MEMÒRIES XXIX – 1951 - CLAUDI JR. APAREIX EN ESCENA

MEMÒRIES XXIX – 1951 - CLAUDI JR. APAREIX EN ESCENA

El temps passava lentament per tots dos. Per l’Elvireta perquè, com és natural, cada cop se li feia més feixuc el moure’s. Per tractar-se del primer fill el tocòleg deia que estava molt grassa per bé que ens assegurava que tant el nen (o nena, doncs llavors no se sabia amb antelació) com la mare estaven bé de salut.
La seva mare l’ajudava tant com podia i sempre estava disposada a fer el que calgués.
Llavors, no hi havia encara ecografies com ara i els metges funcionaven més d’oïdes amb els estetoscopis que de cap més altre forma. En principi, el seguiment de la pacient el feia una llevadora que depenia del tocòleg i que, molt sovint, si no hi havia complicacions, ajudava directament a la mare a donar a llum al nounat.
També, i en general, gairebé totes les dones – exceptuant els casos que podien complicar-se – donaven a llum a casa. Bé tota la vida s’havia fet així i era el que les futures avies aconsellaven a les filles.
Per aquesta raó, a les farmàcies llogaven en aquells temps unes cistelles que disposaven de tot un conjunt d’aparells, desinfectants, medicines, gases, i en general, de tot allò que pogués fer falta pel moment del part. Era el material que suposadament caldria a la llevadora per resoldre qualsevol problema en un part a domicili.
El metge li havia recomanat a l’Elvireta que caminés força cada dia i, així, quan jo tornava de la feina, sobre quarts de vuit, marxaven tots dos a passejar fins a quarts de deu (pel passeig del Dr. Pi i Molist o fins a Horta). La pobre, cap al final, arribava extenuada del tot però, en definitiva, era l’equivalent al tipus de gimnàstica que es feia anys després quan tot el procés d’obstètrics va anar modernitzant-se, i la qüestió és que li va anar força bé.
Afortunadament, la part més passada es va correspondre amb la primavera el que va segurament alleujar les molèsties que, sens dubte, hauria experimentat amb la calor de l’estiu.
Quan va arribar el dia que, segons la previsió del metge, tenia que donar a llum (un dijous 14 de juny), a la tarda ens varem mobilitzar la seva mare, la llevadora i jo mateix i, en efecte, l’Elvireta va començar a experimentar les primeres contraccions.
La llevadora, que Déu tingui confosa en les tenebres de l’Infern, deia que tot anava de meravella. De meravella, perquè la mala bestia, per por de perdre la propina que s’acostumava a donar un cop nascut el petit, no volia cridar al metge.
I així quan l’Elvireta ja no podia empènyer més (i jo agenollat a sobre del seu ventre i empenyent, tampoc) vaig fer cas omís de la bestia i vaig trucar al metge demanant-li que vingués immediatament, doncs ja feia 6 o 7 hores que lluitàvem en va i tant la vida de la mare com la del fill corrien perill. Deuria cridar molt o trobar-me el metge molt decidit a escanyar a la llevadora, el cas és que mitja hora més tard, com a molt, ja estava a casa.
En veure com estava l’Elvireta i en veure’m a mi, que li deia que volia anar a la clínica immediatament, em va fer cas (no tenia altre remei) i en un taxi varen sortir disparats cap a la clínica.
Allà, recordaré sempre que quan la monja que ens va atendre a l’arribada em va ensenyar l’habitació que ens corresponia segons la Mútua, jo li vaig dir que se la podia posar on li cabés i que ens donés una habitació decent, que ja abonaria la diferència.
Quan em va respondre que, en veure’m ja s’ho havia pensat que no ens quedaríem en aquell cau, vaig pensar que més que monja era potser una deixeble de Satanàs. Si no recordo malament, es tractava de la Clínica Carmelitana de Sant Josep, a Horta.
Bé. L’Elvireta encara va haver de passar un grapat més d’hores i no va ser fins a mitja tarda (si no vaig errat quasi 24 hores de part) del dia 15, que el metge va fer néixer el Claudiet, amb fòrceps. El pobret era enorme, però estava blau dels esforços fets i no sé si hauria aguantat gaire més temps. Tanmateix, el tocòleg no deuria haver estat tampoc el número ú de la seva promoció, doncs un metge més eficient potser hauria pogut estalviar un munt de patiment a l’Elvireta.
