MEMÒRIES XXVIII – 1950 – 1952. HABEMUS FILIUM PRIMOGENITUS!

MEMÒRIES XXVIII – 1950 – 1952. HABEMUS FILIUM PRIMOGENITUS!
En tornar a casa el primer que vam fer, llevat evidentment d’anar a treballar com està manat, va ser d’adaptar-nos ràpidament al barri. L’Elvireta no va tenir cap problema. Sempre ha estat d’allò més comunicativa i simpàtica amb la gent del seu entorn. Així, prou aviat ja era la princesa de la nostra zona d’influència. Jo, que cada cop estava més capficat en el desenvolupament de l’exportació tèxtil dels germans Vidal, anava arrossegant-me al darrera d’ella.
Vàrem fer-nos molt amics d’uns veïns del pis de sobre, els senyors Piñero que eren una anys més grans que nosaltres i no tenien fills. Ell treballava a la Pepsi Cola al principi de Director Financer i es va jubilar com a Director General. (ara ja són morts el dos). El fet és que l’Elvireta amb 22 anyets i més bonica que “un San Luís” que dirien a Madrid, es ficava tothom a la butxaca. Era la nineta dels ulls de tot el veïnat i la gent gran de botigues i tendes del barri la acollien amb una gran deferència.
També varen fer molta amistat en el Sr. Salse i la seva esposa, la Mari, de la bodega de l’altre costat del carrer Pinar del Rio, davant de casa.
Diríem que tothom ens considerava d’allò més, com si forméssim part d’una classe mitja incipient. De fet, en aquella zona del Guinardó el veïnat era força benestant, doncs els lloguers (encara no s’havien posat de moda les vivendes de propietat) de l’ordre de 300 pessetes com el nostre requerien un sou força important. Jo, amb 3000 pessetes netes al mes (42000 a l’any) ja podia vantar-me d’un bon sou a nivell de barri. Un lloguer del 10% del sou ara representaria un sou de més o menys €10000 al mes.
En el capítol anterior he dit que érem prudents i cauts. Així que l’Elvireta i jo vàrem agafar una serie de sobres amb l’idea de fer que cadascun contingués una previsió de despeses fixes, com llum, aigua, gas, telèfon, lloguer, etc. De tal forma que quan arribava amb el sou flamant agafàvem els sobres i hi ficàvem dintre el que preveiem correspondria a cada concepte i així, ens estalviàvem ensurts innecessaris.
També vaig començar a contractar assegurances d’enfermetat, de vida i d’accidents, aquestes dues amb el senyor Guillermo Herrero Bueno, del Banc Vitalici, que vivia al començament del Pare Claret, i amb el que vàrem acabar fent-nos bons amics. I per arrodonir la nostra organització econòmica, vaig obrir la nostra primera llibreta d’estalvis conjunta i compte corrent, a la Caixa de Barcelona, de la cantonada del Pare Claret amb Passeig de Maragall, que després fou absorbida per La Caixa.
Totes aquestes primeres experiències ens feien agafar una importància als ulls de les respectives famílies, sobre tot perquè ells no hi estaven acostumats a les mateixes doncs vivien mot més al dia.
A casa meva, la tia Angelina anava prosperant també amb la Pensión Mediterráneo i la seva filla Angelita era ja una noia molt maca. El Frederic continuava amb les seves combinacions rares i havia, no sé ben bé perquè, establert una bona relació amb el Sr. Pamies, director del Liceu, des del 1947 fins al 1980, que més endavant aprofitaria d’alguna manera. L’avia, com sempre, vivia pendent de tenir noticies del Miquel.
La meva família havia quedat ja reduïda a ells 4 més la Sarita i el seu germà Augusto, que vivien amb la seva tia Rosario. I del Miquel aviat tindríem noticies.
D’altra banda, jo em decantava més cap a la família de l’Elvireta (ja diu l’adagi que quan la mare cassa una filla guanya un fill i si casa un fill, el perd) doncs, com ja he dit, la seva mare em va molt probablement salvar la vida, o si més no, de contreure una malaltia força greu.
Donàvem començament a la nostra nova existència de forma totalment normal. L’Elvireta ocupant-se de l’administració de la llar de forma esplèndida, i aprenent a cuinar tot seguint els consells de sa mare i jo desenvolupant-me força bé a la feina.
Molts diumenges dinàvem amb els pares d’ella i abans fèiem l’aperitiu en un bar del carrer Ferran, prop del carrer Avinyó, a la banda de mar, on ja ens coneixien de promesos, doncs hi anaven força sovint els darrers temps de festeig.
Quan ens quedàvem a casa acostumàvem a anar passejant fins al bar Sydney (encara hi és) que es troba al mateix Passeig de Maragall, tocant a l’avinguda de Borbó. Gairebé, al davant de l’avinguda de la Verge de Montserrat. Allà fèiem el vermutet asseguts al carrer, si feia bo, i ens familiaritzàvem amb la gent del barri.
