MEMÒRIES XXIV - S'OBREN ELS HORITZONS

MEMÒRIES XXIV –
(22/23 anys -1948/49)
Encara que se’n surt de la narració en aquests moments, potser caldria dir – si em permeteu pecar d’immodèstia - que he trobat remenant arxius els certificats d’estudis de Can Colapi i ja no me’n recordava que cada any vaig treure la qualificació d’excel•lent, al final del curs corresponent. Els he desat en un arxiu particular on hi ha tots aquests paperams així com els certificats de treball.
En arribar a Barcelona vaig posar-me com un boig a cercar un niu on poder establir el nostre. Així li ho havia dit a l’Elvireta quan ens trobaven a Bellver i no era pas qüestió de defraudar-la. Encara que no li havíem donat caràcter oficial a la família havíem decidit que a la primavera del 1950 ens casaríem. Això vol dir que els primers mesos del 1949, un diumenge (els diumenges, després de dinar, feia una mica de tertúlia amb els pares, abans de marxar a ballar o al cine amb la seva germaneta petita, que era l’encarregada d’aguantar l’espelma), varem aprofitar aquells moments d’esbarjo per a comunicar la gran noticia, oficialment.
Si no passava res que ho impedís, i ells estaven d’acord, el maig del 1950 contrauríem núpcies.
Podeu imaginar l’escena: la sra. Consol i les germanes abraçant l’Elvireta i plorant; bé, la Roser no em sembla que plorés però la petita i la mare se’n feren un bon tip. El Sr. Antoni, donant-me la mà i uns copets a l’esquena i preguntant-me com anava de feina i de lloc per viure.
Em sembla, i no voldria equivocar-me, que em va dir que si volíem, per a començar, podríem apanyar-nos tots a casa seva.
Jo li vaig dir que gràcies però comptaven trobar algun piset on instal•lar-nos. De fet, ja feia alguns mesos, com he dit, que cercàvem algun lloc, sense massa sort, degut als preus de lloguer.
Pel que fa a la feina, el dilluns següent de l’arribada de Palma, vaig començar la meva nova feina com a comercial a l’ECC que no va durar més que 9 mesos. Del 15/8/48 al 15/9/49.
La raó era que la meva filosofia de treball estava funcionant a tota pressió i com, a més, el Sr. Corominas era com una espècie de cacic, em vaig atipar molt aviat dels cables i instal•lacions elèctriques.
En qualsevol cas quan varem deixar anar la bona nova encara hi treballava a l’ECC i el sou era, si no recordo malament, de l’ordre de les 1.500 pts., al mes.
Però li vaig dir al pare de l’Elvireta que aviat canviaria de feina, doncs havia enviat un munt de currículums a anuncis del diari. Ell, era de l’opinió que tractés d’assegurar-me el lloc de treball que ja tenia però en aquest aspecte pensàvem diferent.
Realment, en aquell anys, malgrat el que ara es diu, que vivíem oprimits pel franquisme, la realitat era que hi havia moltes ofertes de treball i encara que els sous no eren brillants ja s’estava formant –al menys a les grans ciutats- la llavor d’una classe mitja que va iniciar la seva eclosió definitivament al 1957, quan va sortir el primer 600 de la Seat.
Jo encara anava en tramvia o en metro. La gent més gran o amb millors ingressos, ja anava en moto. A Catalunya era on es fabricaven la Bultaco, la Montesa, la Derbi i la Ossa. D’altra banda, ja s’importaven els “scooters” d’Itàlia (Guzzi i Vespa, sobretot aquesta darrera) i de França venien algunes Mobylettes.
A més cap a mitjans del 50, també va tenir un cert èxit un microcotxe que es va anomenar Biscúter. No era pas l’únic. Dintre d’aquesta gama de microcotxes hi havia moltes proves, com el David o el Goggomóbil i l’italià Topolino. Però el Biscúter potser va ser el més reeixit.
Era un cotxe originari de França, de la fàbrica d’automòbils Voisin i, com era aproximadament de la grandària de 2 motos scooter, li varen dir Bi-scooter, però la firma catalana de Barcelona (Autonacional, S.A.) que comprà la llicencia el va batejar com a Biscúter
O sigui que una part de l’Espanya franquista ja es començava a motoritzar. I com dic, el 57 va sortir el primer 600s, quina sortida de fàbrica va coincidir amb els primers parquímetres de Paris i l’Sputnik rus.
Aquest era una espècie de bola brillant que el russos (en plena guerra freda) varen reeixir a posar en òrbita els primers. Passava per sobre de Barcelona al cap vespre, tot brillant i fent un “pip”, “pip”, que s’escoltava bastant bé, doncs quan volava més baix ho feia a uns 200 kms. d’alçada.
Com deia, doncs, confiava que de tots aquells CVs sortiria alguna cosa que ens millorés econòmicament.
En qualsevol cas, la noticia ja era oficial i tothom estava d’allò més content. Jo anava a dinar quasi bé cada dia a casa de l’Elvireta i sopava i dormia a la Pensió Mediterráneo, o sigui, a casa de la tia Angelina.