Per aquesta raó, vàrem prescindir d’ell per futures maternitats i ens vàrem passar a un ginecòleg que ens va recomanar el Paco de Semir – el Dr. Xumetra, del carrer Tavern - que, encara que havíem d’abonar-li els seus honoraris, s’ho valia, perquè tant ell com la seva llevadora eren magnífics.
De tota manera, el que importava llavors era que tant l’Elvireta com el Claudiet estaven bé i jo no sabia si plorar o riure. Era un bebè de 4 kilos i, avui, hauria nascut per cesària. Massa gran. Però era ros com l’or i la mare encara guarda en algun lloc que només sap ella un floc dels seus cabells.
I tenia una fam terrible. Per això, malgrat que el criava ella va haver de donar-li alimentació addicional.
El mateix Semir també ens va recomanar el Dr. Zamora Tiffón, un excel•lent pediatra que tenia el consultori al començament de la Via Augusta i del que també ens varem fer amics.
Tant ell com el Xumetra ens feien uns preus especials per haver estat recomanats pel Sr. Semir, però hauríem pagat el que fos, doncs eren uns grans professionals. Fou el Dr. Zamora qui ens va dir que el Claudiet necessitava el Pelargón de complement i ja sabeu la resta...
Gràcies a Déu, doncs, tot va anar bé i el nou membre de la família només pensava en menjar i dormir. Tothom estava naturalment molt content i feliç. Tant els pares de l’Elvireta com l’avia (per a qui era un besnét) anaven plens a vessar de satisfacció i no hi havia per menys.
Era un bebè maquíssim i no ho deia jo solament, sinó tothom al barri. De fet l’Elvireta va donar proves abastament de ser una mare esplèndida doncs els quatre fills varen ser quatre exemplars, fora de concurs, com diríem ara. Però el Claudiet, com era el primer, el veiem extraordinari...
Les coses anaven, per tant i com dic abans, força bé. Disposàvem d’uns ingressos adequats al nostre nivell de vida. Podíem comprar el menjar que ens agradava i la roba que necessitàvem amen de viure en un piset molt bonic, en un barri que prosperava, a ulls nus.
Això no obstant, poc abans de néixer el Claudiet, quan a Catalunya començaven a veure la llum de la fi del túnel, dotze anys després d’acabat el nostre conflicte, es va produir el que es va considerar la primera manifestació de rebel•lia contra Franco.
Sabíem que hi havia problemes que afectaven a moltes zones del país, particularment a Galícia i Extremadura.
D’altra banda, a l’agost del 1950 teníem un atur de 210.000 treballadors, el que era moltíssim tenint en compte que pràcticament l’atur s’havia de fet eliminat del tot.
A més, l’encariment de la vida es deixava notar cada cop més, fins al punt que el Ministeri de Treball va haver d’establir una espècie de plus per ”carestia de vida”.
L’octubre del 50, el Delegat Nacional de Sindicats comunicava a Raimundo Fernández Cuesta (Ministre de Justicia i Secretari Nacional del “Movimiento”) que “degut al malestar social com a conseqüència de la carestia de la vida, seria molt impopular qualsevol increment de les tarifes dels mitjans públics de transport”, del que es venia parlant darrerament.
I llavors, amb una inconsciència producte, sens dubte de les seves ocupacions amb una artista del Paral•lel, i amb una alegria producte segurament també del seu cognom, el Governador de Barcelona, Eduardo Baeza Alegría, va autoritzar el març del 51 una pujada del preu dels bitllets de tramvia, de 0.50 a 0.70 pts. (un 40%).
Tot va començar amb les consegüents protestes universitàries i trencament de finestres de tramvies i algunes manifestacions pel centre de Barcelona que es desfeien només apareixia la Guàrdia Civil.
Però el 1 de març quan vaig baixar al carrer per anar al despatx vaig veure que a la parada del tramvia que normalment estava plena de gent, no hi havia ningú. I els tramvies baixaven buits... No m’he ficat mai en embulls polítics i, per tant, vaig optar per seguir la riada de gent que anava baixant cap el centre i arribar tard, pel primer cop al despatx.
Al migdia vaig trucar a l’Elvireta, que ja n’estava al corrent del que passava, per dir-li que no pujaria a dinar. Amb el tramvia, tenia temps per pujar a dinar i baixar amb les 2 hores de que disposàvem al migdia.
