06/08/2010
MEMÒRIES XXXIII– 1952/61!
Evidentment, l’Elvireta i un servidor ja ens havien situat a un nivell molt satisfactori, però mentrestant, com anava Espanya?
La vida dels pobles té fases i moments quan sembla que el temps s’atura i tot es deté. Llavors es cerca l’empara del que creiem segur i es recorre al refugi de la continuïtat. Però, n’hi ha d’altres moments en els quals el curs històric s’accelera, les ruptures es multipliquen i entrem en un tumult de canvis i transformacions.
És a aquesta segona categoria que crec pertanyen les dècades dels anys 60 i 70. Efectivament, en aquestes dues dècades, sobre tot en la primera, és quan té lloc la gran mutació d’Espanya i quan en aquesta s’opera una metamorfosi total.
Y això, encara que ara pocs ho volen admetre, passà durant el franquisme.
El fracàs del model autàrquic va fer que la política econòmica del país prengués un gir considerable. Es varen liberalitzar parcialment els preus, el comerç i el trànsit de mercaderies que fins al 51 circulaven amb uns permisos de la Comisaría de Abastecimientos y Transportes, i el 1952 es va acabar el racionament d’aliments.
Totes aquestes mesures van millorar l’economia espanyola per bé que no va ser fins al 1954 que vàrem superar la renda per habitant del 1935.
L’Espanya franquista llavors aposta pel capitalisme de mercat del món occidental i vol integrar-se en la Comunitat Europea (el 1951 es firma el tractat de la C.E. del Carbó i de l’Acer, que serà el primer acord pres pels 6 països fundadors, posteriors signataris del Tractat de Roma, el 1957) i, per tant, no té cap més remei que obrir les portes i tractar d’homologar-se amb els principis i usatges de la CEE.
Per això ha de renunciar als models autoritaris dels 40 i 50, escometent una modernització accelerada.
Evidentment, no va ser Franco i els seus ministres els que ho assoliren, sino la societat civil espanyola que va saber distanciar-se dels avatars polítics, imprimint un ritme de canvi als diferents sectors de la economia nacional.
I el govern no podia fer res més que adaptar-s’hi.
Una mica com passa ara, excepte que el desprestigi del govern és molt més gran que el qui havia contra Franco i, per tant, la gent es malfia més. Però, en últim terme haurà de tornar a ser la societat civil la que reaccioni i ens tregui del marasme.
Els EUA i la URSS havien estat aliats durant la WWII, però pràcticament en acabar el conflicte el 1947, ja es va començar a gestar la anomenada Guerra Freda.
Naturalment, les primeres conseqüències d’aquesta situació varen ser el reforçament de l’influencia soviètica en tot l’est d’Europa mentre els EUA, França i Anglaterra consolidaven la seva, en tota l’Europa Occidental.
Aquesta lluita de poder i d’interessos estratègics va resultar favorable per Espanya. Els EUA varen acordar amb el Franco l’establiment de bases militars en territori Espanyol, concretament a Rota (Cadis), Morón, Zaragoza i Torrejón de Ardoz (Madrid), que varen quedar definitivament instal•lades el 1953.
Prèviament, el govern de Franco ja havia estat reconegut pels aliats, doncs el anticomunisme franquista era la garantia que al sud d’Europa tindrien un front oposat a la influència soviètica.
El 1959 Franco rebé a Eisenhower al palau del Pardo i, per tant, queda oficialment admès en el concert occidental. O sigui que, igual que quan l’Artur nomenava cavallers als de la taula rodona amb un copet d’espasa a les espatlles, l ’Eisenhower el va nomenar cavaller amb una abraçada. Al cap i a la fi, tots dos eren generals...
Això era important, doncs a Grècia i, sobretot a Itàlia, el comunisme estava fruint d’una gran difusió mentre a Espanya era totalment il•legal.
Així el 1951 Espanya va començar a rebre assistència econòmica, que si bé era molt inferior a la que el Plan Marshall va representar per l’UK, França, Alemanya Occidental i Itàlia, ens va anar força bé per ajudar-nos a sortir del marasme de la nostra pròpia guerra civil.
D’aquesta situació surt la magnífica pel•lícula de Berlanga, “Bienvenido Mr. Marshall” (1953) que suposo tots heu vist en algun moment.
(Un incís: han passat 57 anys, però l’alcalde de Benhavis (on està l’Hotel Villa Padierna, hostatge de la primera Dama dels EUA), va posar una pancarta enorme a l’entrada del poble (com féu l’alcalde de Bienvenido Mr. Marshall) que deia “Welcome Mrs. Obama” entre mig de les banderes dels EUA i d’Espanya.
Tota una grollera mostra de “paletocracia” com la de la pel•lícula. Es veu que no hem canviat massa.
Sortosament, l’alcalde de Marbella sembla va suggerir a l’altre que la retirés i va haver de fer-ho.)
Degut a aquesta ajuda vàrem poder importar molts bens d’equipament que mancaven i que varen ser fonamentals per el posterior desenvolupament del país, encara que aquest també ens dugué una inflació monetària amb el consegüent malestar social.
El 1957 va entrar a formar part del govern un grup de “tecnòcrates” del Opus Dei (Ullastres, Lopez Bravo i López Rodó) que, com a mínim, tenien una considerable avantatge sobre els anteriors ministres corruptes del règim, i que consistia bàsicament en que eren honrats i força tècnics. Ells varen donar el gir definitiu a la política econòmica posant en marxa el famós “Plan de Estabilización” (1959/1961), seguint, i conforme a, les directrius del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional.
Un important efecte social d’aquest pla va ser l’emigració d’uns dos milions d’espanyols, la major part dels quals procedien del món rural. Aquesta es va produir en els anys 60, i es va distribuir entre Alemanya, Suïssa, Bèlgica i el nord de França.
Tanmateix, aquest pla d’estabilització va ser tot un èxit:
El pla marcava una sèrie d’objectius a aconseguir: estabilitat econòmica, equilibri de la balança de pagament i enfortiment de la moneda.
D’una banda les mesures varen ser estabilitzadores i de l’altra , establiren una política d’austeritat, que és el que s’hauria de fer ara.
S’anuncia la convertibilitat de la pesseta, fixant el tipus de canvi del dòlar de 42 pessetes fins a 60. Això va venir acompanyat d’una sèrie de crèdits molt importants d’organismes internacionals i del propi govern nord americà.
Es varen apujar els tipus d’interès bancaris i es varen limitar la concessió de crèdits congelant el salaris. Això, naturalment, per tractar de reduir la ’inflació existent.
La inversió estrangera s’incrementà fortament degut a que la ma d’obra espanyola era molt més barata que a la resta d’Europa i es limità la despesa pública.
La conseqüència, és clar, fou que a partir del 1961 és precipità el creixement econòmic. Entre aquesta data i el 1973 varen créixer ràpidament l’industria i els serveis, començant, al mateix temps, l’auge del turisme. Aquest desenvolupament juntament amb l’emigració massiva i el fet que les dones encara entraven en el món del treball de forma reduïda va, pràcticament, acabar amb l’atur.
Així vàrem arribar a tenir superàvit a la balança de pagaments doncs el dèficit històric s’anava compensant amb el turisme, la inversió estrangera i les remeses dels emigrants.
Això sí. El desequilibri entre regions amb turisme i les que no en tenien es va fer més gran, així com la despoblació de les zones rurals on gran part de la població (sobre tot els joves) havia emigrat a les grans ciutats o a l’estranger.
I, contràriament, al que alguns ens volen explicar ara, la Seguretat Social es va estendre per primer cop a pràcticament tothom.
A la vella Europa, mentre, es trobaven en el moment culminant de la recuperació post-bèl•lica, que va produir els anomenats “gloriosos 30 anys” (1945/1975), els quals varen suposar una reconstrucció econòmica total i una sotragada social sense precedents, la punta de llança de la qual varen ser, sense cap dubte, els esdeveniments del Maig Francès del 68.
Encara que, oficialment, aquí no se’n parlà massa d’aquest fet, les nombroses commocions i alteracions que es produïren a l’Europa Occidental com a conseqüència del Maig Francès (sobre tot a França, Alemanya i països Nòrdics), varen repercutir en el nostre país com les darreres onades d’un gran tsunami.
I la societat de consum es va anant consolidant. Des del 1956 ja teníem TV i el 1966 vàrem poder fruir d’un canal de TV addicional (UHF). Al 1968 vàrem adaptar-nos al sistema alemany PAL, que permetia les retransmissions en color que, de fet, varen iniciar-se el 1969. En el 1969, dos terços de les llars espanyoles on hi havia cobertura, ja tenien TV, i una quarta part ja anava en cotxe.
Nosaltres, inicialment varen comprar a terminis (el meu sistema preferit de compra) el primer TV, si no vaig errat, el 1959, i era un Kolster portàtil de 12 polzades.
Però ràpidament vaig poder comprar una TV a França (que va venir per camió, més o menys de contraban) un Radiola (crec que era el Philips Francès) de 21”, en blanc i negre. Era un trasto enorme i el vàrem comprar amb motiu d’un partit de futbol, no recordo quin.
Tot això va dur com a conseqüència, d’una banda la pèrdua d’influència de l’Església en la societat, i de l’altra la còpia de les modes i costums que ens arribaven d’altres països per la TV (sobre tot dels EUA) i, de retruc, noves costums de relació social i sexual, fomentades també per les turistes nòrdiques que venien a la recerca del famós “Latin Lover” de pel en pit, tipus Alfredo Landa.
Pel que fa a la meva feina vaig continuar anant a Marroc fins el 1963, quan aquest país va tenir un conflicte bèl•lic amb Algèria. Però vaig poder viure les festivitats de la independència que Mohamed V va obtenir de França i Espanya el 1958.
De fet, primer anava, com he dit com a representant de Cobexport, després de Savinco (ara en parlarem) i, finalment, en nom propi.
Continuava venent regenerats i teixits estampats i quan passava per Tànger –que era molt sovint- aprofitava per dur joguines pel Claudiet i el Jordiet, com ara la col•lecció dels trens Marklin, que ha tingut una fi desconeguda.
