tenia el consultori al començament de la Via Augusta i del que també ens varem fer amics.
Tant ell com el Xumetra ens feien uns preus especials per haver estat recomanats pel Sr. Semir, però hauríem pagat el que fos, doncs eren uns grans professionals. Fou el Dr. Zamora qui ens va dir que el Claudiet necessitava el Pelargón de complement i ja sabeu la resta...
Gràcies a Déu, doncs, tot va anar bé i el nou membre de la família només pensava en menjar i dormir. Tothom estava naturalment molt content i feliç. Tant els pares de l’Elvireta com l’avia (per a qui era un besnét) anaven plens a vessar de satisfacció i no hi havia per menys.
Era un bebè maquíssim i no ho deia jo solament, sinó tothom al barri. De fet l’Elvireta va donar proves abastament de ser una mare esplèndida doncs els quatre fills varen ser quatre exemplars, fora de concurs, com diríem ara. Però el Claudiet, com era el primer, el veiem extraordinari...
Les coses anaven, per tant i com dic abans, força bé. Disposàvem d’uns ingressos adequats al nostre nivell de vida. Podíem comprar el menjar que ens agradava i la roba que necessitàvem amen de viure en un piset molt bonic, en un barri que prosperava, a ulls nus.
Això no obstant, poc abans de néixer el Claudiet, quan a Catalunya començaven a veure la llum de la fi del túnel, dotze anys després d’acabat el nostre conflicte, es va produir el que es va considerar la primera manifestació de rebel•lia contra Franco.
Sabíem que hi havia problemes que afectaven a moltes zones del país, particularment a Galícia i Extremadura.
D’altra banda, a l’agost del 1950 teníem un atur de 210.000 treballadors, el que era moltíssim tenint en compte que pràcticament l’atur s’havia de fet eliminat del tot.
A més, l’encariment de la vida es deixava notar cada cop més, fins al punt que el Ministeri de Treball va haver d’establir una espècie de plus per ”carestia de vida”.
L’octubre del 50, el Delegat Nacional de Sindicats comunicava a Raimundo Fernández Cuesta (Ministre de Justicia i Secretari Nacional del “Movimiento”) que “degut al malestar social com a conseqüència de la carestia de la vida, seria molt impopular qualsevol increment de les tarifes dels mitjans públics de transport”, del que es venia parlant darrerament.
I llavors, amb una inconsciència producte, sens dubte de les seves ocupacions amb una artista del Paral•lel, i amb una alegria producte segurament també del seu cognom, el Governador de Barcelona, Eduardo Baeza Alegría, va autoritzar el març del 51 una pujada del preu dels bitllets de tramvia, de 0.50 a 0.70 pts. (un 40%).
Tot va començar amb les consegüents protestes universitàries i trencament de finestres de tramvies i algunes manifestacions pel centre de Barcelona que es desfeien només apareixia la Guàrdia Civil.
Però el 1 de març quan vaig baixar al carrer per anar al despatx vaig veure que a la parada del tramvia que normalment estava plena de gent, no hi havia ningú. I els tramvies baixaven buits... No m’he ficat mai en embulls polítics i, per tant, vaig optar per seguir la riada de gent que anava baixant cap el centre i arribar tard, pel primer cop al despatx.
Al migdia vaig trucar a l’Elvireta, que ja n’estava al corrent del que passava, per dir-li que no pujaria a dinar. Amb el tramvia, tenia temps per pujar a dinar i baixar amb les 2 hores de que disposàvem al migdia.
El dia 6 es baixaren el preus i alguns falangistes pujaren als tramvies. Però tothom se’n va adonar que ensenyaven el carnet i no pagaven.
Finalment, el 14 de març, després d’una sèrie de destitucions fulminants d’enllaços sindicals i altres autoritats governatives es va tornar a la situació de preus anterior i es varen apujar els salaris dels empleats del metro i tramvies, que havia estat l’excusa per la pujada de les tarifes.
Però va ser com a conseqüència d’aquella vaga (la primera d’usuaris que es feia a Espanya) que va representar la meva preparació per la Marató, donat que feia 14 kms. cada dia (per 14 dies = 196 kms.), que vàrem considerar que començava a ser hora que penséssim en algun mitjà de locomoció.
No pensava en cap scooter o moto, doncs teníem que utilitzar-lo en pla familiar. Això era bàsic. Però els cotxes que es veien o eren d’importació i molt cars, o eren molt lletjos (Biscúter o Goggomóbil). Era un problema, però el novembre del 1951 es va presentar a Barcelona el Fiat Topolino (ratolí, en Italià), que sortiria a la venda a un preu d’unes 22.000 pts., muntat a Mallorca (o sigui uns 5 mesos de sou). Era un cotxe de 125 cm3s, que podia fer uns 70 kms. hora i consumia uns 3 litres de gasolina.
Vaig treure’m el carnet de conduir a la primera (evidentment, tot era molt més simple que ara) i així, a la primavera del 1952, ja anàvem en cotxe.
Al poc d’entrar a Cobexport vaig haver de nomenar un agent per la Gran Bretanya i vaig tenir la sort de trobar-ne un amb el que en vaig fer força amic i que era molt eficient.
El seu nom era (i dic era perquè ja no hi és) Gordon G. Newbury i fruïa d’una bona posició econòmica, doncs vivia al West End (W1), a un carrer molt típic (Queen’s Gate), al darrera dels Kensington Gardens, i a prop de Belgravia. A més, tenia un Jaguar Mark 2 que, com era el primer al que pujava em semblava d’un luxe asiàtic. El davantal de fusta, 6 cilindres, 220 Hp i seients de cuiro. Le” rien ne va plus” del confort britànic, superat només pels Bentleys i els Rolls...
Era un típic exemplar de cavaller britànic, tipus David Niven. Sempre ben vestits, que sopen amb esmòquing i no perden mai la flegma. Un cop em va invitar a sopar a un club “the Churchill’s”, un típic “Gentleman’s Club”, a Mayfair i em dir que teniem que anar amb esmóquin. Com no en tenia cap amb mi, vaig haver de llogar-ne un per la nit, amb tot l’equipament de camisa, corbata, mitjons i sabates.
I, com no, en una taula a prop nostre, s’hi estaven perfectament vestits, com tot el món, el propi David Niven i Richard Todd, que potser recordareu de la pel•lícula “El día más largo” en la que comanda una companyia que defensa un pont, (ambdós veterans de la WWII com el propi Gordon)
Recordo que la primera vegada que ens varem veure a Londres (ja feia uns quants anys que ens coneixíem però era ell el que venia a Barcelona sempre i s’hostatjava a l’Hotel Gran Via, perquè està tocant al passeig de Gracia, i per tant a prop del 608 de la Gran Via, on estava Cobexport)i vaig pujar al Jaguar vaig acomplexar-me una mica, doncs me’n recordava que el primer cop que ens vàrem veure a Barcelona el vaig passejar amb el Topolino que ja teníem i, llevat que em va dir que si volia el portaria ell doncs jo encara no era un Nuvolari i ell passava una mica de por, és que no hi cabia, doncs era bastant més alt que jo. En canvi en el Jaguar, anava com un rei i ell el conduïa com un veritable pilot...
Una altra característica que tenia Mr. Newbury és que era veterà de la WWII, que havia passat a Birmània (l’actual Myanmar) servint a les ordres del famós General Wingate. Aquest va ser el que va organitzar una unitat especialment entrenada per al combat a la jungla.
L’idea era poder dur a terme incursions darrera de les línies japoneses per un temps indefinit, mentre eren aprovisionats des del aire.
El seu grup va ser ràpidament anomenat els “Chindits” que es correspon a una mala pronunciació del nom dels lleons de pedra que custodien els temples birmans.
Així va formar una brigada composada bàsicament per “Gurkas” i anglesos, australians i neozelandesos. Amb un total de 3200 homes varen iniciar l’operació Longcloth el febrer 1943, creuant el riu Chindwin, que era la frontera que separava les línies japoneses dels britànics.
La brigada es va dividir en 8 columnes de 400 homes cada una, internant-se en la jungla, i atacant totes les bases que trobaven al seu pas. El seu objectiu principal era el ferrocarril Mandalay-Mytikyina que va ser atacat durant varies setmanes seguides, en diferents trams.
Com havien d’estar fugint contínuament no podien endur-se’n els ferits, als que havien d’abandonar amb un arma i morfina. Tanmateix, entre els combats i les febres, varen perdre més de 1000 homes i dels 2000 que tornaren, després de gairebé 5 mesos, només 600 eren encara vàlids pel combat. La resta estaven malalts.
Gordon explicava que el que va resultar un malson de debò va ser la tornada de més de 300 kms. per mig de la selva, empaitats pels japonesos i en grups de 30 o 40 homes, per dificultar la persecució, perquè no podien ser aprovisionats des de l’aire i havien d’espavilar-se com podien. Quasi sempre caminaven pels rius o rieres on se’ls menjaven vius les sangoneres, que només podien treure’ls de sobre que atansant un cigarret encès a la cama o s’estaven arrapades.
Tot un personatge de novel•la aquest Gordon. I amb ell, varen desenvolupar un tipus de llençol de cotó a ratlles que vàrem ser els primers en fabricar i exportar. L’Elvireta encara en té d’aquests llençols. El d’ella té ratlles blanques gruixudes separades per unes de colors variats. Ara encara és venen de Tergal a Espanya.
Un altre contacte que vaig fer des de Cobexport, que va resultar molt profitós posteriorment, va ser amb la firma danesa Hansen & Cappelen. Estava situada al darrera del despatx, a la Rda. Universitat i dirigida per un tal Tomás Christensen, que s’ocupava de l’exportació a Dinamarca dels plàtans de Canàries i dels teixits catalans.
Tot un personatge aquest Christensen. Políglota, que parlava Danès, Suec, Alemany, Anglès perfecte, Espanyol, amb accent Canari i Francès, força bé. Elegantíssim i faldiller a morir. Estava cassat i vivia en un pis de luxe a Francesc Macià, cantonada al Turó Park. Mantenia una ballarina amb la que tenia un fill, a l’Hotel Ritz, vulgar com ella sola, i em sembla que el Thomas Christensen que ha estat jugador del Barça, és un net d’ella i del Tomás.
Però, malgrat que érem força amics i sempre parlàvem en anglès quan ens veiem, amb el que realment vaig intimar va ser amb el seu segon Josep Mª Carbonell.
De fet, amb aquest darrer varem ser com carn i ungla fins que vaig anar a raure a AMC, quan els nostres camins van separar-se dissortadament de forma definitiva.
Llàstima, perquè amb ell, i amb un grup d’amics seus, dels que ja parlarem més endavant, entre els quals els seu germà Jordi Carbonell (expresident d’Esquerra Republicana de Catalunya), varem intimar molt.
A títol d’anècdota recordo que poc abans de tenir el Topolino, un vespre en sortir del seu despatx de H&C, estava plovent a bots i barrals i el Josep Maria, que tenia una Montesa, em va dir que si gosava fer-ho m’acompanyaria fins a casa amb la moto.
Amb 25 anys, un fill i una dona meravellosa, sembla més aviat que un home assenyat com jo hauria d’haver dit, que no, gràcies, ja agafaré el tramvia. Però el Josep Maria, que era uns mesos més gran que jo, era una mica boig i jo no li anava massa al darrera.
O sigui, que vaig pujar a la moto i amb el paraigües al braç vàrem marxar cap a casa. Quan creuàvem la Pl. De Catalunya la gent ens mirava com si estiguéssim sonats doncs anàvem rient com a bojos. I de fet, ho estàvem una mica. Quan vam arribar a casa, anàvem xops com a gallines, però en comptes de eixugar-se, com li oferí l’Elvireta, va agafar el portant i se’n va anar a casa seva, al carrer Mandri, 54!!
Després em va dir que la seva dona, la Montse Puiggròs que no tenia gaire sentit de l’humor, l’havia esbroncat a base de bé. Bé, l’Elvireta també m’ho va fer a mi. I és que era molt perillós anar en moto amb aquell xàfec que estava caient...
Les Bons Vieux Temps!!
jueves, 31 de diciembre de 2009
martes, 29 de diciembre de 2009
MEMÒRIES XXVIII – 1950 – 1952. HABEMUS FILIUM PRIMOGENITUS!
MEMÒRIES XXVIII – 1950 – 1952. HABEMUS FILIUM PRIMOGENITUS!
En tornar a casa el primer que vam fer, llevat evidentment d’anar a treballar com està manat, va ser d’adaptar-nos ràpidament al barri. L’Elvireta no va tenir cap problema. Sempre ha estat d’allò més comunicativa i simpàtica amb la gent del seu entorn. Així, prou aviat ja era la princesa de la nostra zona d’influència. Jo, que cada cop estava més capficat en el desenvolupament de l’exportació tèxtil dels germans Vidal, anava arrossegant-me al darrera d’ella.
Vàrem fer-nos molt amics d’uns veïns del pis de sobre, els senyors Piñero que eren una anys més grans que nosaltres i no tenien fills. Ell treballava a la Pepsi Cola al principi de Director Financer i es va jubilar com a Director General. (ara ja són morts el dos). El fet és que l’Elvireta amb 22 anyets i més bonica que “un San Luís” que dirien a Madrid, es ficava tothom a la butxaca. Era la nineta dels ulls de tot el veïnat i la gent gran de botigues i tendes del barri la acollien amb una gran deferència.
També varen fer molta amistat en el Sr. Salse i la seva esposa, la Mari, de la bodega de l’altre costat del carrer Pinar del Rio, davant de casa.
Diríem que tothom ens considerava d’allò més, com si forméssim part d’una classe mitja incipient. De fet, en aquella zona del Guinardó el veïnat era força benestant, doncs els lloguers (encara no s’havien posat de moda les vivendes de propietat) de l’ordre de 300 pessetes com el nostre requerien un sou força important. Jo, amb 3000 pessetes netes al mes (42000 a l’any) ja podia vantar-me d’un bon sou a nivell de barri. Un lloguer del 10% del sou ara representaria un sou de més o menys €10000 al mes.
En el capítol anterior he dit que érem prudents i cauts. Així que l’Elvireta i jo vàrem agafar una serie de sobres amb l’idea de fer que cadascun contingués una previsió de despeses fixes, com llum, aigua, gas, telèfon, lloguer, etc. De tal forma que quan arribava amb el sou flamant agafàvem els sobres i hi ficàvem dintre el que preveiem correspondria a cada concepte i així, ens estalviàvem ensurts innecessaris.
També vaig començar a contractar assegurances d’enfermetat, de vida i d’accidents, aquestes dues amb el senyor Guillermo Herrero Bueno, del Banc Vitalici, que vivia al començament del Pare Claret, i amb el que vàrem acabar fent-nos bons amics. I per arrodonir la nostra organització econòmica, vaig obrir la nostra primera llibreta d’estalvis conjunta i compte corrent, a la Caixa de Barcelona, de la cantonada del Pare Claret amb Passeig de Maragall, que després fou absorbida per La Caixa.
Totes aquestes primeres experiències ens feien agafar una importància als ulls de les respectives famílies, sobre tot perquè ells no hi estaven acostumats a les mateixes doncs vivien mot més al dia.
A casa meva, la tia Angelina anava prosperant també amb la Pensión Mediterráneo i la seva filla Angelita era ja una noia molt maca. El Frederic continuava amb les seves combinacions rares i havia, no sé ben bé perquè, establert una bona relació amb el Sr. Pamies, director del Liceu, des del 1947 fins al 1980, que més endavant aprofitaria d’alguna manera. L’avia, com sempre, vivia pendent de tenir noticies del Miquel.
La meva família havia quedat ja reduïda a ells 4 més la Sarita i el seu germà Augusto, que vivien amb la seva tia Rosario. I del Miquel aviat tindríem noticies.
D’altra banda, jo em decantava més cap a la família de l’Elvireta (ja diu l’adagi que quan la mare cassa una filla guanya un fill i si casa un fill, el perd) doncs, com ja he dit, la seva mare em va molt probablement salvar la vida, o si més no, de contreure una malaltia força greu.
Donàvem començament a la nostra nova existència de forma totalment normal. L’Elvireta ocupant-se de l’administració de la llar de forma esplèndida, i aprenent a cuinar tot seguint els consells de sa mare i jo desenvolupant-me força bé a la feina.
Molts diumenges dinàvem amb els pares d’ella i abans fèiem l’aperitiu en un bar del carrer Ferran, prop del carrer Avinyó, a la banda de mar, on ja ens coneixien de promesos, doncs hi anaven força sovint els darrers temps de festeig.
Quan ens quedàvem a casa acostumàvem a anar passejant fins al bar Sydney (encara hi és) que es troba al mateix Passeig de Maragall, tocant a l’avinguda de Borbó. Gairebé, al davant de l’avinguda de la Verge de Montserrat. Allà fèiem el vermutet asseguts al carrer, si feia bo, i ens familiaritzàvem amb la gent del barri.
Més endavant, quan ja estàvem motoritzats i l‘abillàvem més, baixàvem molts diumenges a un bar al carrer Sepùlveda, cantonada Urgell (davant del mercat) on es menjaven (i possiblement es mengen encara) les millors cloïsses en llauna de Barcelona. Eren autènticament gallegues i enormes.
Les cloïsses tenen la particularitat de permetre avaluar els increments del cost de la vida en el nostre país.
Així, quan preníem una llauneta al principi, el preu podia variar de 15 a 25 pessetes, segons la mida. Però els preus varen pujar de tal forma que varen tornar-se prohibitives i la gent, en general, va passar-se a les escopinyes (o berberechos, en castellà) que eren el substitut pobre de les cloïsses.
Ara, tinc entès que al bar esmentat del carrer Sepùlveda, una ració de closes (3 o 4) poden costar €1 cada peça...
A la feina, el meu cap, el Sr. Joan Vidal Gironella, estava molt content amb mi i de fet m’ho va fer evident amb la primera pujada de sou el Nadal del 50, de 450.00 pessetes (15%). Poca broma, L’Elvireta i jo estàvem contentíssims com és natural i beneíem que ell fos el President de l’Associació Catòlica de Dirigents, entitat adherida a l’Acció Social Patronal Espanyola.
La família Vidal fou una de les primeres de l’industria tèxtil catalana i la Colonia Vidal, a Puig-reig del Bergadà, va ser fundada per l’Ignasi Vidal el 1898, a la riba dreta del riu Llobregat. La primera d’aquestes colònies catalanes, resultat de la segona revolució industrial a Catalunya (recordeu la serie de TV, La Saga de los Rius, basada en la novel•la de l’Ignasi Agustí “Mariona Rebull”) fou la Colonia Rosal, a Berga, i darrera d’aquesta s’instal•laren 7 colònies més, totes al mateix costat del riu.
Aquestes colònies, degut a la distància que les separava dels pobles d’on provenien els obrers i treballadors, varen construir unes vivendes que, en el 1900, eren un prodigi de modernitat, doncs inicialment eren grans naus amb grans finestrells on s’instal•laven les vivendes dels treballadors, que tenien llum eléctrica, aigua corrent i calefacció. Posteriorment, varen anar passant a construir vivendes independents unifamiliars, més o menys adossades, seguint el model Britànic dels pobles industrials tèxtils i carboners.
Evidentment, tots els serveis (metges, ambulatoris, farmàcia i botigues diverses) hi eren. O sigui que les famílies dels treballadors podien viure en aquests poblats sense que els manqués el més essencial.
De fet era un sistema patriarcal que després ha estat molt discutit però que, si anem a filar prim, era més digne que l’actual, on el treball no està mai segur. Els salaris potser no eren considerables però eren suficients per mantenir una existència digna i disposar de tots els serveis necessaris que o eren gratis o estaven subsidiats pels propietaris.
És clar que, com passa ara al Japó amb moltes industries, el que trobava feina en una d’aquestes fàbriques tèxtils comptava romandre-hi per tota la vida i els propietaris, a més, comptaven també amb que els fills continuarien la tasca del pare o de la mare.
Carles Marx ho definia com una esclavitud luxosa i de fet, es podia considerar així, perquè encara que tothom era lliure de marxar pocs ho feien, doncs a l’Espanya del XIX (i de fet a tota l’Europa occidental), en plena revolució industrial, o es treballava per aquelles industries, que a Catalunya eren tèxtils i al nord d’Espanya, País Basc i Astúries, siderúrgiques o explotacions carboníferes, o calia tornar-se’n a llaurar la terra.
És clar que molts industrials abusaven d’aquesta situació de privilegi (com es queixa en Marx o descriu molt be Charles Dickens) però això estava en funció dels patrons i de les seves creences. Era també l’època en que a moltes botigues de Barcelona i Madrid, els aprenents dormien sobre el taulell i treballaven de 12 a 14 hores diàries.
Per aquesta raó, varen començar a introduir-se a Catalunya les organitzacions sindicals de caire anarquista bolxevic i varen produir-se durant una quants anys tota una sèrie d’aldarulls, alguns del quals tingueren un resultat més aviat sagnant.
Però això és una altra història!
Sigui com sigui, el Joan Vidal era un típic empresari de la burgesia catalana (estava casat amb una pubilla d’un important fabricant de galetes i xocolates) i seguia les tradicions patriarcals de l’Industria Tèxtil.
Cobexport era una empresa quan hi vaig entrar amb 10 o 12 empleats. Hi havia un cap comercial (un tal Bordas, 10 o 12 anys més gran que jo) i jo depenia d’ell. Quan el Sr. Vidal em va augmentar el sou, però, em va fer targetes (les primeres que tenia) i va fer una primera reorganització de l’oficina posant a Bordas com a encarregat dels filats i teixits per Espanya i a mi dels filats i teixits per l’estranger. Les targetes deien “Sales executive” i jo estava tan cofoi que les anava repartint per tot arreu, fins i tot al porter de l’escala.
Al poc de la promoció va entrar un altre noi -no recordo el nom- que també parlava bastant anglès (jo el seguia estudiant i llegint tot el que podia, sobre tot els pocs diaris en francès i anglès que es trobaven llavors a Barcelona) i que, si bé no l’escrivia com jo, tenia un magnífic accent americà que en donava molta enveja.
Sempre cantava una balada romàtica que la Doris Day va popularitzar molt per la radio a finals dels 40 i que començava “Gonna take a sentimental journey, gonna set my heart at ease, gonna make a sentimental journey, to renew old memories...”
La vaig aprendre de memòria i mai l’he oblidat. A vegades, em trobo taral•lejant-la o cantant-la sense adonar-me’n... Deuen ser els records que m’acompanyen...
Al voltant de finals del 51 o principis del 52 va entrar com a co-gerent Francisco de Semir Rovira (advocat), de família molt coneguda a Barcelona i amic del Joan Vidal. El seu germà, D. Agustín de Semir Rovira, fou un conegut advocat conegut per la seva lluita antifranquista, pare del conegut periodista actual, Vladimir de Semir. L’oncle, D. Jaime de Semir Carroz, era el Conseller Delegat de la Sociedad Española de Carburos Metálicos. Crec que l’idea del Joan Vidal era la de donar un “touch of class” a Cobexport, perquè llevat de ser una excel•lent persona, el Paco de Semir, professionalment, era bastant totxo.
Però, en canvi, en matèria d’influències les tenia totes. Així va aconseguir per l’empresa un “Compte Combinat”, que era un permís especial del Ministeri de Comerç per poder exportar i els dòlars produïts destinar-los a importar el que hom volgués. Una idea del ministre de Comerç i Industria, Manuel Arburúa. Amb aquest compte en vaig fer un tip d’exportar llençols als països Escandinaus i amb els dòlars que produíem varem importar uns quants telers suissos de la darrera tecnologia.
Personalment, també he d’estar agraït al Sr. Semir perquè va ser ell el que em va aconseguir tot el Pelargón que el Claudiet necessitava.
El Pelargón va ser la primera llet infantil disponible a España després de la guerra civil. La Nestlé va començar a fabricar-la l’any 1944 i a Espanya entrava amb compte gotes de manera que només estava a l’abast d’alguns privilegiats amb influència. I el Paco de Semir se’n va ocupar personalment que no ens manqués mai i, a més, pagant-la al seu preu normal, no al d’estraperlo.
Gràcies Paco, allà on estiguis!
A tot això, un bon vespre del més de novembre del 1950, a l’hora de sopar, l’Elvireta em va donar, molt nerviosa, la gran noticia. Estava embarassada!!!
Mare de Déu! Potser estava nerviosa perquè totes les dones quan han d’anunciar aquesta bona nova al futur pare no saben com s’ho prendrà. Però em sembla que el 99% dels homes normals i dignes del nom salten de joia quan se’ls hi diu.
Al cap i a la fi, aquesta és una de les raons del matrimoni, o sigui la de crear una família i pels homes, a més, la de donar continuïtat al nom.
O sigui que, primer, la vaig abraçar, li vaig dir com era de fantàstic el que em deia i, tot seguit, em vaig començar a posar nerviós fent-li tota classe de preguntes. Si estava segura... Sí, el metge li ho havia dit... Si es trobava bé... Sí, el metge l’havia trobat molt bé... Si havia d’anar-se’n al llit... No, no calia fer res d’anormal, per ara... Per quan l’esperàvem?... A mitjans de juny... Mare de Déu, si no faltava res... No, només 8 mesos!! Però, teníem que preparar-nos i deixar-ho tot llest per al gran moment!... Sí, però no calia posar-se nerviós massa aviat...
Em sembla que l’endemà mateix a la feina ja ho vaig escudellar a tothom. I, és clar, tothom em va felicitar com si pensessin que era per dintre d’un parell de mesos... Després, se'n rigueren de mi quan varen saber que faltaven 8 mesos encara.
Però és igual. Jo no cabia en mi de satisfacció... Em sentia com el cérvol de Bambi quan puja dalt de la muntanya i treu el pit alçant el cap i bramant...!
La saga continuaria, després de tot, i el cognom dels Rey persistiria al llarg de l’Història...
En tornar a casa el primer que vam fer, llevat evidentment d’anar a treballar com està manat, va ser d’adaptar-nos ràpidament al barri. L’Elvireta no va tenir cap problema. Sempre ha estat d’allò més comunicativa i simpàtica amb la gent del seu entorn. Així, prou aviat ja era la princesa de la nostra zona d’influència. Jo, que cada cop estava més capficat en el desenvolupament de l’exportació tèxtil dels germans Vidal, anava arrossegant-me al darrera d’ella.
Vàrem fer-nos molt amics d’uns veïns del pis de sobre, els senyors Piñero que eren una anys més grans que nosaltres i no tenien fills. Ell treballava a la Pepsi Cola al principi de Director Financer i es va jubilar com a Director General. (ara ja són morts el dos). El fet és que l’Elvireta amb 22 anyets i més bonica que “un San Luís” que dirien a Madrid, es ficava tothom a la butxaca. Era la nineta dels ulls de tot el veïnat i la gent gran de botigues i tendes del barri la acollien amb una gran deferència.
També varen fer molta amistat en el Sr. Salse i la seva esposa, la Mari, de la bodega de l’altre costat del carrer Pinar del Rio, davant de casa.
Diríem que tothom ens considerava d’allò més, com si forméssim part d’una classe mitja incipient. De fet, en aquella zona del Guinardó el veïnat era força benestant, doncs els lloguers (encara no s’havien posat de moda les vivendes de propietat) de l’ordre de 300 pessetes com el nostre requerien un sou força important. Jo, amb 3000 pessetes netes al mes (42000 a l’any) ja podia vantar-me d’un bon sou a nivell de barri. Un lloguer del 10% del sou ara representaria un sou de més o menys €10000 al mes.
En el capítol anterior he dit que érem prudents i cauts. Així que l’Elvireta i jo vàrem agafar una serie de sobres amb l’idea de fer que cadascun contingués una previsió de despeses fixes, com llum, aigua, gas, telèfon, lloguer, etc. De tal forma que quan arribava amb el sou flamant agafàvem els sobres i hi ficàvem dintre el que preveiem correspondria a cada concepte i així, ens estalviàvem ensurts innecessaris.
També vaig començar a contractar assegurances d’enfermetat, de vida i d’accidents, aquestes dues amb el senyor Guillermo Herrero Bueno, del Banc Vitalici, que vivia al començament del Pare Claret, i amb el que vàrem acabar fent-nos bons amics. I per arrodonir la nostra organització econòmica, vaig obrir la nostra primera llibreta d’estalvis conjunta i compte corrent, a la Caixa de Barcelona, de la cantonada del Pare Claret amb Passeig de Maragall, que després fou absorbida per La Caixa.
Totes aquestes primeres experiències ens feien agafar una importància als ulls de les respectives famílies, sobre tot perquè ells no hi estaven acostumats a les mateixes doncs vivien mot més al dia.
A casa meva, la tia Angelina anava prosperant també amb la Pensión Mediterráneo i la seva filla Angelita era ja una noia molt maca. El Frederic continuava amb les seves combinacions rares i havia, no sé ben bé perquè, establert una bona relació amb el Sr. Pamies, director del Liceu, des del 1947 fins al 1980, que més endavant aprofitaria d’alguna manera. L’avia, com sempre, vivia pendent de tenir noticies del Miquel.
La meva família havia quedat ja reduïda a ells 4 més la Sarita i el seu germà Augusto, que vivien amb la seva tia Rosario. I del Miquel aviat tindríem noticies.