Més endavant, quan ja estàvem motoritzats i l‘abillàvem més, baixàvem molts diumenges a un bar al carrer Sepùlveda, cantonada Urgell (davant del mercat) on es menjaven (i possiblement es mengen encara) les millors cloïsses en llauna de Barcelona. Eren autènticament gallegues i enormes.
Les cloïsses tenen la particularitat de permetre avaluar els increments del cost de la vida en el nostre país.
Així, quan preníem una llauneta al principi, el preu podia variar de 15 a 25 pessetes, segons la mida. Però els preus varen pujar de tal forma que varen tornar-se prohibitives i la gent, en general, va passar-se a les escopinyes (o berberechos, en castellà) que eren el substitut pobre de les cloïsses.
Ara, tinc entès que al bar esmentat del carrer Sepùlveda, una ració de closes (3 o 4) poden costar €1 cada peça...
A la feina, el meu cap, el Sr. Joan Vidal Gironella, estava molt content amb mi i de fet m’ho va fer evident amb la primera pujada de sou el Nadal del 50, de 450.00 pessetes (15%). Poca broma, L’Elvireta i jo estàvem contentíssims com és natural i beneíem que ell fos el President de l’Associació Catòlica de Dirigents, entitat adherida a l’Acció Social Patronal Espanyola.
La família Vidal fou una de les primeres de l’industria tèxtil catalana i la Colonia Vidal, a Puig-reig del Bergadà, va ser fundada per l’Ignasi Vidal el 1898, a la riba dreta del riu Llobregat. La primera d’aquestes colònies catalanes, resultat de la segona revolució industrial a Catalunya (recordeu la serie de TV, La Saga de los Rius, basada en la novel•la de l’Ignasi Agustí “Mariona Rebull”) fou la Colonia Rosal, a Berga, i darrera d’aquesta s’instal•laren 7 colònies més, totes al mateix costat del riu.
Aquestes colònies, degut a la distància que les separava dels pobles d’on provenien els obrers i treballadors, varen construir unes vivendes que, en el 1900, eren un prodigi de modernitat, doncs inicialment eren grans naus amb grans finestrells on s’instal•laven les vivendes dels treballadors, que tenien llum eléctrica, aigua corrent i calefacció. Posteriorment, varen anar passant a construir vivendes independents unifamiliars, més o menys adossades, seguint el model Britànic dels pobles industrials tèxtils i carboners.
Evidentment, tots els serveis (metges, ambulatoris, farmàcia i botigues diverses) hi eren. O sigui que les famílies dels treballadors podien viure en aquests poblats sense que els manqués el més essencial.
De fet era un sistema patriarcal que després ha estat molt discutit però que, si anem a filar prim, era més digne que l’actual, on el treball no està mai segur. Els salaris potser no eren considerables però eren suficients per mantenir una existència digna i disposar de tots els serveis necessaris que o eren gratis o estaven subsidiats pels propietaris.
És clar que, com passa ara al Japó amb moltes industries, el que trobava feina en una d’aquestes fàbriques tèxtils comptava romandre-hi per tota la vida i els propietaris, a més, comptaven també amb que els fills continuarien la tasca del pare o de la mare.
Carles Marx ho definia com una esclavitud luxosa i de fet, es podia considerar així, perquè encara que tothom era lliure de marxar pocs ho feien, doncs a l’Espanya del XIX (i de fet a tota l’Europa occidental), en plena revolució industrial, o es treballava per aquelles industries, que a Catalunya eren tèxtils i al nord d’Espanya, País Basc i Astúries, siderúrgiques o explotacions carboníferes, o calia tornar-se’n a llaurar la terra.
És clar que molts industrials abusaven d’aquesta situació de privilegi (com es queixa en Marx o descriu molt be Charles Dickens) però això estava en funció dels patrons i de les seves creences. Era també l’època en que a moltes botigues de Barcelona i Madrid, els aprenents dormien sobre el taulell i treballaven de 12 a 14 hores diàries.
Per aquesta raó, varen començar a introduir-se a Catalunya les organitzacions sindicals de caire anarquista bolxevic i varen produir-se durant una quants anys tota una sèrie d’aldarulls, alguns del quals tingueren un resultat més aviat sagnant.
Però això és una altra història!
Sigui com sigui, el Joan Vidal era un típic empresari de la burgesia catalana (estava casat amb una pubilla d’un important fabricant de galetes i xocolates) i seguia les tradicions patriarcals de l’Industria Tèxtil.