Tànger havia esdevingut un port franc i allà podien trobar-se molts articles molt bé de preu, com a perfums, joguines i fins i tot, medicines. Vaig fer uns quant amics jueus que dominaven el comerç, com els Toledanos i els Pinto, i el pare del famós milionari Argentí, Jacob Hachuel.
Tots ells varen haver de retornar a Madrid quan la seva situació a Tànger esdevingué insostenible, sota Hassan II.
Dels meus viatges al Marroc vaig dur-me’n, a més d’alguns amics, un tifus exantemàtic, que vaig agafar segurament menjant els “pinxitos” que venien al carrer, que estaven molt bons, però que mancaven d’higiene.
40 dies de llit, i la pobre Elvireta cuidant-me con la millor infermera, doncs havia de punxar-me diàriament...
Mentre, s’havien produït alguns canvis a la feina. Després del meu nomenament com a Director Comercial de Cobexport, i com a resultat de l’èxit de les mantes de regenerat i d’altres operacions amb teixits, el Joan Vidal em va dir que tenia plans per a un servidor.
L’any 53 s’havia associat amb un portuguès de nom Eduardo Rodrigues Neto i havien muntat una societat de comerç exterior que batejaren com SAVINCO, Lda., amb la seu social a la rua da Madalena, 30, a prop de la Plaça do Comerço.
El Joan volia que me’n fes càrrec, com a gerent de l’empresa, organitzés una xarxa de vendes a l’estranger i formés a un substitut.
Aparentment, el Sr. Neto no havia tingut massa èxit fins a aquells moments, i només venien alguns productes colonials d’Angola i Moçambiquès i filats d’Espanya, dels que fèiem nosaltres.
En Vidal em va dir que en garantia uns ingressos millors que els que tenia a Cobexport (que llavors eren de l’ordre de les 15.000 pessetes al mes (210.000 a l’any). Cobexport m’abonaria a la Caixa de Barcelona (on teníem el compte) la major part del sou i em deixaria uns quants “escudos” per les despeses que pugues tenir, tenint compte que aniria amb totes les despeses pagades.
Tot això no em feia molta gràcia, doncs el Claudiet tenia 4 anys i el Jordiet un anyet i escaig i l’Elvireta restava sola, tot i que tenia l’ajut d’una noia de fer feines.
Però com l’experiència era interessant i si no hi anava jo, aniria el meu segon, un tal Bordas, que somiava amb prendre’m el lloc, llevat del fet que les oportunitats cal agafar-les com i quan venen, vàrem decidir amb l’Elvireta que fes la prova.
Així doncs, vaig agafar el portant i me’n vaig anar cap a Lisboa on ja m’esperava el Sr. Neto.
No vaig esbrinar-ho mai del tot, però estic segur que aquest personatge era tot un petit “mafiós” que tenia més aviat a SAVINCO com a tapadora de negocis més profitosos.
En qualsevol cas vivia “a lo grande”. Em va venir a cercar a l’aeroport amb un Jaguar enorme i em va acompanyar fins a l’Hotel Liz, a l’avinguda da Liberdade, davant de l’Hotel Tivoli. No sé si encara existeix, però era un hoteler confortable i petit.
L’endemà em va dur al despatx i em va presentar a la que feia de secretaria d’ell, una noia molt trempada, que es deia Gabriela. Com llavors els portuguesos eren molt formals, tots li dèiem menina Gabriela, o sigui l’equivalent a senyoreta.
També vaig conèixer a un tal Campos Silva, que era un home d’uns 30 anys que se suposava ajudava al Sr. Neto en els afers particulars d’aquest. Res a veure, doncs, amb Savinco.
Aquest Campos era com un “chulo piscines”, que en diríem ara, elegantíssim, bona planta i amb un diamant com agulla de corbata!
La menina Gabriela, que tenia 22 anys, era més aviat lletgeta i peluda. En aquells temps les dones portugueses tenien uns pels a cames i braços que semblaven goril•les. Però això deuria excitar als homes portuguesos, doncs no se’ls afaitaven. Però era molt eficient i bona noia.
Després d’un primer contacte, doncs, amb el despatx i explicar-me per sobre els temes pendents, el Neto em va acompanyar a casa seva i em presentà a la seva senyora. Igualment peluda però distingida.
Vivien en una torre força gran a Estoril, a uns 30 kms., de Lisboa, però llavors ja tenien una magnífica autopista que unia Estoril i Lisboa.
Després vàrem anar a dinar a Cascaes i en va voler ensenyar el famós palau da Pena, de Sintra, residència dels Reis del segle XIX.
I l’endemà a treballar!
Vaig poder fer força feina amb poc temps. Suro (els primers productors del món) per Alemanya i Anglaterra; teixits i confecció pel Marroc i ceràmica i articles de regal per a l’EFTA, de la qual Portugal era membre fundador.
Dos o tres cops al mes, pujava a Barcelona el cap de setmana, per a veure la família i en un d’aquests viatges vaig posar-me en contacte amb el meu padrí de boda, el Jordi Camps, a qui li vaig parlar de la possibilitat de substituir-me a Savinco.
Un any més gran que jo, estava treballant en una industria del Poble Nou i, quan li vaig dir la meva idea li va semblar de perles. Així que no feia encara 6 mesos que hi era que el Jordi va arribar a Lisboa.
Com també parlava Anglès i Francès força bé va poder-se integrar sense gaires problemes amb el negoci.
Per a mi va representar un gran descans aquest ajut llevat del fet que representava que podria tornar a casa.
Però el temps que varen estar junts a Lisboa ho vàrem passar força bé i ens férem un tip de riure a expenses dels Portuguesos i del seu idioma.
Paraules com “Cabeleireiro” per “Peluquero” o “Paralelepípedo”, per “Adoquín”, ens feien molta gràcia.
Aquells anys Portugal estava en conflicte amb la Índia, per la colònia de Goa, que el Govern Indi volia annexionar-se, després d’haver assolit la independència dels Britànics l’any 1947.
Però Oliveira Salazar (gran amic de Franco i dictador com ell) no estava per raons, i va fer posar per tot Portugal uns cartells que ens semblaven molt divertits. Deien “No estamos de luto, estamos de luta” que vol dir “que no plorem sinó lluitem”.
De fet Salazar tractava de mentalitzar al poble per a una eventual guerra contra la Índia. Sortosament per a ells, el 1961, els Indis, envaïren Goa i es va acabar la història.
Jo vaig, doncs, tornar el 56 a Espanya i poc temps després, el Jordi em va dir que havia trobat l’amor de la seva vida. Una anglesa que treballava a Lisboa i amb la que continua, si encara es viu.
Varen tenir una filla, Magda Camps, que al 77 va ser campiona de natació d’Espanya en els 100 mts. lliures, en crol. Malauradament, la Federació Espanyola de Natació, la va separar a perpetuïtat de la natació espanyola, perquè a Berlin, quan participava en els campionats del Món, va veure a uns directius de la Federació que sortien d’una sauna (que era un bordell) amb un grup de noies molt alegres, i ho va denunciar en arribar a Barcelona a la Federació. Aquesta, en agraïment, la van expulsar...
Les veritats, a vegades, es paguen cares...
Bé, on deixaré aquí per ara, doncs al pròxim hi ha canvis forts.
Petonets
Pater
viernes, 6 de agosto de 2010
lunes, 25 de enero de 2010
MEMÒRIES XXXII – 1952/55! - CASABLANCA
MEMÒRIES XXXII – 1952/55!
A la feina que fa falta gent!! Vaig tornar a Cobexport ple d’entusiasme. Tenia un treball que m’agradava, era respectat i començava a desenvolupar-me força bé en el món del comerç exterior.
També en començaven a conèixer al SECEA (Servicio Comercial de la Industria Textil Algodonera). Aquest organisme havia estat creat pel Ministeri de Comerç i Industria el 52, per controlar les exportacions dels teixits de cotó i eren els que tramitaven la concessió de les llicencies d’exportació que llavors calien per traure qualsevol article d’Espanya. El gerent era un tal Manuel Ortínez que, amb els anys es va dedicar a la política, acabant com a director general dels Serveis Socials de la Generalitat, als anys 80. Però amb qui jo em relacionava era amb un tal Josep Mª Monrás, que era com el Director Comercial del SECEA, del que em vaig fer força amic.
D’altra banda, anava també intimant amb el Josep Mª Carbonell i amb el seu cap Thomas Christensen, que ja he esmentat abans, i ja havíem fet varies exportacions de llençols a Dinamarca.
A Cobexport s’havia incorporat com a Director Financer un tal Guillermo Bañares qui, a finals dels anys 60 va passar a Conseller Delegat del Banc Atlàntic.
O sigui que la empresa anava “viento en popa”.
Per aquella època vaig haver d’enfrontar-me al primer repte en el estranger.
Nosaltres havíem comprat a unes industries d’Olot una partida de mantes de regenerat que anaven força cercades pels comerciants de Marroc, els quals les reexportaven als països subsaharians. Eren unes flassades de color gris fosc amb unes franges de coloraines a cada extrem que feien una pudor considerable, perquè com he dit, estaven fetes de desperdicis de cotó, que era l’especialitat Olotina.
La partida en qüestió (50.000 unitats) volíem col•locar-la a un preu força interessant per nosaltres però l’agent que hi teníem no semblava capaç d’obtenir-lo. No coneixent el mercat marroquí, vaig considerar millor l’idea d’enviar-les en containers al port franc de Casablanca i anar-hi personalment per a veure què podíem traure d’aquells comerciants, la majoria dels quals eren jueus.
I no ho dic perquè els jueus em caiguin grossos, sinó perquè tothom sap com són de negociants.
Marroc en els anys 50 estava encara sota el protectorat Francès i Espanyol, amb la ciutat de Tànger, com a port franc, fruint d’una certa autonomia. El Rei era Mohamed V (pare de Hassan II) però els francesos, el 53, el varen traslladar a Madagascar, com a càstig per haver donat suport al moviment nacionalista durant la WWII. El 16 de novembre del 55, però, va tornar per negociar amb França i Espanya l’ independència definitiva del Marroc, que es va aconseguir el febrer del 56.
