MEMÒRIES XXVII – HEM DE DEMANANAR CÈNTIMS!

MEMÒRIES XXVII – HEM DE DEMANANAR CÈNTIMS!

Bé. I de Tenerife vàrem passar a l’illa de Gran Canaria. Aquí és on vàrem haver d’agafar el famós Junker al que m’he referit abans, o sigui on anàvem asseguts com si fóssim paracaigudistes. Però vàrem arribar sense problemes i sense mareig. Ja ens estàvem tornant uns veterans de l’avió. En arribar a Las Palmas ens vàrem hostatjar a l’Hotel Parque.
Aquest era (i em sembla segueix igual) un Hotel de 3 estrelles, situat en ple centro de la ciutat, al costat del mar, i a pocs minuts del casc antic de la ciutat. Realment, un hotel que, en aquells moments, ens semblava, com abans el Mencey, com si fos el Palau de Buckingham. Penseu que no hi havíem estat mai en hotels d’aquesta categoria i només els havíem vist al cine.
A més, el personal era extremadament amable, doncs era el començament del turisme nacional (encara no havien arribat les nòrdiques a la recerca del Latin Lover, tipus Alfredo Landa) i com, a més, tothom sabia que érem nou casats al haver d’ensenyar el llibre de família, es veu que els tocàvem la fibra sensible i veient-nos tan joves es desvivien per tenir cura de nosaltres. Que si hem passat bona nit! Que si està prou bo el menjar o prou calenta la sopa! Que si volem res més! Ah! Les bons vieux temps...!
Però, ai las! En aquells temps l’Unión Deportiva Les Palmas estrenava equip a 2º divisió (havia estat fundat el 1949 per la fusió dels 5 equips de l’illa) i el diumenge 14 de maig, quan ja només faltava un parell de dies per tornar a Barcelona, l’equip jugava contra no recordo quin equip de la península. I l’àrbitre era un tal Carlos Rey, però que pel que sembla, els diaris locals mencionaven com l’àrbitre Rey.
Els 3 dies que havíem passat a l’hotel ens havien tractat –com deixo dit- com a reis, però aquell diumenge, a l’hora de sopar, vaig notar un canvi notable en les maneres de rebre’ns, des que vàrem tornar a l’hotel pel vespre. Ja al demanar la clau de l’habitació, no ens van ni saludar i, al menjador, el cambrer que sempre havia estat d’allò més atent, gairebé ens escup a la cara. Tot sorpresos, se’m va ocórrer preguntar-li què estava passant o si ens havíem equivocat en quelcom i la sorpresa es va veure incrementada quan el cambrer tot furiós em va dir directament que m’havia comportat de forma totalment injusta i que el gol anul•lat era perfectament vàlid.
Total: que el Sr. Rey client havia estat confós pel Sr. Rey, àrbitre i que aquest, com està manat havia, pel que semblava, ficat la pota fins al coll amb el resultat que Las Palmas havien perdut el partit.
I vàrem tenir sort que se’m va ocórrer demanar quin era el problema. Doncs, si no dic res, igual ens sabotegen abans de marxar.
Però quan, finalment, vaig poder convèncer-los de que el Rey que volien assassinar no era pas jo, tot varen ser somriures un altra cop i abans de anar al llit, ja teníem una cistella de fruites a la habitació.
A tot això, l’Elvireta i jo, observàvem amb una certa preocupació que els fons havien disminuït de forma notable i per bé que a l’hotel estava pagada l’habitació teníem que enfrontar-nos encara als extres i als àpats que havíem fet al mateix hotel.
Però, encara que inexperts en el deambular per la vida, no érem pas imprudents. Més aviat pecàvem de cauts. Així doncs, abans de sortir de Barcelona, havíem amagat en algun racó del niu una certa quantitat que se suposava hauria de servir-nos en cas d’emergència durant el viatge de noces i ho havíem comunicat als pares de l’Elvireta perquè n’estiguessin assabentats.
Cal recordar que fins a mitjans dels anys 60 no va aparèixer la primera targeta de crèdit a Espanya (la 4B) i calia anar pel món amb “pasta gansa” si hom volia no tenir problemes.
Per tant, al poc d’arribar a Las Palmas vam posar un telegrama a casa de l’Elvireta dient, més o menys en clau, que ens enviessin a l’Hotel per giro telegràfic (era el sistema més ràpid llevat de la transferència bancària, però jo encara no tenia compte corrent enlloc) els cèntims amagats “on ells ja sabien”.
I quan van arribar vàrem respirar, doncs no volíem romandre a l’hotel a rentar plats i jo havia de tornar a la feina...
Aquí també varem veure el famós Jardí Botànic de Gran Canària, Viera i Clavijo, dedicat principalment a les flors i plantes endèmiques de les 7 illes del arxipèlag, a més de a la flora de les illes de la zona que s’anomena d’Illes de la Macaronesia, que compren les illes de Madeira, Açores i Cap Verd.
Un parell de dies més tard, ens acomiadaven de les Canàries dirigint-nos cap a l’aeroport de Gando, tristois perquè s’acabava la lluna de mel però alegres i animats perquè ens enfrontaven plens d’optimisme al nou estat que havíem decidit assumir i a tot allò que el destí ens volgués dur. La família, els fills (ja hi pensàvem en fills), la feina...
I, a més, en el meu cas, especialment satisfet perquè la meva profecia feta el primer dia que vaig conèixer a l’Elvireta (ara la meva flamant esposa) s’havia acomplert amb escreix.
Així, quan arribarem a l’aeroport ens varem trobar amb el nostre DC-4 d’Iberia. L’altre dia comentàvem que aquells eren els dies gloriosos de la companyia. Cal saber que jo soc més vell que Iberia, doncs va ser fundada el 1927, i el primer viatge a l’estranger no va fer-lo fins el 1939, a Lisboa.
Per tant, tot era nou flamant. Els avions, les hostesses de vol i, fins i tot, el servei a bord. El menjar era comestible i el passatge des de les Illes, bàsicament, gent per feina i alguna parelleta despistada, com nosaltres.
A Barajas, ja vam empalmar amb el vol de Barcelona (la lluna de mel concloïa dintre d’un parell d’hores, que era el que llavors trigaven els avions en el viatge) i la família ens esperava.
Tot el que és bo s’acaba tard o d’hora i més val que sigui així, doncs això ens permet assaborir millor la pròxima oportunitat de poder fruir de quelcom que sigui bo.
No ho recordo bé, però estic segur que, en arribar a Barcelona, com era un dia laborable normal, no ens esperava ningú. O sigui que deuríem agafar l’autobús cap a la ciutat i a la Plaça de Catalunya, el tramvia cap al niuet, o com podíem dir ja amb orgull, cap a casa nostra...
L’endemà havia de tornar a Cobexport, S.A.!

Curious98