MEMÒRIES XXV – BODA A LA VISTA!

MEMÒRIES XXV – BODA A LA VISTA!
(1949/1950)
El primer que vaig fer va ser anar amb l’Elvireta a veure a la Sra. Teresa i dir-li que li agraíem molt la seva oferta però que ja havíem trobat un pis. No era veritat, però era igual! Amb 3000 pts., al mes em sentia com Rockefeller. Se’m fa difícil trobar un equivalent ara d’aquest sou però, per exemple, es podien veure anuncis de pisos de 130 mts2. en venda a La Vanguardia, el 1949, per 300.000 pts.... Segons això, un sou anual com el meu representava una mica més del 10%. Això vol dir que si avui un pis de 130 mts2 pot costar uns €300.000( o sigui, 166 vegades més car), un sou similar en poder adquisitiu al del 1949 podria ser de 30.000 Euros a l’any o sigui, uns 2.500 al mes., que representa un força bon sou, als nivells actuals.
Varen romandre una mica decebudes perquè d’alguna manera ja s’havien fet a l’idea de tenir companyia. Però també van estar contentes per nosaltres...
Quan mancaven 6 o 7 mesos per la boda vàrem tenir la sort de trobar un pis molt maco (3 habitacions, menjador/saló, cuina i cambra de bany – ni l’Elvireta ni jo n’ havíem tingut mai cap) i amb molta llum, al Passeig de Maragall, 134 (en ple Guinardó), per 300 Pts. al mes.
Allò era el “rien ne va plus” de la sort...
El 10% del sou aniria al lloguer, però imagineu que ara que un lloguer por ser entre €700 i €1000 al mes, representaria guanyar entre 7000 i 10.000 Euros al mes que ja és un sou quasi de futbolista de 1ª divisió...
Els pares de l’Elvireta (sobre tot la mare) estaven aclaparats, igual que les germanes. El “nostre” pis no es podia ni començar a comparar amb el d’ells, al carrer Lladó, 15. Amb els seus ulls (i amb els nostres també) era un pis de luxe.
Jo crec que no havia vist mai una cambra de bany, ni tampoc una cuina amb fogons de gas. La de la Pensió Mediterráneo era encara una cuina de les que anaven amb carbó, que se’n deien “económicas”. La del pis del carrer Lladó potser era de gas, però certament no tan moderna com la “nostra”. No teníem ascensor, però viuríem al primer pis i ells a l’últim. I de comunicacions, teníem 3 o 4 tramvies que baixaven fins al centre. Teníem un mercat a l’altra banda del carrer i botigues de tots tipus per tot arreu.
El pis era molt lluminós i el saló/menjador molt gran amb finestres que donaven al carrer Pinar del Rio, en la seva confluència amb el Passeig.
L’Elvireta no s’ho creia ni jo tampoc, però era un fet.
Per un costat teníem aquest carrer Pinar del Rio (no sé si el destí pot influir veritablement amb moltes de les coses que ens passen, però a vegades, es donen situacions pintoresques), que fa cruïlla amb el carrer de la Manigua pel davant de l’edifici, i pel darrera ,el carrer Matanzas, i quan vaig estar un temps a Madrid, molts anys més tard, estava llogat en un pis al Paseo de l’Habana. Com podeu veure, tot referències a pobles i llocs de Cuba...
I en aquest carrer del Pinar del Rio, tocant al Passeig, tenia una bodega el que després va ser soci i amic, el Sr. Salse.
No voldria equivocar-me, perquè la memòria té tendència a barrejar dates, conceptes i situacions, quan estem parlant de fets que passaren fa 59 anys, però em sembla que un fuster de Bellpuig es va oferir a fer-nos el menjador.
Sigui com sigui, vam estrenar un magnífic menjador de noguera massissa (encara no funcionava l’aglomerat), d’un estil que em varen dir era Isabelí, però només ho era a mitges. En tot cas, era luxós doncs tenia un aparador enorme que estava rodejat d’un mirall que ocupava quasi tota una paret.
De fet, aquest va ser l’únic menjador que vàrem tenir, doncs va venir amb nosaltres a Capità Arenas i ara, descansa plàcidament en un loft, a Barbens...