A mi em va tocar d’anar en un període, doncs, un tant complicat des del punt de vista polític.
Vaig arribar, doncs, a Casablanca, amb els documents de propietat de les mantes i disposat a barallar-me amb qui fos.
Casablanca era una ciutat magnífica que no tenia res a veure (excepte el tipisme) amb la de la pel•lícula de Humphrey Boggart.
Em vaig hostatjar a l’Hotel Majestic, en ple centre de la ciutat (al Bv. de París) i prop del “quartier des affaires”, on tenia que trobar els clients. L’Hotel me l’havia recomanat el nostre representant (un espanyol molt castís, de nom Manuel Sánchez Ortigosa, radioaficionat i expert en el tema, doncs tenia una emissora pròpia).
Jo havia de circular pels carrers Rue de l’Aviation Française (actualment rue Mustafà el Maani) i Rue Strasbourg (avui, Bv. Mohamed VI) on es localitzaven tots els principals importadors de teixits.
Els noms dels més importants se m’han esborrat, excepte els de Soshem, Olon i el de Benarroch, amb qui vaig fer una certa amistat.
El tema va ser divertit doncs, de bon antuvi, tothom feia veure que no n’estaven interessats. Tots estaven assabentats de l’arribada dels containers, però es pensaven que ja les havíem despatxat de duana i que, per tant, ja estaven dintre del país.
Jo m’anava fent el despenjat, traient el meu millor francès que tenia sorprès al pobre Manuel, i els deia que si no les volien les enviaria a l’Àfrica Occidental Francesa (Guinea, Côté d’Ivoire, Mauritània o Senegal).
El primer que em va sentir dir això, tot amable em va dir que els articles que s’havien importat al Marroc, per reexportar-los ho havia de fer una companyia del país. I, llavors, més amablement encara, li vaig respondre que això era cert només pels articles « dédouannés » però els nostres estaven encara a la Zona Franca.
L’endemà ho sàvia tot Casablanca! A més, jo anava suggerint que els que els eventual clients interessats eren empreses de la talla de l’United Africa, la CFAO i/o la SCOA.
De fet, era veritat que jo ja havia contactat amb la Compagnie Française de l’Afrique Occidental i la Société Comerciale de l’Ouest Africane, a Paris, i amb l’United Africa (del grup Unilever), a Amsterdam i a Londres.
Però no havíem parlat més que de teixits de cotó (estampats, bé de preu, i llençols. Però, és clar, els de Casablanca no ho sabien i, en canvi, les companyies esmentades eren molt conegudes a tot el continent. De fet, totes 3 existeixen encara.
El resultat immediat va ser que tots els que havia visitat abans ara en trucaven a l’hotel deixant missatges que em volien veure. Finalment, el que hem va oferir el millor preu (més del que havíem previst) va ser el tal David Benarroch et fils que, finalment, va continuar comprant-me totes les partides que enviarem posteriorment al Marroc.
Fet i fotut, aquest primer viatge va durar 5 o 6 dies, però vaig aprendre moltíssim.
A l’Hotel, al hall, vaig veure pel primer cop, la màquina de jugar, de les que piques pels costats amb unes palanquetes i una bola d’acer va donant cops en una serie d’obstacles que s’il•luminen. Moltes tardes, abans de sopar, passava mitja horeta jugant.
També vaig veure per primer cop els famosos “Rond Points” que ara s’han posat tant de moda a tot arreu per suprimir les cruïlles.
Vaig practicar el hobby dels radioafeccionats amb el Manuel i amb el seu equip, però, francament, el vaig trobar bastant avorrit. Havies d’anar transmetent el teu codi (cadascú en té un) i esperar que algú et contestés donant el seu codi i dient d’on és. El problema és que quan tots sembla que es posen d’acord per parlar és per la nit, de matinada.
Així que les nits me’n anava al cine. Allà vaig veure una magnífica pel•lícula « Si Versailles m’était conté », dirigida pel famós Sacha Guitry, i interpretada per Jean Pierre Aumont. Parlaven en un francès que és potser el més perfecte que he sentit mai. Tot un exercici de pràctiques. I certament, vaig poder practicar molt.
Aquest primer viatge i l’èxit del mateix va tenir les seves conseqüències. Perquè anticipant-se al naixement del Jordiet (qui, com si diguéssim, va dur-nos un pa sota el braç, com es deia abans) em varen nombrar Director Comercial, em varen apujar el sou a 4000 castanyes però, sobre tot, em varen motivar amb un 5% dels beneficis anuals, i un percentatge sobre les vendes mensuals de filats, el que era una promoció considerable.
De tota manera, l’assumpte es va complicar una mica, fins al punt que en varem començar a entrar ganes de marxar.
Tota anava molt bé, i a casa ingressaven entre sou i comissions mensuals de 7 a 9.000 pecetes, el que ens permetia estalviar molt. Així, vàrem poder obrir la nostra primera llibreta d’estalvi a la Caixa de Barcelona, que molts anys més tard, la va absorbir La Caixa.
Com he dit el Joan Vidal va ser el padrí del Jordiet en el bateig i li va anar enviant la mona, fins i tot, quan jo ja no treballava amb ell.
Però, un mes, només de les comissions de filats vaig liquidar 18.000 pessetes! El que volia dir que les vendes anaven d’allò més bé… Però, ai las ! El senyor Vidal, preocupant-se sempre de la meva salut espiritual, em va cridar apart i em va dir que, en primer lloc em felicitava per com estava fent la feina però que havia estat pensant en que era molt jove (27 anys) i que guanyar massa molt de pressa ens podria malacostumar a l’Elvireta i a mi. I que, com ja guanyava 4000 pts. mensuals més el 5% de participació en els beneficis de l’any li semblava millor posar un límit als guanys per comissions. I aquest límit havia considerat que era de 10.000 pts.
El que demostra, un cop més, que els catalans davant la pela no tenen pas parents ni amics.
De tota manera, a partir d’aquelles 18.000 pts. cada més ingressava les 10.000 de comissions, doncs tots els mesos cobríem les vendes que havíem pressupostat, el que vol dir que era com si guanyés 14.000 al mes. Un sou extraordinari per l’època.
Varem canviar-nos el cotxe per un flamant Renault quatre-quatre, que era com s’anomenaven els Renaults que la fàbrica de Valladolid començà a fabricar el 1953, perquè tenia quatre portes, quatre places (hi havíem arribat a anar 7) i quatre cavalls fiscals. De color gris perla.
Era l’època quan tenir un cotxe com aquell era tot un privilegi. L’aparcava al carrer Pinar del Rio, sota de casa, i davant del despatx. (imagineu-vos, al 608 de la Gran Via; igual que ara). Llavors podíem anar amb cotxe com uns senyors i ens sentíem com a tals. Ara et sents com un "pringat"… I sense saber si algun ximplet no t’amargarà el dia.
Ningú no es cordava el cinturó de seguretat (en feia molta gràcia l’amic Newbury, qui tan aviat s’asseia al cotxe. es cordava el cinturó i em deia que cóm era que aquí no era obligatori com a Londres, i jo li responia que “Spain is different”.
La pega era que les carreteres encara estaven en molt males condicions i no es podia sorrer massa. Tampoc es que el Renault pogués anar a més de 120 sense carregar-te el motor. Però per anar a Puig-Reig, on els Vidal tenien una de les fabriques, podia trigar fàcilment unes 3 hores, doncs la carretera passava per dins de tots el pobles.
L’Elvireta esteva fent una feina formidable amb els nens. El Claudiet i el Jordiet anaven creixent de forma espectacular i cada dia estaven més macos.
La licorera del Congrés anava molt bé encara que haig de reconèixer que no gràcies a mi, sinó a l’amic i soci Sr. Salse. Ell hi dedicava més temps a la nostra que a la seva pròpia. Havíem agafat per a ajudar-nos a una germana del Salse (Isabel) i al seu marit (Antoni), que havien vingut de Tremp, on vivien, a treballar aquí.
Tenien un sou i una petita participació en els beneficis. Però les compres les duia sempre el Sr. Salse, combinant les de les dues botigues, i sempre obtenia unes condicions immillorables. És ben veritat que és més important saber comprar que saber vendre.
D’altra banda, el Sr. Salse, quan tancàvem al vespre, feia les seves combinacions aquoses, o sigui que, com es diu, batejava el vi que compràvem en bótes a granel, però sempre amb prudència. La qualitat no se’n ressentia i els beneficis augmentaven doncs l’aigua era més barat que el via.
L’Elvireta (a la que sempre li ha agradat atendre a la gent en botigues) hi anava quan tenia temps, però gairebé cada dia, quan els nens estaven a la guarderia, i jo el diumenge, (que era quan teníem més feina) a ajudar amb el glaç. Com les neveres elèctriques encara no havien arribat per aquells barris, tothom havia de comprar glaç en mitges barres, per posar-les a les neveres normals i mantenir el fred.
De bon matí, els fabricants de glaç ens portaven les barres senceres (de més d’un metre de llarg) i havíem de trossejar-les en 5 o 6 trossos, per tal que cabessin a les neveres normals.
I els diumenges ja em teniu a mi, al mati, amb ben poca traça, tractant de tallar-les amb un punxó de ferro. Realment, allò no era pas la meva vocació, però també aprofitava per dur la comptabilitat de la botiga i el règim de pagaments, que ja entrava més en les meves aptituds…
El nostre amic del pis de dalt, el Sr. Piñero, va agafar una malaltia tremenda (pemfigo) que aquí no tenia cura. Llavors ell era director financer de la Pepsi-Cola (de fet, els Piñero i els Rey, érem els reis del mambo del barri). I els de la Pepsi, van esbrinar que a Alemanya hi havia un especialista dermatòleg que podia guarir-la. I, en efecte, aquest metge va venir varies vegades a Barcelona, especialment a veure al Sr. Piñero, fins que el va curar del tot. Li va salvar la vida i van mantenir una amistat fins que va morir.
El taxi també donava un rendiment bastant bo, però al cap d’un any i mig, més o menys, ens el vàrem traure del damunt, doncs començava a tenir necessitat d’un manteniment considerable.