D’altra banda, jo em decantava més cap a la família de l’Elvireta (ja diu l’adagi que quan la mare cassa una filla guanya un fill i si casa un fill, el perd) doncs, com ja he dit, la seva mare em va molt probablement salvar la vida, o si més no, de contreure una malaltia força greu.
Donàvem començament a la nostra nova existència de forma totalment normal. L’Elvireta ocupant-se de l’administració de la llar de forma esplèndida, i aprenent a cuinar tot seguint els consells de sa mare i jo desenvolupant-me força bé a la feina.
Molts diumenges dinàvem amb els pares d’ella i abans fèiem l’aperitiu en un bar del carrer Ferran, prop del carrer Avinyó, a la banda de mar, on ja ens coneixien de promesos, doncs hi anaven força sovint els darrers temps de festeig.
Quan ens quedàvem a casa acostumàvem a anar passejant fins al bar Sydney (encara hi és) que es troba al mateix Passeig de Maragall, tocant a l’avinguda de Borbó. Gairebé, al davant de l’avinguda de la Verge de Montserrat. Allà fèiem el vermutet asseguts al carrer, si feia bo, i ens familiaritzàvem amb la gent del barri.
Més endavant, quan ja estàvem motoritzats i l‘abillàvem més, baixàvem molts diumenges a un bar al carrer Sepùlveda, cantonada Urgell (davant del mercat) on es menjaven (i possiblement es mengen encara) les millors cloïsses en llauna de Barcelona. Eren autènticament gallegues i enormes.
Les cloïsses tenen la particularitat de permetre avaluar els increments del cost de la vida en el nostre país.
Així, quan preníem una llauneta al principi, el preu podia variar de 15 a 25 pessetes, segons la mida. Però els preus varen pujar de tal forma que varen tornar-se prohibitives i la gent, en general, va passar-se a les escopinyes (o berberechos, en castellà) que eren el substitut pobre de les cloïsses.
Ara, tinc entès que al bar esmentat del carrer Sepùlveda, una ració de closes (3 o 4) poden costar €1 cada peça...
A la feina, el meu cap, el Sr. Joan Vidal Gironella, estava molt content amb mi i de fet m’ho va fer evident amb la primera pujada de sou el Nadal del 50, de 450.00 pessetes (15%). Poca broma, L’Elvireta i jo estàvem contentíssims com és natural i beneíem que ell fos el President de l’Associació Catòlica de Dirigents, entitat adherida a l’Acció Social Patronal Espanyola.
La família Vidal fou una de les primeres de l’industria tèxtil catalana i la Colonia Vidal, a Puig-reig del Bergadà, va ser fundada per l’Ignasi Vidal el 1898, a la riba dreta del riu Llobregat. La primera d’aquestes colònies catalanes, resultat de la segona revolució industrial a Catalunya (recordeu la serie de TV, La Saga de los Rius, basada en la novel•la de l’Ignasi Agustí “Mariona Rebull”) fou la Colonia Rosal, a Berga, i darrera d’aquesta s’instal•laren 7 colònies més, totes al mateix costat del riu.
Aquestes colònies, degut a la distància que les separava dels pobles d’on provenien els obrers i treballadors, varen construir unes vivendes que, en el 1900, eren un prodigi de modernitat, doncs inicialment eren grans naus amb grans finestrells on s’instal•laven les vivendes dels treballadors, que tenien llum eléctrica, aigua corrent i calefacció. Posteriorment, varen anar passant a construir vivendes independents unifamiliars, més o menys adossades, seguint el model Britànic dels pobles industrials tèxtils i carboners.
Evidentment, tots els serveis (metges, ambulatoris, farmàcia i botigues diverses) hi eren. O sigui que les famílies dels treballadors podien viure en aquests poblats sense que els manqués el més essencial.
De fet era un sistema patriarcal que després ha estat molt discutit però que, si anem a filar prim, era més digne que l’actual, on el treball no està mai segur. Els salaris potser no eren considerables però eren suficients per mantenir una existència digna i disposar de tots els serveis necessaris que o eren gratis o estaven subsidiats pels propietaris.
És clar que, com passa ara al Japó amb moltes industries, el que trobava feina en una d’aquestes fàbriques tèxtils comptava romandre-hi per tota la vida i els propietaris, a més, comptaven també amb que els fills continuarien la tasca del pare o de la mare.
Carles Marx ho definia com una esclavitud luxosa i de fet, es podia considerar així, perquè encara que tothom era lliure de marxar pocs ho feien, doncs a l’Espanya del XIX (i de fet a tota l’Europa occidental), en plena revolució industrial, o es treballava per aquelles industries, que a Catalunya eren tèxtils i al nord d’Espanya, País Basc i Astúries, siderúrgiques o explotacions carboníferes, o calia tornar-se’n a llaurar la terra.
És clar que molts industrials abusaven d’aquesta situació de privilegi (com es queixa en Marx o descriu molt be Charles Dickens) però això estava en funció dels patrons i de les seves creences. Era també l’època en que a moltes botigues de Barcelona i Madrid, els aprenents dormien sobre el taulell i treballaven de 12 a 14 hores diàries.
Per aquesta raó, varen començar a introduir-se a Catalunya les organitzacions sindicals de caire anarquista bolxevic i varen produir-se durant una quants anys tota una sèrie d’aldarulls, alguns del quals tingueren un resultat més aviat sagnant.
Però això és una altra història!
Sigui com sigui, el Joan Vidal era un típic empresari de la burgesia catalana (estava casat amb una pubilla d’un important fabricant de galetes i xocolates) i seguia les tradicions patriarcals de l’Industria Tèxtil.
Cobexport era una empresa quan hi vaig entrar amb 10 o 12 empleats. Hi havia un cap comercial (un tal Bordas, 10 o 12 anys més gran que jo) i jo depenia d’ell. Quan el Sr. Vidal em va augmentar el sou, però, em va fer targetes (les primeres que tenia) i va fer una primera reorganització de l’oficina posant a Bordas com a encarregat dels filats i teixits per Espanya i a mi dels filats i teixits per l’estranger. Les targetes deien “Sales executive” i jo estava tan cofoi que les anava repartint per tot arreu, fins i tot al porter de l’escala.
Al poc de la promoció va entrar un altre noi -no recordo el nom- que també parlava bastant anglès (jo el seguia estudiant i llegint tot el que podia, sobre tot els pocs diaris en francès i anglès que es trobaven llavors a Barcelona) i que, si bé no l’escrivia com jo, tenia un magnífic accent americà que en donava molta enveja.
Sempre cantava una balada romàtica que la Doris Day va popularitzar molt per la radio a finals dels 40 i que començava “Gonna take a sentimental journey, gonna set my heart at ease, gonna make a sentimental journey, to renew old memories...”
La vaig aprendre de memòria i mai l’he oblidat. A vegades, em trobo taral•lejant-la o cantant-la sense adonar-me’n... Deuen ser els records que m’acompanyen...
Al voltant de finals del 51 o principis del 52 va entrar com a co-gerent Francisco de Semir Rovira (advocat), de família molt coneguda a Barcelona i amic del Joan Vidal. El seu germà, D. Agustín de Semir Rovira, fou un conegut advocat conegut per la seva lluita antifranquista, pare del conegut periodista actual, Vladimir de Semir. L’oncle, D. Jaime de Semir Carroz, era el Conseller Delegat de la Sociedad Española de Carburos Metálicos. Crec que l’idea del Joan Vidal era la de donar un “touch of class” a Cobexport, perquè llevat de ser una excel•lent persona, el Paco de Semir, professionalment, era bastant totxo.
Però, en canvi, en matèria d’influències les tenia totes. Així va aconseguir per l’empresa un “Compte Combinat”, que era un permís especial del Ministeri de Comerç per poder exportar i els dòlars produïts destinar-los a importar el que hom volgués. Una idea del ministre de Comerç i Industria, Manuel Arburúa. Amb aquest compte en vaig fer un tip d’exportar llençols als països Escandinaus i amb els dòlars que produíem varem importar uns quants telers suissos de la darrera tecnologia.
Personalment, també he d’estar agraït al Sr. Semir perquè va ser ell el que em va aconseguir tot el Pelargón que el Claudiet necessitava.
El Pelargón va ser la primera llet infantil disponible a España després de la guerra civil. La Nestlé va començar a fabricar-la l’any 1944 i a Espanya entrava amb compte gotes de manera que només estava a l’abast d’alguns privilegiats amb influència. I el Paco de Semir se’n va ocupar personalment que no ens manqués mai i, a més, pagant-la al seu preu normal, no al d’estraperlo.
Gràcies Paco, allà on estiguis!
A tot això, un bon vespre del més de novembre del 1950, a l’hora de sopar, l’Elvireta em va donar, molt nerviosa, la gran noticia. Estava embarassada!!!
Mare de Déu! Potser estava nerviosa perquè totes les dones quan han d’anunciar aquesta bona nova al futur pare no saben com s’ho prendrà. Però em sembla que el 99% dels homes normals i dignes del nom salten de joia quan se’ls hi diu.
Al cap i a la fi, aquesta és una de les raons del matrimoni, o sigui la de crear una família i pels homes, a més, la de donar continuïtat al nom.
O sigui que, primer, la vaig abraçar, li vaig dir com era de fantàstic el que em deia i, tot seguit, em vaig començar a posar nerviós fent-li tota classe de preguntes. Si estava segura... Sí, el metge li ho havia dit... Si es trobava bé... Sí, el metge l’havia trobat molt bé... Si havia d’anar-se’n al llit... No, no calia fer res d’anormal, per ara... Per quan l’esperàvem?... A mitjans de juny... Mare de Déu, si no faltava res... No, només 8 mesos!! Però, teníem que preparar-nos i deixar-ho tot llest per al gran moment!... Sí, però no calia posar-se nerviós massa aviat...
Em sembla que l’endemà mateix a la feina ja ho vaig escudellar a tothom. I, és clar, tothom em va felicitar com si pensessin que era per dintre d’un parell de mesos... Després, se'n rigueren de mi quan varen saber que faltaven 8 mesos encara.
Però és igual. Jo no cabia en mi de satisfacció... Em sentia com el cérvol de Bambi quan puja dalt de la muntanya i treu el pit alçant el cap i bramant...!
La saga continuaria, després de tot, i el cognom dels Rey persistiria al llarg de l’Història...
domingo, 27 de diciembre de 2009
MEMÒRIES XXVII – HEM DE DEMANANAR CÈNTIMS!
MEMÒRIES XXVII – HEM DE DEMANANAR CÈNTIMS!
Bé. I de Tenerife vàrem passar a l’illa de Gran Canaria. Aquí és on vàrem haver d’agafar el famós Junker al que m’he referit abans, o sigui on anàvem asseguts com si fóssim paracaigudistes. Però vàrem arribar sense problemes i sense mareig. Ja ens estàvem tornant uns veterans de l’avió. En arribar a Las Palmas ens vàrem hostatjar a l’Hotel Parque.
Aquest era (i em sembla segueix igual) un Hotel de 3 estrelles, situat en ple centro de la ciutat, al costat del mar, i a pocs minuts del casc antic de la ciutat. Realment, un hotel que, en aquells moments, ens semblava, com abans el Mencey, com si fos el Palau de Buckingham. Penseu que no hi havíem estat mai en hotels d’aquesta categoria i només els havíem vist al cine.
A més, el personal era extremadament amable, doncs era el començament del turisme nacional (encara no havien arribat les nòrdiques a la recerca del Latin Lover, tipus Alfredo Landa) i com, a més, tothom sabia que érem nou casats al haver d’ensenyar el llibre de família, es veu que els tocàvem la fibra sensible i veient-nos tan joves es desvivien per tenir cura de nosaltres. Que si hem passat bona nit! Que si està prou bo el menjar o prou calenta la sopa! Que si volem res més! Ah! Les bons vieux temps...!
Però, ai las! En aquells temps l’Unión Deportiva Les Palmas estrenava equip a 2º divisió (havia estat fundat el 1949 per la fusió dels 5 equips de l’illa) i el diumenge 14 de maig, quan ja només faltava un parell de dies per tornar a Barcelona, l’equip jugava contra no recordo quin equip de la península. I l’àrbitre era un tal Carlos Rey, però que pel que sembla, els diaris locals mencionaven com l’àrbitre Rey.
Els 3 dies que havíem passat a l’hotel ens havien tractat –com deixo dit- com a reis, però aquell diumenge, a l’hora de sopar, vaig notar un canvi notable en les maneres de rebre’ns, des que vàrem tornar a l’hotel pel vespre. Ja al demanar la clau de l’habitació, no ens van ni saludar i, al menjador, el cambrer que sempre havia estat d’allò més atent, gairebé ens escup a la cara. Tot sorpresos, se’m va ocórrer preguntar-li què estava passant o si ens havíem equivocat en quelcom i la sorpresa es va veure incrementada quan el cambrer tot furiós em va dir directament que m’havia comportat de forma totalment injusta i que el gol anul•lat era perfectament vàlid.
Total: que el Sr. Rey client havia estat confós pel Sr. Rey, àrbitre i que aquest, com està manat havia, pel que semblava, ficat la pota fins al coll amb el resultat que Las Palmas havien perdut el partit.
I vàrem tenir sort que se’m va ocórrer demanar quin era el problema. Doncs, si no dic res, igual ens sabotegen abans de marxar.
Però quan, finalment, vaig poder convèncer-los de que el Rey que volien assassinar no era pas jo, tot varen ser somriures un altra cop i abans de anar al llit, ja teníem una cistella de fruites a la habitació.
A tot això, l’Elvireta i jo, observàvem amb una certa preocupació que els fons havien disminuït de forma notable i per bé que a l’hotel estava pagada l’habitació teníem que enfrontar-nos encara als extres i als àpats que havíem fet al mateix hotel.
Però, encara que inexperts en el deambular per la vida, no érem pas imprudents. Més aviat pecàvem de cauts. Així doncs, abans de sortir de Barcelona, havíem amagat en algun racó del niu una certa quantitat que se suposava hauria de servir-nos en cas d’emergència durant el viatge de noces i ho havíem comunicat als pares de l’Elvireta perquè n’estiguessin assabentats.
Cal recordar que fins a mitjans dels anys 60 no va aparèixer la primera targeta de crèdit a Espanya (la 4B) i calia anar pel món amb “pasta gansa” si hom volia no tenir problemes.
Per tant, al poc d’arribar a Las Palmas vam posar un telegrama a casa de l’Elvireta dient, més o menys en clau, que ens enviessin a l’Hotel per giro telegràfic (era el sistema més ràpid llevat de la transferència bancària, però jo encara no tenia compte corrent enlloc) els cèntims amagats “on ells ja sabien”.
I quan van arribar vàrem respirar, doncs no volíem romandre a l’hotel a rentar plats i jo havia de tornar a la feina...
Aquí també varem veure el famós Jardí Botànic de Gran Canària, Viera i Clavijo, dedicat principalment a les flors i plantes endèmiques de les 7 illes del arxipèlag, a més de a la flora de les illes de la zona que s’anomena d’Illes de la Macaronesia, que compren les illes de Madeira, Açores i Cap Verd.
Un parell de dies més tard, ens acomiadaven de les Canàries dirigint-nos cap a l’aeroport de Gando, tristois perquè s’acabava la lluna de mel però alegres i animats perquè ens enfrontaven plens d’optimisme al nou estat que havíem decidit assumir i a tot allò que el destí ens volgués dur. La família, els fills (ja hi pensàvem en fills), la feina...
I, a més, en el meu cas, especialment satisfet perquè la meva profecia feta el primer dia que vaig conèixer a l’Elvireta (ara la meva flamant esposa) s’havia acomplert amb escreix.
Així, quan arribarem a l’aeroport ens varem trobar amb el nostre DC-4 d’Iberia. L’altre dia comentàvem que aquells eren els dies gloriosos de la companyia. Cal saber que jo soc més vell que Iberia, doncs va ser fundada el 1927, i el primer viatge a l’estranger no va fer-lo fins el 1939, a Lisboa.
Per tant, tot era nou flamant. Els avions, les hostesses de vol i, fins i tot, el servei a bord. El menjar era comestible i el passatge des de les Illes, bàsicament, gent per feina i alguna parelleta despistada, com nosaltres.
A Barajas, ja vam empalmar amb el vol de Barcelona (la lluna de mel concloïa dintre d’un parell d’hores, que era el que llavors trigaven els avions en el viatge) i la família ens esperava.
Tot el que és bo s’acaba tard o d’hora i més val que sigui així, doncs això ens permet assaborir millor la pròxima oportunitat de poder fruir de quelcom que sigui bo.
No ho recordo bé, però estic segur que, en arribar a Barcelona, com era un dia laborable normal, no ens esperava ningú. O sigui que deuríem agafar l’autobús cap a la ciutat i a la Plaça de Catalunya, el tramvia cap al niuet, o com podíem dir ja amb orgull, cap a casa nostra...
L’endemà havia de tornar a Cobexport, S.A.!
Curious98
Bé. I de Tenerife vàrem passar a l’illa de Gran Canaria. Aquí és on vàrem haver d’agafar el famós Junker al que m’he referit abans, o sigui on anàvem asseguts com si fóssim paracaigudistes. Però vàrem arribar sense problemes i sense mareig. Ja ens estàvem tornant uns veterans de l’avió. En arribar a Las Palmas ens vàrem hostatjar a l’Hotel Parque.
Aquest era (i em sembla segueix igual) un Hotel de 3 estrelles, situat en ple centro de la ciutat, al costat del mar, i a pocs minuts del casc antic de la ciutat. Realment, un hotel que, en aquells moments, ens semblava, com abans el Mencey, com si fos el Palau de Buckingham. Penseu que no hi havíem estat mai en hotels d’aquesta categoria i només els havíem vist al cine.
A més, el personal era extremadament amable, doncs era el començament del turisme nacional (encara no havien arribat les nòrdiques a la recerca del Latin Lover, tipus Alfredo Landa) i com, a més, tothom sabia que érem nou casats al haver d’ensenyar el llibre de família, es veu que els tocàvem la fibra sensible i veient-nos tan joves es desvivien per tenir cura de nosaltres. Que si hem passat bona nit! Que si està prou bo el menjar o prou calenta la sopa! Que si volem res més! Ah! Les bons vieux temps...!
Però, ai las! En aquells temps l’Unión Deportiva Les Palmas estrenava equip a 2º divisió (havia estat fundat el 1949 per la fusió dels 5 equips de l’illa) i el diumenge 14 de maig, quan ja només faltava un parell de dies per tornar a Barcelona, l’equip jugava contra no recordo quin equip de la península. I l’àrbitre era un tal Carlos Rey, però que pel que sembla, els diaris locals mencionaven com l’àrbitre Rey.
Els 3 dies que havíem passat a l’hotel ens havien tractat –com deixo dit- com a reis, però aquell diumenge, a l’hora de sopar, vaig notar un canvi notable en les maneres de rebre’ns, des que vàrem tornar a l’hotel pel vespre. Ja al demanar la clau de l’habitació, no ens van ni saludar i, al menjador, el cambrer que sempre havia estat d’allò més atent, gairebé ens escup a la cara. Tot sorpresos, se’m va ocórrer preguntar-li què estava passant o si ens havíem equivocat en quelcom i la sorpresa es va veure incrementada quan el cambrer tot furiós em va dir directament que m’havia comportat de forma totalment injusta i que el gol anul•lat era perfectament vàlid.
Total: que el Sr. Rey client havia estat confós pel Sr. Rey, àrbitre i que aquest, com està manat havia, pel que semblava, ficat la pota fins al coll amb el resultat que Las Palmas havien perdut el partit.
I vàrem tenir sort que se’m va ocórrer demanar quin era el problema. Doncs, si no dic res, igual ens sabotegen abans de marxar.
Però quan, finalment, vaig poder convèncer-los de que el Rey que volien assassinar no era pas jo, tot varen ser somriures un altra cop i abans de anar al llit, ja teníem una cistella de fruites a la habitació.
A tot això, l’Elvireta i jo, observàvem amb una certa preocupació que els fons havien disminuït de forma notable i per bé que a l’hotel estava pagada l’habitació teníem que enfrontar-nos encara als extres i als àpats que havíem fet al mateix hotel.
Però, encara que inexperts en el deambular per la vida, no érem pas imprudents. Més aviat pecàvem de cauts. Així doncs, abans de sortir de Barcelona, havíem amagat en algun racó del niu una certa quantitat que se suposava hauria de servir-nos en cas d’emergència durant el viatge de noces i ho havíem comunicat als pares de l’Elvireta perquè n’estiguessin assabentats.
Cal recordar que fins a mitjans dels anys 60 no va aparèixer la primera targeta de crèdit a Espanya (la 4B) i calia anar pel món amb “pasta gansa” si hom volia no tenir problemes.
Per tant, al poc d’arribar a Las Palmas vam posar un telegrama a casa de l’Elvireta dient, més o menys en clau, que ens enviessin a l’Hotel per giro telegràfic (era el sistema més ràpid llevat de la transferència bancària, però jo encara no tenia compte corrent enlloc) els cèntims amagats “on ells ja sabien”.
I quan van arribar vàrem respirar, doncs no volíem romandre a l’hotel a rentar plats i jo havia de tornar a la feina...
Aquí també varem veure el famós Jardí Botànic de Gran Canària, Viera i Clavijo, dedicat principalment a les flors i plantes endèmiques de les 7 illes del arxipèlag, a més de a la flora de les illes de la zona que s’anomena d’Illes de la Macaronesia, que compren les illes de Madeira, Açores i Cap Verd.
Un parell de dies més tard, ens acomiadaven de les Canàries dirigint-nos cap a l’aeroport de Gando, tristois perquè s’acabava la lluna de mel però alegres i animats perquè ens enfrontaven plens d’optimisme al nou estat que havíem decidit assumir i a tot allò que el destí ens volgués dur. La família, els fills (ja hi pensàvem en fills), la feina...
I, a més, en el meu cas, especialment satisfet perquè la meva profecia feta el primer dia que vaig conèixer a l’Elvireta (ara la meva flamant esposa) s’havia acomplert amb escreix.
Així, quan arribarem a l’aeroport ens varem trobar amb el nostre DC-4 d’Iberia. L’altre dia comentàvem que aquells eren els dies gloriosos de la companyia. Cal saber que jo soc més vell que Iberia, doncs va ser fundada el 1927, i el primer viatge a l’estranger no va fer-lo fins el 1939, a Lisboa.
Per tant, tot era nou flamant. Els avions, les hostesses de vol i, fins i tot, el servei a bord. El menjar era comestible i el passatge des de les Illes, bàsicament, gent per feina i alguna parelleta despistada, com nosaltres.
A Barajas, ja vam empalmar amb el vol de Barcelona (la lluna de mel concloïa dintre d’un parell d’hores, que era el que llavors trigaven els avions en el viatge) i la família ens esperava.
Tot el que és bo s’acaba tard o d’hora i més val que sigui així, doncs això ens permet assaborir millor la pròxima oportunitat de poder fruir de quelcom que sigui bo.
No ho recordo bé, però estic segur que, en arribar a Barcelona, com era un dia laborable normal, no ens esperava ningú. O sigui que deuríem agafar l’autobús cap a la ciutat i a la Plaça de Catalunya, el tramvia cap al niuet, o com podíem dir ja amb orgull, cap a casa nostra...
L’endemà havia de tornar a Cobexport, S.A.!
Curious98
lunes, 7 de diciembre de 2009
MEMÒRIES XXVI – I SONA LOHËNGRIN!
MEMÒRIES XXVI – I SONA LOHËNGRIN!
I no va ser tan sols Wagner el que va sonar durant la cerimònia, doncs durant tota la Missa vàrem poder escoltar algunes peces que havia seleccionat, de Bach (juraria que una era l’ària de la “Suite en re” i també el “Bist du bei Mir”) que sempre m’han agradat. De fet va haver música tota la Missa i, no voldria equivocar-me, però juraria que el sacerdot que ens va casar fou l’oncle de l’Elvireta, el Dr. Josep Pont i Gol, que l’any següent seria nomenat Bisbe de Castelló/Segorbe. L’Elvireta segur que se’n recorda, però no vull demanar-li, doncs igual m’engega en orris, donat que no vol que faci aquestes memòries.
Jo estava tremolant com una fulla de paper i al meu costat tenia al Jordi Camps, com ja he dit, que també estava una mica nerviós. Quan l’Elvireta va arribar a l’altar, el seu pare, que anava dret com un clau, la va ajudar a pujar els 3 graons que hi ha, i va baixar-los per anar al primer rengle de seients al costat de la mare.
I allà vàrem quedar tots dos, sense gosar ni mirar-nos. (Bé, jo si la mirava de reüll, però ella no alçava els ulls del terra) mentre el sacerdot ens anava llegint la famosa carta de Sant Pau.
Després va venir la Missa, la Comunió i la signatura dels documents a la Sagristia. Per cert, no hi va haver petó de casats; això no estava de moda més que al cine.
Finides totes les burocràcies parroquials, vàrem ja sortir del bracet al carrer, on ens esperava al cotxe. En aquells temps, quan es celebrava alguna boda a les esglésies, sempre s’ajuntava una munió de dones i noies que, quan sortien els nuvis, es posaven a cridar i, a vegades, els llençaven arròs, com a les pel•lícules.
Segur que a nosaltres ens va passar quelcom per l’estil. Al cap i a la fi, estàvem al seu barri i tothom la coneixia. El que passa és que jo marxava com un zombi i amb prou feines me’n adonava del que estava passant.
En tot cas, vàrem reeixir a agafar el cotxe i vàrem posar rumb a cal fotògraf per la foto tradicional. Em sembla que vàrem anar a un que hi havia al carrer Fontanella, costat de mar, cantonada a la Via Laietana.
Un cop superat aquest tràmit vàrem tornar al cotxe i vàrem fer cap a on havíem preparat l’àpat de noces. Era un lloc que, per les economies modestes com la nostre, estava força de moda.
Es deia “Mesón de las Golosinas Españolas” i es trobava a l’inici de l’ Avda. Portal de l’Àngel, 4, pràcticament a l’entrada de la Plaça de la Catedral.
Era un lloc molt pintoresc – ja no existeix – i tenia unes taules allargades i arranjades amb flors, on podia seure tothom pels dos costats. No recordo quans érem. Potser una trentena, i quan vàrem arribar nosaltres dos vull pensar (seguia somniant truites i no me’n assabentava de res) que tothom es va posar a aplaudir, com està manat.
Continuant amb el meu somni suposo que quan va acabar l’àpat, que deuria ser cap el vespre, vàrem marxar cap a casa de l’Elvireta, doncs ella encara anava amb el vestit de núvia i havia de canviar-se.
Això vol dir que vàrem anar caminant –doncs no s’hi pot anar d’altra f,orma en un trajecte de 100 metres- l’Elvireta, amb el vestit blanc de núvia, jo agafant-la pel braç o ella agafant-me a mi, i rodejats de la seva família. Sembla mentida, però tot això està esborrat de la meva memòria, el que vol dir que aquells moments els vaig viure com un robot, doncs altrament, hauria de recordar aquestes situacions com recordo d’altres anteriors.
Podríeu fer l’exercici de tractar de recordar el que vàreu fer a les vostres bodes, a veure si recordeu quelcom...
Aquell matí, la mare de l’Elvireta i la germana petita ja havien pres la preocupació de portar l’equipatge que havien de dur en el viatge de nuvis al pis del Passeig de Maragall i, a més, la seva mare, ens havia preparat un sopar que només calia escalfar.
O sigui que quan ens vàrem acomiadar de la família d’ella (jo ho havia fet de la meva a l’església), amb plors a discreció, per part de tothom, ens vàrem trobar al carrer, vestits com a persones normals i agafats del bracet.
Tampoc sé com vàrem arribar a la pròxima parada, que va ser al Cinema Catalunya, en plena Plaça de Catalunya, també ha desaparegut. Mare de Déu, com van caient totes aquestes fites que tenen tants records...
No sé com vàrem arribar, però deuria ser en el Metro que era el més ràpid. Estava previst que hi aniríem primer al cine, doncs estrenaven “Los 3 Mosqueteros”, en Tecnicolor (que començava aquells mesos a posar-se de moda), i protagonitzada pel Gene Kelly, la Lana Turner, June Allyson i Van Hefflin).
El que passa és que pensàvem que no podíem anar al pis quan encara estaven obertes les botigues doncs ens feia vergonya a tots dos (érem monos, oi?). Així, anant a la sessió de la nit, sortiríem a mitja nit i llavors podríem agafar el tramvia i entrar a casa sense que ningú ens veies.
Quan anaven al cine abans de casar-nos, la pobre Elvireta sempre tenia que lluitar, la pobre, per a tractar de reprimir els impulsos salvatges que jo tenia sempre de petonejar-la i abraçar-la, aprofitant que estàvem a les fosques i la seva germana petita feia veure que mirava la pel•lícula.
En canvi, aquella nit al cine Catalunya, jo em vaig comportar com si fos un pare amb la seva filla. I és que, tots dos, teníem l’ impressió que a sobre del cap hi havia un tub de Neon vermell que, amb lletres parpellejants, deia: “NUVIS A SOTA”...