Cobexport era una empresa quan hi vaig entrar amb 10 o 12 empleats. Hi havia un cap comercial (un tal Bordas, 10 o 12 anys més gran que jo) i jo depenia d’ell. Quan el Sr. Vidal em va augmentar el sou, però, em va fer targetes (les primeres que tenia) i va fer una primera reorganització de l’oficina posant a Bordas com a encarregat dels filats i teixits per Espanya i a mi dels filats i teixits per l’estranger. Les targetes deien “Sales executive” i jo estava tan cofoi que les anava repartint per tot arreu, fins i tot al porter de l’escala.
Al poc de la promoció va entrar un altre noi -no recordo el nom- que també parlava bastant anglès (jo el seguia estudiant i llegint tot el que podia, sobre tot els pocs diaris en francès i anglès que es trobaven llavors a Barcelona) i que, si bé no l’escrivia com jo, tenia un magnífic accent americà que en donava molta enveja.
Sempre cantava una balada romàtica que la Doris Day va popularitzar molt per la radio a finals dels 40 i que començava “Gonna take a sentimental journey, gonna set my heart at ease, gonna make a sentimental journey, to renew old memories...”
La vaig aprendre de memòria i mai l’he oblidat. A vegades, em trobo taral•lejant-la o cantant-la sense adonar-me’n... Deuen ser els records que m’acompanyen...
Al voltant de finals del 51 o principis del 52 va entrar com a co-gerent Francisco de Semir Rovira (advocat), de família molt coneguda a Barcelona i amic del Joan Vidal. El seu germà, D. Agustín de Semir Rovira, fou un conegut advocat conegut per la seva lluita antifranquista, pare del conegut periodista actual, Vladimir de Semir. L’oncle, D. Jaime de Semir Carroz, era el Conseller Delegat de la Sociedad Española de Carburos Metálicos. Crec que l’idea del Joan Vidal era la de donar un “touch of class” a Cobexport, perquè llevat de ser una excel•lent persona, el Paco de Semir, professionalment, era bastant totxo.
Però, en canvi, en matèria d’influències les tenia totes. Així va aconseguir per l’empresa un “Compte Combinat”, que era un permís especial del Ministeri de Comerç per poder exportar i els dòlars produïts destinar-los a importar el que hom volgués. Una idea del ministre de Comerç i Industria, Manuel Arburúa. Amb aquest compte en vaig fer un tip d’exportar llençols als països Escandinaus i amb els dòlars que produíem varem importar uns quants telers suissos de la darrera tecnologia.
Personalment, també he d’estar agraït al Sr. Semir perquè va ser ell el que em va aconseguir tot el Pelargón que el Claudiet necessitava.
El Pelargón va ser la primera llet infantil disponible a España després de la guerra civil. La Nestlé va començar a fabricar-la l’any 1944 i a Espanya entrava amb compte gotes de manera que només estava a l’abast d’alguns privilegiats amb influència. I el Paco de Semir se’n va ocupar personalment que no ens manqués mai i, a més, pagant-la al seu preu normal, no al d’estraperlo.
Gràcies Paco, allà on estiguis!
A tot això, un bon vespre del més de novembre del 1950, a l’hora de sopar, l’Elvireta em va donar, molt nerviosa, la gran noticia. Estava embarassada!!!
Mare de Déu! Potser estava nerviosa perquè totes les dones quan han d’anunciar aquesta bona nova al futur pare no saben com s’ho prendrà. Però em sembla que el 99% dels homes normals i dignes del nom salten de joia quan se’ls hi diu.
Al cap i a la fi, aquesta és una de les raons del matrimoni, o sigui la de crear una família i pels homes, a més, la de donar continuïtat al nom.
O sigui que, primer, la vaig abraçar, li vaig dir com era de fantàstic el que em deia i, tot seguit, em vaig començar a posar nerviós fent-li tota classe de preguntes. Si estava segura... Sí, el metge li ho havia dit... Si es trobava bé... Sí, el metge l’havia trobat molt bé... Si havia d’anar-se’n al llit... No, no calia fer res d’anormal, per ara... Per quan l’esperàvem?... A mitjans de juny... Mare de Déu, si no faltava res... No, només 8 mesos!! Però, teníem que preparar-nos i deixar-ho tot llest per al gran moment!... Sí, però no calia posar-se nerviós massa aviat...
Em sembla que l’endemà mateix a la feina ja ho vaig escudellar a tothom. I, és clar, tothom em va felicitar com si pensessin que era per dintre d’un parell de mesos... Després, se'n rigueren de mi quan varen saber que faltaven 8 mesos encara.
Però és igual. Jo no cabia en mi de satisfacció... Em sentia com el cérvol de Bambi quan puja dalt de la muntanya i treu el pit alçant el cap i bramant...!
La saga continuaria, després de tot, i el cognom dels Rey persistiria al llarg de l’Història...