Pel que fa al Marroc vàrem continuar obrint el mercat i a més de les mantes, que quasi totes les comprava el Sr. Benarroch, com he dit abans, vàrem vendre una quantitat de llençols i estampats, i també una certa quantitat de jerseis de regenerat, sempre de la comarca d’Olot.
Com he mencionat anteriorment, els francesos i nosaltres, els espanyols, teníem problemes, doncs els marroquins estaven força inquiets, i sobre tot els francesos tenien sovint situacions de gran preocupació, fins al punt que el Manuel i jo, que algun vespre, anaven a voltar per la Medina de Casablanca, varen decidir no tornar-hi, perquè ja havien tallat el coll a més d’un francès i el director de l’Hotel deia que als blancs no els preguntaven pas d’on eren. Primer se’ls carregaven i desprès, si per cas, ja ho esbrinaven.
La situació es va tornar molt perillosa a partir de les revoltes de l’agost del 55, iniciades a la població d’Oued Zem.
Aquesta població, d’uns 50000 habitants, situada cap a l’interior i equidistant entre Rabat i Casablanca, uns 170 kms. de cadascuna, era una població molt rica en fosfats i en altres recursos minerals, com ferro.
El seu nom vol dir “el riu del Lleó” (Oued = riu i Zem, en berber, lleó, referint-se al lleó de l’Atlas), doncs el segle XVIII i XIX, encara hi havia lleons quasi negres en aquella àrea.
Doncs bé. De forma poc clara (no crec que se sàpiga mai què va motivar la revolta inicial) una munió de varis milers de gent de la població i dels voltants varen atacar inesperadament els pocs gendarmes francesos i alguns reservistes i moghaznis (soldats marroquins de l’exèrcit francès) del Caid, que era com l’alcalde de la vila. Els revoltats varen calar foc a les cases dels Europeus, matant als europeus que hi vivien i varen destruir tot l’hospital després d’assassinar a tots els malalts europeus i al personal francès de l’hospital. Tot plegat, varen morir una centena llarga de francesos i algunes dotzenes d’altres europeus, entre els quals, algun espanyol.
Els gendarmes i alguns moghaznis varen poder atrinxerar-se al centre de la vila, al plau del Caid, on resistiren fins l’arribada de la Legió.
A les mines de ferro, els enginyers, llurs famílies i tots els treballadors varen ser massacrats.
La reacció francesa va ser terrible! Dues companyies de la Legió varen arribar 24 hores més tard i varen pràcticament calar foc a tota els barris de la població marroquí i als que s’hi trobaven dins. És a dir, varen fer el mateix que primer havien fet els marroquins però multiplicat per 10, doncs els morts es deia havien estat alguns milers...
Va ser com a conseqüència d’aquests fets que el novembre del 55 varen negociar a Aix-les-Bains els nacionalistes marroquins amb França (llavors hi havia com a president René Coty), la tornada de Mohammed V, de Madagascar.
En aquells dies vaig conèixer a l’únic general marroquí de l’exèrcit francès, el General Mohammed el-Kettani, que es resistia a entrar en política. Era molt amic del Manuel, doncs també era radio-afeccionat i amb mi, ens férem força amics, doncs ell coneixia a Franco personalment, era un gran admirador d’ell i jo li havia fet creure que era encara de Falange Española y de las JONS, on tenia l’equivalent de Coronel!!
Era un home molt influent i estava convençut que, algun dia, Franco deixaria Marroc. I no s’equivocava, el 56 sortíem d’allà amb armes i bagatges, quedant-nos només, amb combinació amb França, la zona franca de Tànger.
I, el 75, amb la marxa verda de Hassan II (el fill de Mohammed V) varem deixar també el Sàhara, Ifni, Riu d’Ori i Fernando Poo, en mans dels marroquins. No sé si El-Kettani encara vivia el 75, però si era encara viu, deuria dir que ell ja sabia que Franco era un bon amic dels Marroquins, i de fet ho era.
Va ser aquest home qui, veient el caire que prenien les coses, a més d’aconsellar-nos que anéssim amb molt de compte i no sortíssim de nit ni anéssim per les Medines, ens va deixar dues pistoles al Manuel i a mi, amb el prec que quan passés tot els hi tornéssim.
La meva la guardava el Manuel i només quan anàvem a veure algun client a alguna població i agafàvem l’autocar (com a Tetuan, Larache o Xauen, a la zona Espanyola) les dúiem a sobre. El Manuel havia fet un forat al mig de l’interior de dos llibres força gruixuts i les amagàvem ali dintre. La mare no s’ho va creure mai, però així va anar la cosa.
Afortunadament, no vàrem tenir mai ocasió d’usar-les i, eventualment les vàrem tornar.
Pel que fa al Manuel, abans de plegar jo de Savinco (ja en parlarem d’això) ens varen dir que havia mort en un accident de cotxe.
A la feina que fa falta gent!! Vaig tornar a Cobexport ple d’entusiasme. Tenia un treball que m’agradava, era respectat i començava a desenvolupar-me força bé en el món del comerç exterior.
També en començaven a conèixer al SECEA (Servicio Comercial de la Industria Textil Algodonera). Aquest organisme havia estat creat pel Ministeri de Comerç i Industria el 52, per controlar les exportacions dels teixits de cotó i eren els que tramitaven la concessió de les llicencies d’exportació que llavors calien per traure qualsevol article d’Espanya. El gerent era un tal Manuel Ortínez que, amb els anys es va dedicar a la política, acabant com a director general dels Serveis Socials de la Generalitat, als anys 80. Però amb qui jo em relacionava era amb un tal Josep Mª Monrás, que era com el Director Comercial del SECEA, del que em vaig fer força amic.
D’altra banda, anava també intimant amb el Josep Mª Carbonell i amb el seu cap Thomas Christensen, que ja he esmentat abans, i ja havíem fet varies exportacions de llençols a Dinamarca.
A Cobexport s’havia incorporat com a Director Financer un tal Guillermo Bañares qui, a finals dels anys 60 va passar a Conseller Delegat del Banc Atlàntic.
O sigui que la empresa anava “viento en popa”.
Per aquella època vaig haver d’enfrontar-me al primer repte en el estranger.
Nosaltres havíem comprat a unes industries d’Olot una partida de mantes de regenerat que anaven força cercades pels comerciants de Marroc, els quals les reexportaven als països subsaharians. Eren unes flassades de color gris fosc amb unes franges de coloraines a cada extrem que feien una pudor considerable, perquè com he dit, estaven fetes de desperdicis de cotó, que era l’especialitat Olotina.
La partida en qüestió (50.000 unitats) volíem col•locar-la a un preu força interessant per nosaltres però l’agent que hi teníem no semblava capaç d’obtenir-lo. No coneixent el mercat marroquí, vaig considerar millor l’idea d’enviar-les en containers al port franc de Casablanca i anar-hi personalment per a veure què podíem traure d’aquells comerciants, la majoria dels quals eren jueus.
I no ho dic perquè els jueus em caiguin grossos, sinó perquè tothom sap com són de negociants.
Marroc en els anys 50 estava encara sota el protectorat Francès i Espanyol, amb la ciutat de Tànger, com a port franc, fruint d’una certa autonomia. El Rei era Mohamed V (pare de Hassan II) però els francesos, el 53, el varen traslladar a Madagascar, com a càstig per haver donat suport al moviment nacionalista durant la WWII. El 16 de novembre del 55, però, va tornar per negociar amb França i Espanya l’ independència definitiva del Marroc, que es va aconseguir el febrer del 56.
A mi em va tocar d’anar en un període, doncs, un tant complicat des del punt de vista polític.
Vaig arribar, doncs, a Casablanca, amb els documents de propietat de les mantes i disposat a barallar-me amb qui fos.
Casablanca era una ciutat magnífica que no tenia res a veure (excepte el tipisme) amb la de la pel•lícula de Humphrey Boggart.
Em vaig hostatjar a l’Hotel Majestic, en ple centre de la ciutat (al Bv. de París) i prop del “quartier des affaires”, on tenia que trobar els clients. L’Hotel me l’havia recomanat el nostre representant (un espanyol molt castís, de nom Manuel Sánchez Ortigosa, radioaficionat i expert en el tema, doncs tenia una emissora pròpia).
Jo havia de circular pels carrers Rue de l’Aviation Française (actualment rue Mustafà el Maani) i Rue Strasbourg (avui, Bv. Mohamed VI) on es localitzaven tots els principals importadors de teixits.
Els noms dels més importants se m’han esborrat, excepte els de Soshem, Olon i el de Benarroch, amb qui vaig fer una certa amistat.
El tema va ser divertit doncs, de bon antuvi, tothom feia veure que no n’estaven interessats. Tots estaven assabentats de l’arribada dels containers, però es pensaven que ja les havíem despatxat de duana i que, per tant, ja estaven dintre del país.
Jo m’anava fent el despenjat, traient el meu millor francès que tenia sorprès al pobre Manuel, i els deia que si no les volien les enviaria a l’Àfrica Occidental Francesa (Guinea, Côté d’Ivoire, Mauritània o Senegal).
El primer que em va sentir dir això, tot amable em va dir que els articles que s’havien importat al Marroc, per reexportar-los ho havia de fer una companyia del país. I, llavors, més amablement encara, li vaig respondre que això era cert només pels articles « dédouannés » però els nostres estaven encara a la Zona Franca.
L’endemà ho sàvia tot Casablanca! A més, jo anava suggerint que els que els eventual clients interessats eren empreses de la talla de l’United Africa, la CFAO i/o la SCOA.
De fet, era veritat que jo ja havia contactat amb la Compagnie Française de l’Afrique Occidental i la Société Comerciale de l’Ouest Africane, a Paris, i amb l’United Africa (del grup Unilever), a Amsterdam i a Londres.
Però no havíem parlat més que de teixits de cotó (estampats, bé de preu, i llençols. Però, és clar, els de Casablanca no ho sabien i, en canvi, les companyies esmentades eren molt conegudes a tot el continent. De fet, totes 3 existeixen encara.