Quan vàrem sortir del cine, doncs, ens retrobàrem al bell mig de la Plaça de Catalunya un xic desorientats. Tanmateix, com si fes cinc minuts que ens haguéssim conegut i no sabéssim què era el que havíem de fer llavors...
Vàrem, doncs, encaminar-nos lentament en direcció a la parada del tramvia que ens duria a casa (sonava estrany la paraula casa, perquè cap dels dos n’havia tingut mai una abans, de pròpia) i poc a poc anàrem recuperant el senderi que tots dos havíem potser perdut una mica per l’emoció dels moments que acabàvem de viure...
Finalment, arribàrem al niu, després de passar un mal tràngol en el tramvia doncs, novament, ens pensàvem que tothom ens estava senyalant amb el dit. Cal dir que en aquells temps i a aquelles hores de la nit una parella tan jove com la que formaven nosaltres, sols pel món, no era molt corrent, però tampoc era totalment anòmal, com si estiguéssim fugint de la policia... Però així és com ens sentíem tots dos. O sigui que, quan vàrem pujar al pis vàrem potser respirar tranquils.
O al menys, per parlar amb propietat, jo vaig respirar tranquil, doncs l’Elvireta s’anava posant més nerviosa per moments.
La casa estava lluent. La mare de la que, en endavant, podia anomenar amb propietat com la meva senyora, havia fet un esforç per deixar-ho tot brillant i polit. La taula estava parada i ens ho varem mirar tot com si despertéssim d’un somni.
El menjador tot nou, la cuina amb nevera, el bany amb banyera, dutxa i “paper higiènic”. Penseu que jo no n’havia utilitzat mai més que diaris o sigui que, segurament, deuria tenir el “pandero” tot ple de lletres d’impremta... Sort que jo no me’l podia veure...
I teníem telèfon. Què penseu? No tothom en tenia, llavors...
El dormitori tenia el llit fet i entreobert, amb la seva camisa de dormir i el meu pijama, a sobre, plegats amb molta cura. També hi havia la bata d’ella. Jo no en tenia, encara.
Llavors vaig suggerir-li que, si li semblava bé, ens podríem posar còmodes i sopar una mica. Gràcies a Déu, la gana sempre ha estat la meva salvació. O sigui que, agafant el meu equip, vaig fer cap al bany per tal de canviar-me, mentre li cedia a ella, galantment, l’habitació per que ho pogués fer ella sense entrebancs.
Jo ja estava assegut al menjador quan va arribar ella, amb la bata. Estava que marejava!
Li vaig dir que havíem d’immortalitzar aquell moment i vaig preparar la màquina de fotografiar per que ens fes una foto en la que sortim tots dos, mirant-nos, i jo amb cara de ximplet, fent algun tipus de carantoines. La foto existeix encara en l’arxiu privat de l’Elvireta.
Vam sopar una miqueta, no recordo el què, però del que havia preparat la seva mare i després de desar-ho tot a la cuina varem passar al tàlem nupcial, per dir-ho de forma literària.
Aquestes coses deuen haver canviat molt en els darrers 60 anys. Però el 1950 una noia de 22 anys i mig podia ser bastant inexperta en matèria de nois i un noi de 23anys i mig, igualment podia ser bastant inexpert en mataria de noies, encara que ja poguéssim saber allò de les abelles i el pol•len i que els nens no els duia una cigonya de Paris o es trobaven sota una col.
O sigui que, amb més dubtes que altra cosa per part meva, i amb més por que neguit per part d’ella, ens vàrem ficar al llit com dos adolescents de la primera volada...
I llavors fou Troia! O com diria un clàssic “sic transit gloria mundi”
L’Elvireta se’m va posar a plorar amb tant sentiment com si, de repent, se’n hagués adonat que havia caigut en mans de Barbarroja, qui no tindria cap mena d’escrúpol en profanar el tabernacle sagrat de la seva innocència. Què poc se’n adonava ella que jo no plorava també “porque los hombres no lloran” que diu la cançó, però no per falta de ganes.
La sensació que experimentava era la del mecànic que sap que, en pura teoria, si posa en marxa el motor aquest s’engegarà però no gosa prémer el contacte per si quelcom no funciona i tot explota...!
Llavors, amb un gran sospir d’alleujament (soulagement, en francès), li vaig murmurar a cau d’orella que deixés d’amoïnar-se, que no em comportaria com Barbarroja sinó com Sir Galahad o Sir Lancelot del Llac amb la princesa Ginebra. Bé, potser no li vaig això, però sí quelcom de semblant...
I, amb un cast petó a la galta, la vaig abraçar i vàrem adormir-nos com si acabéssim d’arribar d’una escalada al Puigmal!
El que poden fer els nervis!
Previngut com l’és un, ja havia deixat el despertador preparat per l’endemà. A fi que ens despertéssim amb temps suficients per a arreglar-nos i marxar cap a l’aeroport.
Havien pogut descansar com a bebès i ens trobàvem molt més tranquils.
És clar que agafar el tramvia amb les maletes (que eren de les que es portaven a pes, no amb rodes com ara) era el mateix que descobrir al món la condició de nuvis, que no podíem amagar de cap manera. Suposo que no gosàvem alçar el cap, com si haguéssim fet un pecat gros...
Si ho sabessin...!
Després l’autobús a l’aeroport. Aquí ja no érem tan rars doncs segurament deurien haver altres parelles. Imagineu-vos, el mes de maig, en plena primavera. El més de les primeres Comunions i dels casoris!
I la primera facturació de la nostra vida. Jo no sabia res de res però es tractava d’impressionar a l’Elvireta com si fos el Cid. I, evidentment, que me’n vaig sortir.
El nostre viatge, com la cerimònia de l’església, que fou una senyora cerimònia, també era un senyor viatge. No a ses Illes, com la majoria. Millor dit. Sí a ses Illes, però a les de Canàries, que ara seria l’equivalent d’anar de viatge de Nuvis a San Francisco o a Beijing en lloc de a París o Roma.
Primer, però, anàvem a Madrid. Calia veure la capital del reino i el Prado.
L’avió que havíem d’agafar era el famós Douglas DC-3, que era dels que tenia una rodeta al darrera, doncs quan havia aterrat quedava inclinat de la cua. Era un avió bimotor que podia dur unes 40 persones i volava a uns 300 qms/hora i a una alçada màxima de 4000 metres.
El viatge a Madrid era de 2 hores i en aquells vols, et donàvem unes borses de paper per si et marejaves. La major part de la gent que hi anava tenia poca experiència en vols o, com nosaltres, cap. Tanmateix, no varem marejar-nos i el viatge es va desenvolupar força bé. Llavors, a l’alçada que es volava es podia veure per on passàvem. És clar que, en cas de mal temps, també l’entomàvem tot a sobre...
A Madrid, també varem agafar un taxi per primer cop. De l’aeroport a la terminal vàrem anar amb el bus, paro de la terminal a l’Hotel Inglés, ho vàrem fer en taxi, com està manat.
L’Hotel Inglés era un hotel de 2 estrelles, al carrer Echegaray, en ple centre (el carrer surt de la Plaça del Sol), i el vam agafar, perquè a més d’econòmic estava a prop del Prado, i hi podíem anar a peu.
Poc a poc anàvem sentint-nos com una parella d’enamorats i, encara que no ho recordo, segurament anàvem més agafats de la maneta que del braç.
Varen fer la visita de rigor al Prado, però aquella nit, també varem passar-la com a germanets, de la maneta; això de ser Sir Lancelot del Lago té els seus inconvenients, no us penseu. Però jo pensava: totes les fruites quan són més bones es quan estan madures i si estan verdes cal esperar amb serenitat que es puguin collir de l’arbre. I l’Elvireta estava encara una mica verda...
Per altre banda, havia esperat cinc anys... No venia de dos o tres dies, oi?
L’ endemà, tot el mateix camí de tornada cap a Barajas. Allà ens esperava un altra avió, el Douglas DC-4, quadrimotor, amb capacitat per 80 passatgers. Com el DC-3, eren avions que la casa Douglas havia adaptat per l’ús civil però que, en realitat, provenien de la II Guerra Mundial. Com l’avió que varem agafar de Tenerife a Las Palmas, que era un Junker alemany, que ni tant sols havia estat adaptat. Els Junkers eren els famosos bombarders alemanys, trimotors, que també havien estat utilitzats per a transport de paracaigudistes. Així, en comptes de tenir seients de costat, tenien un sol seient lateral a cada costat de l’aparell, on seien els soldats i, ara, els passatgers, com si fossin soldats. Per cert, que a sota d’on seia cada passatger hi havia un paracaigudes, per si de cas. Cal dir però que aquests avions només es deurien emprar per trajectes curts (Tenerife/Las Palmas, era ½ hora), doncs no podies ni beure un got d’aigua.
Doncs bé, vam agafar el famós DC-4 i, cinc hores més tard, varem arribar a l’aeroport de Los Rodeos, al nord de Tenerife, que era l’únic que hi havia llavors. Allà ja ens esperava un cotxe per dur-nos al hotel Taoro.
El viatge l’havia comprat pel mitjans de Marsans, que era l’agència de viatges més important en aquells moments i havia demanat que els Hotels de Canàries fossin de 3 estrelles. “La grande Bouffe, quoi”!
El Hotel Taoro, que es troba a la magnífica vall de la Orotava, al Puerto de la Cruz, era un hotel que el 1950 ja duia uns 70 anys a l’esquena. Havia estat un hotel de luxe al segle XIX (1880,) on s’havia hostatjat el Rei Alfons XII. Per això, quan a Marsans m’ho van dir vaig pensar –santa innocència – que allò devia ser com el Ritz. I potser ho havia estat. Però quan varem arribar nosaltres vam veure que allò era més aviat com l’hotel que Tomás Mann descriu en el seu extraordinari llibre “La Muerte en Venecia” (Der Tod in Venedig), on s’hostatja l’escriptor Gustav von Aschenbach, que acaba enamorant-se del jovenet Tadzio (Luchino Visconti, va fer una gran pel•lícula on Dick Bogarde feia un gran paper, doncs en el fons, interpretava l’homosexual que ell també era). Ho sigui un hotel decadent a més no poder, amb grans cortines i empleats més grans que jo ara.
I amb un tipus d¡hostes que deurien venir tots del segle XIX...
Evidentment, jo no podia permetre que el nostre viatge comencés així, o sigui que li vaig dir al taxista que ens dugués a un bon hotel de debò a la capital, Santa Cruz.
I ja ho crec que ens hi va dur. A l’Hotel Mencey, situat res més que a l’avinguda del Generalíssim Franco. Era un Hotel de 4 estrelles, que acabava d’inaugurar el 8 d’abril del 1950 la senyora de Franco, o sigui exactament un més abans. Aquest hotel està situat en un entorn natural, construït a l’estil canari i amb un gran jardí tropical anexe. El seu nom, ve del “guanche” i vol dir “guerrero al que todos respetan”. Com a Sir Lancelot del Lago... Per tant absolutament idoni i fantàstic, nou de trinca!!
Rebuda de primera categoria. Cistell de fruites a la habitació i...
Heu vist la pel•lícula de Clark Gable y Claudette Colbert “Sucedió una noche”? No? Ja m’ho penso, ja... És una mica antiga. Ell es un periodista i ella la filla d’un milionari que, per una serie de circumstàncies molt divertides, han de passar un temps amagats i dormint a la mateixa habitació. Per poder estar separats, doncs inicialment ella no el pot veure i l’odia cordialment, posen un gran llençol penjant d’una corda, que divideix l’habitació en dos parts i el bategen com “Les muralles de Jericó”. I així passen uns dies, en que es van enamorant poc a poc, fins que una nit, ja no poden resistir més i mentre a la banda sonora del film sonen unes trompetes, Clark Gable llença la tela a terra i crida, així Josué va tombar les muralles de Jericó.
(Pels que no recordeu la Bíblia, Jericó era una vila inexpugnable degut a les seves muralles de pedra, però Josué, lloctinent de Moisés, que l’assetjava, les va derrocar quan els sacerdots que custodiaven l’Arca de l’Aliança, varen tocar uns àngels varen tocar unes trompetes, seguint les instruccions de Yahvée) (Jericó, a la Cisjordania palestina, a prop del Mar Mort i diuen els entesos que la ciutat més antiga del món)
Doncs bé, en veure aquella habitació i el jardí i la cistella de fruites, nosaltres també varem decidir que la fruita ja estava madura i podíem derrocar la muralla de Jericó... I així va donar inici a la saga dels Rey/Gol...
Al•leluia, al•leluia!!
Els dies que vàrem passar en aquell hotel varen ser inoblidables.
Com que al registrar-nos vàrem haver d’ensenyar el llibre de família per demostrar que estàvem casats tot el personal de l’establiment estava assabentat del nostre estat (ara em sembla que als hotels,mentre es pagui la factura, no fan preguntes i “se ne fregano” olímpicament) i, com érem, segons ens van dir, la primera parella de nuvis que s’allotjava a l’hotel, ens tractaven com si fóssim adoptats per la direcció.
Cada dia teníem un cistell de fruites renovat i al restaurant ens mimàvem d’allò més. L’Elvireta ho duia bé i jo també, però ella enrogia cada cop que algun cambrer o cambrera ens deixaven anar alguna indirecta relacionada amb el seu nou estat o, maliciosament, ens preguntaven si havíem dormit bé.
Varem fer les excursions de rigor (al Teide, a Icod, etc. i al Jardi Botánic que, llavors, vigilava un vellet molt simpàtic, que quan vàrem marxar al temps que li donàvem la propina de rigor em va oferir una fruita tropical (el maracuyà) tot fent-me l’ullet i dient-me que era un afrodisiac molt potent. Podeu imaginar-vos la cara de l’Elvireta...
Aixó és molt llarg. Continuarem aviat!
I no va ser tan sols Wagner el que va sonar durant la cerimònia, doncs durant tota la Missa vàrem poder escoltar algunes peces que havia seleccionat, de Bach (juraria que una era l’ària de la “Suite en re” i també el “Bist du bei Mir”) que sempre m’han agradat. De fet va haver música tota la Missa i, no voldria equivocar-me, però juraria que el sacerdot que ens va casar fou l’oncle de l’Elvireta, el Dr. Josep Pont i Gol, que l’any següent seria nomenat Bisbe de Castelló/Segorbe. L’Elvireta segur que se’n recorda, però no vull demanar-li, doncs igual m’engega en orris, donat que no vol que faci aquestes memòries.
Jo estava tremolant com una fulla de paper i al meu costat tenia al Jordi Camps, com ja he dit, que també estava una mica nerviós. Quan l’Elvireta va arribar a l’altar, el seu pare, que anava dret com un clau, la va ajudar a pujar els 3 graons que hi ha, i va baixar-los per anar al primer rengle de seients al costat de la mare.
I allà vàrem quedar tots dos, sense gosar ni mirar-nos. (Bé, jo si la mirava de reüll, però ella no alçava els ulls del terra) mentre el sacerdot ens anava llegint la famosa carta de Sant Pau.
Després va venir la Missa, la Comunió i la signatura dels documents a la Sagristia. Per cert, no hi va haver petó de casats; això no estava de moda més que al cine.
Finides totes les burocràcies parroquials, vàrem ja sortir del bracet al carrer, on ens esperava al cotxe. En aquells temps, quan es celebrava alguna boda a les esglésies, sempre s’ajuntava una munió de dones i noies que, quan sortien els nuvis, es posaven a cridar i, a vegades, els llençaven arròs, com a les pel•lícules.
Segur que a nosaltres ens va passar quelcom per l’estil. Al cap i a la fi, estàvem al seu barri i tothom la coneixia. El que passa és que jo marxava com un zombi i amb prou feines me’n adonava del que estava passant.
En tot cas, vàrem reeixir a agafar el cotxe i vàrem posar rumb a cal fotògraf per la foto tradicional. Em sembla que vàrem anar a un que hi havia al carrer Fontanella, costat de mar, cantonada a la Via Laietana.
Un cop superat aquest tràmit vàrem tornar al cotxe i vàrem fer cap a on havíem preparat l’àpat de noces. Era un lloc que, per les economies modestes com la nostre, estava força de moda.
Es deia “Mesón de las Golosinas Españolas” i es trobava a l’inici de l’ Avda. Portal de l’Àngel, 4, pràcticament a l’entrada de la Plaça de la Catedral.
Era un lloc molt pintoresc – ja no existeix – i tenia unes taules allargades i arranjades amb flors, on podia seure tothom pels dos costats. No recordo quans érem. Potser una trentena, i quan vàrem arribar nosaltres dos vull pensar (seguia somniant truites i no me’n assabentava de res) que tothom es va posar a aplaudir, com està manat.
Continuant amb el meu somni suposo que quan va acabar l’àpat, que deuria ser cap el vespre, vàrem marxar cap a casa de l’Elvireta, doncs ella encara anava amb el vestit de núvia i havia de canviar-se.
Això vol dir que vàrem anar caminant –doncs no s’hi pot anar d’altra f,orma en un trajecte de 100 metres- l’Elvireta, amb el vestit blanc de núvia, jo agafant-la pel braç o ella agafant-me a mi, i rodejats de la seva família. Sembla mentida, però tot això està esborrat de la meva memòria, el que vol dir que aquells moments els vaig viure com un robot, doncs altrament, hauria de recordar aquestes situacions com recordo d’altres anteriors.
Podríeu fer l’exercici de tractar de recordar el que vàreu fer a les vostres bodes, a veure si recordeu quelcom...
Aquell matí, la mare de l’Elvireta i la germana petita ja havien pres la preocupació de portar l’equipatge que havien de dur en el viatge de nuvis al pis del Passeig de Maragall i, a més, la seva mare, ens havia preparat un sopar que només calia escalfar.
O sigui que quan ens vàrem acomiadar de la família d’ella (jo ho havia fet de la meva a l’església), amb plors a discreció, per part de tothom, ens vàrem trobar al carrer, vestits com a persones normals i agafats del bracet.
Tampoc sé com vàrem arribar a la pròxima parada, que va ser al Cinema Catalunya, en plena Plaça de Catalunya, també ha desaparegut. Mare de Déu, com van caient totes aquestes fites que tenen tants records...
No sé com vàrem arribar, però deuria ser en el Metro que era el més ràpid. Estava previst que hi aniríem primer al cine, doncs estrenaven “Los 3 Mosqueteros”, en Tecnicolor (que començava aquells mesos a posar-se de moda), i protagonitzada pel Gene Kelly, la Lana Turner, June Allyson i Van Hefflin).
El que passa és que pensàvem que no podíem anar al pis quan encara estaven obertes les botigues doncs ens feia vergonya a tots dos (érem monos, oi?). Així, anant a la sessió de la nit, sortiríem a mitja nit i llavors podríem agafar el tramvia i entrar a casa sense que ningú ens veies.
Quan anaven al cine abans de casar-nos, la pobre Elvireta sempre tenia que lluitar, la pobre, per a tractar de reprimir els impulsos salvatges que jo tenia sempre de petonejar-la i abraçar-la, aprofitant que estàvem a les fosques i la seva germana petita feia veure que mirava la pel•lícula.
En canvi, aquella nit al cine Catalunya, jo em vaig comportar com si fos un pare amb la seva filla. I és que, tots dos, teníem l’ impressió que a sobre del cap hi havia un tub de Neon vermell que, amb lletres parpellejants, deia: “NUVIS A SOTA”...
Quan vàrem sortir del cine, doncs, ens retrobàrem al bell mig de la Plaça de Catalunya un xic desorientats. Tanmateix, com si fes cinc minuts que ens haguéssim conegut i no sabéssim què era el que havíem de fer llavors...
Vàrem, doncs, encaminar-nos lentament en direcció a la parada del tramvia que ens duria a casa (sonava estrany la paraula casa, perquè cap dels dos n’havia tingut mai una abans, de pròpia) i poc a poc anàrem recuperant el senderi que tots dos havíem potser perdut una mica per l’emoció dels moments que acabàvem de viure...
Finalment, arribàrem al niu, després de passar un mal tràngol en el tramvia doncs, novament, ens pensàvem que tothom ens estava senyalant amb el dit. Cal dir que en aquells temps i a aquelles hores de la nit una parella tan jove com la que formaven nosaltres, sols pel món, no era molt corrent, però tampoc era totalment anòmal, com si estiguéssim fugint de la policia... Però així és com ens sentíem tots dos. O sigui que, quan vàrem pujar al pis vàrem potser respirar tranquils.
O al menys, per parlar amb propietat, jo vaig respirar tranquil, doncs l’Elvireta s’anava posant més nerviosa per moments.
La casa estava lluent. La mare de la que, en endavant, podia anomenar amb propietat com la meva senyora, havia fet un esforç per deixar-ho tot brillant i polit. La taula estava parada i ens ho varem mirar tot com si despertéssim d’un somni.
El menjador tot nou, la cuina amb nevera, el bany amb banyera, dutxa i “paper higiènic”. Penseu que jo no n’havia utilitzat mai més que diaris o sigui que, segurament, deuria tenir el “pandero” tot ple de lletres d’impremta... Sort que jo no me’l podia veure...
I teníem telèfon. Què penseu? No tothom en tenia, llavors...
El dormitori tenia el llit fet i entreobert, amb la seva camisa de dormir i el meu pijama, a sobre, plegats amb molta cura. També hi havia la bata d’ella. Jo no en tenia, encara.
Llavors vaig suggerir-li que, si li semblava bé, ens podríem posar còmodes i sopar una mica. Gràcies a Déu, la gana sempre ha estat la meva salvació. O sigui que, agafant el meu equip, vaig fer cap al bany per tal de canviar-me, mentre li cedia a ella, galantment, l’habitació per que ho pogués fer ella sense entrebancs.
Jo ja estava assegut al menjador quan va arribar ella, amb la bata. Estava que marejava!
Li vaig dir que havíem d’immortalitzar aquell moment i vaig preparar la màquina de fotografiar per que ens fes una foto en la que sortim tots dos, mirant-nos, i jo amb cara de ximplet, fent algun tipus de carantoines. La foto existeix encara en l’arxiu privat de l’Elvireta.
Vam sopar una miqueta, no recordo el què, però del que havia preparat la seva mare i després de desar-ho tot a la cuina varem passar al tàlem nupcial, per dir-ho de forma literària.
Aquestes coses deuen haver canviat molt en els darrers 60 anys. Però el 1950 una noia de 22 anys i mig podia ser bastant inexperta en matèria de nois i un noi de 23anys i mig, igualment podia ser bastant inexpert en mataria de noies, encara que ja poguéssim saber allò de les abelles i el pol•len i que els nens no els duia una cigonya de Paris o es trobaven sota una col.
O sigui que, amb més dubtes que altra cosa per part meva, i amb més por que neguit per part d’ella, ens vàrem ficar al llit com dos adolescents de la primera volada...
I llavors fou Troia! O com diria un clàssic “sic transit gloria mundi”
L’Elvireta se’m va posar a plorar amb tant sentiment com si, de repent, se’n hagués adonat que havia caigut en mans de Barbarroja, qui no tindria cap mena d’escrúpol en profanar el tabernacle sagrat de la seva innocència. Què poc se’n adonava ella que jo no plorava també “porque los hombres no lloran” que diu la cançó, però no per falta de ganes.
La sensació que experimentava era la del mecànic que sap que, en pura teoria, si posa en marxa el motor aquest s’engegarà però no gosa prémer el contacte per si quelcom no funciona i tot explota...!
Llavors, amb un gran sospir d’alleujament (soulagement, en francès), li vaig murmurar a cau d’orella que deixés d’amoïnar-se, que no em comportaria com Barbarroja sinó com Sir Galahad o Sir Lancelot del Llac amb la princesa Ginebra. Bé, potser no li vaig això, però sí quelcom de semblant...
I, amb un cast petó a la galta, la vaig abraçar i vàrem adormir-nos com si acabéssim d’arribar d’una escalada al Puigmal!
El que poden fer els nervis!
Previngut com l’és un, ja havia deixat el despertador preparat per l’endemà. A fi que ens despertéssim amb temps suficients per a arreglar-nos i marxar cap a l’aeroport.
Havien pogut descansar com a bebès i ens trobàvem molt més tranquils.
És clar que agafar el tramvia amb les maletes (que eren de les que es portaven a pes, no amb rodes com ara) era el mateix que descobrir al món la condició de nuvis, que no podíem amagar de cap manera. Suposo que no gosàvem alçar el cap, com si haguéssim fet un pecat gros...
Si ho sabessin...!
Després l’autobús a l’aeroport. Aquí ja no érem tan rars doncs segurament deurien haver altres parelles. Imagineu-vos, el mes de maig, en plena primavera. El més de les primeres Comunions i dels casoris!
I la primera facturació de la nostra vida. Jo no sabia res de res però es tractava d’impressionar a l’Elvireta com si fos el Cid. I, evidentment, que me’n vaig sortir.
El nostre viatge, com la cerimònia de l’església, que fou una senyora cerimònia, també era un senyor viatge. No a ses Illes, com la majoria. Millor dit. Sí a ses Illes, però a les de Canàries, que ara seria l’equivalent d’anar de viatge de Nuvis a San Francisco o a Beijing en lloc de a París o Roma.
Primer, però, anàvem a Madrid. Calia veure la capital del reino i el Prado.
L’avió que havíem d’agafar era el famós Douglas DC-3, que era dels que tenia una rodeta al darrera, doncs quan havia aterrat quedava inclinat de la cua. Era un avió bimotor que podia dur unes 40 persones i volava a uns 300 qms/hora i a una alçada màxima de 4000 metres.
El viatge a Madrid era de 2 hores i en aquells vols, et donàvem unes borses de paper per si et marejaves. La major part de la gent que hi anava tenia poca experiència en vols o, com nosaltres, cap. Tanmateix, no varem marejar-nos i el viatge es va desenvolupar força bé. Llavors, a l’alçada que es volava es podia veure per on passàvem. És clar que, en cas de mal temps, també l’entomàvem tot a sobre...
A Madrid, també varem agafar un taxi per primer cop. De l’aeroport a la terminal vàrem anar amb el bus, paro de la terminal a l’Hotel Inglés, ho vàrem fer en taxi, com està manat.
L’Hotel Inglés era un hotel de 2 estrelles, al carrer Echegaray, en ple centre (el carrer surt de la Plaça del Sol), i el vam agafar, perquè a més d’econòmic estava a prop del Prado, i hi podíem anar a peu.
Poc a poc anàvem sentint-nos com una parella d’enamorats i, encara que no ho recordo, segurament anàvem més agafats de la maneta que del braç.
Varen fer la visita de rigor al Prado, però aquella nit, també varem passar-la com a germanets, de la maneta; això de ser Sir Lancelot del Lago té els seus inconvenients, no us penseu. Però jo pensava: totes les fruites quan són més bones es quan estan madures i si estan verdes cal esperar amb serenitat que es puguin collir de l’arbre. I l’Elvireta estava encara una mica verda...
Per altre banda, havia esperat cinc anys... No venia de dos o tres dies, oi?
L’ endemà, tot el mateix camí de tornada cap a Barajas. Allà ens esperava un altra avió, el Douglas DC-4, quadrimotor, amb capacitat per 80 passatgers. Com el DC-3, eren avions que la casa Douglas havia adaptat per l’ús civil però que, en realitat, provenien de la II Guerra Mundial. Com l’avió que varem agafar de Tenerife a Las Palmas, que era un Junker alemany, que ni tant sols havia estat adaptat. Els Junkers eren els famosos bombarders alemanys, trimotors, que també havien estat utilitzats per a transport de paracaigudistes. Així, en comptes de tenir seients de costat, tenien un sol seient lateral a cada costat de l’aparell, on seien els soldats i, ara, els passatgers, com si fossin soldats. Per cert, que a sota d’on seia cada passatger hi havia un paracaigudes, per si de cas. Cal dir però que aquests avions només es deurien emprar per trajectes curts (Tenerife/Las Palmas, era ½ hora), doncs no podies ni beure un got d’aigua.
Doncs bé, vam agafar el famós DC-4 i, cinc hores més tard, varem arribar a l’aeroport de Los Rodeos, al nord de Tenerife, que era l’únic que hi havia llavors. Allà ja ens esperava un cotxe per dur-nos al hotel Taoro.
El viatge l’havia comprat pel mitjans de Marsans, que era l’agència de viatges més important en aquells moments i havia demanat que els Hotels de Canàries fossin de 3 estrelles. “La grande Bouffe, quoi”!
El Hotel Taoro, que es troba a la magnífica vall de la Orotava, al Puerto de la Cruz, era un hotel que el 1950 ja duia uns 70 anys a l’esquena. Havia estat un hotel de luxe al segle XIX (1880,) on s’havia hostatjat el Rei Alfons XII. Per això, quan a Marsans m’ho van dir vaig pensar –santa innocència – que allò devia ser com el Ritz. I potser ho havia estat. Però quan varem arribar nosaltres vam veure que allò era més aviat com l’hotel que Tomás Mann descriu en el seu extraordinari llibre “La Muerte en Venecia” (Der Tod in Venedig), on s’hostatja l’escriptor Gustav von Aschenbach, que acaba enamorant-se del jovenet Tadzio (Luchino Visconti, va fer una gran pel•lícula on Dick Bogarde feia un gran paper, doncs en el fons, interpretava l’homosexual que ell també era). Ho sigui un hotel decadent a més no poder, amb grans cortines i empleats més grans que jo ara.