Tant ella com jo (però sobretot, jo) estrenàvem un munt de coses. Per exemple, nevera. És clar que no era Eléctrica. Només els rics se la podien permetre doncs les primeres americanes, com la Westinghouse, eren caríssimes.
La nostra, era de fusta de faig, amb aïllament interior de suro, dipòsit d’aigua metàl•lic i serpentí de plom. El glaç, que compràvem per barres o mitges barres al bar del Senyor Salse, es posava en un departament metàl•lic a la part superior de la nevera i això permetia mantenir una temperatura suficientment freda per conservar els aliments. I tenia aproximadament un metro i mig d’alçada.

Jo estalviava un grapat de cèntims al més. Tenia un any per endavant i no era pas qüestió de fer despeses en fantasies inútils.
Tanmateix, tot el que compràvem, sense ser ni extravagant ni presumptuós sí era suficientment nou o modern com per a que resultés per nosaltres com un somni fet realitat.
Evidentment, no teníem televisió, doncs la primera retransmissió oficial diària no va arribar fins a l’octubre del 1956. Però sí volíem tenir una radio... Totes les que estaven de moda eren uns aparells que funcionaven amb vàlvules (que s’havien d’escalfar abans que comencessin a captar emissores) i que anaven posades dins d’uns cossos de fusta de formes diverses, però quasi sempre, en forma de caixa vertical amb un dial molt gros, pel qual es buscaven les diferents emissores. Totes funcionaven amb “Ona Mitja”,“Ona Curta” i les més modernes tenien també “Ona Llarga”; amb aquestes dues es tenia accés a emissores estrangeres. La FM no va arribar fins al 1960 i, curiosament, apart de la RNE que va ser la primera la COPE, amb 80 emissores, fou la segona. Era realment molt important i gairebé tots el veterans de la radio actual, com el Luís del Olmo, varen passar per aquesta emissora.
Nosaltres volíem un bon aparell – però no un cadafal com els que es veien per tot arreu. Un dia, sortíem del carrer Portaferrisa cap a la Rambla. Tombant a la dreta, en direcció a la Pl. de Catalunya, la Rambla té un tram de porxos sota els que hi ha unes quantes botigues. Una d’aquestes era una en la que venien ràdios i aparells elèctrics. Em sembla que ja no hi és.
Doncs bé. A l’aparador varem veure un aparell preciós, de baquelita blanca, com el de la foto, però amb els cantons més arrodonits o sigui més rectangular, però petit com el que es veu aquí.

Va resultar ser un Grundig, Superheterodi de 7 vàlvules, amb les 3 Ones, que tenia un so esplèndid. Naturalment, el vàrem comprar, per bé que era una mica car, i si no recordo malament, ens va fer companyia, a sobre l’aparador del menjador mentre vàrem viure al Ps. de Maragall .
També vaig comprar una màquina de fer fotos. No era una de molt sofisticada. Em sembla recordar que era una Kodak però anava bé. De fet, el primer sopar que varem fer al pis de Maragall el vàrem immortalitzar en una foto de tots dos a taula, que l’Elvireta guarda amb les fotos d’aquells temps.
I un bon dia, vaig comparèixer a sopar a casa d’ella amb el meu primer regal que, evidentment, no se l’esperava.
És tractava d’un joc de tocador de plata de 3 peces: un raspall, un mirall rodó i un raspall de cabell. Tot el joc en un estoig molt maco, folrat de seda per dintre.
Vàrem tenir 3 tipus de reacció: l’Elvireta que va quedar aclaparada, dient que estava boig, i una mica de raó sí que tenia. Boig per ella!
Els pares i la germana petita, entusiasmats i mirant-se’l per tots costats.
La germana gran, que no podia amb la seva ànima d’enveja, va creure convenient, desprès de mirar-se’l a fons, de dir que allò no era plata. Jo, que ja m’esperava una sortida d’aquest tipus, la vaig aturar en sec. Crec que li vaig deixar anar allò de “la guineu quan no les pot haver diu que són verdes”...
Em sap greu, però no va mai acceptar que la seva germana passés endavant en tots els conceptes i, naturalment, res no ha canviat en aquest aspecte.