El resultat immediat va ser que tots els que havia visitat abans ara en trucaven a l’hotel deixant missatges que em volien veure. Finalment, el que hem va oferir el millor preu (més del que havíem previst) va ser el tal David Benarroch et fils que, finalment, va continuar comprant-me totes les partides que enviarem posteriorment al Marroc.
Fet i fotut, aquest primer viatge va durar 5 o 6 dies, però vaig aprendre moltíssim.
A l’Hotel, al hall, vaig veure pel primer cop, la màquina de jugar, de les que piques pels costats amb unes palanquetes i una bola d’acer va donant cops en una serie d’obstacles que s’il•luminen. Moltes tardes, abans de sopar, passava mitja horeta jugant.
També vaig veure per primer cop els famosos “Rond Points” que ara s’han posat tant de moda a tot arreu per suprimir les cruïlles.
Vaig practicar el hobby dels radioafeccionats amb el Manuel i amb el seu equip, però, francament, el vaig trobar bastant avorrit. Havies d’anar transmetent el teu codi (cadascú en té un) i esperar que algú et contestés donant el seu codi i dient d’on és. El problema és que quan tots sembla que es posen d’acord per parlar és per la nit, de matinada.
Així que les nits me’n anava al cine. Allà vaig veure una magnífica pel•lícula « Si Versailles m’était conté », dirigida pel famós Sacha Guitry, i interpretada per Jean Pierre Aumont. Parlaven en un francès que és potser el més perfecte que he sentit mai. Tot un exercici de pràctiques. I certament, vaig poder practicar molt.
Aquest primer viatge i l’èxit del mateix va tenir les seves conseqüències. Perquè anticipant-se al naixement del Jordiet (qui, com si diguéssim, va dur-nos un pa sota el braç, com es deia abans) em varen nombrar Director Comercial, em varen apujar el sou a 4000 castanyes però, sobre tot, em varen motivar amb un 5% dels beneficis anuals, i un percentatge sobre les vendes mensuals de filats, el que era una promoció considerable.
De tota manera, l’assumpte es va complicar una mica, fins al punt que en varem començar a entrar ganes de marxar.
Tota anava molt bé, i a casa ingressaven entre sou i comissions mensuals de 7 a 9.000 pecetes, el que ens permetia estalviar molt. Així, vàrem poder obrir la nostra primera llibreta d’estalvi a la Caixa de Barcelona, que molts anys més tard, la va absorbir La Caixa.
Com he dit el Joan Vidal va ser el padrí del Jordiet en el bateig i li va anar enviant la mona, fins i tot, quan jo ja no treballava amb ell.
Però, un mes, només de les comissions de filats vaig liquidar 18.000 pessetes! El que volia dir que les vendes anaven d’allò més bé… Però, ai las ! El senyor Vidal, preocupant-se sempre de la meva salut espiritual, em va cridar apart i em va dir que, en primer lloc em felicitava per com estava fent la feina però que havia estat pensant en que era molt jove (27 anys) i que guanyar massa molt de pressa ens podria malacostumar a l’Elvireta i a mi. I que, com ja guanyava 4000 pts. mensuals més el 5% de participació en els beneficis de l’any li semblava millor posar un límit als guanys per comissions. I aquest límit havia considerat que era de 10.000 pts.
El que demostra, un cop més, que els catalans davant la pela no tenen pas parents ni amics.
De tota manera, a partir d’aquelles 18.000 pts. cada més ingressava les 10.000 de comissions, doncs tots els mesos cobríem les vendes que havíem pressupostat, el que vol dir que era com si guanyés 14.000 al mes. Un sou extraordinari per l’època.
Varem canviar-nos el cotxe per un flamant Renault quatre-quatre, que era com s’anomenaven els Renaults que la fàbrica de Valladolid començà a fabricar el 1953, perquè tenia quatre portes, quatre places (hi havíem arribat a anar 7) i quatre cavalls fiscals. De color gris perla.
Era l’època quan tenir un cotxe com aquell era tot un privilegi. L’aparcava al carrer Pinar del Rio, sota de casa, i davant del despatx. (imagineu-vos, al 608 de la Gran Via; igual que ara). Llavors podíem anar amb cotxe com uns senyors i ens sentíem com a tals. Ara et sents com un "pringat"… I sense saber si algun ximplet no t’amargarà el dia.
Ningú no es cordava el cinturó de seguretat (en feia molta gràcia l’amic Newbury, qui tan aviat s’asseia al cotxe. es cordava el cinturó i em deia que cóm era que aquí no era obligatori com a Londres, i jo li responia que “Spain is different”.
La pega era que les carreteres encara estaven en molt males condicions i no es podia sorrer massa. Tampoc es que el Renault pogués anar a més de 120 sense carregar-te el motor. Però per anar a Puig-Reig, on els Vidal tenien una de les fabriques, podia trigar fàcilment unes 3 hores, doncs la carretera passava per dins de tots el pobles.
L’Elvireta esteva fent una feina formidable amb els nens. El Claudiet i el Jordiet anaven creixent de forma espectacular i cada dia estaven més macos.
La licorera del Congrés anava molt bé encara que haig de reconèixer que no gràcies a mi, sinó a l’amic i soci Sr. Salse. Ell hi dedicava més temps a la nostra que a la seva pròpia. Havíem agafat per a ajudar-nos a una germana del Salse (Isabel) i al seu marit (Antoni), que havien vingut de Tremp, on vivien, a treballar aquí.
Tenien un sou i una petita participació en els beneficis. Però les compres les duia sempre el Sr. Salse, combinant les de les dues botigues, i sempre obtenia unes condicions immillorables. És ben veritat que és més important saber comprar que saber vendre.
D’altra banda, el Sr. Salse, quan tancàvem al vespre, feia les seves combinacions aquoses, o sigui que, com es diu, batejava el vi que compràvem en bótes a granel, però sempre amb prudència. La qualitat no se’n ressentia i els beneficis augmentaven doncs l’aigua era més barat que el via.
L’Elvireta (a la que sempre li ha agradat atendre a la gent en botigues) hi anava quan tenia temps, però gairebé cada dia, quan els nens estaven a la guarderia, i jo el diumenge, (que era quan teníem més feina) a ajudar amb el glaç. Com les neveres elèctriques encara no havien arribat per aquells barris, tothom havia de comprar glaç en mitges barres, per posar-les a les neveres normals i mantenir el fred.
De bon matí, els fabricants de glaç ens portaven les barres senceres (de més d’un metre de llarg) i havíem de trossejar-les en 5 o 6 trossos, per tal que cabessin a les neveres normals.
I els diumenges ja em teniu a mi, al mati, amb ben poca traça, tractant de tallar-les amb un punxó de ferro. Realment, allò no era pas la meva vocació, però també aprofitava per dur la comptabilitat de la botiga i el règim de pagaments, que ja entrava més en les meves aptituds…
El nostre amic del pis de dalt, el Sr. Piñero, va agafar una malaltia tremenda (pemfigo) que aquí no tenia cura. Llavors ell era director financer de la Pepsi-Cola (de fet, els Piñero i els Rey, érem els reis del mambo del barri). I els de la Pepsi, van esbrinar que a Alemanya hi havia un especialista dermatòleg que podia guarir-la. I, en efecte, aquest metge va venir varies vegades a Barcelona, especialment a veure al Sr. Piñero, fins que el va curar del tot. Li va salvar la vida i van mantenir una amistat fins que va morir.
El taxi també donava un rendiment bastant bo, però al cap d’un any i mig, més o menys, ens el vàrem traure del damunt, doncs començava a tenir necessitat d’un manteniment considerable.
Pel que fa al Marroc vàrem continuar obrint el mercat i a més de les mantes, que quasi totes les comprava el Sr. Benarroch, com he dit abans, vàrem vendre una quantitat de llençols i estampats, i també una certa quantitat de jerseis de regenerat, sempre de la comarca d’Olot.
Com he mencionat anteriorment, els francesos i nosaltres, els espanyols, teníem problemes, doncs els marroquins estaven força inquiets, i sobre tot els francesos tenien sovint situacions de gran preocupació, fins al punt que el Manuel i jo, que algun vespre, anaven a voltar per la Medina de Casablanca, varen decidir no tornar-hi, perquè ja havien tallat el coll a més d’un francès i el director de l’Hotel deia que als blancs no els preguntaven pas d’on eren. Primer se’ls carregaven i desprès, si per cas, ja ho esbrinaven.
La situació es va tornar molt perillosa a partir de les revoltes de l’agost del 55, iniciades a la població d’Oued Zem.
Aquesta població, d’uns 50000 habitants, situada cap a l’interior i equidistant entre Rabat i Casablanca, uns 170 kms. de cadascuna, era una població molt rica en fosfats i en altres recursos minerals, com ferro.
El seu nom vol dir “el riu del Lleó” (Oued = riu i Zem, en berber, lleó, referint-se al lleó de l’Atlas), doncs el segle XVIII i XIX, encara hi havia lleons quasi negres en aquella àrea.
Doncs bé. De forma poc clara (no crec que se sàpiga mai què va motivar la revolta inicial) una munió de varis milers de gent de la població i dels voltants varen atacar inesperadament els pocs gendarmes francesos i alguns reservistes i moghaznis (soldats marroquins de l’exèrcit francès) del Caid, que era com l’alcalde de la vila. Els revoltats varen calar foc a les cases dels Europeus, matant als europeus que hi vivien i varen destruir tot l’hospital després d’assassinar a tots els malalts europeus i al personal francès de l’hospital. Tot plegat, varen morir una centena llarga de francesos i algunes dotzenes d’altres europeus, entre els quals, algun espanyol.
Els gendarmes i alguns moghaznis varen poder atrinxerar-se al centre de la vila, al plau del Caid, on resistiren fins l’arribada de la Legió.
A les mines de ferro, els enginyers, llurs famílies i tots els treballadors varen ser massacrats.
La reacció francesa va ser terrible! Dues companyies de la Legió varen arribar 24 hores més tard i varen pràcticament calar foc a tota els barris de la població marroquí i als que s’hi trobaven dins. És a dir, varen fer el mateix que primer havien fet els marroquins però multiplicat per 10, doncs els morts es deia havien estat alguns milers...