I amb un tipus d¡hostes que deurien venir tots del segle XIX...
Evidentment, jo no podia permetre que el nostre viatge comencés així, o sigui que li vaig dir al taxista que ens dugués a un bon hotel de debò a la capital, Santa Cruz.
I ja ho crec que ens hi va dur. A l’Hotel Mencey, situat res més que a l’avinguda del Generalíssim Franco. Era un Hotel de 4 estrelles, que acabava d’inaugurar el 8 d’abril del 1950 la senyora de Franco, o sigui exactament un més abans. Aquest hotel està situat en un entorn natural, construït a l’estil canari i amb un gran jardí tropical anexe. El seu nom, ve del “guanche” i vol dir “guerrero al que todos respetan”. Com a Sir Lancelot del Lago... Per tant absolutament idoni i fantàstic, nou de trinca!!
Rebuda de primera categoria. Cistell de fruites a la habitació i...
Heu vist la pel•lícula de Clark Gable y Claudette Colbert “Sucedió una noche”? No? Ja m’ho penso, ja... És una mica antiga. Ell es un periodista i ella la filla d’un milionari que, per una serie de circumstàncies molt divertides, han de passar un temps amagats i dormint a la mateixa habitació. Per poder estar separats, doncs inicialment ella no el pot veure i l’odia cordialment, posen un gran llençol penjant d’una corda, que divideix l’habitació en dos parts i el bategen com “Les muralles de Jericó”. I així passen uns dies, en que es van enamorant poc a poc, fins que una nit, ja no poden resistir més i mentre a la banda sonora del film sonen unes trompetes, Clark Gable llença la tela a terra i crida, així Josué va tombar les muralles de Jericó.
(Pels que no recordeu la Bíblia, Jericó era una vila inexpugnable degut a les seves muralles de pedra, però Josué, lloctinent de Moisés, que l’assetjava, les va derrocar quan els sacerdots que custodiaven l’Arca de l’Aliança, varen tocar uns àngels varen tocar unes trompetes, seguint les instruccions de Yahvée) (Jericó, a la Cisjordania palestina, a prop del Mar Mort i diuen els entesos que la ciutat més antiga del món)
Doncs bé, en veure aquella habitació i el jardí i la cistella de fruites, nosaltres també varem decidir que la fruita ja estava madura i podíem derrocar la muralla de Jericó... I així va donar inici a la saga dels Rey/Gol...
Al•leluia, al•leluia!!
Els dies que vàrem passar en aquell hotel varen ser inoblidables.
Com que al registrar-nos vàrem haver d’ensenyar el llibre de família per demostrar que estàvem casats tot el personal de l’establiment estava assabentat del nostre estat (ara em sembla que als hotels,mentre es pagui la factura, no fan preguntes i “se ne fregano” olímpicament) i, com érem, segons ens van dir, la primera parella de nuvis que s’allotjava a l’hotel, ens tractaven com si fóssim adoptats per la direcció.
Cada dia teníem un cistell de fruites renovat i al restaurant ens mimàvem d’allò més. L’Elvireta ho duia bé i jo també, però ella enrogia cada cop que algun cambrer o cambrera ens deixaven anar alguna indirecta relacionada amb el seu nou estat o, maliciosament, ens preguntaven si havíem dormit bé.
Varem fer les excursions de rigor (al Teide, a Icod, etc. i al Jardi Botánic que, llavors, vigilava un vellet molt simpàtic, que quan vàrem marxar al temps que li donàvem la propina de rigor em va oferir una fruita tropical (el maracuyà) tot fent-me l’ullet i dient-me que era un afrodisiac molt potent. Podeu imaginar-vos la cara de l’Elvireta...
Aixó és molt llarg. Continuarem aviat!
sábado, 5 de diciembre de 2009
MEMÒRIES XXV – BODA A LA VISTA!
MEMÒRIES XXV – BODA A LA VISTA!
(1949/1950)
El primer que vaig fer va ser anar amb l’Elvireta a veure a la Sra. Teresa i dir-li que li agraíem molt la seva oferta però que ja havíem trobat un pis. No era veritat, però era igual! Amb 3000 pts., al mes em sentia com Rockefeller. Se’m fa difícil trobar un equivalent ara d’aquest sou però, per exemple, es podien veure anuncis de pisos de 130 mts2. en venda a La Vanguardia, el 1949, per 300.000 pts.... Segons això, un sou anual com el meu representava una mica més del 10%. Això vol dir que si avui un pis de 130 mts2 pot costar uns €300.000( o sigui, 166 vegades més car), un sou similar en poder adquisitiu al del 1949 podria ser de 30.000 Euros a l’any o sigui, uns 2.500 al mes., que representa un força bon sou, als nivells actuals.
Varen romandre una mica decebudes perquè d’alguna manera ja s’havien fet a l’idea de tenir companyia. Però també van estar contentes per nosaltres...
Quan mancaven 6 o 7 mesos per la boda vàrem tenir la sort de trobar un pis molt maco (3 habitacions, menjador/saló, cuina i cambra de bany – ni l’Elvireta ni jo n’ havíem tingut mai cap) i amb molta llum, al Passeig de Maragall, 134 (en ple Guinardó), per 300 Pts. al mes.
Allò era el “rien ne va plus” de la sort...
El 10% del sou aniria al lloguer, però imagineu que ara que un lloguer por ser entre €700 i €1000 al mes, representaria guanyar entre 7000 i 10.000 Euros al mes que ja és un sou quasi de futbolista de 1ª divisió...
Els pares de l’Elvireta (sobre tot la mare) estaven aclaparats, igual que les germanes. El “nostre” pis no es podia ni començar a comparar amb el d’ells, al carrer Lladó, 15. Amb els seus ulls (i amb els nostres també) era un pis de luxe.
Jo crec que no havia vist mai una cambra de bany, ni tampoc una cuina amb fogons de gas. La de la Pensió Mediterráneo era encara una cuina de les que anaven amb carbó, que se’n deien “económicas”. La del pis del carrer Lladó potser era de gas, però certament no tan moderna com la “nostra”. No teníem ascensor, però viuríem al primer pis i ells a l’últim. I de comunicacions, teníem 3 o 4 tramvies que baixaven fins al centre. Teníem un mercat a l’altra banda del carrer i botigues de tots tipus per tot arreu.
El pis era molt lluminós i el saló/menjador molt gran amb finestres que donaven al carrer Pinar del Rio, en la seva confluència amb el Passeig.
L’Elvireta no s’ho creia ni jo tampoc, però era un fet.
Per un costat teníem aquest carrer Pinar del Rio (no sé si el destí pot influir veritablement amb moltes de les coses que ens passen, però a vegades, es donen situacions pintoresques), que fa cruïlla amb el carrer de la Manigua pel davant de l’edifici, i pel darrera ,el carrer Matanzas, i quan vaig estar un temps a Madrid, molts anys més tard, estava llogat en un pis al Paseo de l’Habana. Com podeu veure, tot referències a pobles i llocs de Cuba...
I en aquest carrer del Pinar del Rio, tocant al Passeig, tenia una bodega el que després va ser soci i amic, el Sr. Salse.
No voldria equivocar-me, perquè la memòria té tendència a barrejar dates, conceptes i situacions, quan estem parlant de fets que passaren fa 59 anys, però em sembla que un fuster de Bellpuig es va oferir a fer-nos el menjador.
Sigui com sigui, vam estrenar un magnífic menjador de noguera massissa (encara no funcionava l’aglomerat), d’un estil que em varen dir era Isabelí, però només ho era a mitges. En tot cas, era luxós doncs tenia un aparador enorme que estava rodejat d’un mirall que ocupava quasi tota una paret.
De fet, aquest va ser l’únic menjador que vàrem tenir, doncs va venir amb nosaltres a Capità Arenas i ara, descansa plàcidament en un loft, a Barbens...
Tant ella com jo (però sobretot, jo) estrenàvem un munt de coses. Per exemple, nevera. És clar que no era Eléctrica. Només els rics se la podien permetre doncs les primeres americanes, com la Westinghouse, eren caríssimes.
La nostra, era de fusta de faig, amb aïllament interior de suro, dipòsit d’aigua metàl•lic i serpentí de plom. El glaç, que compràvem per barres o mitges barres al bar del Senyor Salse, es posava en un departament metàl•lic a la part superior de la nevera i això permetia mantenir una temperatura suficientment freda per conservar els aliments. I tenia aproximadament un metro i mig d’alçada.
Jo estalviava un grapat de cèntims al més. Tenia un any per endavant i no era pas qüestió de fer despeses en fantasies inútils.
Tanmateix, tot el que compràvem, sense ser ni extravagant ni presumptuós sí era suficientment nou o modern com per a que resultés per nosaltres com un somni fet realitat.
Evidentment, no teníem televisió, doncs la primera retransmissió oficial diària no va arribar fins a l’octubre del 1956. Però sí volíem tenir una radio... Totes les que estaven de moda eren uns aparells que funcionaven amb vàlvules (que s’havien d’escalfar abans que comencessin a captar emissores) i que anaven posades dins d’uns cossos de fusta de formes diverses, però quasi sempre, en forma de caixa vertical amb un dial molt gros, pel qual es buscaven les diferents emissores. Totes funcionaven amb “Ona Mitja”,“Ona Curta” i les més modernes tenien també “Ona Llarga”; amb aquestes dues es tenia accés a emissores estrangeres. La FM no va arribar fins al 1960 i, curiosament, apart de la RNE que va ser la primera la COPE, amb 80 emissores, fou la segona. Era realment molt important i gairebé tots el veterans de la radio actual, com el Luís del Olmo, varen passar per aquesta emissora.
Nosaltres volíem un bon aparell – però no un cadafal com els que es veien per tot arreu. Un dia, sortíem del carrer Portaferrisa cap a la Rambla. Tombant a la dreta, en direcció a la Pl. de Catalunya, la Rambla té un tram de porxos sota els que hi ha unes quantes botigues. Una d’aquestes era una en la que venien ràdios i aparells elèctrics. Em sembla que ja no hi és.
Doncs bé. A l’aparador varem veure un aparell preciós, de baquelita blanca, com el de la foto, però amb els cantons més arrodonits o sigui més rectangular, però petit com el que es veu aquí.
Va resultar ser un Grundig, Superheterodi de 7 vàlvules, amb les 3 Ones, que tenia un so esplèndid. Naturalment, el vàrem comprar, per bé que era una mica car, i si no recordo malament, ens va fer companyia, a sobre l’aparador del menjador mentre vàrem viure al Ps. de Maragall .
També vaig comprar una màquina de fer fotos. No era una de molt sofisticada. Em sembla recordar que era una Kodak però anava bé. De fet, el primer sopar que varem fer al pis de Maragall el vàrem immortalitzar en una foto de tots dos a taula, que l’Elvireta guarda amb les fotos d’aquells temps.
I un bon dia, vaig comparèixer a sopar a casa d’ella amb el meu primer regal que, evidentment, no se l’esperava.
És tractava d’un joc de tocador de plata de 3 peces: un raspall, un mirall rodó i un raspall de cabell. Tot el joc en un estoig molt maco, folrat de seda per dintre.
Vàrem tenir 3 tipus de reacció: l’Elvireta que va quedar aclaparada, dient que estava boig, i una mica de raó sí que tenia. Boig per ella!
Els pares i la germana petita, entusiasmats i mirant-se’l per tots costats.
La germana gran, que no podia amb la seva ànima d’enveja, va creure convenient, desprès de mirar-se’l a fons, de dir que allò no era plata. Jo, que ja m’esperava una sortida d’aquest tipus, la vaig aturar en sec. Crec que li vaig deixar anar allò de “la guineu quan no les pot haver diu que són verdes”...
Em sap greu, però no va mai acceptar que la seva germana passés endavant en tots els conceptes i, naturalment, res no ha canviat en aquest aspecte.
Poc a poc, doncs, el pis anava prenent forma habitable amb una decoració en la que l’Elvireta duia la batuta, com està manat. Vàrem moblar una de les habitacions per si algú venia de visita i es quedava a dormir i a la tercera, em sembla varen fer com una espècie de despatx, habitació de planxar i de diverses utilitats.
També vaig començar a tenir una petita llibreria amb els primers llibres que tenia a la Pensió de la tia Angelina i d’altres nous de trinca, que vaig anar comprant.
Sempre he tingut un feble pels llibres...
També, és clar, vaig comprar-li a l’Elvireta un anell de promesa i, naturalment, el de matrimoni que era molt senzill: un anell d’or, amb l’ inscripció de la data de la cerimònia.
Jo anava ja a dormir al pis de Maragall quan mancaven un o dos mesos.
D’una banda el temps es precipitava. La data escollida era el dimecres 3 de maig del 1950.
L’església, la dels Sants Just i Pastor, a la mateixa plaça de Sant Just, on començava el carrer de Lladó.
Jo em feia el primer vestit jaqueta de la meva vida. Negre.
El sastre fou el Sr. Batalla, de l’escala on vivia el meu amic Antonio, al carrer Ample.
A l’avia també li vàrem fer un vestit negre i la resta de la família, com és natural, cosines i ties, totes anaven atrafegades fent-se roba per l’esdeveniment.
Jo havia acordat que el meu patri de bodes seria el Jordi Camps i Rossell, el gran amic de l’escola i el que anava amb mi, quan l’Elvireta i jo ens varen trobar pel primer cop.
El Sr. Vidal, el meu cap, ens va fer un regal força esplèndid. No recordo què era però sí que estava molt bé. També em sembla que va ser un dels pocs no familiars que vàrem invitar a la boda.
De l’altra banda, el temps se’m feia etern!
A l’Elvireta li estaven fent un vestit blanc de núvia molt maco, del que jo, com és natural no en tenia ni idea.
També em vaig comprar el meu segon barret. El primer, el de Mallorca i aquest, un barret gris clar de vestir amb un vorell, tot al voltant, d’un gris més clar encara. I la meva primera corbata... I calçotets blancs, nous. I mitjons de punt, negres, ah! I unes sabates negres. També les primeres...
Tot era nou, chez-moi, que diria un francès!
Vam decidir fer un viatge de nuvis que sortís una mica del normal, que era anar a Mallorca. I vàrem comprar un viatge a Canàries, passant per Madrid. El primer que faríem tots dos en avió.
Les amonestacions ja estaven llençades per l’església i jo havia llençat la casa per la finestra, fent que tot el camí fins a l’altar, així com l’entrada a la mateixa església, estigués ple de flors blanques.
800 pts. de flors... Sempre ho recordaré, doncs era com a 2 lloguers i mig del pis... Però s’ho valia...
L’entrada era impressionant...
I va arribar el gran dia. Al matí m’havia fet la manicura al barber i m’havia tallat els cabells i arreglat el bigot, doncs duia un bigoti al estil dels artistes de Hollywood. Llavors era moda. Al mig dia, l’avia i jo, vàrem pujar en un cotxe llogat (tenim testimonis gràfics d’això) i ens varem plantar a la Plaça de S. Just.
La resta dels assistents no recordo com varen arribar. Probablement, a peu, doncs des de la Pensió no hi havia més de 500 metres i el Jordi, que vivia al carrer de la Condesa de Sobradiel, encara estava més a prop. El Sr. Vidal i senyora, deurien venir en el seu cotxe que era d’importació.
L’avia em va acompanyar al peu de l’altar on ja m’esperava el Jordi i allà vàrem romandre plantats, tots dos, mes seriosos i quiets que l’estàtua del “convidat de pera”, del Tenorio, de Zorrilla...
Llavors, és van sentir els primers acords de la marxa nupcial de Lohëngrin (ens agradava més que la de Mandelson, del Somni d’una nit d’estiu), i amb el cor bategant a 100 per hora, vaig veure aparèixer a l’entrada, blanca com la neu i envoltada per totes les flors blanques que emmarcaven l’entrada. Al costat, el seu pare, dret com un militar en posició d’atenció.
I començaren a apropar-se... I jo no hi podia traure els ulls de sobre ella...
I continuarà. Deixeu-me uns quants dies, doncs vaig endarrerit de feina.
(1949/1950)
El primer que vaig fer va ser anar amb l’Elvireta a veure a la Sra. Teresa i dir-li que li agraíem molt la seva oferta però que ja havíem trobat un pis. No era veritat, però era igual! Amb 3000 pts., al mes em sentia com Rockefeller. Se’m fa difícil trobar un equivalent ara d’aquest sou però, per exemple, es podien veure anuncis de pisos de 130 mts2. en venda a La Vanguardia, el 1949, per 300.000 pts.... Segons això, un sou anual com el meu representava una mica més del 10%. Això vol dir que si avui un pis de 130 mts2 pot costar uns €300.000( o sigui, 166 vegades més car), un sou similar en poder adquisitiu al del 1949 podria ser de 30.000 Euros a l’any o sigui, uns 2.500 al mes., que representa un força bon sou, als nivells actuals.
Varen romandre una mica decebudes perquè d’alguna manera ja s’havien fet a l’idea de tenir companyia. Però també van estar contentes per nosaltres...
Quan mancaven 6 o 7 mesos per la boda vàrem tenir la sort de trobar un pis molt maco (3 habitacions, menjador/saló, cuina i cambra de bany – ni l’Elvireta ni jo n’ havíem tingut mai cap) i amb molta llum, al Passeig de Maragall, 134 (en ple Guinardó), per 300 Pts. al mes.
Allò era el “rien ne va plus” de la sort...
El 10% del sou aniria al lloguer, però imagineu que ara que un lloguer por ser entre €700 i €1000 al mes, representaria guanyar entre 7000 i 10.000 Euros al mes que ja és un sou quasi de futbolista de 1ª divisió...
Els pares de l’Elvireta (sobre tot la mare) estaven aclaparats, igual que les germanes. El “nostre” pis no es podia ni començar a comparar amb el d’ells, al carrer Lladó, 15. Amb els seus ulls (i amb els nostres també) era un pis de luxe.
Jo crec que no havia vist mai una cambra de bany, ni tampoc una cuina amb fogons de gas. La de la Pensió Mediterráneo era encara una cuina de les que anaven amb carbó, que se’n deien “económicas”. La del pis del carrer Lladó potser era de gas, però certament no tan moderna com la “nostra”. No teníem ascensor, però viuríem al primer pis i ells a l’últim. I de comunicacions, teníem 3 o 4 tramvies que baixaven fins al centre. Teníem un mercat a l’altra banda del carrer i botigues de tots tipus per tot arreu.
El pis era molt lluminós i el saló/menjador molt gran amb finestres que donaven al carrer Pinar del Rio, en la seva confluència amb el Passeig.
L’Elvireta no s’ho creia ni jo tampoc, però era un fet.
Per un costat teníem aquest carrer Pinar del Rio (no sé si el destí pot influir veritablement amb moltes de les coses que ens passen, però a vegades, es donen situacions pintoresques), que fa cruïlla amb el carrer de la Manigua pel davant de l’edifici, i pel darrera ,el carrer Matanzas, i quan vaig estar un temps a Madrid, molts anys més tard, estava llogat en un pis al Paseo de l’Habana. Com podeu veure, tot referències a pobles i llocs de Cuba...
I en aquest carrer del Pinar del Rio, tocant al Passeig, tenia una bodega el que després va ser soci i amic, el Sr. Salse.
No voldria equivocar-me, perquè la memòria té tendència a barrejar dates, conceptes i situacions, quan estem parlant de fets que passaren fa 59 anys, però em sembla que un fuster de Bellpuig es va oferir a fer-nos el menjador.
Sigui com sigui, vam estrenar un magnífic menjador de noguera massissa (encara no funcionava l’aglomerat), d’un estil que em varen dir era Isabelí, però només ho era a mitges. En tot cas, era luxós doncs tenia un aparador enorme que estava rodejat d’un mirall que ocupava quasi tota una paret.
De fet, aquest va ser l’únic menjador que vàrem tenir, doncs va venir amb nosaltres a Capità Arenas i ara, descansa plàcidament en un loft, a Barbens...
Tant ella com jo (però sobretot, jo) estrenàvem un munt de coses. Per exemple, nevera. És clar que no era Eléctrica. Només els rics se la podien permetre doncs les primeres americanes, com la Westinghouse, eren caríssimes.
La nostra, era de fusta de faig, amb aïllament interior de suro, dipòsit d’aigua metàl•lic i serpentí de plom. El glaç, que compràvem per barres o mitges barres al bar del Senyor Salse, es posava en un departament metàl•lic a la part superior de la nevera i això permetia mantenir una temperatura suficientment freda per conservar els aliments. I tenia aproximadament un metro i mig d’alçada.
Jo estalviava un grapat de cèntims al més. Tenia un any per endavant i no era pas qüestió de fer despeses en fantasies inútils.
Tanmateix, tot el que compràvem, sense ser ni extravagant ni presumptuós sí era suficientment nou o modern com per a que resultés per nosaltres com un somni fet realitat.
Evidentment, no teníem televisió, doncs la primera retransmissió oficial diària no va arribar fins a l’octubre del 1956. Però sí volíem tenir una radio... Totes les que estaven de moda eren uns aparells que funcionaven amb vàlvules (que s’havien d’escalfar abans que comencessin a captar emissores) i que anaven posades dins d’uns cossos de fusta de formes diverses, però quasi sempre, en forma de caixa vertical amb un dial molt gros, pel qual es buscaven les diferents emissores. Totes funcionaven amb “Ona Mitja”,“Ona Curta” i les més modernes tenien també “Ona Llarga”; amb aquestes dues es tenia accés a emissores estrangeres. La FM no va arribar fins al 1960 i, curiosament, apart de la RNE que va ser la primera la COPE, amb 80 emissores, fou la segona. Era realment molt important i gairebé tots el veterans de la radio actual, com el Luís del Olmo, varen passar per aquesta emissora.
Nosaltres volíem un bon aparell – però no un cadafal com els que es veien per tot arreu. Un dia, sortíem del carrer Portaferrisa cap a la Rambla. Tombant a la dreta, en direcció a la Pl. de Catalunya, la Rambla té un tram de porxos sota els que hi ha unes quantes botigues. Una d’aquestes era una en la que venien ràdios i aparells elèctrics. Em sembla que ja no hi és.
Doncs bé. A l’aparador varem veure un aparell preciós, de baquelita blanca, com el de la foto, però amb els cantons més arrodonits o sigui més rectangular, però petit com el que es veu aquí.
Va resultar ser un Grundig, Superheterodi de 7 vàlvules, amb les 3 Ones, que tenia un so esplèndid. Naturalment, el vàrem comprar, per bé que era una mica car, i si no recordo malament, ens va fer companyia, a sobre l’aparador del menjador mentre vàrem viure al Ps. de Maragall .
També vaig comprar una màquina de fer fotos. No era una de molt sofisticada. Em sembla recordar que era una Kodak però anava bé. De fet, el primer sopar que varem fer al pis de Maragall el vàrem immortalitzar en una foto de tots dos a taula, que l’Elvireta guarda amb les fotos d’aquells temps.
I un bon dia, vaig comparèixer a sopar a casa d’ella amb el meu primer regal que, evidentment, no se l’esperava.
És tractava d’un joc de tocador de plata de 3 peces: un raspall, un mirall rodó i un raspall de cabell. Tot el joc en un estoig molt maco, folrat de seda per dintre.
Vàrem tenir 3 tipus de reacció: l’Elvireta que va quedar aclaparada, dient que estava boig, i una mica de raó sí que tenia. Boig per ella!
Els pares i la germana petita, entusiasmats i mirant-se’l per tots costats.
La germana gran, que no podia amb la seva ànima d’enveja, va creure convenient, desprès de mirar-se’l a fons, de dir que allò no era plata. Jo, que ja m’esperava una sortida d’aquest tipus, la vaig aturar en sec. Crec que li vaig deixar anar allò de “la guineu quan no les pot haver diu que són verdes”...
Em sap greu, però no va mai acceptar que la seva germana passés endavant en tots els conceptes i, naturalment, res no ha canviat en aquest aspecte.
Poc a poc, doncs, el pis anava prenent forma habitable amb una decoració en la que l’Elvireta duia la batuta, com està manat. Vàrem moblar una de les habitacions per si algú venia de visita i es quedava a dormir i a la tercera, em sembla varen fer com una espècie de despatx, habitació de planxar i de diverses utilitats.
També vaig començar a tenir una petita llibreria amb els primers llibres que tenia a la Pensió de la tia Angelina i d’altres nous de trinca, que vaig anar comprant.
Sempre he tingut un feble pels llibres...
També, és clar, vaig comprar-li a l’Elvireta un anell de promesa i, naturalment, el de matrimoni que era molt senzill: un anell d’or, amb l’ inscripció de la data de la cerimònia.
Jo anava ja a dormir al pis de Maragall quan mancaven un o dos mesos.
D’una banda el temps es precipitava. La data escollida era el dimecres 3 de maig del 1950.
L’església, la dels Sants Just i Pastor, a la mateixa plaça de Sant Just, on començava el carrer de Lladó.
Jo em feia el primer vestit jaqueta de la meva vida. Negre.
El sastre fou el Sr. Batalla, de l’escala on vivia el meu amic Antonio, al carrer Ample.
A l’avia també li vàrem fer un vestit negre i la resta de la família, com és natural, cosines i ties, totes anaven atrafegades fent-se roba per l’esdeveniment.
Jo havia acordat que el meu patri de bodes seria el Jordi Camps i Rossell, el gran amic de l’escola i el que anava amb mi, quan l’Elvireta i jo ens varen trobar pel primer cop.
El Sr. Vidal, el meu cap, ens va fer un regal força esplèndid. No recordo què era però sí que estava molt bé. També em sembla que va ser un dels pocs no familiars que vàrem invitar a la boda.
De l’altra banda, el temps se’m feia etern!
A l’Elvireta li estaven fent un vestit blanc de núvia molt maco, del que jo, com és natural no en tenia ni idea.
També em vaig comprar el meu segon barret. El primer, el de Mallorca i aquest, un barret gris clar de vestir amb un vorell, tot al voltant, d’un gris més clar encara. I la meva primera corbata... I calçotets blancs, nous. I mitjons de punt, negres, ah! I unes sabates negres. També les primeres...
Tot era nou, chez-moi, que diria un francès!
Vam decidir fer un viatge de nuvis que sortís una mica del normal, que era anar a Mallorca. I vàrem comprar un viatge a Canàries, passant per Madrid. El primer que faríem tots dos en avió.
Les amonestacions ja estaven llençades per l’església i jo havia llençat la casa per la finestra, fent que tot el camí fins a l’altar, així com l’entrada a la mateixa església, estigués ple de flors blanques.
800 pts. de flors... Sempre ho recordaré, doncs era com a 2 lloguers i mig del pis... Però s’ho valia...
L’entrada era impressionant...
I va arribar el gran dia. Al matí m’havia fet la manicura al barber i m’havia tallat els cabells i arreglat el bigot, doncs duia un bigoti al estil dels artistes de Hollywood. Llavors era moda. Al mig dia, l’avia i jo, vàrem pujar en un cotxe llogat (tenim testimonis gràfics d’això) i ens varem plantar a la Plaça de S. Just.
La resta dels assistents no recordo com varen arribar. Probablement, a peu, doncs des de la Pensió no hi havia més de 500 metres i el Jordi, que vivia al carrer de la Condesa de Sobradiel, encara estava més a prop. El Sr. Vidal i senyora, deurien venir en el seu cotxe que era d’importació.
L’avia em va acompanyar al peu de l’altar on ja m’esperava el Jordi i allà vàrem romandre plantats, tots dos, mes seriosos i quiets que l’estàtua del “convidat de pera”, del Tenorio, de Zorrilla...
Llavors, és van sentir els primers acords de la marxa nupcial de Lohëngrin (ens agradava més que la de Mandelson, del Somni d’una nit d’estiu), i amb el cor bategant a 100 per hora, vaig veure aparèixer a l’entrada, blanca com la neu i envoltada per totes les flors blanques que emmarcaven l’entrada. Al costat, el seu pare, dret com un militar en posició d’atenció.
I començaren a apropar-se... I jo no hi podia traure els ulls de sobre ella...
I continuarà. Deixeu-me uns quants dies, doncs vaig endarrerit de feina.
MEMÒRIES XXIV - S'OBREN ELS HORITZONS
MEMÒRIES XXIV –
(22/23 anys -1948/49)
Encara que se’n surt de la narració en aquests moments, potser caldria dir – si em permeteu pecar d’immodèstia - que he trobat remenant arxius els certificats d’estudis de Can Colapi i ja no me’n recordava que cada any vaig treure la qualificació d’excel•lent, al final del curs corresponent. Els he desat en un arxiu particular on hi ha tots aquests paperams així com els certificats de treball.
En arribar a Barcelona vaig posar-me com un boig a cercar un niu on poder establir el nostre. Així li ho havia dit a l’Elvireta quan ens trobaven a Bellver i no era pas qüestió de defraudar-la. Encara que no li havíem donat caràcter oficial a la família havíem decidit que a la primavera del 1950 ens casaríem. Això vol dir que els primers mesos del 1949, un diumenge (els diumenges, després de dinar, feia una mica de tertúlia amb els pares, abans de marxar a ballar o al cine amb la seva germaneta petita, que era l’encarregada d’aguantar l’espelma), varem aprofitar aquells moments d’esbarjo per a comunicar la gran noticia, oficialment.