El dia 6 es baixaren el preus i alguns falangistes pujaren als tramvies. Però tothom se’n va adonar que ensenyaven el carnet i no pagaven.
Finalment, el 14 de març, després d’una sèrie de destitucions fulminants d’enllaços sindicals i altres autoritats governatives es va tornar a la situació de preus anterior i es varen apujar els salaris dels empleats del metro i tramvies, que havia estat l’excusa per la pujada de les tarifes.
Però va ser com a conseqüència d’aquella vaga (la primera d’usuaris que es feia a Espanya) que va representar la meva preparació per la Marató, donat que feia 14 kms. cada dia (per 14 dies = 196 kms.), que vàrem considerar que començava a ser hora que penséssim en algun mitjà de locomoció.
No pensava en cap scooter o moto, doncs teníem que utilitzar-lo en pla familiar. Això era bàsic. Però els cotxes que es veien o eren d’importació i molt cars, o eren molt lletjos (Biscúter o Goggomóbil). Era un problema, però el novembre del 1951 es va presentar a Barcelona el Fiat Topolino (ratolí, en Italià), que sortiria a la venda a un preu d’unes 22.000 pts., muntat a Mallorca (o sigui uns 5 mesos de sou). Era un cotxe de 125 cm3s, que podia fer uns 70 kms. hora i consumia uns 3 litres de gasolina.
Vaig treure’m el carnet de conduir a la primera (evidentment, tot era molt més simple que ara) i així, a la primavera del 1952, ja anàvem en cotxe.
Al poc d’entrar a Cobexport vaig haver de nomenar un agent per la Gran Bretanya i vaig tenir la sort de trobar-ne un amb el que en vaig fer força amic i que era molt eficient.
El seu nom era (i dic era perquè ja no hi és) Gordon G. Newbury i fruïa d’una bona posició econòmica, doncs vivia al West End (W1), a un carrer molt típic (Queen’s Gate), al darrera dels Kensington Gardens, i a prop de Belgravia. A més, tenia un Jaguar Mark 2 que, com era el primer al que pujava em semblava d’un luxe asiàtic. El davantal de fusta, 6 cilindres, 220 Hp i seients de cuiro. Le” rien ne va plus” del confort britànic, superat només pels Bentleys i els Rolls...
Era un típic exemplar de cavaller britànic, tipus David Niven. Sempre ben vestits, que sopen amb esmòquing i no perden mai la flegma. Un cop em va invitar a sopar a un club “the Churchill’s”, un típic “Gentleman’s Club”, a Mayfair i em dir que teniem que anar amb esmóquin. Com no en tenia cap amb mi, vaig haver de llogar-ne un per la nit, amb tot l’equipament de camisa, corbata, mitjons i sabates.
I, com no, en una taula a prop nostre, s’hi estaven perfectament vestits, com tot el món, el propi David Niven i Richard Todd, que potser recordareu de la pel•lícula “El día más largo” en la que comanda una companyia que defensa un pont, (ambdós veterans de la WWII com el propi Gordon)
Recordo que la primera vegada que ens varem veure a Londres (ja feia uns quants anys que ens coneixíem però era ell el que venia a Barcelona sempre i s’hostatjava a l’Hotel Gran Via, perquè està tocant al passeig de Gracia, i per tant a prop del 608 de la Gran Via, on estava Cobexport)i vaig pujar al Jaguar vaig acomplexar-me una mica, doncs me’n recordava que el primer cop que ens vàrem veure a Barcelona el vaig passejar amb el Topolino que ja teníem i, llevat que em va dir que si volia el portaria ell doncs jo encara no era un Nuvolari i ell passava una mica de por, és que no hi cabia, doncs era bastant més alt que jo. En canvi en el Jaguar, anava com un rei i ell el conduïa com un veritable pilot...
Una altra característica que tenia Mr. Newbury és que era veterà de la WWII, que havia passat a Birmània (l’actual Myanmar) servint a les ordres del famós General Wingate. Aquest va ser el que va organitzar una unitat especialment entrenada per al combat a la jungla.
L’idea era poder dur a terme incursions darrera de les línies japoneses per un temps indefinit, mentre eren aprovisionats des del aire.
El seu grup va ser ràpidament anomenat els “Chindits” que es correspon a una mala pronunciació del nom dels lleons de pedra que custodien els temples birmans.