Va ser com a conseqüència d’aquests fets que el novembre del 55 varen negociar a Aix-les-Bains els nacionalistes marroquins amb França (llavors hi havia com a president René Coty), la tornada de Mohammed V, de Madagascar.
En aquells dies vaig conèixer a l’únic general marroquí de l’exèrcit francès, el General Mohammed el-Kettani, que es resistia a entrar en política. Era molt amic del Manuel, doncs també era radio-afeccionat i amb mi, ens férem força amics, doncs ell coneixia a Franco personalment, era un gran admirador d’ell i jo li havia fet creure que era encara de Falange Española y de las JONS, on tenia l’equivalent de Coronel!!
Era un home molt influent i estava convençut que, algun dia, Franco deixaria Marroc. I no s’equivocava, el 56 sortíem d’allà amb armes i bagatges, quedant-nos només, amb combinació amb França, la zona franca de Tànger.
I, el 75, amb la marxa verda de Hassan II (el fill de Mohammed V) varem deixar també el Sàhara, Ifni, Riu d’Ori i Fernando Poo, en mans dels marroquins. No sé si El-Kettani encara vivia el 75, però si era encara viu, deuria dir que ell ja sabia que Franco era un bon amic dels Marroquins, i de fet ho era.
Va ser aquest home qui, veient el caire que prenien les coses, a més d’aconsellar-nos que anéssim amb molt de compte i no sortíssim de nit ni anéssim per les Medines, ens va deixar dues pistoles al Manuel i a mi, amb el prec que quan passés tot els hi tornéssim.
La meva la guardava el Manuel i només quan anàvem a veure algun client a alguna població i agafàvem l’autocar (com a Tetuan, Larache o Xauen, a la zona Espanyola) les dúiem a sobre. El Manuel havia fet un forat al mig de l’interior de dos llibres força gruixuts i les amagàvem ali dintre. La mare no s’ho va creure mai, però així va anar la cosa.
Afortunadament, no vàrem tenir mai ocasió d’usar-les i, eventualment les vàrem tornar.
Pel que fa al Manuel, abans de plegar jo de Savinco (ja en parlarem d’això) ens varen dir que havia mort en un accident de cotxe.
lunes, 4 de enero de 2010
MEMÒRIES XXXI – PRIMER VIATGE A L’ESTRANGER 1952/54
MEMÒRIES XXXI – PRIMER VIATGE A L’ESTRANGER 1952/54!
O sigui que no ens podem pas queixar-nos. Tenia un treball on era ben considerat. Una dona que estava ja demostrant que no tan sols era una magnífica esposa i mestressa de casa sinó que, a més, també era una mare estupenda, que ja m’havia donat dos fills que podíem dir eren també magnífics exemplars de la genètica dels Gol i dels Rey, i això que ja havien passat per una guerra civil i una mundial!!
Teníem cotxe, com els rics i, per tenir, teníem també una participació en una licoreria (no li dèiem taverna perquè la paraula tenia connotacions “barrio bajeras” i un solar, on aviat farien també un bon negociet.
I per acabar d’arrodonir-ho tot, amb el Sr. Salsa (ja ens dèiem Claudi i Pepito) vàrem comprar a mitges un Taxi (un Citroën Stromberg 11 ligero, que si mireu a Google en podeu veure un munt de fotos d’ell) que, per poder tenir el permís de taxi de l’Ajuntament, em vaig haver de traure el carnet de 1ª especial. I es que, quan era jove i formós podia haver estat fins i tot enginyer, si hagués pogut estudiar. Era molt espavilat, oi?
Així, plens d’eufòria i optimisme aquell estiu del 53 l’Elvireta i jo vàrem decidir fer el nostre primer viatge a l’estranger. I, dit i fet, vàrem deixar al Claudiet en bones mans (les de la seva avia i de la seva tieta “menut”), i varen apuntar-nos a un viatge de 15 dies que organitzava Marsans en autocar pel centre d’Europa.
El viatge comprenia França, Suïssa, Alemanya i Bèlgica.
A Suïssa vàrem fer estada a Ginebra, i vàrem visitar també Berna i Zurich, des d’on passarem a la Selva Negra alemanya, desprès de passar per Schaffhausen. Encara recordo que anant de Berna a Zurich per la carretera, doncs no hi havia encara autopistes, vàrem passar per un poblet de nom OLTEN, que ens va sorprendre doncs la carretera passava pel mig d’un casa que formava com un túnel. O sigui que per sobre de la carretera, en el sostre del túnel, hi havia les finestres de la casa!! Típicament suis.
A Berna vàrem veure (ja no he pogut veure-ho mai més) el fossar, on hi havia una parells d’óssos, símbol de la ciutat i a Zurich, el que ens va meravellar va ser la puntualitat dels tramvies. Semblava que, per provar la precisió del seu horari, els temps que apareixien a les pissarres informatives que es trobaven a les parades no parlaven d’horaris normals sinó podien dir 10.52, 11.06 o 11,24.
I encara que no ho creieu, a les 11.23 apareixia per la cantonada i a les 11.24 s’aturava a la parada corresponent. No sé si encara funcionen tan bé... Com tampoc sé si les ciutats estan tan netes com llavors, ara que hi hem passat els meridionals i els turcs...
A Schaffhausen vàrem quedar estupefactes davant les cataractes del Rin. No havíem vist mai res de semblant, pobrets de nosaltres; érem, ben bé, pioners del turisme català...
D’allà vàrem passar per la Schwartzwald o la Selva Negra (famosa per la fabricació de rellotges de cuco), on vàrem visitar el famós llac Titisee i la ciutat de Friburg (que té una homònima a Suïssa).
Quan vàrem arribar a Stuttgart, recordo que ens vàrem hostatjar en un hotel que era un antic refugi. La ciutat estava encara mig en runes (només feia 7 anys que havia acabat la guerra) i no hi havia encara hotels de la categoria que havíem pagat. Donava una sensació estranya el entrar-hi i ens feia pensar en les vicissituds que els alemanys havien hagut de viure en veure’s arrossegats a un conflicte mundial pels somnis messiànics d’un boig com Hitler!
Més amunt, varem passar per la ciutat universitària més antiga de Alemanya, la vila de Heidelberg, amb un castell fantàstic sobre el riu Neckar. Tot seguit varem arribar, passant per Manheim, a Maguncia (Mainz) a la banda esquerra del Rin, on conflueix el riu Main. Aquí, vàrem deixar l’autocar per agafar una espècie de “ferry” fins a Coblenza (Koblenz), on el Rin s’ajunta amb el riu Mosela.
Aquest recorregut es fa sobre una de les parts més boniques del Rin que, en aquells anys, no tenia certament el tràfic que té ara. Tot el trajecte es poden apreciar tot de cingles coronats pels famosos castells medievals on es forjaren totes les llegendes de que està guarnida la mitologia germànica.
Entre elles, la més famosa, en la de Lorelei. En un revolt del riu, (la part més romàntica que li diuen Romantishe Rhein) apareix espectacular i un tant misteriós un cingle de més de 100 metres d’alçada, anomenat Lore Ley!
Dalt d’ella (en una llegenda molt semblant a la de les sirenes de l’Odissea, que encisaven als mariners que les escoltaven) es diu que s’hi trobava una noia maquíssima, de grans trenes roses, que amb el seu cant i misteriosa bellesa, seduïa als navegants del riu portant-los a la seva perdició, doncs hi ha moltes roques a flor d’aigua i la corrent és molt forta. La llegenda, que és molt antiga, es va fer famosa degut a la romàntica i trista melodia que composà al segle XVIII Friedrich Silcher i al poema de Heinrich Heine, del segle XIX.
D’Internet he recollit la traducció de la cançó que tothom cantava (els alemanys, és clar) quan passàvem per davant de la roca.
Busco en vano esto que siento
De por qué estoy tan trista y apenado;
Una historia me ha dejado sin aliento
sin descanso en éxtasis he quedado.
Fresco está el aire y oscurece
calmo está el Rin en su mover;
La cima acantilada luz parece
es el último brillar del sol atardecer.
La más pura de las doncellas sentada
allá arriba lleva a maravillar.
su dorado tesoro se mostraba;
su dorado cabello ella al peinar.
con un peine de oro ella al usar
canta una canción ensoñadora
su melodía extraña al sonar
es intensamente abrumadora.
El pescador en su pequeña barca
apresado es en su anhelo y suspirar.
No ve las rocas no las abarca
Sólo allá arriba se pierde en su mirar.
Creo que el oleaje pronto arrojará
a ambos, a su fin a la barca y al ser;
Eso es lo que esa canción logrará
La Lorelei en hechizante atardecer.
Com podeu veure, els alemanys poden tenir fama de caps quadrats, però també la tenen de romàntics. No en va, el seu romanticisme ha vingut suportat per veritables monstres com Beethoven o Brahms en la música i Goethe o Mann en la literatura.
En arribar a Coblenza i després d’una visita de la ciutat vàrem tornar a pujar a l’autocar que ja ens esperava, i vàrem continuar cap a Colonia, al costat del Rin. Allà, vàrem admirar sobre tot la seva catedral, una de les més grans del món, i on se suposa que s’hi troben les restes dels 3 reis mags d’Orient, que varen ser traslladats des de la catedral de Milan, el segle XVI.
Curiosament, i malgrat que tot els voltants de la catedral estaven en runes, com una gran part de la ciutat, la catedral no tenia gairebé cap desperfecte, llevat d’algunes senyals de metralla a les parets exteriors.
De Colonia, ja vàrem marxar cap a Brussel•les, on varem quedar meravellats davant de la magnificència de la Grand Platz, i les seves construccions gòtiques. L’avantatge d’aquell viatge és que realment hi havia molt poca gent voltant per Europa i tot es podia veure amb molta tranquil•litat, no pas com ara, quan cal obrir-se pas a cops de colze...
També vam veure el famós Menneken Pis, que se suposa simbolitza l’esperit independent dels habitants de Brussel•les que, com és veu, s’hi fan pipi sobre tothom...