Si no passava res que ho impedís, i ells estaven d’acord, el maig del 1950 contrauríem núpcies.
Podeu imaginar l’escena: la sra. Consol i les germanes abraçant l’Elvireta i plorant; bé, la Roser no em sembla que plorés però la petita i la mare se’n feren un bon tip. El Sr. Antoni, donant-me la mà i uns copets a l’esquena i preguntant-me com anava de feina i de lloc per viure.
Em sembla, i no voldria equivocar-me, que em va dir que si volíem, per a començar, podríem apanyar-nos tots a casa seva.
Jo li vaig dir que gràcies però comptaven trobar algun piset on instal•lar-nos. De fet, ja feia alguns mesos, com he dit, que cercàvem algun lloc, sense massa sort, degut als preus de lloguer.
Pel que fa a la feina, el dilluns següent de l’arribada de Palma, vaig començar la meva nova feina com a comercial a l’ECC que no va durar més que 9 mesos. Del 15/8/48 al 15/9/49.
La raó era que la meva filosofia de treball estava funcionant a tota pressió i com, a més, el Sr. Corominas era com una espècie de cacic, em vaig atipar molt aviat dels cables i instal•lacions elèctriques.
En qualsevol cas quan varem deixar anar la bona nova encara hi treballava a l’ECC i el sou era, si no recordo malament, de l’ordre de les 1.500 pts., al mes.
Però li vaig dir al pare de l’Elvireta que aviat canviaria de feina, doncs havia enviat un munt de currículums a anuncis del diari. Ell, era de l’opinió que tractés d’assegurar-me el lloc de treball que ja tenia però en aquest aspecte pensàvem diferent.
Realment, en aquell anys, malgrat el que ara es diu, que vivíem oprimits pel franquisme, la realitat era que hi havia moltes ofertes de treball i encara que els sous no eren brillants ja s’estava formant –al menys a les grans ciutats- la llavor d’una classe mitja que va iniciar la seva eclosió definitivament al 1957, quan va sortir el primer 600 de la Seat.
Jo encara anava en tramvia o en metro. La gent més gran o amb millors ingressos, ja anava en moto. A Catalunya era on es fabricaven la Bultaco, la Montesa, la Derbi i la Ossa. D’altra banda, ja s’importaven els “scooters” d’Itàlia (Guzzi i Vespa, sobretot aquesta darrera) i de França venien algunes Mobylettes.
A més cap a mitjans del 50, també va tenir un cert èxit un microcotxe que es va anomenar Biscúter. No era pas l’únic. Dintre d’aquesta gama de microcotxes hi havia moltes proves, com el David o el Goggomóbil i l’italià Topolino. Però el Biscúter potser va ser el més reeixit.
Era un cotxe originari de França, de la fàbrica d’automòbils Voisin i, com era aproximadament de la grandària de 2 motos scooter, li varen dir Bi-scooter, però la firma catalana de Barcelona (Autonacional, S.A.) que comprà la llicencia el va batejar com a Biscúter
O sigui que una part de l’Espanya franquista ja es començava a motoritzar. I com dic, el 57 va sortir el primer 600s, quina sortida de fàbrica va coincidir amb els primers parquímetres de Paris i l’Sputnik rus.
Aquest era una espècie de bola brillant que el russos (en plena guerra freda) varen reeixir a posar en òrbita els primers. Passava per sobre de Barcelona al cap vespre, tot brillant i fent un “pip”, “pip”, que s’escoltava bastant bé, doncs quan volava més baix ho feia a uns 200 kms. d’alçada.
Com deia, doncs, confiava que de tots aquells CVs sortiria alguna cosa que ens millorés econòmicament.
En qualsevol cas, la noticia ja era oficial i tothom estava d’allò més content. Jo anava a dinar quasi bé cada dia a casa de l’Elvireta i sopava i dormia a la Pensió Mediterráneo, o sigui, a casa de la tia Angelina.
Anava familiaritzant-me amb els pares de l’Elvireta i alguns dies també sopava amb ells. Com ja he deixat escrit, la seva mare, que potser s’havia quedat amb les ganes de tenir un fill, em tractava com a un i m’estava curant l’anèmia de la forma com es curava en aquells temps aquesta malaltia, o sigui, a base de menjar com un golafre.
Al mateix temps, la seva mare va començar a preparar amb l’ajut de les filles el que havia de ser el parament d’allò que l’Elvireta volia dur a casa en matèria de roba, etc.
Llavors, ens va sortir una oportunitat de poder viure en un piset a la Rda. de S. Antoni, que era llogat per unes amigues de la família de Bellpuig.
Aquí haig de recordar que durant els anys immediats de la postguerra a Barcelona es passava més gana que fred i per aquesta raó els pares de l’Elvireta varen decidir molt assenyadament d’enviar-la algun temps a Bellpuig, on s’hi va estar alguns anys a casa dels germans del pare, que la varen gairebé adoptar com a filla.
Ella mateixa reconeix que aquells anys varen ser dels millors que va passar mai! Tothom se l’estimava –no em sorprèn gens- i, de fet, era la nineta dels ulls de la padrina i de l’oncle (cunyada i germà del pare). La coneixia tothom al poble i participava regularment en unes colles sardanístiques que organitzaven al poble (la versió catalana dels “Coros y Danzas de la Sección Femenina de Falange”)
La direcció musical d’aquestes colles estava dirigida per un músic cassat amb una tal Sra. Dolors, que també tenia molta estima per l’Elvireta.
De ta manera que, quan la noticia del futur casori arribà a Bellpuig, és deuria comentar on pensàvem fer el niu i que, de moment, ens conformàvem amb poc.
Això justifica que la Sra. Dolors (que tenia 3 germanes, la Carmen casada amb un ramader, i la Teresa i la Eulalia, solteres i residents a Barcelona) es posés en contacte amb aquestes dues demanant-les-hi si podrien disposar d’espai per a nosaltres al seu pis.
La reacció fou immediata i es mostraren encantades que hi poguéssim anar a viure amb elles.
Però quan vaig veure el lloc em va caure l’ànima als peus. Em recordava massa les meves experiències de transhumància urbanística de la meva infantessa amb la tia Angelina...
No vaig dir res, però, per si un cas no teníem altra remei que agafar allò com a últim recurs, i així varen fer plans de com podríem moblar l’habitació i adaptar-nos a conviure amb aquelles dues senyores que podien ser les nostres avies...
Va ser llavors quan l’adagi castellà que diu “que Dios aprieta pero no ahoga” es va fer realitat.
Com he dit, havia sembrat Barcelona de CVs i un d’ells (que va rebre la Companyia Roca Radiadors, de Gavà), va donar senyals de vida. Volien veure si realment era tan maco com la foto que havia ajuntat i si parlava l’anglès i el francès, més enllà de dir “thank you” i/o “merci”, que era gairebé tot el que, en aquells temps, sabien dir els que juraven ser experts en les dues llengües...
Varen tenir varies entrevistes i finalment em varen agafar per entrar a treballar el 1er de juny del 49. El sou era força millor (2500 pts. mes) i ja havien muntat la setmana anglesa, o sigui el dissabte festa. L’únic problema era que havia d’anar a Gavà a treballar, però la feina era de comercial al departament d’exportació el que m’agradava força.
Però, durant el temps que duraren aquelles entrevistes em varen respondre uns altres que estaven muntant un departament d’exportació de teixits. Es tractava d’una empresa (Cobexport, S.A – Gran Via de les Corts Catalanes, 608, a la Rbla. Catalunya, davant del Coliseum) propietat d’unes fàbriques de teixits de Puig-Reig (Colonia Vidal, Industrias Vidal Hnos., i Compañía Anónima Textil AR, o CATAR).
La qüestió es que em vaig haver d’entrevistar directament amb el Director Gerent, el Joan Vidal Gironella (germà petit de la família Vidal) i President de l’Associació Católica de Dirigents, de Catalunya.
I ens vàrem caure bé mútuament. El va impressionar molt l’Anglès i el Francès que jo parlava (modèstia apart em defensava força bé i seguia estudiant-los) i també el fet que tingués tan bons informes dels PP. Escolapis.
Total: que el dia 15 de maig del 1949 podia començar amb un sou de 3.000 pts., mes!! En un despatx en ple centre de la ciutat i en el ram tèxtil que era el que m’agradava... No hi havia color amb Roca Radiadors... O sigui que no va quedar-me altre remei que telefonar-los i donar-los la noticia de que cancel•lava el meu compromís amb ells. El cap de personal de la companyia em va dir de tot però jo ja entrava de ple en plena selva i, per tant, em sabia greu però no podia plorar.
I pel que fa a l’empresa ECC només els vaig donar una setmana de pre-avis, sentint-ho molt també. El que dic... la selva!
I així, el 15 de maig del 1949 vaig donar inici a la meva veritable vida d’adult, amb 22 anyets i mig, una novia fantàstica i tot ple d’aspiracions i optimisme.
Déu m’havia estret el coll però no m’havia ofegat!
(22/23 anys -1948/49)
Encara que se’n surt de la narració en aquests moments, potser caldria dir – si em permeteu pecar d’immodèstia - que he trobat remenant arxius els certificats d’estudis de Can Colapi i ja no me’n recordava que cada any vaig treure la qualificació d’excel•lent, al final del curs corresponent. Els he desat en un arxiu particular on hi ha tots aquests paperams així com els certificats de treball.
En arribar a Barcelona vaig posar-me com un boig a cercar un niu on poder establir el nostre. Així li ho havia dit a l’Elvireta quan ens trobaven a Bellver i no era pas qüestió de defraudar-la. Encara que no li havíem donat caràcter oficial a la família havíem decidit que a la primavera del 1950 ens casaríem. Això vol dir que els primers mesos del 1949, un diumenge (els diumenges, després de dinar, feia una mica de tertúlia amb els pares, abans de marxar a ballar o al cine amb la seva germaneta petita, que era l’encarregada d’aguantar l’espelma), varem aprofitar aquells moments d’esbarjo per a comunicar la gran noticia, oficialment.
Si no passava res que ho impedís, i ells estaven d’acord, el maig del 1950 contrauríem núpcies.
Podeu imaginar l’escena: la sra. Consol i les germanes abraçant l’Elvireta i plorant; bé, la Roser no em sembla que plorés però la petita i la mare se’n feren un bon tip. El Sr. Antoni, donant-me la mà i uns copets a l’esquena i preguntant-me com anava de feina i de lloc per viure.
Em sembla, i no voldria equivocar-me, que em va dir que si volíem, per a començar, podríem apanyar-nos tots a casa seva.
Jo li vaig dir que gràcies però comptaven trobar algun piset on instal•lar-nos. De fet, ja feia alguns mesos, com he dit, que cercàvem algun lloc, sense massa sort, degut als preus de lloguer.
Pel que fa a la feina, el dilluns següent de l’arribada de Palma, vaig començar la meva nova feina com a comercial a l’ECC que no va durar més que 9 mesos. Del 15/8/48 al 15/9/49.
La raó era que la meva filosofia de treball estava funcionant a tota pressió i com, a més, el Sr. Corominas era com una espècie de cacic, em vaig atipar molt aviat dels cables i instal•lacions elèctriques.
En qualsevol cas quan varem deixar anar la bona nova encara hi treballava a l’ECC i el sou era, si no recordo malament, de l’ordre de les 1.500 pts., al mes.
Però li vaig dir al pare de l’Elvireta que aviat canviaria de feina, doncs havia enviat un munt de currículums a anuncis del diari. Ell, era de l’opinió que tractés d’assegurar-me el lloc de treball que ja tenia però en aquest aspecte pensàvem diferent.
Realment, en aquell anys, malgrat el que ara es diu, que vivíem oprimits pel franquisme, la realitat era que hi havia moltes ofertes de treball i encara que els sous no eren brillants ja s’estava formant –al menys a les grans ciutats- la llavor d’una classe mitja que va iniciar la seva eclosió definitivament al 1957, quan va sortir el primer 600 de la Seat.
Jo encara anava en tramvia o en metro. La gent més gran o amb millors ingressos, ja anava en moto. A Catalunya era on es fabricaven la Bultaco, la Montesa, la Derbi i la Ossa. D’altra banda, ja s’importaven els “scooters” d’Itàlia (Guzzi i Vespa, sobretot aquesta darrera) i de França venien algunes Mobylettes.
A més cap a mitjans del 50, també va tenir un cert èxit un microcotxe que es va anomenar Biscúter. No era pas l’únic. Dintre d’aquesta gama de microcotxes hi havia moltes proves, com el David o el Goggomóbil i l’italià Topolino. Però el Biscúter potser va ser el més reeixit.
Era un cotxe originari de França, de la fàbrica d’automòbils Voisin i, com era aproximadament de la grandària de 2 motos scooter, li varen dir Bi-scooter, però la firma catalana de Barcelona (Autonacional, S.A.) que comprà la llicencia el va batejar com a Biscúter
O sigui que una part de l’Espanya franquista ja es començava a motoritzar. I com dic, el 57 va sortir el primer 600s, quina sortida de fàbrica va coincidir amb els primers parquímetres de Paris i l’Sputnik rus.
Aquest era una espècie de bola brillant que el russos (en plena guerra freda) varen reeixir a posar en òrbita els primers. Passava per sobre de Barcelona al cap vespre, tot brillant i fent un “pip”, “pip”, que s’escoltava bastant bé, doncs quan volava més baix ho feia a uns 200 kms. d’alçada.
Com deia, doncs, confiava que de tots aquells CVs sortiria alguna cosa que ens millorés econòmicament.
En qualsevol cas, la noticia ja era oficial i tothom estava d’allò més content. Jo anava a dinar quasi bé cada dia a casa de l’Elvireta i sopava i dormia a la Pensió Mediterráneo, o sigui, a casa de la tia Angelina.
Anava familiaritzant-me amb els pares de l’Elvireta i alguns dies també sopava amb ells. Com ja he deixat escrit, la seva mare, que potser s’havia quedat amb les ganes de tenir un fill, em tractava com a un i m’estava curant l’anèmia de la forma com es curava en aquells temps aquesta malaltia, o sigui, a base de menjar com un golafre.
Al mateix temps, la seva mare va començar a preparar amb l’ajut de les filles el que havia de ser el parament d’allò que l’Elvireta volia dur a casa en matèria de roba, etc.
Llavors, ens va sortir una oportunitat de poder viure en un piset a la Rda. de S. Antoni, que era llogat per unes amigues de la família de Bellpuig.
Aquí haig de recordar que durant els anys immediats de la postguerra a Barcelona es passava més gana que fred i per aquesta raó els pares de l’Elvireta varen decidir molt assenyadament d’enviar-la algun temps a Bellpuig, on s’hi va estar alguns anys a casa dels germans del pare, que la varen gairebé adoptar com a filla.
Ella mateixa reconeix que aquells anys varen ser dels millors que va passar mai! Tothom se l’estimava –no em sorprèn gens- i, de fet, era la nineta dels ulls de la padrina i de l’oncle (cunyada i germà del pare). La coneixia tothom al poble i participava regularment en unes colles sardanístiques que organitzaven al poble (la versió catalana dels “Coros y Danzas de la Sección Femenina de Falange”)
La direcció musical d’aquestes colles estava dirigida per un músic cassat amb una tal Sra. Dolors, que també tenia molta estima per l’Elvireta.
De ta manera que, quan la noticia del futur casori arribà a Bellpuig, és deuria comentar on pensàvem fer el niu i que, de moment, ens conformàvem amb poc.
Això justifica que la Sra. Dolors (que tenia 3 germanes, la Carmen casada amb un ramader, i la Teresa i la Eulalia, solteres i residents a Barcelona) es posés en contacte amb aquestes dues demanant-les-hi si podrien disposar d’espai per a nosaltres al seu pis.
La reacció fou immediata i es mostraren encantades que hi poguéssim anar a viure amb elles.
Però quan vaig veure el lloc em va caure l’ànima als peus. Em recordava massa les meves experiències de transhumància urbanística de la meva infantessa amb la tia Angelina...
No vaig dir res, però, per si un cas no teníem altra remei que agafar allò com a últim recurs, i així varen fer plans de com podríem moblar l’habitació i adaptar-nos a conviure amb aquelles dues senyores que podien ser les nostres avies...
Va ser llavors quan l’adagi castellà que diu “que Dios aprieta pero no ahoga” es va fer realitat.
Com he dit, havia sembrat Barcelona de CVs i un d’ells (que va rebre la Companyia Roca Radiadors, de Gavà), va donar senyals de vida. Volien veure si realment era tan maco com la foto que havia ajuntat i si parlava l’anglès i el francès, més enllà de dir “thank you” i/o “merci”, que era gairebé tot el que, en aquells temps, sabien dir els que juraven ser experts en les dues llengües...
Varen tenir varies entrevistes i finalment em varen agafar per entrar a treballar el 1er de juny del 49. El sou era força millor (2500 pts. mes) i ja havien muntat la setmana anglesa, o sigui el dissabte festa. L’únic problema era que havia d’anar a Gavà a treballar, però la feina era de comercial al departament d’exportació el que m’agradava força.
Però, durant el temps que duraren aquelles entrevistes em varen respondre uns altres que estaven muntant un departament d’exportació de teixits. Es tractava d’una empresa (Cobexport, S.A – Gran Via de les Corts Catalanes, 608, a la Rbla. Catalunya, davant del Coliseum) propietat d’unes fàbriques de teixits de Puig-Reig (Colonia Vidal, Industrias Vidal Hnos., i Compañía Anónima Textil AR, o CATAR).
La qüestió es que em vaig haver d’entrevistar directament amb el Director Gerent, el Joan Vidal Gironella (germà petit de la família Vidal) i President de l’Associació Católica de Dirigents, de Catalunya.
I ens vàrem caure bé mútuament. El va impressionar molt l’Anglès i el Francès que jo parlava (modèstia apart em defensava força bé i seguia estudiant-los) i també el fet que tingués tan bons informes dels PP. Escolapis.
Total: que el dia 15 de maig del 1949 podia començar amb un sou de 3.000 pts., mes!! En un despatx en ple centre de la ciutat i en el ram tèxtil que era el que m’agradava... No hi havia color amb Roca Radiadors... O sigui que no va quedar-me altre remei que telefonar-los i donar-los la noticia de que cancel•lava el meu compromís amb ells. El cap de personal de la companyia em va dir de tot però jo ja entrava de ple en plena selva i, per tant, em sabia greu però no podia plorar.
I pel que fa a l’empresa ECC només els vaig donar una setmana de pre-avis, sentint-ho molt també. El que dic... la selva!
I així, el 15 de maig del 1949 vaig donar inici a la meva veritable vida d’adult, amb 22 anyets i mig, una novia fantàstica i tot ple d’aspiracions i optimisme.
Déu m’havia estret el coll però no m’havia ofegat!
miércoles, 2 de diciembre de 2009
Memories XXIII - Records Romántics
Memòries XXIII
Coves del Drac: ah! Quins records. La passejada en barca amb els acords de “La alborada del gracioso”, de Ravel, i dels “Contes de Hoffman”, de Offenbach...
Increïble, (encara no m’ho acabo de creure) però veritat.
Novament, jo vaig arribar primer i estava traient la meva entrada quan arribaren ells. “L’home del barret” ja els estava esperant...
No sàvia com m’ho faria perquè no hem veiessin, però com va dir el gran Virgili “audaces fortuna iuvat”, o sigui la fortuna ajuda sempre als audaços...
En aquells temps (no ho sé ara com deu ser) tota la visita es feia amb una espècia de penombra que atorgava a la visita un aire a l’ensems misteriós i romàntic. I això, certament, en beneficià doncs em prou feines ens veiem els uns als altres.
Així que vaig entrar dels primers i quan ells varen entrar al seu temps vaig dissimular-me entre el grupet que formàvem fins situar-me pràcticament al darrera de l’Elvireta, separat tan sols per 2 o 3 parelles. Jo era l’únic solitari del grup –això ho recordo be, doncs tots eren parelles o grupets com el que formaven ells – però això em va ajudar, doncs a l’hora de pujar a la barca vaig fer-ho justament al darrera d’ells de forma que varem fer la travessa del llac juntets.
Jo em veia com Lohëngrin, el cavaller del Graal i fill de Percival, quan en una barca menada per un gran cigne blanc, travessa el llac per anar a salvar a l’Elsa, filla del duc de Brabant i amb la que, finalment, contrau matrimoni.
Encara que no havia vist l’òpera –amb prou feines podia anar al cine – però coneixia bastant bé les llegendes artúriques (com a bon romàntic) i les aventures de Percival, Tristán o Tanhaüsser.
Fins i tot, m’havia llegit la Graziella, de Lamartine...
O sigui, que no em costava gaire, o gens, imaginar-me com un heroi de l’Edat Mitja... I és que una mica somiatruites sempre ho he estat... i amb una tendència increïble a posar les dones a dalt d’un altar...
A més, l’aigua del llac era tan transparent que fins i tot semblava que el fons es podia tocar amb la ma, com si no hi hagués gens d’aigua... Això, per a mi, era com un símbol de puresa...!
En un parell d’ocasions vaig sorprendre a l’Elvireta mirant en la meva direcció, però en mig de la foscor era molt difícil que em reconegués, o al menys, m’ho pensava...
Perquè aquell vespre la vaig trucar per dir-li la veritat i demanar-li si ens podíem veure l’endemà, doncs tenia el bitllet de tornada per la nit següent.
La sorpresa va ser meva quan em va dir que ja ho sabia des del primer dia. Inicialment, va fer el paper d’estar una mica enfadada amb mi perquè no m’havia refiat de ella. Però davant de les meves protestes de confiança infinita i que de qui no em refiava era de tots els llops que podien envoltar-la, és va donar per satisfeta.
Aquell dia vaig aprendre dues coses: la primera que, en general, pel que fa a les dones, quan nosaltres hi anem elles ja estan de tornada (m’havia clissat, pel que em va dir, tan bon cop pujava al vaixell), i la segona, que la gelosia, per molt que diguin el contrari, les afalaga... vet aquí!
Perquè desprès d’uns quants precs –com si marxés a la guerra- va accedir a que ens trobéssim davant de la Catedral a mig dematí. Faria veure que no es trobava massa fina i que s’estimava més alçar-se tard i dinar a la pensió.
I així, varem trobar-nos com havíem dit i varem decidir anar al lloc més romàntic que se’m va acudir, o sigui al castell de Bellver, des d’on es domina tota la ciutat de Palma. No aconsegueixo recordar com hi varem pujar. Certament, no fou pas en taxi. Potser hi havia algun altra mitjà, com un autobús públic... La qüestió, però, és que hi varem arribar i varem passar un mati veient els jardins i les dependències del castell, d’allò més fantàstic.
Menys mal que l’Elvireta era una noia virtuosa i estava ben entrenada, com s’esqueia a les noies “comme il faut” d’aquells temps. perquè jo anava ben bé de bòlid... però en fi, quan deia prou, volia dir exactament això...
Així que a l’hora de dinar, varem baixar a la ciutat, vaig acomiadar-me tristament de ella fins al dilluns de la setmana següent, i aquell vespre vaig agafar el mateix Ciutat de Mahón, de tornada.
Coves del Drac: ah! Quins records. La passejada en barca amb els acords de “La alborada del gracioso”, de Ravel, i dels “Contes de Hoffman”, de Offenbach...
Increïble, (encara no m’ho acabo de creure) però veritat.
Novament, jo vaig arribar primer i estava traient la meva entrada quan arribaren ells. “L’home del barret” ja els estava esperant...
No sàvia com m’ho faria perquè no hem veiessin, però com va dir el gran Virgili “audaces fortuna iuvat”, o sigui la fortuna ajuda sempre als audaços...
En aquells temps (no ho sé ara com deu ser) tota la visita es feia amb una espècia de penombra que atorgava a la visita un aire a l’ensems misteriós i romàntic. I això, certament, en beneficià doncs em prou feines ens veiem els uns als altres.
Així que vaig entrar dels primers i quan ells varen entrar al seu temps vaig dissimular-me entre el grupet que formàvem fins situar-me pràcticament al darrera de l’Elvireta, separat tan sols per 2 o 3 parelles. Jo era l’únic solitari del grup –això ho recordo be, doncs tots eren parelles o grupets com el que formaven ells – però això em va ajudar, doncs a l’hora de pujar a la barca vaig fer-ho justament al darrera d’ells de forma que varem fer la travessa del llac juntets.
Jo em veia com Lohëngrin, el cavaller del Graal i fill de Percival, quan en una barca menada per un gran cigne blanc, travessa el llac per anar a salvar a l’Elsa, filla del duc de Brabant i amb la que, finalment, contrau matrimoni.
Encara que no havia vist l’òpera –amb prou feines podia anar al cine – però coneixia bastant bé les llegendes artúriques (com a bon romàntic) i les aventures de Percival, Tristán o Tanhaüsser.
Fins i tot, m’havia llegit la Graziella, de Lamartine...
O sigui, que no em costava gaire, o gens, imaginar-me com un heroi de l’Edat Mitja... I és que una mica somiatruites sempre ho he estat... i amb una tendència increïble a posar les dones a dalt d’un altar...
A més, l’aigua del llac era tan transparent que fins i tot semblava que el fons es podia tocar amb la ma, com si no hi hagués gens d’aigua... Això, per a mi, era com un símbol de puresa...!
En un parell d’ocasions vaig sorprendre a l’Elvireta mirant en la meva direcció, però en mig de la foscor era molt difícil que em reconegués, o al menys, m’ho pensava...
Perquè aquell vespre la vaig trucar per dir-li la veritat i demanar-li si ens podíem veure l’endemà, doncs tenia el bitllet de tornada per la nit següent.
La sorpresa va ser meva quan em va dir que ja ho sabia des del primer dia. Inicialment, va fer el paper d’estar una mica enfadada amb mi perquè no m’havia refiat de ella. Però davant de les meves protestes de confiança infinita i que de qui no em refiava era de tots els llops que podien envoltar-la, és va donar per satisfeta.
Aquell dia vaig aprendre dues coses: la primera que, en general, pel que fa a les dones, quan nosaltres hi anem elles ja estan de tornada (m’havia clissat, pel que em va dir, tan bon cop pujava al vaixell), i la segona, que la gelosia, per molt que diguin el contrari, les afalaga... vet aquí!
Perquè desprès d’uns quants precs –com si marxés a la guerra- va accedir a que ens trobéssim davant de la Catedral a mig dematí. Faria veure que no es trobava massa fina i que s’estimava més alçar-se tard i dinar a la pensió.
I així, varem trobar-nos com havíem dit i varem decidir anar al lloc més romàntic que se’m va acudir, o sigui al castell de Bellver, des d’on es domina tota la ciutat de Palma. No aconsegueixo recordar com hi varem pujar. Certament, no fou pas en taxi. Potser hi havia algun altra mitjà, com un autobús públic... La qüestió, però, és que hi varem arribar i varem passar un mati veient els jardins i les dependències del castell, d’allò més fantàstic.
Menys mal que l’Elvireta era una noia virtuosa i estava ben entrenada, com s’esqueia a les noies “comme il faut” d’aquells temps. perquè jo anava ben bé de bòlid... però en fi, quan deia prou, volia dir exactament això...
Així que a l’hora de dinar, varem baixar a la ciutat, vaig acomiadar-me tristament de ella fins al dilluns de la setmana següent, i aquell vespre vaig agafar el mateix Ciutat de Mahón, de tornada.
lunes, 30 de noviembre de 2009
Memòries XXII - SOC UN ESPIA!
Memòries XXII
(22/23 anys -1948/49)
Aquí em teniu, doncs, “havent complert amb la Pàtria” a la Italiana, o sigui, fent marxa enrere, amb més fam que quan venia els entrepans de la tia Angelina a la plaça de la Universitat, estudiant i llegint tot el que podia abastar i enamorat fins a la punta dels peus...
El gimnàs havia acabat per deixar-lo. La decisió havia estat ajudada per un xicot que també s’entrenava al Price i que era un pes fort normal i ben armat. No recordo molt bé com va anar el tema, però em sembla que un dia l’Elvireta va venir amb mi al Price i la hi vaig presentar. El cas es que un altre dia l’entrenador Ignacio Ara ens va posar a tots dos fer un parell de rounds. Jo estava una mica “cremat” doncs aquest noi –em sembla es deia Ricard- no havia parat de fer-me preguntes sobre l’Elvireta, on treballava, on vivia, etc., i vaig pensar que aquella seria una bona oportunitat per a mostrar-li la mena de “protector” que ella ja tenia amb mi.
Però, com he dit abans, jo no era un pes pesat típic i ell, el Ricard, si ho era, o sigui que quan vàrem acabar els 2 assalts tenia la cara un xic inflada, i sort del protector.