Així va formar una brigada composada bàsicament per “Gurkas” i anglesos, australians i neozelandesos. Amb un total de 3200 homes varen iniciar l’operació Longcloth el febrer 1943, creuant el riu Chindwin, que era la frontera que separava les línies japoneses dels britànics.
La brigada es va dividir en 8 columnes de 400 homes cada una, internant-se en la jungla, i atacant totes les bases que trobaven al seu pas. El seu objectiu principal era el ferrocarril Mandalay-Mytikyina que va ser atacat durant varies setmanes seguides, en diferents trams.
Com havien d’estar fugint contínuament no podien endur-se’n els ferits, als que havien d’abandonar amb un arma i morfina. Tanmateix, entre els combats i les febres, varen perdre més de 1000 homes i dels 2000 que tornaren, després de gairebé 5 mesos, només 600 eren encara vàlids pel combat. La resta estaven malalts.
Gordon explicava que el que va resultar un malson de debò va ser la tornada de més de 300 kms. per mig de la selva, empaitats pels japonesos i en grups de 30 o 40 homes, per dificultar la persecució, perquè no podien ser aprovisionats des de l’aire i havien d’espavilar-se com podien. Quasi sempre caminaven pels rius o rieres on se’ls menjaven vius les sangoneres, que només podien treure’ls de sobre que atansant un cigarret encès a la cama o s’estaven arrapades.
Tot un personatge de novel•la aquest Gordon. I amb ell, varen desenvolupar un tipus de llençol de cotó a ratlles que vàrem ser els primers en fabricar i exportar. L’Elvireta encara en té d’aquests llençols. El d’ella té ratlles blanques gruixudes separades per unes de colors variats. Ara encara és venen de Tergal a Espanya.
Un altre contacte que vaig fer des de Cobexport, que va resultar molt profitós posteriorment, va ser amb la firma danesa Hansen & Cappelen. Estava situada al darrera del despatx, a la Rda. Universitat i dirigida per un tal Tomás Christensen, que s’ocupava de l’exportació a Dinamarca dels plàtans de Canàries i dels teixits catalans.
Tot un personatge aquest Christensen. Políglota, que parlava Danès, Suec, Alemany, Anglès perfecte, Espanyol, amb accent Canari i Francès, força bé. Elegantíssim i faldiller a morir. Estava cassat i vivia en un pis de luxe a Francesc Macià, cantonada al Turó Park. Mantenia una ballarina amb la que tenia un fill, a l’Hotel Ritz, vulgar com ella sola, i em sembla que el Thomas Christensen que ha estat jugador del Barça, és un net d’ella i del Tomás.
Però, malgrat que érem força amics i sempre parlàvem en anglès quan ens veiem, amb el que realment vaig intimar va ser amb el seu segon Josep Mª Carbonell.
De fet, amb aquest darrer varem ser com carn i ungla fins que vaig anar a raure a AMC, quan els nostres camins van separar-se dissortadament de forma definitiva.
Llàstima, perquè amb ell, i amb un grup d’amics seus, dels que ja parlarem més endavant, entre els quals els seu germà Jordi Carbonell (expresident d’Esquerra Republicana de Catalunya), varem intimar molt.
A títol d’anècdota recordo que poc abans de tenir el Topolino, un vespre en sortir del seu despatx de H&C, estava plovent a bots i barrals i el Josep Maria, que tenia una Montesa, em va dir que si gosava fer-ho m’acompanyaria fins a casa amb la moto.
Amb 25 anys, un fill i una dona meravellosa, sembla més aviat que un home assenyat com jo hauria d’haver dit, que no, gràcies, ja agafaré el tramvia. Però el Josep Maria, que era uns mesos més gran que jo, era una mica boig i jo no li anava massa al darrera.
O sigui, que vaig pujar a la moto i amb el paraigües al braç vàrem marxar cap a casa. Quan creuàvem la Pl. De Catalunya la gent ens mirava com si estiguéssim sonats doncs anàvem rient com a bojos. I de fet, ho estàvem una mica. Quan vam arribar a casa, anàvem xops com a gallines, però en comptes de eixugar-se, com li oferí l’Elvireta, va agafar el portant i se’n va anar a casa seva, al carrer Mandri, 54!!
Després em va dir que la seva dona, la Montse Puiggròs que no tenia gaire sentit de l’humor, l’havia esbroncat a base de bé. Bé, l’Elvireta també m’ho va fer a mi. I és que era molt perillós anar en moto amb aquell xàfec que estava caient...
Les Bons Vieux Temps!!