Poc a poc, doncs, el pis anava prenent forma habitable amb una decoració en la que l’Elvireta duia la batuta, com està manat. Vàrem moblar una de les habitacions per si algú venia de visita i es quedava a dormir i a la tercera, em sembla varen fer com una espècie de despatx, habitació de planxar i de diverses utilitats.
També vaig començar a tenir una petita llibreria amb els primers llibres que tenia a la Pensió de la tia Angelina i d’altres nous de trinca, que vaig anar comprant.
Sempre he tingut un feble pels llibres...
També, és clar, vaig comprar-li a l’Elvireta un anell de promesa i, naturalment, el de matrimoni que era molt senzill: un anell d’or, amb l’ inscripció de la data de la cerimònia.
Jo anava ja a dormir al pis de Maragall quan mancaven un o dos mesos.
D’una banda el temps es precipitava. La data escollida era el dimecres 3 de maig del 1950.
L’església, la dels Sants Just i Pastor, a la mateixa plaça de Sant Just, on començava el carrer de Lladó.
Jo em feia el primer vestit jaqueta de la meva vida. Negre.
El sastre fou el Sr. Batalla, de l’escala on vivia el meu amic Antonio, al carrer Ample.
A l’avia també li vàrem fer un vestit negre i la resta de la família, com és natural, cosines i ties, totes anaven atrafegades fent-se roba per l’esdeveniment.
Jo havia acordat que el meu patri de bodes seria el Jordi Camps i Rossell, el gran amic de l’escola i el que anava amb mi, quan l’Elvireta i jo ens varen trobar pel primer cop.
El Sr. Vidal, el meu cap, ens va fer un regal força esplèndid. No recordo què era però sí que estava molt bé. També em sembla que va ser un dels pocs no familiars que vàrem invitar a la boda.
De l’altra banda, el temps se’m feia etern!
A l’Elvireta li estaven fent un vestit blanc de núvia molt maco, del que jo, com és natural no en tenia ni idea.
També em vaig comprar el meu segon barret. El primer, el de Mallorca i aquest, un barret gris clar de vestir amb un vorell, tot al voltant, d’un gris més clar encara. I la meva primera corbata... I calçotets blancs, nous. I mitjons de punt, negres, ah! I unes sabates negres. També les primeres...
Tot era nou, chez-moi, que diria un francès!
Vam decidir fer un viatge de nuvis que sortís una mica del normal, que era anar a Mallorca. I vàrem comprar un viatge a Canàries, passant per Madrid. El primer que faríem tots dos en avió.
Les amonestacions ja estaven llençades per l’església i jo havia llençat la casa per la finestra, fent que tot el camí fins a l’altar, així com l’entrada a la mateixa església, estigués ple de flors blanques.
800 pts. de flors... Sempre ho recordaré, doncs era com a 2 lloguers i mig del pis... Però s’ho valia...
L’entrada era impressionant...
I va arribar el gran dia. Al matí m’havia fet la manicura al barber i m’havia tallat els cabells i arreglat el bigot, doncs duia un bigoti al estil dels artistes de Hollywood. Llavors era moda. Al mig dia, l’avia i jo, vàrem pujar en un cotxe llogat (tenim testimonis gràfics d’això) i ens varem plantar a la Plaça de S. Just.
La resta dels assistents no recordo com varen arribar. Probablement, a peu, doncs des de la Pensió no hi havia més de 500 metres i el Jordi, que vivia al carrer de la Condesa de Sobradiel, encara estava més a prop. El Sr. Vidal i senyora, deurien venir en el seu cotxe que era d’importació.
L’avia em va acompanyar al peu de l’altar on ja m’esperava el Jordi i allà vàrem romandre plantats, tots dos, mes seriosos i quiets que l’estàtua del “convidat de pera”, del Tenorio, de Zorrilla...
Llavors, és van sentir els primers acords de la marxa nupcial de Lohëngrin (ens agradava més que la de Mandelson, del Somni d’una nit d’estiu), i amb el cor bategant a 100 per hora, vaig veure aparèixer a l’entrada, blanca com la neu i envoltada per totes les flors blanques que emmarcaven l’entrada. Al costat, el seu pare, dret com un militar en posició d’atenció.
I començaren a apropar-se... I jo no hi podia traure els ulls de sobre ella...
I continuarà. Deixeu-me uns quants dies, doncs vaig endarrerit de feina.