I de Brussel•les cap a Paris. Que, com és natural, era la fita principal del viatge. Em sembla que vàrem estar-nos 3 o 4 dies, per poder veure tot el més important: els Palaus de Versalles i de Fontainenblau; evidentment, la Tour Eiffel i el Louvre; Montmartre, i el Sacré Coeur; la Place Pigalle, i el Moulin Rouge (des de fora; Notre Dame, etc.
París sempre serà una gran ciutat, de les més maques del món, però quan hom la veu pel primer cop és que deixa atònit. Evidentment, la guerra no hi havia passat per Paris, afortunadament i l’únic punt de comparació que teníem era Barcelona i una mica, Madrid. I la Barcelona del 53 no era com la del 2010, encara que llavors alguns llocs estaven més bé que ara, en la meva opinió, com les Rambles, per exemple.
La tornada la vàrem fer per Orleans, Nevers Limoges, Clermont Ferrant, i cap a Avignon i Perpignan. O sigui que, com l’autoroute Paris-Lyon-Niza no estava encara feta, varem tornar fent esses i passant per llocs d’una certa importància turística, al menys per aquells temps. També suposo que vàrem sortir-ne de les ciutats que haguessin pogut sofrir alguna destrucció.
Finalment, vàrem arribar a casa, feliços i contents, després d’una segona lluna de mel i, correns abans d’anar al pis, vàrem anar a recollir al Claudiet que suposo es va posar molt content –dic suposo perquè lo normal és que fos així- en veuren’s.
Evidentment, el dilluns següent havia que tornar a la feina...
O sigui que no ens podem pas queixar-nos. Tenia un treball on era ben considerat. Una dona que estava ja demostrant que no tan sols era una magnífica esposa i mestressa de casa sinó que, a més, també era una mare estupenda, que ja m’havia donat dos fills que podíem dir eren també magnífics exemplars de la genètica dels Gol i dels Rey, i això que ja havien passat per una guerra civil i una mundial!!
Teníem cotxe, com els rics i, per tenir, teníem també una participació en una licoreria (no li dèiem taverna perquè la paraula tenia connotacions “barrio bajeras” i un solar, on aviat farien també un bon negociet.
I per acabar d’arrodonir-ho tot, amb el Sr. Salsa (ja ens dèiem Claudi i Pepito) vàrem comprar a mitges un Taxi (un Citroën Stromberg 11 ligero, que si mireu a Google en podeu veure un munt de fotos d’ell) que, per poder tenir el permís de taxi de l’Ajuntament, em vaig haver de traure el carnet de 1ª especial. I es que, quan era jove i formós podia haver estat fins i tot enginyer, si hagués pogut estudiar. Era molt espavilat, oi?
Així, plens d’eufòria i optimisme aquell estiu del 53 l’Elvireta i jo vàrem decidir fer el nostre primer viatge a l’estranger. I, dit i fet, vàrem deixar al Claudiet en bones mans (les de la seva avia i de la seva tieta “menut”), i varen apuntar-nos a un viatge de 15 dies que organitzava Marsans en autocar pel centre d’Europa.
El viatge comprenia França, Suïssa, Alemanya i Bèlgica.
A Suïssa vàrem fer estada a Ginebra, i vàrem visitar també Berna i Zurich, des d’on passarem a la Selva Negra alemanya, desprès de passar per Schaffhausen. Encara recordo que anant de Berna a Zurich per la carretera, doncs no hi havia encara autopistes, vàrem passar per un poblet de nom OLTEN, que ens va sorprendre doncs la carretera passava pel mig d’un casa que formava com un túnel. O sigui que per sobre de la carretera, en el sostre del túnel, hi havia les finestres de la casa!! Típicament suis.
A Berna vàrem veure (ja no he pogut veure-ho mai més) el fossar, on hi havia una parells d’óssos, símbol de la ciutat i a Zurich, el que ens va meravellar va ser la puntualitat dels tramvies. Semblava que, per provar la precisió del seu horari, els temps que apareixien a les pissarres informatives que es trobaven a les parades no parlaven d’horaris normals sinó podien dir 10.52, 11.06 o 11,24.
I encara que no ho creieu, a les 11.23 apareixia per la cantonada i a les 11.24 s’aturava a la parada corresponent. No sé si encara funcionen tan bé... Com tampoc sé si les ciutats estan tan netes com llavors, ara que hi hem passat els meridionals i els turcs...
A Schaffhausen vàrem quedar estupefactes davant les cataractes del Rin. No havíem vist mai res de semblant, pobrets de nosaltres; érem, ben bé, pioners del turisme català...
D’allà vàrem passar per la Schwartzwald o la Selva Negra (famosa per la fabricació de rellotges de cuco), on vàrem visitar el famós llac Titisee i la ciutat de Friburg (que té una homònima a Suïssa).
Quan vàrem arribar a Stuttgart, recordo que ens vàrem hostatjar en un hotel que era un antic refugi. La ciutat estava encara mig en runes (només feia 7 anys que havia acabat la guerra) i no hi havia encara hotels de la categoria que havíem pagat. Donava una sensació estranya el entrar-hi i ens feia pensar en les vicissituds que els alemanys havien hagut de viure en veure’s arrossegats a un conflicte mundial pels somnis messiànics d’un boig com Hitler!
Més amunt, varem passar per la ciutat universitària més antiga de Alemanya, la vila de Heidelberg, amb un castell fantàstic sobre el riu Neckar. Tot seguit varem arribar, passant per Manheim, a Maguncia (Mainz) a la banda esquerra del Rin, on conflueix el riu Main. Aquí, vàrem deixar l’autocar per agafar una espècie de “ferry” fins a Coblenza (Koblenz), on el Rin s’ajunta amb el riu Mosela.
Aquest recorregut es fa sobre una de les parts més boniques del Rin que, en aquells anys, no tenia certament el tràfic que té ara. Tot el trajecte es poden apreciar tot de cingles coronats pels famosos castells medievals on es forjaren totes les llegendes de que està guarnida la mitologia germànica.
Entre elles, la més famosa, en la de Lorelei. En un revolt del riu, (la part més romàntica que li diuen Romantishe Rhein) apareix espectacular i un tant misteriós un cingle de més de 100 metres d’alçada, anomenat Lore Ley!
Dalt d’ella (en una llegenda molt semblant a la de les sirenes de l’Odissea, que encisaven als mariners que les escoltaven) es diu que s’hi trobava una noia maquíssima, de grans trenes roses, que amb el seu cant i misteriosa bellesa, seduïa als navegants del riu portant-los a la seva perdició, doncs hi ha moltes roques a flor d’aigua i la corrent és molt forta. La llegenda, que és molt antiga, es va fer famosa degut a la romàntica i trista melodia que composà al segle XVIII Friedrich Silcher i al poema de Heinrich Heine, del segle XIX.
D’Internet he recollit la traducció de la cançó que tothom cantava (els alemanys, és clar) quan passàvem per davant de la roca.
Busco en vano esto que siento
De por qué estoy tan trista y apenado;
Una historia me ha dejado sin aliento
sin descanso en éxtasis he quedado.
Fresco está el aire y oscurece
calmo está el Rin en su mover;
La cima acantilada luz parece
es el último brillar del sol atardecer.
La más pura de las doncellas sentada
allá arriba lleva a maravillar.
su dorado tesoro se mostraba;
su dorado cabello ella al peinar.
con un peine de oro ella al usar
canta una canción ensoñadora
su melodía extraña al sonar
es intensamente abrumadora.
El pescador en su pequeña barca
apresado es en su anhelo y suspirar.
No ve las rocas no las abarca
Sólo allá arriba se pierde en su mirar.
Creo que el oleaje pronto arrojará
a ambos, a su fin a la barca y al ser;
Eso es lo que esa canción logrará
La Lorelei en hechizante atardecer.
Com podeu veure, els alemanys poden tenir fama de caps quadrats, però també la tenen de romàntics. No en va, el seu romanticisme ha vingut suportat per veritables monstres com Beethoven o Brahms en la música i Goethe o Mann en la literatura.
En arribar a Coblenza i després d’una visita de la ciutat vàrem tornar a pujar a l’autocar que ja ens esperava, i vàrem continuar cap a Colonia, al costat del Rin. Allà, vàrem admirar sobre tot la seva catedral, una de les més grans del món, i on se suposa que s’hi troben les restes dels 3 reis mags d’Orient, que varen ser traslladats des de la catedral de Milan, el segle XVI.
Curiosament, i malgrat que tot els voltants de la catedral estaven en runes, com una gran part de la ciutat, la catedral no tenia gairebé cap desperfecte, llevat d’algunes senyals de metralla a les parets exteriors.
De Colonia, ja vàrem marxar cap a Brussel•les, on varem quedar meravellats davant de la magnificència de la Grand Platz, i les seves construccions gòtiques. L’avantatge d’aquell viatge és que realment hi havia molt poca gent voltant per Europa i tot es podia veure amb molta tranquil•litat, no pas com ara, quan cal obrir-se pas a cops de colze...
També vam veure el famós Menneken Pis, que se suposa simbolitza l’esperit independent dels habitants de Brussel•les que, com és veu, s’hi fan pipi sobre tothom...
I de Brussel•les cap a Paris. Que, com és natural, era la fita principal del viatge. Em sembla que vàrem estar-nos 3 o 4 dies, per poder veure tot el més important: els Palaus de Versalles i de Fontainenblau; evidentment, la Tour Eiffel i el Louvre; Montmartre, i el Sacré Coeur; la Place Pigalle, i el Moulin Rouge (des de fora; Notre Dame, etc.
París sempre serà una gran ciutat, de les més maques del món, però quan hom la veu pel primer cop és que deixa atònit. Evidentment, la guerra no hi havia passat per Paris, afortunadament i l’únic punt de comparació que teníem era Barcelona i una mica, Madrid. I la Barcelona del 53 no era com la del 2010, encara que llavors alguns llocs estaven més bé que ara, en la meva opinió, com les Rambles, per exemple.