Aquella nit, l’Elvireta quan em va veure em va donar a escollir tranquil•lament entre ella i la boxa i allò era el que jo necessitava per deixar-ho córrer, o sigui que em va faltar temps per dir-li al Ara que ho deixava. Ell ho va entendre tot seguit però em va insistir molt en que amb les cames que Déu m’havia procurat podria ser bo amb la lluita Lleonesa, que llavors es practicava simultàniament amb el Catch, o el que ara en diem lluita lliure.
Aquest tipus de lluita es basa més aviat amb claus de cames. Un agafa al contrari per la cintura i ha de tombar-lo d’esquena a terra (també ho fan els turcs, excepte que ells s’empastifen amb oli). Amb les cames, un cop a terra, pots encerclar al contrari per la cintura fins que es rendeixi.
Així que vaig fer una prova amb un "manso" més gran que jo i, en efecte, quan vàrem caure tots dos a terra el vaig enganxar amb les cames i allà es va acabar l’assalt.
Però com la prohibició de l’Elvireta afectava a tot el Price vaig deixar-ho córrer definitivament.
I després diuen que són el sexe dèbil...
Però, no tot era dolent, doncs m’estalviava la quota mensual que podia destinar-la a menjar una mica millor.
I havent demostrat que per ella era capaç de fer el que calgués li vaig dir que creia que ja era hora de parlar seriosament del nostre futur cosa que jo em mostrava totalment disposat a fer. Amb 22 anys ho veia tot de color rosat i en qualsevol cas jo només somiava en poder-nos casar. Així que li vaig dir que, si li semblava bé, aniria a parlar amb els seus pares o, com es deia abans, a “pedir su mano” i tota la resta...
Sempre recordaré aquell primer dia de contacte. El seu pare estava assegut al cap de taula, com correspon, la seva mare entrant i sortint de la cuina, i les 3 filles a la cuina escoltant el que es deia. Evidentment, cap de nosaltres tenia experiència de situacions semblants i, per tant, tots estàvem bastant embarassats i neguitosos. L’Elvireta només tenia 20 anyets i per tant, era menor d’edat fins als 21 (els 18 encara no existien).
Jo tenia que causar una bona impressió i fer entendre a la seva família que el millor que li podia passar a la seva filla era casar-se amb mi. I vaig parlar i parlar com un lloro i novament això em va salvar.
El senyor Gol, que a cada pregunta que em feia havia d’aguantar el xàfec de la meva resposta, va acabar explicant-me les seves aventures a l’Àfrica del nord amb l’exèrcit. La seva mare, que tenia un cor que no li cabia al pit, em va abraçar i va donar-me la benvinguda com a un nou fill, i la realitat és que sempre em va tractar com a tal.
La germaneta petita (17 anys), més contenta que un pèsol i la gran (23), bé, em sembla recordar que fent el “paripé”, o sigui, fingint que se’n alegrava però, en el fons, molt futudeta de gelosia perquè la germana mitjana ja s’havia compromès...
No vàrem parlar encara de data de boda, però sí de que, des d’aquell moment, jo em posava en marxa amb aquella idea fixa al cap.
Un “interludi” es va produir quan encara dormia a casa de la tia Lola i de l’Augusto. Un cap de setmana em vaig quedar al llit amb febre i recordo que l’Augusto, parlant amb la seva germana Rosario (la infermera) que havia vingut a veure’ls, en referir-se a mi i, probablement, pensant que no podia sentir-los, li va dir que creia que tenia el “bacilo de Kock” o sigui, que estava tuberculós.
Aquella mateixa setmana, i seguint el consell del Sr. Fortuny a qui li havia mencionat el comentari del meu tiet, vaig anar a veure a un reconegut tisiòleg, amic del sr. Fortuny, un tal doctor Cid. Aquest metge em va fer unes proves ràpidament i va arribar a la conclusió de que no hi havia vestigis de tuberculosis, però sí d’una esplèndida anèmia.
Jo vaig comentar el fet i el diagnòstic amb l’Elvireta i aquesta ho féu amb la seva mare, que immediatament, es va arremangar i va decidir que havia de salvar els mobles. I, em sembla, que de forma quasi permanent des d’aquell moment, em va tenir d’hoste a casa seva a l’hora de dinar, el que, sens dubte, em va salvar la vida, doncs m’atipava com un lladre. No oblidaré mai les truites de patates que em feia menjar senceres.
I així, a més de fer família, vaig curar-me de qualsevol anèmia mentre anava augmentant de pes i posant-me mes maco que un “San Luís”.
Durant aquest espai de temps, no obstant, varen passar més coses. No les enumeraré per ordre de dates doncs no ho recordo bé, però sí per ordre d’importància.
De sortida, la meva tieta Lola –que sí estava tuberculosa- va morir. La pobre no havia tingut mai molta salut i els dos fills (com en el cas de la meva mare) havien anat minant la poca que li quedava...
I un mal dia ens va deixar...
L’Augusto no va trigar gaire en tornar-se a casar o a “viure en parella” que diríem ara. Fins que un dia, va decidir pujar a la torre de Jaume I (la del port), obrir un dels finestrals quan no el veien, i saltar, deixant una carta adreçada als fills.
La seva tieta Rosario va haver de fer-se’n càrrec d’ells doncs la “parella” no va voler saber res i la tia Angelina tampoc. I l’avia, òbviament, no podia fer doncs no disposava ni de casa ni de cap possibilitat d’ajudar-los.
Cal dir que la Rosario els va ajudar tant com va poder i així tots dos pogueren acabar els estudis a l’ Institut i posar-se a treballar tot seguit. L’Augusto Jr. va aconseguir fer-se un nom com a decorador d’aparadors (escaparatista en castellà) doncs tenia molt bon gust i em consta que, fins i tot, havia fet algun aparador per Loewe, quan aquests s’estaven al carrer Consell de Cent/Passeig de Gràcia.
La Sarita va casar-se i ja li vaig perdre la pista.
Un altre esdeveniment és que, endut per la dèria de guanyar prou per formar una família, vaig acomiadar-me del Sr. Fortuny (ens va saber greu a tots dos) per entrar de comercial a la casa Eléctrica Comercial Corominas, S.A., del carrer Fontanella, empresa que es dedicava a la venta al major d’articles elèctrics de tot tipus, des de cable fins a endolls.
Veient que el sistema de tenir més augments de sou dels normals radicava en el canvi de treball tant freqüent com possible, des que treballava pel Sr. Fortuny havia estat cercant nova feina, i ara que ja n’havia aconseguit una de bastant bona, continuava amb el projecte.
Així, doncs, el 15 d’agost del 1948 (el 1er d’agost m’havia acomiadat del Sr. Fortuny i m’havia reservat 15 dies com a vacances i perquè s’havia presentat la primera ocasió de fer un viatge per mar) vaig iniciar les meves activitats a l’Eléctrica Comercial Corominas, amb un sou de 1.100 pts.! Tot un capital...
Però deixeu-me explicar perquè necessitava 15 dies d’esbarjo i eufòria.
El patró de la botiga de la sabateria on treballava l’Elvireta – el Sr. Soriano – havia ofert en un accés de generositat laboral una setmaneta de vacances pagades a Mallorca, a les 3 dependentes més antigues que tenia (una era l’Elvireta, una altra la Victòria –encara amiga d’ella i vídua – i l’altra no recordo qui era).
A mi no em feia massa patxoca que l’esmentat Sr. Soriano s’emportés 3 jovenetes de menys de 20 anys en un viatge com aquell. De fet, me’l mirava com si fos un sàtir que volgués aprofitar-se de la santa innocència d’aquelles angelicals criatures, sobre tot de la meva. La qüestió és que la gelosia em rossegava per dintre però no volia dir res perquè, francament, no tenia indicis de la pretesa lascívia que imputava al Sr. Soriano ni de que les intencions d’aquest fossin llicencioses.
Així que seguint el consell anglès “if you can’t lick them, join them”, que vol dir “si no pots guanyar-los, uneix-te a n’ells”, vaig concebre un pla digne d’una òpera de Verdi.
La cosa era seguir-los sense que l’Elvireta ho sabés i un cop allà, a Palma, ja veuríem! Va ser llavors quan vaig comprendre, encara que massa tard, que la meva autèntica vocació hauria estat la de espia. Espia tipus Russel Philby, que durant 9 anys va ser espia de la CIA i del MI5, quan realment era un doble agent de la KGB. Encara que em sembla hauria acabat més aviat com el pobre Phillip Marlowe, de Raymond Chandler, que era un detectiu privat que es passava la vida rebent bufetades de tota classe de marits gelosos.
Sigui com sigui, em vaig comprar un barret d’ala més aviat ampla i una gavardina de segona mà (imagineu-vos, per passar desapercebut, un barret i gavardina al mes d’agost!!) i juro pels meus fills, que sou vosaltres, que vaig pujar al vaixell quan ells ja havien pujat i ningú no se’n va adonar d’aquell personatge tan sinistre que pujava a bord. Ni tampoc els pares de l’Elvireta que havien baixat al port per acomiadar-se!
No voldria equivocar-me però em sembla recordar que el nom del vaixell era el Ciudad de Mahón, de la Transmediterrànea, que jo veia com el Titànic, i això que encara no havia vist la pel•lícula. Llavors els vaixells que anaven a Palma fondejaven al moll de la Pau, al costat de la Duana. I els familiars que anaven a acomiadar al passatge s’amuntegaven a les escales del port.
Però ningú no hem va veure ni conèixer.
Amb una sang freda digna de 007 vaig comprar al peu de Colom on les venien un parell de paperines de cigrons cuits i vaig pujar a bord amb el barret ben encasquetat perquè no se’n veiessin els ulls, mastegant cigrons i amb un somriure despectiu, com dient: soc el millor. Com m’havia fitxat a on es dirigien les noies jo vaig anar-me’n ràpidament, amb la meva maleteta de cartró, a l’altre costat. O sigui, si elles estaven a proa jo, astutament, vaig anar a popa!
La nit vaig passar-la a la coberta (millor dit a la coberta tancada que tenia el vaixell) doncs el bitllet era molt més barat. A més si el vaixell s’enfonsava jo salvaria a l’Elvireta encara que l’hagués de dur nedant a Palma. I a mitja nit, quan només quedàvem els paries com jo, vaig prendre’m un Café amb llet, una pasta, i a dormir amb el barret sobre la cara i la gavardina fins al coll.
Algú que em deuria veure amb ella i es va sorprendre, llavors se’n deuria adonar de la meva intel•ligència, doncs tot i que érem a l’agost, feia fresqueta a bord...
No estava preocupat per les noies perquè les 3 s’estaven en un camarot i el Sr. Soriano en un altre, amb la que segurament, era la seva dona.
Si anava amb una altra dona de la seva edat no havia de preocupar-me més que de l’element masculí de Ses Illes.
L’arribada va ser molt emocionant. Era el primer cop que anava de viatge perquè quan vaig venir de Cuba no deu comptar, oi? El primer que vaig veure des de la coberta va ser la Catedral tan magnífica i, de sobte, em vaig trobar al port sense saber on anar. Jo sabia on anirien elles. A una pensió quina adreça m’havia donat l’Elvireta per si la volia trucar, pensant, és clar que ho faria des de Barcelona. Però jo no havia pensat on m’allotjaria.
Cap problema, però! Com a Barcelona, a l’arribada del vaixell hi havia tota una munió de “comissionistes” que et deien si volies anar a la seva pensió o hotel. Jo vaig descartar ràpidament els hotels i vaig escollir un home que duia una gorra molt atrotinada que deia Pensión Regina. Vaig pensar que era com un presagi de bona sort, doncs es deia com la meva cosina que m’havia fet tilin quan era jove i inexpert. Vaig damnar-li el preu i em va convenir, o sigui que ens varem posar en marxa.
Estava pel casc antic i una mica lluny, però això m’era indiferent. Llavors, jo caminava i les distàncies no hem feien por.
Vaig passar tot el dia dedicat a conèixer Palma a peu i a la tarda vaig trucar a l’Elvireta per preguntar-li si havien tingut bon viatge. Suprema astúcia per saber on anirien l’endemà, i en varem dir que a Sóller.
I cap a Sóller que hi vaig fer cap en autobús l’endemà matí i allà que me’ls vaig retrobar a tots, sense que em reconeguessin. La gavardina l’havia deixat a la pensió però el barret el duia tan encasquetat que gairebé no hi veia.
La pega va ser que després van marxar a Valldemosa doncs ells anaven amb l’excursió tradicional i jo no, pel que després de prendre un entrepà al port, vaig tornar a agafar l’autobús de retorn a Palma.
Al vespre vaig tornar a trucar-la i em va dir que anirien a les Coves del Drac, a Porto Cristo. I, bingo, a primera hora, ja estava a bord del primer autobús cap a aquell indret. Sortosament que teníem autobusos per anar a tot arreu.
I demà us explicaré la continuació del viatge, si Déu vol!
(22/23 anys -1948/49)
Aquí em teniu, doncs, “havent complert amb la Pàtria” a la Italiana, o sigui, fent marxa enrere, amb més fam que quan venia els entrepans de la tia Angelina a la plaça de la Universitat, estudiant i llegint tot el que podia abastar i enamorat fins a la punta dels peus...
El gimnàs havia acabat per deixar-lo. La decisió havia estat ajudada per un xicot que també s’entrenava al Price i que era un pes fort normal i ben armat. No recordo molt bé com va anar el tema, però em sembla que un dia l’Elvireta va venir amb mi al Price i la hi vaig presentar. El cas es que un altre dia l’entrenador Ignacio Ara ens va posar a tots dos fer un parell de rounds. Jo estava una mica “cremat” doncs aquest noi –em sembla es deia Ricard- no havia parat de fer-me preguntes sobre l’Elvireta, on treballava, on vivia, etc., i vaig pensar que aquella seria una bona oportunitat per a mostrar-li la mena de “protector” que ella ja tenia amb mi.
Però, com he dit abans, jo no era un pes pesat típic i ell, el Ricard, si ho era, o sigui que quan vàrem acabar els 2 assalts tenia la cara un xic inflada, i sort del protector.
Aquella nit, l’Elvireta quan em va veure em va donar a escollir tranquil•lament entre ella i la boxa i allò era el que jo necessitava per deixar-ho córrer, o sigui que em va faltar temps per dir-li al Ara que ho deixava. Ell ho va entendre tot seguit però em va insistir molt en que amb les cames que Déu m’havia procurat podria ser bo amb la lluita Lleonesa, que llavors es practicava simultàniament amb el Catch, o el que ara en diem lluita lliure.
Aquest tipus de lluita es basa més aviat amb claus de cames. Un agafa al contrari per la cintura i ha de tombar-lo d’esquena a terra (també ho fan els turcs, excepte que ells s’empastifen amb oli). Amb les cames, un cop a terra, pots encerclar al contrari per la cintura fins que es rendeixi.
Així que vaig fer una prova amb un "manso" més gran que jo i, en efecte, quan vàrem caure tots dos a terra el vaig enganxar amb les cames i allà es va acabar l’assalt.
Però com la prohibició de l’Elvireta afectava a tot el Price vaig deixar-ho córrer definitivament.
I després diuen que són el sexe dèbil...
Però, no tot era dolent, doncs m’estalviava la quota mensual que podia destinar-la a menjar una mica millor.
I havent demostrat que per ella era capaç de fer el que calgués li vaig dir que creia que ja era hora de parlar seriosament del nostre futur cosa que jo em mostrava totalment disposat a fer. Amb 22 anys ho veia tot de color rosat i en qualsevol cas jo només somiava en poder-nos casar. Així que li vaig dir que, si li semblava bé, aniria a parlar amb els seus pares o, com es deia abans, a “pedir su mano” i tota la resta...
Sempre recordaré aquell primer dia de contacte. El seu pare estava assegut al cap de taula, com correspon, la seva mare entrant i sortint de la cuina, i les 3 filles a la cuina escoltant el que es deia. Evidentment, cap de nosaltres tenia experiència de situacions semblants i, per tant, tots estàvem bastant embarassats i neguitosos. L’Elvireta només tenia 20 anyets i per tant, era menor d’edat fins als 21 (els 18 encara no existien).
Jo tenia que causar una bona impressió i fer entendre a la seva família que el millor que li podia passar a la seva filla era casar-se amb mi. I vaig parlar i parlar com un lloro i novament això em va salvar.
El senyor Gol, que a cada pregunta que em feia havia d’aguantar el xàfec de la meva resposta, va acabar explicant-me les seves aventures a l’Àfrica del nord amb l’exèrcit. La seva mare, que tenia un cor que no li cabia al pit, em va abraçar i va donar-me la benvinguda com a un nou fill, i la realitat és que sempre em va tractar com a tal.
La germaneta petita (17 anys), més contenta que un pèsol i la gran (23), bé, em sembla recordar que fent el “paripé”, o sigui, fingint que se’n alegrava però, en el fons, molt futudeta de gelosia perquè la germana mitjana ja s’havia compromès...
No vàrem parlar encara de data de boda, però sí de que, des d’aquell moment, jo em posava en marxa amb aquella idea fixa al cap.
Un “interludi” es va produir quan encara dormia a casa de la tia Lola i de l’Augusto. Un cap de setmana em vaig quedar al llit amb febre i recordo que l’Augusto, parlant amb la seva germana Rosario (la infermera) que havia vingut a veure’ls, en referir-se a mi i, probablement, pensant que no podia sentir-los, li va dir que creia que tenia el “bacilo de Kock” o sigui, que estava tuberculós.
Aquella mateixa setmana, i seguint el consell del Sr. Fortuny a qui li havia mencionat el comentari del meu tiet, vaig anar a veure a un reconegut tisiòleg, amic del sr. Fortuny, un tal doctor Cid. Aquest metge em va fer unes proves ràpidament i va arribar a la conclusió de que no hi havia vestigis de tuberculosis, però sí d’una esplèndida anèmia.
Jo vaig comentar el fet i el diagnòstic amb l’Elvireta i aquesta ho féu amb la seva mare, que immediatament, es va arremangar i va decidir que havia de salvar els mobles. I, em sembla, que de forma quasi permanent des d’aquell moment, em va tenir d’hoste a casa seva a l’hora de dinar, el que, sens dubte, em va salvar la vida, doncs m’atipava com un lladre. No oblidaré mai les truites de patates que em feia menjar senceres.
I així, a més de fer família, vaig curar-me de qualsevol anèmia mentre anava augmentant de pes i posant-me mes maco que un “San Luís”.
Durant aquest espai de temps, no obstant, varen passar més coses. No les enumeraré per ordre de dates doncs no ho recordo bé, però sí per ordre d’importància.
De sortida, la meva tieta Lola –que sí estava tuberculosa- va morir. La pobre no havia tingut mai molta salut i els dos fills (com en el cas de la meva mare) havien anat minant la poca que li quedava...
I un mal dia ens va deixar...
L’Augusto no va trigar gaire en tornar-se a casar o a “viure en parella” que diríem ara. Fins que un dia, va decidir pujar a la torre de Jaume I (la del port), obrir un dels finestrals quan no el veien, i saltar, deixant una carta adreçada als fills.
La seva tieta Rosario va haver de fer-se’n càrrec d’ells doncs la “parella” no va voler saber res i la tia Angelina tampoc. I l’avia, òbviament, no podia fer doncs no disposava ni de casa ni de cap possibilitat d’ajudar-los.
Cal dir que la Rosario els va ajudar tant com va poder i així tots dos pogueren acabar els estudis a l’ Institut i posar-se a treballar tot seguit. L’Augusto Jr. va aconseguir fer-se un nom com a decorador d’aparadors (escaparatista en castellà) doncs tenia molt bon gust i em consta que, fins i tot, havia fet algun aparador per Loewe, quan aquests s’estaven al carrer Consell de Cent/Passeig de Gràcia.
La Sarita va casar-se i ja li vaig perdre la pista.
Un altre esdeveniment és que, endut per la dèria de guanyar prou per formar una família, vaig acomiadar-me del Sr. Fortuny (ens va saber greu a tots dos) per entrar de comercial a la casa Eléctrica Comercial Corominas, S.A., del carrer Fontanella, empresa que es dedicava a la venta al major d’articles elèctrics de tot tipus, des de cable fins a endolls.
Veient que el sistema de tenir més augments de sou dels normals radicava en el canvi de treball tant freqüent com possible, des que treballava pel Sr. Fortuny havia estat cercant nova feina, i ara que ja n’havia aconseguit una de bastant bona, continuava amb el projecte.
Així, doncs, el 15 d’agost del 1948 (el 1er d’agost m’havia acomiadat del Sr. Fortuny i m’havia reservat 15 dies com a vacances i perquè s’havia presentat la primera ocasió de fer un viatge per mar) vaig iniciar les meves activitats a l’Eléctrica Comercial Corominas, amb un sou de 1.100 pts.! Tot un capital...
Però deixeu-me explicar perquè necessitava 15 dies d’esbarjo i eufòria.
El patró de la botiga de la sabateria on treballava l’Elvireta – el Sr. Soriano – havia ofert en un accés de generositat laboral una setmaneta de vacances pagades a Mallorca, a les 3 dependentes més antigues que tenia (una era l’Elvireta, una altra la Victòria –encara amiga d’ella i vídua – i l’altra no recordo qui era).
A mi no em feia massa patxoca que l’esmentat Sr. Soriano s’emportés 3 jovenetes de menys de 20 anys en un viatge com aquell. De fet, me’l mirava com si fos un sàtir que volgués aprofitar-se de la santa innocència d’aquelles angelicals criatures, sobre tot de la meva. La qüestió és que la gelosia em rossegava per dintre però no volia dir res perquè, francament, no tenia indicis de la pretesa lascívia que imputava al Sr. Soriano ni de que les intencions d’aquest fossin llicencioses.
Així que seguint el consell anglès “if you can’t lick them, join them”, que vol dir “si no pots guanyar-los, uneix-te a n’ells”, vaig concebre un pla digne d’una òpera de Verdi.
La cosa era seguir-los sense que l’Elvireta ho sabés i un cop allà, a Palma, ja veuríem! Va ser llavors quan vaig comprendre, encara que massa tard, que la meva autèntica vocació hauria estat la de espia. Espia tipus Russel Philby, que durant 9 anys va ser espia de la CIA i del MI5, quan realment era un doble agent de la KGB. Encara que em sembla hauria acabat més aviat com el pobre Phillip Marlowe, de Raymond Chandler, que era un detectiu privat que es passava la vida rebent bufetades de tota classe de marits gelosos.
Sigui com sigui, em vaig comprar un barret d’ala més aviat ampla i una gavardina de segona mà (imagineu-vos, per passar desapercebut, un barret i gavardina al mes d’agost!!) i juro pels meus fills, que sou vosaltres, que vaig pujar al vaixell quan ells ja havien pujat i ningú no se’n va adonar d’aquell personatge tan sinistre que pujava a bord. Ni tampoc els pares de l’Elvireta que havien baixat al port per acomiadar-se!
No voldria equivocar-me però em sembla recordar que el nom del vaixell era el Ciudad de Mahón, de la Transmediterrànea, que jo veia com el Titànic, i això que encara no havia vist la pel•lícula. Llavors els vaixells que anaven a Palma fondejaven al moll de la Pau, al costat de la Duana. I els familiars que anaven a acomiadar al passatge s’amuntegaven a les escales del port.
Però ningú no hem va veure ni conèixer.
Amb una sang freda digna de 007 vaig comprar al peu de Colom on les venien un parell de paperines de cigrons cuits i vaig pujar a bord amb el barret ben encasquetat perquè no se’n veiessin els ulls, mastegant cigrons i amb un somriure despectiu, com dient: soc el millor. Com m’havia fitxat a on es dirigien les noies jo vaig anar-me’n ràpidament, amb la meva maleteta de cartró, a l’altre costat. O sigui, si elles estaven a proa jo, astutament, vaig anar a popa!
La nit vaig passar-la a la coberta (millor dit a la coberta tancada que tenia el vaixell) doncs el bitllet era molt més barat. A més si el vaixell s’enfonsava jo salvaria a l’Elvireta encara que l’hagués de dur nedant a Palma. I a mitja nit, quan només quedàvem els paries com jo, vaig prendre’m un Café amb llet, una pasta, i a dormir amb el barret sobre la cara i la gavardina fins al coll.
Algú que em deuria veure amb ella i es va sorprendre, llavors se’n deuria adonar de la meva intel•ligència, doncs tot i que érem a l’agost, feia fresqueta a bord...
No estava preocupat per les noies perquè les 3 s’estaven en un camarot i el Sr. Soriano en un altre, amb la que segurament, era la seva dona.
Si anava amb una altra dona de la seva edat no havia de preocupar-me més que de l’element masculí de Ses Illes.
L’arribada va ser molt emocionant. Era el primer cop que anava de viatge perquè quan vaig venir de Cuba no deu comptar, oi? El primer que vaig veure des de la coberta va ser la Catedral tan magnífica i, de sobte, em vaig trobar al port sense saber on anar. Jo sabia on anirien elles. A una pensió quina adreça m’havia donat l’Elvireta per si la volia trucar, pensant, és clar que ho faria des de Barcelona. Però jo no havia pensat on m’allotjaria.
Cap problema, però! Com a Barcelona, a l’arribada del vaixell hi havia tota una munió de “comissionistes” que et deien si volies anar a la seva pensió o hotel. Jo vaig descartar ràpidament els hotels i vaig escollir un home que duia una gorra molt atrotinada que deia Pensión Regina. Vaig pensar que era com un presagi de bona sort, doncs es deia com la meva cosina que m’havia fet tilin quan era jove i inexpert. Vaig damnar-li el preu i em va convenir, o sigui que ens varem posar en marxa.
Estava pel casc antic i una mica lluny, però això m’era indiferent. Llavors, jo caminava i les distàncies no hem feien por.
Vaig passar tot el dia dedicat a conèixer Palma a peu i a la tarda vaig trucar a l’Elvireta per preguntar-li si havien tingut bon viatge. Suprema astúcia per saber on anirien l’endemà, i en varem dir que a Sóller.
I cap a Sóller que hi vaig fer cap en autobús l’endemà matí i allà que me’ls vaig retrobar a tots, sense que em reconeguessin. La gavardina l’havia deixat a la pensió però el barret el duia tan encasquetat que gairebé no hi veia.
La pega va ser que després van marxar a Valldemosa doncs ells anaven amb l’excursió tradicional i jo no, pel que després de prendre un entrepà al port, vaig tornar a agafar l’autobús de retorn a Palma.
Al vespre vaig tornar a trucar-la i em va dir que anirien a les Coves del Drac, a Porto Cristo. I, bingo, a primera hora, ja estava a bord del primer autobús cap a aquell indret. Sortosament que teníem autobusos per anar a tot arreu.
I demà us explicaré la continuació del viatge, si Déu vol!
domingo, 29 de noviembre de 2009
Memòries - Servei Militar? Jo no
Memòries XXI
(19/21 anys -1945/1947)
“aquest és un dia transcendental per a tots dos. No ho oblidi!! Ens tornarem a veure”
I així fou. Aquella mateixa setmana, fent-me el boig ja me les vaig apanyar per a anar a buscar-la al treball. Conscient de les meves limitacions –que no vol dir acomplexat, sinó més aviat la manca de bellesa física i la relativa insuficiència econòmica - calia mantenir, fos com fos, el foc sagrat. Si no sabia ballar podia, en canvi, utilitzar el meu gran “atout”. El “pico de oro”...
Calia, doncs, tornar-la a veure.
Per tant, l’endemà, dilluns, mitja hora abans de plegar, per no fer tard, ja estava amagadet a una escala al costat de la sabateria Soriano, del carrer del Call, des d’on podia veure sense ésser vist.
I quan va sortir en direcció cap a la Plaça de Sant Jaume, fent un esprint quasi olímpic, agafo carrer Santo Domingo del Call, carrer Sant Sever i carrer del Bisbe (estava perfectament planificat) per anar a sortir a la Pl. Sant Jaume, just quan ella arribava al bell mig, davant de l’Ajuntament.
Estava en bona forma, encara que bastant prim, i per tant, no vaig tenir problemes en controlar la respiració, una mica sobtada per la carrera.
I plantant-me davant de ella vaig saludar-la amb el millor dels somriures tot dient-li “ves per on, quina casualitat, oi?. Com està vostè?” O quelcom per l’estil.
Ella sí és va endur un ensurt en veure’m aparèixer del no res, però estic segur que no va creure mai en una casualitat. Massa espavilada...
Tanmateix, no es va posar a córrer ni a cridar. Ans va reaccionar il•luminant el rostre amb un somriure que, tot i que deurien ser les 7 de la tarda, va fer sortir el Sol, al menys pels meus ulls.
Llavors li digué si li feia res que l’acompanyés una estoneta i, tot seguit, vaig engegar el magnetòfon intern que duia a la gola. L’únic que la pobreta va poder dir va ser: “Bé, només una estoneta...”
Per allargar un xic el camí vàrem baixar per la Pl. de S. Miquel, darrera de l’Ajuntament, i pel carrer de la Ciutat fins a la Pl. Regomir. Llavors, vàrem pujar una miqueta pel carrer S. Just, fins a la Pl. del mateix nom.
Quan vaig veure l’Església dels Sants Just i Pastor, vaig tenir el pressentiment que allí ens casaríem, però vaig callar com un cavaller, doncs era massa aviat per parlar de matrimoni. Tan sols feia 24 hores que ens coneixíem...!