Anava familiaritzant-me amb els pares de l’Elvireta i alguns dies també sopava amb ells. Com ja he deixat escrit, la seva mare, que potser s’havia quedat amb les ganes de tenir un fill, em tractava com a un i m’estava curant l’anèmia de la forma com es curava en aquells temps aquesta malaltia, o sigui, a base de menjar com un golafre.
Al mateix temps, la seva mare va començar a preparar amb l’ajut de les filles el que havia de ser el parament d’allò que l’Elvireta volia dur a casa en matèria de roba, etc.
Llavors, ens va sortir una oportunitat de poder viure en un piset a la Rda. de S. Antoni, que era llogat per unes amigues de la família de Bellpuig.
Aquí haig de recordar que durant els anys immediats de la postguerra a Barcelona es passava més gana que fred i per aquesta raó els pares de l’Elvireta varen decidir molt assenyadament d’enviar-la algun temps a Bellpuig, on s’hi va estar alguns anys a casa dels germans del pare, que la varen gairebé adoptar com a filla.
Ella mateixa reconeix que aquells anys varen ser dels millors que va passar mai! Tothom se l’estimava –no em sorprèn gens- i, de fet, era la nineta dels ulls de la padrina i de l’oncle (cunyada i germà del pare). La coneixia tothom al poble i participava regularment en unes colles sardanístiques que organitzaven al poble (la versió catalana dels “Coros y Danzas de la Sección Femenina de Falange”)
La direcció musical d’aquestes colles estava dirigida per un músic cassat amb una tal Sra. Dolors, que també tenia molta estima per l’Elvireta.
De ta manera que, quan la noticia del futur casori arribà a Bellpuig, és deuria comentar on pensàvem fer el niu i que, de moment, ens conformàvem amb poc.
Això justifica que la Sra. Dolors (que tenia 3 germanes, la Carmen casada amb un ramader, i la Teresa i la Eulalia, solteres i residents a Barcelona) es posés en contacte amb aquestes dues demanant-les-hi si podrien disposar d’espai per a nosaltres al seu pis.
La reacció fou immediata i es mostraren encantades que hi poguéssim anar a viure amb elles.
Però quan vaig veure el lloc em va caure l’ànima als peus. Em recordava massa les meves experiències de transhumància urbanística de la meva infantessa amb la tia Angelina...
No vaig dir res, però, per si un cas no teníem altra remei que agafar allò com a últim recurs, i així varen fer plans de com podríem moblar l’habitació i adaptar-nos a conviure amb aquelles dues senyores que podien ser les nostres avies...
Va ser llavors quan l’adagi castellà que diu “que Dios aprieta pero no ahoga” es va fer realitat.
Com he dit, havia sembrat Barcelona de CVs i un d’ells (que va rebre la Companyia Roca Radiadors, de Gavà), va donar senyals de vida. Volien veure si realment era tan maco com la foto que havia ajuntat i si parlava l’anglès i el francès, més enllà de dir “thank you” i/o “merci”, que era gairebé tot el que, en aquells temps, sabien dir els que juraven ser experts en les dues llengües...
Varen tenir varies entrevistes i finalment em varen agafar per entrar a treballar el 1er de juny del 49. El sou era força millor (2500 pts. mes) i ja havien muntat la setmana anglesa, o sigui el dissabte festa. L’únic problema era que havia d’anar a Gavà a treballar, però la feina era de comercial al departament d’exportació el que m’agradava força.
Però, durant el temps que duraren aquelles entrevistes em varen respondre uns altres que estaven muntant un departament d’exportació de teixits. Es tractava d’una empresa (Cobexport, S.A – Gran Via de les Corts Catalanes, 608, a la Rbla. Catalunya, davant del Coliseum) propietat d’unes fàbriques de teixits de Puig-Reig (Colonia Vidal, Industrias Vidal Hnos., i Compañía Anónima Textil AR, o CATAR).
La qüestió es que em vaig haver d’entrevistar directament amb el Director Gerent, el Joan Vidal Gironella (germà petit de la família Vidal) i President de l’Associació Católica de Dirigents, de Catalunya.
I ens vàrem caure bé mútuament. El va impressionar molt l’Anglès i el Francès que jo parlava (modèstia apart em defensava força bé i seguia estudiant-los) i també el fet que tingués tan bons informes dels PP. Escolapis.
Total: que el dia 15 de maig del 1949 podia començar amb un sou de 3.000 pts., mes!! En un despatx en ple centre de la ciutat i en el ram tèxtil que era el que m’agradava... No hi havia color amb Roca Radiadors... O sigui que no va quedar-me altre remei que telefonar-los i donar-los la noticia de que cancel•lava el meu compromís amb ells. El cap de personal de la companyia em va dir de tot però jo ja entrava de ple en plena selva i, per tant, em sabia greu però no podia plorar.
I pel que fa a l’empresa ECC només els vaig donar una setmana de pre-avis, sentint-ho molt també. El que dic... la selva!
I així, el 15 de maig del 1949 vaig donar inici a la meva veritable vida d’adult, amb 22 anyets i mig, una novia fantàstica i tot ple d’aspiracions i optimisme.
Déu m’havia estret el coll però no m’havia ofegat!