No recordo de què vaig parlar amb ella. Estava massa atabalat i, com he dit abans, era el magnetòfon el que engegava el rotllo. Jo només pensava en lo bonica que era i en la sort que tenia...
Així que, molt tímidament (a les dones, en aquells temps, una mica de genuïna timidesa les encantava) li vaig demanar permís per tornar-hi l’endemà i quan em va dir que “Bé, si vostè vol”, li vaig donar la ma com un cavaller i vaig romandre mirant com marxava carrer Lladó avall...
Vaig estar a punt d’entrar a la Església per tal de reservar ja el 3 de maig de 1950, però vaig pensar que el rector potser ho trobaria un xic avançat, doncs encara faltaven cinc anys, així que vaig deixar-ho córrer.. de moment!.
Jo suposo que l’Elvireta es va resignar a veure’m gaire bé cada dia i com jo em comportava correctíssimament, tenia el magnetòfon sempre engegat i la feia riure amb les meves ximpleries (sempre ha estat convenient fer riure a les dones), deuria pensar que valia més això que un cop de roc al cap.
I llavors va començar un període d’allò més frenètic i agitat. Les nits les passava somiant en situacions en les que tenia de salvar-la de perills inaudits a costa de la meva vida. I els vespres, sortia corrent del despatx (que estava una mica més amunt de la Pl. d’Antoni Maura, la de la Catedral) creuava pel carrer del Bisbe, i en un “plis-plas”, ja estava a l’entrada del carrer del Call, a la Pl. S. Jaume.
Perquè durant bastant temps no va voler que l’esperés al davant de la sabateria.
Llavors fèiem passejades cada cop més llargues –però sempre camí de casa seva – pels carrers dels voltants (Ferran, Avinyó, etc.)
Els divendres acordàvem on ens trobaríem el diumenge per anar a ballar (recordo que a la Cooperativa feien ball diumenges alterns, o sigui que havíem de triar altres llocs quan no podíem anar al carrer Urgell.
El dissabte no ens vèiem car ella no sortia i jo em mossegava les ungles de gelosia pensant en el que estaria fent o en els milions de nois que la estarien envoltant.
Bé, si, una mica gelós sí ho era (si l’Otel•lo –que era fort, ric i maco, tenia una gelosia extraordinària de Desdémona, com no tenia que tenir-ne jo també, quan l’Elvireta era trenta mil vegades més maca que Desdémona i jo trenta mil vegades pitjor que l’Otel•lo?) però és que estava un tant acomplexat per la meva aparença externa.
No podia canviar massa de roba, doncs el meu vestuari era més aviat escàs. Tampoc podia invitar-la als llocs on jo hauria volgut dur-la. És clar que, molt més endavant, vaig descobrir que a ella no li preocupaven aquestes coses i que poc a poc, anava afeccionant-se a la meva presència, tal com jo era.
I és que, a més de totes les virtuts que jo li veia, tenia un cor que no li cabia al pit.
Però com jo no he estat mai un gran psicòleg, “voici” els meus temors...
Jo, és clar, estava totalment enamorat i tots els amics ho sabien. A casa, també vaig acabar per reconèixer-ho.
I detall curiós. L’avia anava a rentar la roba a un safareig públic que casualment es trobava al mateix carrer Lladó, al començament.
En aquells llocs públics, on només anaven les matrones o les avies, es garlava tant com es rentava i el xafardeig era formidable. Tothom sabia el que passava – bo o dolent – en tot el barri.
I com l’avia sabia on vivia l’Elvireta, li va faltar temps per a fer les seves investigacions sobre la moralitat i posició social de la seva família.
El resultat, però, la va deixar força satisfeta.
Era una família modesta de treballadors, com totes les del barri. El pare, treballava a la casa Rull (que estava al mateix carrer Lladó) de vidrier; la mare, feia les feines domèstiques. Tenia dues germanes. La gran que treballava de modista a Santa Eulàlia, una casa de modes del Passeig de Gràcia. I la petita encara anava a escola, al Col•legi Baixeres, darrera de Correus.
La reputació de l’Elvireta era impecable, és a dir que, per molt que s’hi esforçaren ningú no podia dir res de ella.
Per tant, l’avia i tota la resta de la família estaven molt contents.
Va ser llavors que per tal de millorar l’aspecte físic vaig apuntar-me al Gimnàs del Price, al carrer Sepùlveda.
El Price era un local on s’organitzaven vetllades de boxa i de lluita lliure, que llavors es deia “catch as catch can”, o sigui agafa com puguis.
Això encara va complicar més la meva vida. Tenia que combinar, sortint de la feina, el anar a buscar a l’Elvireta, el anar al gimnàs i en començar el curs, anar també a les classes d’EADA. que eren nocturnes.
Al gimnàs, que més que un gimnàs a l’estil actual era un típic gimnàs de boxa (com el gimnàs vetust i atrotinat de Rocky Balboa i pudor de suor), el cap, un ex campió d’Espanya i d’Europa del pes mig que es deia Ignacio Ara, veient la meva alçada i el pes (80 quilos) va considerar que podia entrenar-me com a futur pes pesat.
Curiosament, el pes em venia (i encara em ve) de l’ossada, de les cames i del culam, no pas de la carn. És a dir d’ossos els tenia tots; de carn, més aviat poca...
El pes d’un pes pesat ja el tenia, ja, però un crític esportiu diria més aviat “mal fotut!”; el cas és que entre el viatge de Cuba a Espanya, els vaixells dels anys 20s que no duien estabilitzadors com ara, i la meva pobre mare que es va marejar com una sopa, la qüestió és que jo vaig néixer una mica mal proporcionat, o sigui el cap d’un pes pesadíssim, les cames d’un pes pesat i el tors i els braços d’un mig o d’un lleuger.
Això representa que com la boxa es fa amb els braços i no amb les cames, com la lluita lleonesa o la Tailandesa, jo fallava on devia tenir més força. I per molt que li donés al sac no podia arribar mai a la força d’un pes pesat autèntic (cap normal, tors desenvolupat i cames primes, com el Cassius Clay).
I si afegim que la meva agilitat boxejadora era semblant a la de ballador (hi ha molta similitud entre les dues), tenim que quan sortia al ring –encara que ho feia sempre com a entrenament- amb els pesos forts normals rebia unes castanyes impressionants i en canvi, jo, quan per casualitat tocava al company, li feia pessigolles...
Una anècdota, que és com un afront i em cobreix d’oprobi sobre la meva activitat boxadora.
Una nit, el que el 1949 es convertiria en campió d’Europa del pes gall, Lluís Romero, necessitava espàrrings, que són els que entrenen als boxadors. Ell s’entrenava normalment al Price i, en aquells moments (1946) ja havia fet una sèrie de 17 combats professionals guanyats per K.O.
Però com no feia més que 54 quilos i m’arribava només a la barbeta, pensava jo, amb el meu optimisme proverbial i sentint-me com Sir Galahad (conseqüència d’estar enamorat) a la recerca del Sant Graal, que podria sortir-me dels 3 assalts que cada espàrring feia, relativament bé, sobretot perquè duia el casc de cuiro, obligatori en aquests entrenaments.
Vaig pujar, doncs, al ring entusiasmat perquè l’endemà podria dir-li a l’Elvireta que havia lluitat amb un boxador professional de tremenda reputació assassina i, així, aparèixer davant de ella com el Cid.
Cal dir ara que els protectors de cap normalment s’agafen per sota la barbeta però deixen més o menys desprotegit el centre d’aquesta, que és el lloc ideal per deixar fora de combat a qualsevol.
Dalt del ring Romero ja estava saltant i fent ombra. No és podia estar quiet, però jo me’l vaig mirar amb el menyspreu propi del que està convençut de la seva superioritat i sentint una mica de llàstima per ell.
La llàstima l’hauria d’haver sentit per mi...
Vaig sentir la campaneta per començar l’assalt; vaig veure com un llamp que s’apropava a tota velocitat i res més.
No vaig durar ni 30 segons. Quan em vaig despertar, estava estirat dalt d’un banc de fusta amb un massatgista que em mullava el front amb una tovallola humida. Va ser ell qui em va dir que havia batut el rècord de velocitat en quedar K.O.
Romero havia sortir del recó com una exhalació i amb la seva dreta mortal m’havia enganxat un directe a la mandíbula que m’havia posat a dormir...
Tot un honor!
Mentre, i tenint en compte que jo ja m’havia ficat entre pit i esquena que l’Elvireta i jo havíem de finir casant-nos (ella no en sabia res, doncs jo no li ho havia pas dit encara, per por de les carabasses) em vaig posar a treballar, estudiar l’anglès i estalviar, tot frenèticament.
En el treball, el Sr. Fortuny em va agafar força simpatia i em va apujar el sou fins a 525 ptes., o sigui més d’un 15%. La veritat és que a més de dur-li la comptabilitat li feia també, sempre que es presentava l’ocasió, vendes de filat per telèfon.
Aquest augment en va donar molta moral i, com a conseqüència, en vaig posar a cercar feina per a veure si podia guanyar més, doncs sempre he pensat que, amb una mica d’esforç podria guanyar més.
D’altre banda i per tal de alleujar la càrrega que representava el fer els dos àpats a casa reduint al mateix temps una mica l’aportació dinerària que feia cada més, vaig optar per cercar algun lloc per menjar baratet.
I vaig trobar un establiment de menjars al carrer Tres Llits (que és un carreró que surt de la Pl. Reial) on per 5 ptes. teníem un plat d’aigua bruta amb bledes, un plat de Curadella (que, normalment, ara és fa amb fetge, cor de perdiu i trossets d’aquesta au però llavors estava fet bàsicament de fetge i sang de pollastre, tot ben fregit) i de postres un plàtan o una poma. De fet el postra era el millor del menú i el que canviava cada dia, és a dir un dia plàtan i l’altre poma.
Vaig resistir 2 o 3 mesos, em sembla, i vaig aprendre que encara era afortunat doncs jo ho feia perquè volia estalviar i així, moltes vegades canviava un bitllet de 25 pessetes per abonar el compte, mentre que, al voltant meu hi havia molta gent –captaires- que pagaven amb 5 munts d’una pesseta, fets amb les monedes de 10 cèntims que havien pogut recollir...
I és que com diu el poema de Calderón de la Barca
“Cuentan de un sabio que un día tan pobre y mísero estaba que sólo se sustentaba de las hierbas que cogía.
¿Habrá otro –entre sí decía- más pobre y triste que yo?
Y cuando el rostro volvió halló la respuesta viendo
que otro sabio iba cogiendo las hierbas que él arrojó…”
No hi ha pas millor Universitat que la de la lluita per la vida!
Però una anècdota bastant divertida (al menys per a mi) em va fer canviar de plans i anar a viure durant un temps a casa de l’amic Antonio, al carrer Ample. L’Antonio amb qui jugàvem a soldadets durant la guerra civil.
Anys enrere –quan teníem 15 o 16 anys i ni un duro a la butxaca- estàvem naturalment molt intrigats per les cases de barrets i les meuques que circulaven pels carrers de les Tàpies o de Roca.
Evidentment, ja sabíem el que feien però ens les miràvem amb una barreja de curiositat i por.
A mi, francament, em feien molta angúnia i era ben conscient de la possibilitat d’agafar malalties veneres a dojo. La sífilis era com el SIDA d’ara i igualment de perillosa. De fet una de les malalties que vàrem dur a les Amèriques i que va delmar les poblacions indies, va ser la sífilis...
La nostra salvació radicava precisament en el fet que, com dic, no teníem ni cinc per gastar, o sigui que “no money, no risk”...
Les més econòmiques, costaven 10 o 15 pessetes i es situaven als portals del carrer de les Tapies, però tenien mil anys i anaven tan brutes que només de mirar-les ja podies agafar la sífilis.
La sífilis, com deixo dit, era el SIDA d’aquells temps i responsable d’una quantitat bàrbara de nois desarrelats i amb problemes terribles de salut. Molts hi deixaren la pell...
A més, la profilaxis era molt precària. Al carrer d’Escudellers i al carrer Nou de la Rambla hi havia un munt de petites botigues, d’aspecte més aviat lúgubre, on s’anunciaven “lavados”, “gomas” (volien dir preservatius) i, en les més grans, “Wassermans” que era el tractament en vigor per la Sífilis, tractament que, segons ens dèiem entre nosaltres, eren dolorosíssim.
Recordo que un dia un grup de 5 o 6 varen arriscar-nos a entrar en una casa de barrets que hi havia al començament del carrer Nou de la Rambla, i que tenia fama de ser el “Ritz” de les meuques.
Anàvem molt tranquils, doncs ja sabíem que el preu era de 100 pessetes, quelcom totalment inassequible per a les nostres minses economies.
Així que molt confiats vàrem pujar (era un pis) i quan ens obriren la porta varen passar a una sala enorme plena de sofàs i otomanes on seien, amb indolència forçada, unes noies joves vestides amb vestits llargs de coloraines molt llampants i fumant amb unes embocadures llarguíssimes, com la Marlene Dietrich.
Hi havia molts homes granadets xerrant amb elles o fen tractes, però nosaltres certament estàvem tan fora de lloc com un capellà amb sotana ballant a l’envelat de la Festa Major de Gràcia.
Així que quan va aparèixer la mestressa demanant-nos si teníem les 100 pessetes i que si no era així que f...essim el camp, amb el cap cot, però satisfeta la nostra curiositat, vàrem agafar el portant i vàrem sortir escopetejats...
Bé, com el que més o menys sortia ja amb alguna noia seriosament i a més érem bastant porucs, el tema de la prostitució ens interessava més aviat poc o gens.
Però, evidentment, no tothom era igual. I una nit, abans de sopar, l’Antonio em ve a cercar a casa tot dient que havia de parlar amb mi urgentment.
Baixem al carrer i abans de sortir es descorda els pantalons i és treu el “mingo” com si anés a fer un riu i em mostra un tros de carn purulent, inflamat i vermell com un pebrot. De fet semblava un pebrot més que altra cosa.
Vaig quedar tan esverat que no sabia què dir-li. Tanmateix, li vaig dir que havíem d’anar immediatament a una d’aquelles cases de “lavados” on, al menys, li donarien algun remei.
Com no estàvem lluny del carrer d’Escudellers el vaig arrastrar a la primera botiga que estava oberta i ell va mostrar al personatge que va obrir el seu “tresor” fet malbé...
L’encarregat –em sembla que eren practicants i no arribaven a metges – en veure’l li va dir que tenia una gonorrea monumental i curar-la li costaria bastants dies, quartos i li faria mal.
La primera cura quasi m’agafa quelcom. Es va posar uns guants, li va agafar el “monstre” amb una ma i amb l’altra li introduí una cànula de vidre que deuria arribar-li a la gola. El pobre Antonio es mossegava els llavis fins a fer-se sang i jo devia estar pàl•lid com un mort.
Llavors va omplir una espècie de pilota de goma tan gran com una pilota i omplint-la de permanganat potàssic (un desinfectant fortíssim) li va buidar dins de la cànula.
Llavors li va embolicar tot el “paquet” amb gases i benes, deixant només un foradet per poder fer un riu i el va citar per l’endemà. I com cap dels dos havíem deixat cèntims, va haver de deixar el rellotge de penyora.
Bé, el vaig acompanyar tots els dies (5 o 6) fins que va curar-se del tot i em va jurar que es faria frare amb vot de castedat permanent.
Pel que a mi es refereix vaig quedar tan curat d’espants com ell.
Però, com durant el període de curació vàrem tenir temps de parlar dels seus problemes i dels meus em va dir que per què no anava a viure amb ells.
Tenien una habitació que la seva mare llogava molt bé de preu i així podríem passar més temps junts.
La idea no era dolenta, doncs així sortiria una mica de la vigilància de l’avia, pobre, que es passava el dia demanant-me el que havia fet i on havia estat. Per altra banda, tampoc era com si me’n anés de casa definitivament, doncs l’armari amb la poca roba que tenia continuava a la pensió i jo estava al carrer Ample, o sigui escassament a 50 metres de distancia.
Així que, dit i fet, vaig canviar de llit i de regim alimentari.
En efecte, al matí camí del despatx, em comprava un llonguet, nous i figues seques. I a l’hora de dinar m’arribava al Bar de l’Estruch, a la Catedral, on em deixaven menjar les meves “delicatessen” si comprava una botelleta d’aigua, mentre jugava a escacs.
Era molt senzill. Obria les figues pel mig i hi ficava una nou i feia com un entrepà. Són molt bones, de veritat.
A la nit, però, com havia introduït amb l’ajut de l’Antonio un fogó elèctric i un perol que amagava a l’armari sota una flassada, em preparava un sopar d’allò més “sofisticat”. Tipus “El Bulli”
Agafava un parell de patates i amb la pela i tot, les bullia i me les menjava amb una mica de pa. No era gran cosa però em resultava un regim de carbohidrats bastant nutritiu.
O jo m’ho pensava!
Però, és clar; un regim basat amb figues i nous i patates bullides sense tall de cap mena ni fruites no era precisament el més adient per un noi de 20 anys que anava de bòlid pel carrer, d’un lloc a l’altre, sempre de pressa, i a sobre, practicant la boxa.
L’Elvireta –que poc a poc havia acabat per acceptar-me com a mal menor- es preocupava per la vida que duia, un tant desordenada. Jo li deia que estava estalviant encara que no li deia exactament per què...
Teníem grans xerrades. Gairebé tots els dies anava a buscar-la al treball i cada cop trigàvem més en arribar a casa seva.
Encara que no li feia cap gràcia al principi, paulatinament, va anar deixant que l’acompanyés fins a la porta de casa seva, però en lloc d’anar de la botiga a casa, solia dur-la a passejar –si es pot dir així- per tot el barri gòtic.
Hi havia una raó bastant egoista per part meva per tal de fer-ho. Primer, evidentment, podíem passar més temps junts i, com dic abans, parlar dels nostres problemes i plans de futur. Perquè podeu imaginar que de parlar, parlava sense parar...
Però, a més, sempre agafava per carrers no massa il•luminats (els de darrera la Catedral o de Sant Felip Neri) el que ens donava la oportunitat d’anar agafats de la ma i, fins i tot, si no hi passava ningú donar-nos el bec com dos colomets enamorats.
Això també té una història que explica com han canviat els temps.
El primer petó que vaig poder fer-li va trigar sis mesos en arribar. Igual que ara...
Jo ja ho havia provat més d’un cop però sense cap èxit.
Ella estava molt ben ensenyada per la seva mare que li havia deixat ben clar que tots els nois érem iguals i que els petons eren el primer pas per coses terribles que venien al darrera...
Bé. No vull dir que en general no tingués una mica de raó, però també en general els xicots d’aquella generació ens conformaven amb molt menys.
Deuria ser l’ensenyament religiós...
Però aquell vespre quan la vaig deixar a casa em va dir que tornaria a sortir més tard –sense especificar quan- a cercar una gasosa per sopar.
Així que ja em teniu plantat a la porta de la escala de sentinella esperant que baixés un altre cop. Personalment, estava disposat a dormir al carrer. Així que, quan reaparegué al cap d’uns vint minuts em va semblar glòria.
No és que haguéssim d’anar gaire lluny. De fet a una botiga prop de la Pl. de S. Just. Però jo ja m’havia fet la resolució de fer una nova temptativa aquella nit.
El portal de casa seva sempre estava tancat. No recordo ben bé perquè. I els veïns entraven per un pati al costat mateix de on sortia la escala que pujava als pisos.
Al cap vespre aquest pati tenia molt poca il•luminació. No ho recordo bé però potser hi havia un fanal o una petita llàntia. En qualsevol cas era el lloc idoni pels meus plans miserables i lascius...
I així, quan tornàrem, vaig entrar amb ella al pati i vàrem romandre uns moments parlant. Llavors, en un moment en que no passava ningú pel carrer i estàvem rodejats d’un silenci absolut, vaig atansar-me una mica més i ens vàrem fer el primer petó.
Cal dir, però, en defensa seva que va protegir sa virtuositat com deuria fer-ho Doña Ximena davant els repetits atacs del Cid.
I dic això, perquè no sé ben bé com s’ho va fer, però en el mateix moment en que els nostres llavis s’ajuntaven en un cast òscul va aparèixer entre ella i jo la botella de gasosa, freda com un glaçó, el que cal dir que és un remei molt bo per refredar els ànims.
Tampoc va ser un bes d’aquells tan llargs, com els que es feien la Greta Garbo i el Melvin Douglas, a Ninotchka.
De fet, no crec durés més de 10 segons, al cap dels quals va sortir disparada escales amunt.
Però, vosaltres, pobres generacions modernes no teniu idea del que es pot sentir en una situació parella.
Era l’època quan la Concha Piquer cantava allò de “la Española cuando besa es que besa de verdad y a ninguna le interesa besar por frivolidad...”
I, després de lluitar sis mesos per arribar-hi aquell primer bes sap a glòria beneïda. Dubto molt que ara sigui el mateix...
Aquells eren petons romàntics...; ara són pur instint sexual... I no més cal veure les pel•lícules d’abans i d’ara...
Abans, fins i tot la Marylin Monroe, en “Con faldas y a lo loco”, quan intenta fer reaccionar a Tony Curtis, li fa petons més o menys llargs però sense altres fantasies.
En canvi ara, quan una parella es fan el primer petó ja sembla que es vulguin devorar l’un a l’altre tractant d’arribar a la campaneta amb la llengua... o que estiguin cercant a veure si queda algun tros del menjar del mig dia...
La passió està molt bé i és normal i necessària en els moments adient, però abans li estaves dient a la noia que la estimaves en tant que ara sembla que s’estiguin dient “a casa teva o a casa meva? Però ja! Que després he d’anar a veure al Barça!”
Aquells moments que passàvem junts pels carrers del Gòtic eren fantàstics i inoblidables.
I parlàvem i parlàvem... de tot.
Per això dic que ella es mostrava preocupada quan veia que anava empal•lidint a marxes forçades.
Per acabar-ho d’arrodonir la mare de l’Antonio, en abonar el rebut de la llum, va notar que hi havia quelcom d’estrany en el import, que pujava més del normal. I, sospitant el que passava, va descobrir el fogonet elèctric... i el perol... i les patates.
I em va treure fora de casa seva, doncs em va dir –i tenia raó- que ella em llogava l’habitació per dormir i no pas per cuinar-hi.
Això em va fer tornar una mica compungit a l’àmbit familiar, però com la tia Angelina tenia la pensió plena gaire bé sempre varem establir que podia anar a dormir, al menys una temporada, a casa de la tieta Lola i l’Augusto, al carrer Giner i Pertegaz, a la Barceloneta.
Ells tenien una habitació per a cada fill, així que jo em vaig instal•lar, tot el que hi ha de provisionalment, amb l’Augusto jr.
De fet, tenia molta simpatia per ell i per la seva germana Sarita; eren dos nens molt macos i encara que vàrem perdre les relacions quan varen quedar-se orfes i anaren a viure amb la germana de l’Augusto, la infermera Rosario (com ja explicaré més tard), espero que segueixin bé. Ara, però, ja deuen anar a prop dels 70 anyets.
Renoi, com passa el temps!
En aquest interval de temps vaig haver d’enfrontar-me a dos petits problemes.
El primer, i força gros, al servei militar. Als 19 anys vaig rebre la notificació conforme als 20 hauria de fer-lo i dient-me que m’havia de presentar a Capitania per que em diguéssim si era o no apte.
Tot i que ja estava bastant anèmic això no era considerat com a impediment vàlid. Potser pensaven que amb el ranxo n’hi hauria prou per superar-ho.
Així que vaig passar l’examen sense cap problema. Cap problema per part d’ells, doncs jo si que en tenia un.
I era que no el volia pas fer el servei militar. No per cap raó antimilitarista, no. De fet, tots els meus amics el feren i els va anar força bé.
Però jo no volia arriscar-me a deixar l’Elvireta en mans de l’enemic.
Ella ja havia fet els 18 anys i estava com un pom de flors de bonica i simpàtica. Deixar-la sola podia ser tan arriscat com perdre un braçalet de diamants al mercat de La Boqueria.
Hi havia massa competència venint de tipus molt millors que jo, més grans i amb més recursos circulant per la ciutat i tampoc era qüestió de demanar-li que es tanqués en un convent, oi?
En principi, es podia sol•licitar durant 3 anys la pròrroga per fill de vídua, que s’aplicava als fills que havien de mantenir a la seva mare amb llur treball.
Que no era el meu cas, és clar. Però m’hi vaig agafar com un clau, encara que fos coent...
Primer vaig fer la sol•licitud com a net de vídua que em va ser denegada ja a la Capitania de Barcelona.
Però comentant el tema amb el Sr. Fortuny –a qui tampoc li interessava que desaparegués 2 anys i haver de guardar-me el lloc de treball- em va dir que parlaria amb un amic d’ell –el comandant Bergareche, de la mateixa Capitania- per tal de veure si es podia fer quelcom.
Aquest oficial li va dir que li presentés una sol•licitud explicant que la meva avia era molt gran i no podia treballar (el que era veritat), i només em tenia a mi per a mantenir-la (que no ho era, veritat).
El problema era com podia demostrar-ho!
Per començar havia de provar que el marit i els 9 fills que apareixien al Llibre de Família havien desaparegut. Havia de recórrer per força a procurar-me alguns papers ficticis i alguns de reals.
Els reals no foren cap problema, doncs vaig poder obtenir els certificats de defunció de l’avi i dels 6 fills que havien mort per culpa de la grip del 1918.
Pels ficticis l’Augusto em va ajudar notablement (com em sembla ja he dit, dibuixava molt bé i feia els clichés de vidre dels espots que projectaven al cine Vergara) reproduint certificats de defunció per la tieta Lola i la tieta Angelina. Pel que fa al Miquel, no va haver cap problema. La policia el tenia fitxat com a pròfug de la Legió Francesa, cercat per la policia francesa i espanyola, i desaparegut.
Amb tot aquest paperam era evident que l’únic que podia ocupar-se de l’avia era jo.
I així vaig acompanyar-los a la meva instància que fou degudament presentada, personalment, al Comandant Bergareche, qui em va fer una carta recomanant-me, per què la tramités directament a Madrid, amb tot el protocol, i per la via reglamentaria.
El resultat va ser espectacular! Al cap d’un o dos mesos rebia la llibreta que em corresponia conforme era un soldat vàlid, però exempt provisionalment de fer el servei militar aquell primer any.
Això sí. Cada any tenia que renovar la sol•licitud d’exempció a Madrid.
I ho vaig fer. I, com diu Virgili amb allò de “audaces fortuna iuvat” amb la sort que ajuda als audaços me’n vaig sortir.
Se’m va ocórrer fer a l’impremta que treballava amb nosaltres a cal Fortuny i amb el seu ajut, uns quants impresos idèntics de la carta que el comandant Bergareche m’havia fet i que, naturalment estava firmada per ell.
Amb aquests impresos, doncs, cada any vaig fer un informe dirigit a Madrid dient que la situació de Claudio Rey continuava igual i, per tant, devia atendre a les necessitats de l’avia.
I amb un tampó igualment copiat i la firma del comandant que jo podia reproduir gairebé de memòria, vaig gosar arriscar-me a tenir problemes importants si es descobria l’engany, però tots dos cops vaig rebre la pròrroga, de forma que el 4º any, amb la llibreta militar i els 3 permisos dels 3 anys, vaig presentar-me a la Comandància de Barcelona, on em donaren la definitiva.
Faltaven mesos per casar-nos.
Molt sovint he pensat si em penedia d’haver-ho fet així.
I la resposta és que no. Era la única forma com podia casar-me. I encara que ara no ho recomanaria a ningú en aquells moments vaig actuar com un digne parent del Miquel, o sigui totalment anti-establishment i, a dalt, algú deuria estar-hi d’acord, doncs, em vaig sortir amb flors i violes.
Pel que fa al segon petit problema, això serà objecte de la propera edició.
Petonets
(19/21 anys -1945/1947)
“aquest és un dia transcendental per a tots dos. No ho oblidi!! Ens tornarem a veure”
I així fou. Aquella mateixa setmana, fent-me el boig ja me les vaig apanyar per a anar a buscar-la al treball. Conscient de les meves limitacions –que no vol dir acomplexat, sinó més aviat la manca de bellesa física i la relativa insuficiència econòmica - calia mantenir, fos com fos, el foc sagrat. Si no sabia ballar podia, en canvi, utilitzar el meu gran “atout”. El “pico de oro”...
Calia, doncs, tornar-la a veure.
Per tant, l’endemà, dilluns, mitja hora abans de plegar, per no fer tard, ja estava amagadet a una escala al costat de la sabateria Soriano, del carrer del Call, des d’on podia veure sense ésser vist.
I quan va sortir en direcció cap a la Plaça de Sant Jaume, fent un esprint quasi olímpic, agafo carrer Santo Domingo del Call, carrer Sant Sever i carrer del Bisbe (estava perfectament planificat) per anar a sortir a la Pl. Sant Jaume, just quan ella arribava al bell mig, davant de l’Ajuntament.
Estava en bona forma, encara que bastant prim, i per tant, no vaig tenir problemes en controlar la respiració, una mica sobtada per la carrera.
I plantant-me davant de ella vaig saludar-la amb el millor dels somriures tot dient-li “ves per on, quina casualitat, oi?. Com està vostè?” O quelcom per l’estil.
Ella sí és va endur un ensurt en veure’m aparèixer del no res, però estic segur que no va creure mai en una casualitat. Massa espavilada...
Tanmateix, no es va posar a córrer ni a cridar. Ans va reaccionar il•luminant el rostre amb un somriure que, tot i que deurien ser les 7 de la tarda, va fer sortir el Sol, al menys pels meus ulls.
Llavors li digué si li feia res que l’acompanyés una estoneta i, tot seguit, vaig engegar el magnetòfon intern que duia a la gola. L’únic que la pobreta va poder dir va ser: “Bé, només una estoneta...”
Per allargar un xic el camí vàrem baixar per la Pl. de S. Miquel, darrera de l’Ajuntament, i pel carrer de la Ciutat fins a la Pl. Regomir. Llavors, vàrem pujar una miqueta pel carrer S. Just, fins a la Pl. del mateix nom.
Quan vaig veure l’Església dels Sants Just i Pastor, vaig tenir el pressentiment que allí ens casaríem, però vaig callar com un cavaller, doncs era massa aviat per parlar de matrimoni. Tan sols feia 24 hores que ens coneixíem...!
No recordo de què vaig parlar amb ella. Estava massa atabalat i, com he dit abans, era el magnetòfon el que engegava el rotllo. Jo només pensava en lo bonica que era i en la sort que tenia...
Així que, molt tímidament (a les dones, en aquells temps, una mica de genuïna timidesa les encantava) li vaig demanar permís per tornar-hi l’endemà i quan em va dir que “Bé, si vostè vol”, li vaig donar la ma com un cavaller i vaig romandre mirant com marxava carrer Lladó avall...
Vaig estar a punt d’entrar a la Església per tal de reservar ja el 3 de maig de 1950, però vaig pensar que el rector potser ho trobaria un xic avançat, doncs encara faltaven cinc anys, així que vaig deixar-ho córrer.. de moment!.
Jo suposo que l’Elvireta es va resignar a veure’m gaire bé cada dia i com jo em comportava correctíssimament, tenia el magnetòfon sempre engegat i la feia riure amb les meves ximpleries (sempre ha estat convenient fer riure a les dones), deuria pensar que valia més això que un cop de roc al cap.
I llavors va començar un període d’allò més frenètic i agitat. Les nits les passava somiant en situacions en les que tenia de salvar-la de perills inaudits a costa de la meva vida. I els vespres, sortia corrent del despatx (que estava una mica més amunt de la Pl. d’Antoni Maura, la de la Catedral) creuava pel carrer del Bisbe, i en un “plis-plas”, ja estava a l’entrada del carrer del Call, a la Pl. S. Jaume.
Perquè durant bastant temps no va voler que l’esperés al davant de la sabateria.
Llavors fèiem passejades cada cop més llargues –però sempre camí de casa seva – pels carrers dels voltants (Ferran, Avinyó, etc.)
Els divendres acordàvem on ens trobaríem el diumenge per anar a ballar (recordo que a la Cooperativa feien ball diumenges alterns, o sigui que havíem de triar altres llocs quan no podíem anar al carrer Urgell.
El dissabte no ens vèiem car ella no sortia i jo em mossegava les ungles de gelosia pensant en el que estaria fent o en els milions de nois que la estarien envoltant.
Bé, si, una mica gelós sí ho era (si l’Otel•lo –que era fort, ric i maco, tenia una gelosia extraordinària de Desdémona, com no tenia que tenir-ne jo també, quan l’Elvireta era trenta mil vegades més maca que Desdémona i jo trenta mil vegades pitjor que l’Otel•lo?) però és que estava un tant acomplexat per la meva aparença externa.
No podia canviar massa de roba, doncs el meu vestuari era més aviat escàs. Tampoc podia invitar-la als llocs on jo hauria volgut dur-la. És clar que, molt més endavant, vaig descobrir que a ella no li preocupaven aquestes coses i que poc a poc, anava afeccionant-se a la meva presència, tal com jo era.
I és que, a més de totes les virtuts que jo li veia, tenia un cor que no li cabia al pit.
Però com jo no he estat mai un gran psicòleg, “voici” els meus temors...
Jo, és clar, estava totalment enamorat i tots els amics ho sabien. A casa, també vaig acabar per reconèixer-ho.
I detall curiós. L’avia anava a rentar la roba a un safareig públic que casualment es trobava al mateix carrer Lladó, al començament.
En aquells llocs públics, on només anaven les matrones o les avies, es garlava tant com es rentava i el xafardeig era formidable. Tothom sabia el que passava – bo o dolent – en tot el barri.
I com l’avia sabia on vivia l’Elvireta, li va faltar temps per a fer les seves investigacions sobre la moralitat i posició social de la seva família.
El resultat, però, la va deixar força satisfeta.
Era una família modesta de treballadors, com totes les del barri. El pare, treballava a la casa Rull (que estava al mateix carrer Lladó) de vidrier; la mare, feia les feines domèstiques. Tenia dues germanes. La gran que treballava de modista a Santa Eulàlia, una casa de modes del Passeig de Gràcia. I la petita encara anava a escola, al Col•legi Baixeres, darrera de Correus.
La reputació de l’Elvireta era impecable, és a dir que, per molt que s’hi esforçaren ningú no podia dir res de ella.
Per tant, l’avia i tota la resta de la família estaven molt contents.
Va ser llavors que per tal de millorar l’aspecte físic vaig apuntar-me al Gimnàs del Price, al carrer Sepùlveda.
El Price era un local on s’organitzaven vetllades de boxa i de lluita lliure, que llavors es deia “catch as catch can”, o sigui agafa com puguis.
Això encara va complicar més la meva vida. Tenia que combinar, sortint de la feina, el anar a buscar a l’Elvireta, el anar al gimnàs i en començar el curs, anar també a les classes d’EADA. que eren nocturnes.
Al gimnàs, que més que un gimnàs a l’estil actual era un típic gimnàs de boxa (com el gimnàs vetust i atrotinat de Rocky Balboa i pudor de suor), el cap, un ex campió d’Espanya i d’Europa del pes mig que es deia Ignacio Ara, veient la meva alçada i el pes (80 quilos) va considerar que podia entrenar-me com a futur pes pesat.
Curiosament, el pes em venia (i encara em ve) de l’ossada, de les cames i del culam, no pas de la carn. És a dir d’ossos els tenia tots; de carn, més aviat poca...
El pes d’un pes pesat ja el tenia, ja, però un crític esportiu diria més aviat “mal fotut!”; el cas és que entre el viatge de Cuba a Espanya, els vaixells dels anys 20s que no duien estabilitzadors com ara, i la meva pobre mare que es va marejar com una sopa, la qüestió és que jo vaig néixer una mica mal proporcionat, o sigui el cap d’un pes pesadíssim, les cames d’un pes pesat i el tors i els braços d’un mig o d’un lleuger.
Això representa que com la boxa es fa amb els braços i no amb les cames, com la lluita lleonesa o la Tailandesa, jo fallava on devia tenir més força. I per molt que li donés al sac no podia arribar mai a la força d’un pes pesat autèntic (cap normal, tors desenvolupat i cames primes, com el Cassius Clay).
I si afegim que la meva agilitat boxejadora era semblant a la de ballador (hi ha molta similitud entre les dues), tenim que quan sortia al ring –encara que ho feia sempre com a entrenament- amb els pesos forts normals rebia unes castanyes impressionants i en canvi, jo, quan per casualitat tocava al company, li feia pessigolles...
Una anècdota, que és com un afront i em cobreix d’oprobi sobre la meva activitat boxadora.
Una nit, el que el 1949 es convertiria en campió d’Europa del pes gall, Lluís Romero, necessitava espàrrings, que són els que entrenen als boxadors. Ell s’entrenava normalment al Price i, en aquells moments (1946) ja havia fet una sèrie de 17 combats professionals guanyats per K.O.
Però com no feia més que 54 quilos i m’arribava només a la barbeta, pensava jo, amb el meu optimisme proverbial i sentint-me com Sir Galahad (conseqüència d’estar enamorat) a la recerca del Sant Graal, que podria sortir-me dels 3 assalts que cada espàrring feia, relativament bé, sobretot perquè duia el casc de cuiro, obligatori en aquests entrenaments.
Vaig pujar, doncs, al ring entusiasmat perquè l’endemà podria dir-li a l’Elvireta que havia lluitat amb un boxador professional de tremenda reputació assassina i, així, aparèixer davant de ella com el Cid.
Cal dir ara que els protectors de cap normalment s’agafen per sota la barbeta però deixen més o menys desprotegit el centre d’aquesta, que és el lloc ideal per deixar fora de combat a qualsevol.
Dalt del ring Romero ja estava saltant i fent ombra. No és podia estar quiet, però jo me’l vaig mirar amb el menyspreu propi del que està convençut de la seva superioritat i sentint una mica de llàstima per ell.
La llàstima l’hauria d’haver sentit per mi...
Vaig sentir la campaneta per començar l’assalt; vaig veure com un llamp que s’apropava a tota velocitat i res més.
No vaig durar ni 30 segons. Quan em vaig despertar, estava estirat dalt d’un banc de fusta amb un massatgista que em mullava el front amb una tovallola humida. Va ser ell qui em va dir que havia batut el rècord de velocitat en quedar K.O.
Romero havia sortir del recó com una exhalació i amb la seva dreta mortal m’havia enganxat un directe a la mandíbula que m’havia posat a dormir...
Tot un honor!
Mentre, i tenint en compte que jo ja m’havia ficat entre pit i esquena que l’Elvireta i jo havíem de finir casant-nos (ella no en sabia res, doncs jo no li ho havia pas dit encara, per por de les carabasses) em vaig posar a treballar, estudiar l’anglès i estalviar, tot frenèticament.
En el treball, el Sr. Fortuny em va agafar força simpatia i em va apujar el sou fins a 525 ptes., o sigui més d’un 15%. La veritat és que a més de dur-li la comptabilitat li feia també, sempre que es presentava l’ocasió, vendes de filat per telèfon.
Aquest augment en va donar molta moral i, com a conseqüència, en vaig posar a cercar feina per a veure si podia guanyar més, doncs sempre he pensat que, amb una mica d’esforç podria guanyar més.
D’altre banda i per tal de alleujar la càrrega que representava el fer els dos àpats a casa reduint al mateix temps una mica l’aportació dinerària que feia cada més, vaig optar per cercar algun lloc per menjar baratet.
I vaig trobar un establiment de menjars al carrer Tres Llits (que és un carreró que surt de la Pl. Reial) on per 5 ptes. teníem un plat d’aigua bruta amb bledes, un plat de Curadella (que, normalment, ara és fa amb fetge, cor de perdiu i trossets d’aquesta au però llavors estava fet bàsicament de fetge i sang de pollastre, tot ben fregit) i de postres un plàtan o una poma. De fet el postra era el millor del menú i el que canviava cada dia, és a dir un dia plàtan i l’altre poma.
Vaig resistir 2 o 3 mesos, em sembla, i vaig aprendre que encara era afortunat doncs jo ho feia perquè volia estalviar i així, moltes vegades canviava un bitllet de 25 pessetes per abonar el compte, mentre que, al voltant meu hi havia molta gent –captaires- que pagaven amb 5 munts d’una pesseta, fets amb les monedes de 10 cèntims que havien pogut recollir...
I és que com diu el poema de Calderón de la Barca
“Cuentan de un sabio que un día tan pobre y mísero estaba que sólo se sustentaba de las hierbas que cogía.
¿Habrá otro –entre sí decía- más pobre y triste que yo?
Y cuando el rostro volvió halló la respuesta viendo
que otro sabio iba cogiendo las hierbas que él arrojó…”
No hi ha pas millor Universitat que la de la lluita per la vida!
Però una anècdota bastant divertida (al menys per a mi) em va fer canviar de plans i anar a viure durant un temps a casa de l’amic Antonio, al carrer Ample. L’Antonio amb qui jugàvem a soldadets durant la guerra civil.
Anys enrere –quan teníem 15 o 16 anys i ni un duro a la butxaca- estàvem naturalment molt intrigats per les cases de barrets i les meuques que circulaven pels carrers de les Tàpies o de Roca.
Evidentment, ja sabíem el que feien però ens les miràvem amb una barreja de curiositat i por.
A mi, francament, em feien molta angúnia i era ben conscient de la possibilitat d’agafar malalties veneres a dojo. La sífilis era com el SIDA d’ara i igualment de perillosa. De fet una de les malalties que vàrem dur a les Amèriques i que va delmar les poblacions indies, va ser la sífilis...
La nostra salvació radicava precisament en el fet que, com dic, no teníem ni cinc per gastar, o sigui que “no money, no risk”...
Les més econòmiques, costaven 10 o 15 pessetes i es situaven als portals del carrer de les Tapies, però tenien mil anys i anaven tan brutes que només de mirar-les ja podies agafar la sífilis.
La sífilis, com deixo dit, era el SIDA d’aquells temps i responsable d’una quantitat bàrbara de nois desarrelats i amb problemes terribles de salut. Molts hi deixaren la pell...
A més, la profilaxis era molt precària. Al carrer d’Escudellers i al carrer Nou de la Rambla hi havia un munt de petites botigues, d’aspecte més aviat lúgubre, on s’anunciaven “lavados”, “gomas” (volien dir preservatius) i, en les més grans, “Wassermans” que era el tractament en vigor per la Sífilis, tractament que, segons ens dèiem entre nosaltres, eren dolorosíssim.
Recordo que un dia un grup de 5 o 6 varen arriscar-nos a entrar en una casa de barrets que hi havia al començament del carrer Nou de la Rambla, i que tenia fama de ser el “Ritz” de les meuques.
Anàvem molt tranquils, doncs ja sabíem que el preu era de 100 pessetes, quelcom totalment inassequible per a les nostres minses economies.
Així que molt confiats vàrem pujar (era un pis) i quan ens obriren la porta varen passar a una sala enorme plena de sofàs i otomanes on seien, amb indolència forçada, unes noies joves vestides amb vestits llargs de coloraines molt llampants i fumant amb unes embocadures llarguíssimes, com la Marlene Dietrich.
Hi havia molts homes granadets xerrant amb elles o fen tractes, però nosaltres certament estàvem tan fora de lloc com un capellà amb sotana ballant a l’envelat de la Festa Major de Gràcia.
Així que quan va aparèixer la mestressa demanant-nos si teníem les 100 pessetes i que si no era així que f...essim el camp, amb el cap cot, però satisfeta la nostra curiositat, vàrem agafar el portant i vàrem sortir escopetejats...
Bé, com el que més o menys sortia ja amb alguna noia seriosament i a més érem bastant porucs, el tema de la prostitució ens interessava més aviat poc o gens.
Però, evidentment, no tothom era igual. I una nit, abans de sopar, l’Antonio em ve a cercar a casa tot dient que havia de parlar amb mi urgentment.
Baixem al carrer i abans de sortir es descorda els pantalons i és treu el “mingo” com si anés a fer un riu i em mostra un tros de carn purulent, inflamat i vermell com un pebrot. De fet semblava un pebrot més que altra cosa.
Vaig quedar tan esverat que no sabia què dir-li. Tanmateix, li vaig dir que havíem d’anar immediatament a una d’aquelles cases de “lavados” on, al menys, li donarien algun remei.
Com no estàvem lluny del carrer d’Escudellers el vaig arrastrar a la primera botiga que estava oberta i ell va mostrar al personatge que va obrir el seu “tresor” fet malbé...
L’encarregat –em sembla que eren practicants i no arribaven a metges – en veure’l li va dir que tenia una gonorrea monumental i curar-la li costaria bastants dies, quartos i li faria mal.
La primera cura quasi m’agafa quelcom. Es va posar uns guants, li va agafar el “monstre” amb una ma i amb l’altra li introduí una cànula de vidre que deuria arribar-li a la gola. El pobre Antonio es mossegava els llavis fins a fer-se sang i jo devia estar pàl•lid com un mort.
Llavors va omplir una espècie de pilota de goma tan gran com una pilota i omplint-la de permanganat potàssic (un desinfectant fortíssim) li va buidar dins de la cànula.
Llavors li va embolicar tot el “paquet” amb gases i benes, deixant només un foradet per poder fer un riu i el va citar per l’endemà. I com cap dels dos havíem deixat cèntims, va haver de deixar el rellotge de penyora.
Bé, el vaig acompanyar tots els dies (5 o 6) fins que va curar-se del tot i em va jurar que es faria frare amb vot de castedat permanent.
Pel que a mi es refereix vaig quedar tan curat d’espants com ell.
Però, com durant el període de curació vàrem tenir temps de parlar dels seus problemes i dels meus em va dir que per què no anava a viure amb ells.
Tenien una habitació que la seva mare llogava molt bé de preu i així podríem passar més temps junts.
La idea no era dolenta, doncs així sortiria una mica de la vigilància de l’avia, pobre, que es passava el dia demanant-me el que havia fet i on havia estat. Per altra banda, tampoc era com si me’n anés de casa definitivament, doncs l’armari amb la poca roba que tenia continuava a la pensió i jo estava al carrer Ample, o sigui escassament a 50 metres de distancia.
Així que, dit i fet, vaig canviar de llit i de regim alimentari.
En efecte, al matí camí del despatx, em comprava un llonguet, nous i figues seques. I a l’hora de dinar m’arribava al Bar de l’Estruch, a la Catedral, on em deixaven menjar les meves “delicatessen” si comprava una botelleta d’aigua, mentre jugava a escacs.
Era molt senzill. Obria les figues pel mig i hi ficava una nou i feia com un entrepà. Són molt bones, de veritat.
A la nit, però, com havia introduït amb l’ajut de l’Antonio un fogó elèctric i un perol que amagava a l’armari sota una flassada, em preparava un sopar d’allò més “sofisticat”. Tipus “El Bulli”
Agafava un parell de patates i amb la pela i tot, les bullia i me les menjava amb una mica de pa. No era gran cosa però em resultava un regim de carbohidrats bastant nutritiu.
O jo m’ho pensava!
Però, és clar; un regim basat amb figues i nous i patates bullides sense tall de cap mena ni fruites no era precisament el més adient per un noi de 20 anys que anava de bòlid pel carrer, d’un lloc a l’altre, sempre de pressa, i a sobre, practicant la boxa.
L’Elvireta –que poc a poc havia acabat per acceptar-me com a mal menor- es preocupava per la vida que duia, un tant desordenada. Jo li deia que estava estalviant encara que no li deia exactament per què...
Teníem grans xerrades. Gairebé tots els dies anava a buscar-la al treball i cada cop trigàvem més en arribar a casa seva.
Encara que no li feia cap gràcia al principi, paulatinament, va anar deixant que l’acompanyés fins a la porta de casa seva, però en lloc d’anar de la botiga a casa, solia dur-la a passejar –si es pot dir així- per tot el barri gòtic.
Hi havia una raó bastant egoista per part meva per tal de fer-ho. Primer, evidentment, podíem passar més temps junts i, com dic abans, parlar dels nostres problemes i plans de futur. Perquè podeu imaginar que de parlar, parlava sense parar...
Però, a més, sempre agafava per carrers no massa il•luminats (els de darrera la Catedral o de Sant Felip Neri) el que ens donava la oportunitat d’anar agafats de la ma i, fins i tot, si no hi passava ningú donar-nos el bec com dos colomets enamorats.
Això també té una història que explica com han canviat els temps.
El primer petó que vaig poder fer-li va trigar sis mesos en arribar. Igual que ara...
Jo ja ho havia provat més d’un cop però sense cap èxit.
Ella estava molt ben ensenyada per la seva mare que li havia deixat ben clar que tots els nois érem iguals i que els petons eren el primer pas per coses terribles que venien al darrera...
Bé. No vull dir que en general no tingués una mica de raó, però també en general els xicots d’aquella generació ens conformaven amb molt menys.
Deuria ser l’ensenyament religiós...
Però aquell vespre quan la vaig deixar a casa em va dir que tornaria a sortir més tard –sense especificar quan- a cercar una gasosa per sopar.
Així que ja em teniu plantat a la porta de la escala de sentinella esperant que baixés un altre cop. Personalment, estava disposat a dormir al carrer. Així que, quan reaparegué al cap d’uns vint minuts em va semblar glòria.
No és que haguéssim d’anar gaire lluny. De fet a una botiga prop de la Pl. de S. Just. Però jo ja m’havia fet la resolució de fer una nova temptativa aquella nit.
El portal de casa seva sempre estava tancat. No recordo ben bé perquè. I els veïns entraven per un pati al costat mateix de on sortia la escala que pujava als pisos.
Al cap vespre aquest pati tenia molt poca il•luminació. No ho recordo bé però potser hi havia un fanal o una petita llàntia. En qualsevol cas era el lloc idoni pels meus plans miserables i lascius...
I així, quan tornàrem, vaig entrar amb ella al pati i vàrem romandre uns moments parlant. Llavors, en un moment en que no passava ningú pel carrer i estàvem rodejats d’un silenci absolut, vaig atansar-me una mica més i ens vàrem fer el primer petó.
Cal dir, però, en defensa seva que va protegir sa virtuositat com deuria fer-ho Doña Ximena davant els repetits atacs del Cid.
I dic això, perquè no sé ben bé com s’ho va fer, però en el mateix moment en que els nostres llavis s’ajuntaven en un cast òscul va aparèixer entre ella i jo la botella de gasosa, freda com un glaçó, el que cal dir que és un remei molt bo per refredar els ànims.
Tampoc va ser un bes d’aquells tan llargs, com els que es feien la Greta Garbo i el Melvin Douglas, a Ninotchka.
De fet, no crec durés més de 10 segons, al cap dels quals va sortir disparada escales amunt.
Però, vosaltres, pobres generacions modernes no teniu idea del que es pot sentir en una situació parella.
Era l’època quan la Concha Piquer cantava allò de “la Española cuando besa es que besa de verdad y a ninguna le interesa besar por frivolidad...”
I, després de lluitar sis mesos per arribar-hi aquell primer bes sap a glòria beneïda. Dubto molt que ara sigui el mateix...
Aquells eren petons romàntics...; ara són pur instint sexual... I no més cal veure les pel•lícules d’abans i d’ara...
Abans, fins i tot la Marylin Monroe, en “Con faldas y a lo loco”, quan intenta fer reaccionar a Tony Curtis, li fa petons més o menys llargs però sense altres fantasies.
En canvi ara, quan una parella es fan el primer petó ja sembla que es vulguin devorar l’un a l’altre tractant d’arribar a la campaneta amb la llengua... o que estiguin cercant a veure si queda algun tros del menjar del mig dia...
La passió està molt bé i és normal i necessària en els moments adient, però abans li estaves dient a la noia que la estimaves en tant que ara sembla que s’estiguin dient “a casa teva o a casa meva? Però ja! Que després he d’anar a veure al Barça!”
Aquells moments que passàvem junts pels carrers del Gòtic eren fantàstics i inoblidables.
I parlàvem i parlàvem... de tot.
Per això dic que ella es mostrava preocupada quan veia que anava empal•lidint a marxes forçades.
Per acabar-ho d’arrodonir la mare de l’Antonio, en abonar el rebut de la llum, va notar que hi havia quelcom d’estrany en el import, que pujava més del normal. I, sospitant el que passava, va descobrir el fogonet elèctric... i el perol... i les patates.
I em va treure fora de casa seva, doncs em va dir –i tenia raó- que ella em llogava l’habitació per dormir i no pas per cuinar-hi.
Això em va fer tornar una mica compungit a l’àmbit familiar, però com la tia Angelina tenia la pensió plena gaire bé sempre varem establir que podia anar a dormir, al menys una temporada, a casa de la tieta Lola i l’Augusto, al carrer Giner i Pertegaz, a la Barceloneta.
Ells tenien una habitació per a cada fill, així que jo em vaig instal•lar, tot el que hi ha de provisionalment, amb l’Augusto jr.
De fet, tenia molta simpatia per ell i per la seva germana Sarita; eren dos nens molt macos i encara que vàrem perdre les relacions quan varen quedar-se orfes i anaren a viure amb la germana de l’Augusto, la infermera Rosario (com ja explicaré més tard), espero que segueixin bé. Ara, però, ja deuen anar a prop dels 70 anyets.
Renoi, com passa el temps!
En aquest interval de temps vaig haver d’enfrontar-me a dos petits problemes.
El primer, i força gros, al servei militar. Als 19 anys vaig rebre la notificació conforme als 20 hauria de fer-lo i dient-me que m’havia de presentar a Capitania per que em diguéssim si era o no apte.
Tot i que ja estava bastant anèmic això no era considerat com a impediment vàlid. Potser pensaven que amb el ranxo n’hi hauria prou per superar-ho.
Així que vaig passar l’examen sense cap problema. Cap problema per part d’ells, doncs jo si que en tenia un.
I era que no el volia pas fer el servei militar. No per cap raó antimilitarista, no. De fet, tots els meus amics el feren i els va anar força bé.
Però jo no volia arriscar-me a deixar l’Elvireta en mans de l’enemic.
Ella ja havia fet els 18 anys i estava com un pom de flors de bonica i simpàtica. Deixar-la sola podia ser tan arriscat com perdre un braçalet de diamants al mercat de La Boqueria.
Hi havia massa competència venint de tipus molt millors que jo, més grans i amb més recursos circulant per la ciutat i tampoc era qüestió de demanar-li que es tanqués en un convent, oi?
En principi, es podia sol•licitar durant 3 anys la pròrroga per fill de vídua, que s’aplicava als fills que havien de mantenir a la seva mare amb llur treball.
Que no era el meu cas, és clar. Però m’hi vaig agafar com un clau, encara que fos coent...
Primer vaig fer la sol•licitud com a net de vídua que em va ser denegada ja a la Capitania de Barcelona.
Però comentant el tema amb el Sr. Fortuny –a qui tampoc li interessava que desaparegués 2 anys i haver de guardar-me el lloc de treball- em va dir que parlaria amb un amic d’ell –el comandant Bergareche, de la mateixa Capitania- per tal de veure si es podia fer quelcom.
Aquest oficial li va dir que li presentés una sol•licitud explicant que la meva avia era molt gran i no podia treballar (el que era veritat), i només em tenia a mi per a mantenir-la (que no ho era, veritat).
El problema era com podia demostrar-ho!
Per començar havia de provar que el marit i els 9 fills que apareixien al Llibre de Família havien desaparegut. Havia de recórrer per força a procurar-me alguns papers ficticis i alguns de reals.
Els reals no foren cap problema, doncs vaig poder obtenir els certificats de defunció de l’avi i dels 6 fills que havien mort per culpa de la grip del 1918.
Pels ficticis l’Augusto em va ajudar notablement (com em sembla ja he dit, dibuixava molt bé i feia els clichés de vidre dels espots que projectaven al cine Vergara) reproduint certificats de defunció per la tieta Lola i la tieta Angelina. Pel que fa al Miquel, no va haver cap problema. La policia el tenia fitxat com a pròfug de la Legió Francesa, cercat per la policia francesa i espanyola, i desaparegut.
Amb tot aquest paperam era evident que l’únic que podia ocupar-se de l’avia era jo.
I així vaig acompanyar-los a la meva instància que fou degudament presentada, personalment, al Comandant Bergareche, qui em va fer una carta recomanant-me, per què la tramités directament a Madrid, amb tot el protocol, i per la via reglamentaria.
El resultat va ser espectacular! Al cap d’un o dos mesos rebia la llibreta que em corresponia conforme era un soldat vàlid, però exempt provisionalment de fer el servei militar aquell primer any.
Això sí. Cada any tenia que renovar la sol•licitud d’exempció a Madrid.
I ho vaig fer. I, com diu Virgili amb allò de “audaces fortuna iuvat” amb la sort que ajuda als audaços me’n vaig sortir.
Se’m va ocórrer fer a l’impremta que treballava amb nosaltres a cal Fortuny i amb el seu ajut, uns quants impresos idèntics de la carta que el comandant Bergareche m’havia fet i que, naturalment estava firmada per ell.
Amb aquests impresos, doncs, cada any vaig fer un informe dirigit a Madrid dient que la situació de Claudio Rey continuava igual i, per tant, devia atendre a les necessitats de l’avia.
I amb un tampó igualment copiat i la firma del comandant que jo podia reproduir gairebé de memòria, vaig gosar arriscar-me a tenir problemes importants si es descobria l’engany, però tots dos cops vaig rebre la pròrroga, de forma que el 4º any, amb la llibreta militar i els 3 permisos dels 3 anys, vaig presentar-me a la Comandància de Barcelona, on em donaren la definitiva.
Faltaven mesos per casar-nos.
Molt sovint he pensat si em penedia d’haver-ho fet així.
I la resposta és que no. Era la única forma com podia casar-me. I encara que ara no ho recomanaria a ningú en aquells moments vaig actuar com un digne parent del Miquel, o sigui totalment anti-establishment i, a dalt, algú deuria estar-hi d’acord, doncs, em vaig sortir amb flors i violes.
Pel que fa al segon petit problema, això serà objecte de la propera edició.
Petonets
Suscribirse a:
Entradas (Atom)