La tornada la vàrem fer per Orleans, Nevers Limoges, Clermont Ferrant, i cap a Avignon i Perpignan. O sigui que, com l’autoroute Paris-Lyon-Niza no estava encara feta, varem tornar fent esses i passant per llocs d’una certa importància turística, al menys per aquells temps. També suposo que vàrem sortir-ne de les ciutats que haguessin pogut sofrir alguna destrucció.
Finalment, vàrem arribar a casa, feliços i contents, després d’una segona lluna de mel i, correns abans d’anar al pis, vàrem anar a recollir al Claudiet que suposo es va posar molt content –dic suposo perquè lo normal és que fos així- en veuren’s.
Evidentment, el dilluns següent havia que tornar a la feina...
domingo, 3 de enero de 2010
MEMÒRIES XXX – 1952/54 - TENIM COTXE!
MEMÒRIES XXX – 1952/54 - TENIM COTXE!
Abans que se me’n vagi del cap, cal que digui que el 4 d’agost de l’any 51, el cosí de l’Elvireta, Dr. Josep Pont i Gol fou nomenat Bisbe de Segorbe/Castelló, pel Dr. Vicente Enrique y Tarancón (de qui es va fer molt amic) jerarquia de la que es féu càrrec el 20 de gener del 1952.
A la seva consagració, que es va dur a terme a Bellpuig, vàrem poder assistir l’Elvireta i jo (el Claudiet va passar el dia amb els avis), el que era força natural, però el que ja no ho era tant, és que varem anar en un Ford 1950 De Luxe Tudor Sedan, conduit pel meu cap, el Sr. Joan Vidal Gironella, a qui acompanyava la seva esposa Mari Armengol. En efecte, el Bisbe havia tingut l’atenció d’invitar-los a la cerimònia i al Sr. Vidal li va fer un regal, que si no recordo malament, era l’anell episcopal.
El Bisbe Pont i Gol, que posteriorment esdevingué Arquebisbe de Tarragona i, per tant, Primat de l’església catalana, va ser un bisbe com no n’hi ha gaires. En la postguerra, i conjuntament amb el Bisbe de Vic, D. Ramon Masnou, fou el primer Bisbe català que va defensar d’utilització de la llengua dels pobles en la litúrgia, i això abans de que el XXXV Congrés Eucarístic determinés que, en endavant, es faria així.
Era un home eminentment espiritual però molt pràctic. La guerra civil la va passar amagat a les golfes de la casa dels pares perquè en el poble tenia alguns “amics” que si l’haguessin trobat no haurien tingut cap problema en carregar-se’l, com va passar a tants d’altres, dels que la memòria històrica del nostre president ZP, no en parla pas.
Menciono aquest fet, no tant sols perquè aquesta consagració va fer que la meva relació amb el Sr. Vidal es fes més estreta, sinó perquè, per aquelles dates, quan ningú no s’esperava poder festejar l’esperança i la pau, el Bisbe de Barcelona, Dr. Gregorio Modrego i Casaús, va aconseguir per la ciutat el somni del XXXV Congrés Eucarístic, sota el lema: l’Eucaristia i la Pau. Així, del 27 de maig al 1er de juny de l’any 1952, quan feien escassament 6 anys que havia acabat la II Guerra Mundial, es va celebrar aquell Congrés que va ser un èxit total.
Quasi dos milions de persones, en total, varen participar en els actes del Congrés.
Els actes principals es celebraren en un espai preparat a l’efecte on ara es troba la Pl. De Pius XII, abans del Palau Reial, a la Diagonal.
Varen estar representats 80 països: 49 cardinals, 225 arquebisbes. bisbes i abats, 20.000 capellans, 356 corresponsals de premsa espanyols i 124 estrangers i a la missa de clausura assistiren més d’un milió i mig de persones que s’estenien per quilòmetres a la Diagonal, i seguien la missa pels altaveus instal•lats a l’efecte. A l’estadi de Montjuic es va fer una missa d’ordenació de 820 nous capellans que varen presenciar 100.000 persones. El estadi estava ple de gom a gom.
El Dr. Pont, naturalment, formava part de la comissió de bisbes catalans i va venir a Barcelona acompanyat pel seu secretari, Dr. Antoni Deig (que va esdevenir un gran amic i, posteriorment, Bisbe de Menorca, primer, i desprès de Solsona) i el Dr. Josep Perarnau (que, posteriorment, va passar com a Canonge de la Catedral de Barcelona, i es va distingir per la traducció a l’Alemany dels texts oficials de Concili Ecumènic Vaticà II).
Ara bé, a Barcelona tot estava ple a vessar i, per tant, vàrem decidir amb l’Elvireta d’invitar al Sr. Bisbe a dormir a casa, mentre que tant el Dr. Deig com el Dr. Perarnau varen anar a parar al Seminari, si no recordo malament.
L’anècdota d’aquest fet rau en que a l’aparador del menjador vàrem haver de muntar com una espècie de petit altar on cada dia, el Sr. Bisbe deia la Missa, ajudat pel Dr. Deig, que arribava molt d’hora per fer-ho.
A l’altre costat de la taula del menjador sèiem l’Elvireta i jo assistint-hi cada matí.
El transport del Bisbe de casa als diferents llocs on havia d’anar anava a càrrec del Josep Gol (+), cosí germà del Bisbe que tenia un Citroën Stromberg, amb el que va venir de Bellpuig, doncs el Dr. Pont encara no tenia cotxe.
Recordo que vaig dir-li al Josep si me’l deixava conduir un dia (ja tenia el carnet de conduir) i quan em vaig posar al volant el vaig veure tan gran i ample que em vaig desdir i vaig deixar-ho córrer.
Doncs bé, un dels resultats de la celebració d’aquest Congrés per a la ciutat de Barcelona va ser una gran millora de la ciutat des del punt de vista urbanístic, una mica com ja va passar amb els Jocs Olímpics del 92.
Així es van crear una sèrie de barris sencers o polígons perquè tots els emigrants que arribaven a Barcelona per trobar feina des de la resta de l’Estat, poguessin disposar d’habitatges dignes.
Barris com Can Clos, Verdú o la Via Trajana. Però sens dubte, l’obra més perdurable i de més prestigi varen ser les anomenades “Viviendas del Congreso” que es varen començar a construir immediatament després del final del Congrés amb els 100 milions de pessetes de superàvit de l’organització del Congrés Eucarístic. El Bisbe de Barcelona, Dr. Modrego i el mateix Joan Vidal, varen tenir un paper crucial en el naixement d’aquest barri.
Varen ser els primers passos d’un gran canvi que es va operar a Barcelona i, també, a la resta de l’Estat, en alguns aspectes.
De sortida, mesos abans de la celebració del Congrés, varen acabar-se les famoses “cartillas de racionamiento”; es varen indultar a milers de presos i es va començar una operació de modernització de les infraestructures de la ciutat així com una sèrie de projectes socials per ajudar a la població més desfavorida de la ciutat.
El barri del Congrés, estava dotat, en la primera fase, de 560 habitatges i locals que permetien que el barri fos pràcticament autosuficient. Aquest projecte és va dur a terme gràcies a l’aportació de les famílies més influents i adinerades de la ciutat i la coordinació del Bisbat. És a dir que a més dels 100 milions esmentats, aquestes famílies varen mobilitzar o avalar uns altres 200 milions. Tenint en compte que no es tractava de guanyar ni eleccions ni de fer promocions mediàtiques de caràcter polític, (de fet potser va ser la primera ONG de debò) aquest esforç es un veritable exemple de l’esperit de solidaritat per part de l’alta burgesia catalana.
El president de l’organització responsable de la construcció i d’engegar endavant aquest projecte, fou el mateix Joan Vidal, quina aportació personal al capital social de l’empresa fou de 15 milions, en principi, a fons perdut, encara que amb el temps, i conforme s’anava amortitzant el projecte, em sembla va poder reocupar un 30 o 40%.
Tot això va passar encara no fa 56 anys... I sembla fa segles...
Fins i tot. Es va composar un himne, amb lletra de José María Pemán, que es cantava a mitja Barcelona.
Pisos i locals eren inicialment de lloguer, i aquí haig de dir que vaig saber aprofitar l’avinentesa de treballar a Cobexport.
En efecte, quan va sortir la noticia de la construcció d’aquest barri, el Josep Salse (el de la bodega del costat de casa), que era més llest que la fam i amb el que ja érem força amics, em va suggerir l’idea de muntar un negoci en el barri, tenint compte de que estava tan a prop de tots dos. El Patronat de les Vivendes del Congrés havia adquirit 16 hectàrees a la part alta de Sant Andreu, prop del Guinardó per construir el barri. I la entrada al Barri es feia, principalment, passant per una espècie d’arcada al carrer de la Manigua que sortia del mateix Passeig de Maragall. Així que, després de parlar-ho amb l’Elvireta i posar-nos d’acord amb el Salse em va tocar parlar-ne amb el Sr. Vidal.
Evidentment, la situació i la qualitat de les Vivendes del Congrés feia que hi hagués un veritable allau de sol•licituds tant de pisos com de locals. Cal tenir en compte que un lloguer normal per un pis de 70 metres2 (una mica més petit que el nostre) era de 175 pessetes (nosaltres pagàvem 300) i un local, com el que llogàrem nosaltres, d’uns 150 mts2., costava 400 pessetes.
Però, d’alguna manera vaig convèncer al Sr. Vidal de que utilitzés la seva influència decisiva per atorgar-nos una botiga on muntar una bodega-licorería i ell ho va fer.
I, dit i fet, tan bon cop inaugurat el Barri, el juny del 1954, el Sr. Salse es va posar a instal•lar la nostre bodega a mitges, escassament a 300 mts. de casa i en la millor zona del Barri, al mateix carrer Felip II, 185, que era la via principal del Barri.
El Barri en qüestió es va concloure definitivament el 1963, havent construït 2719 habitatges, més de 300 botigues, 27 magatzems, 2 parvularis (un per nens i un per nenes), una policlínica, una petita residència per noies joves obreres i l’església parroquial.
Entre aquests 2719 habitatges es trobaven, pràcticament al davant de la bodega, 3 pisos i 3 botigues, resultat d’un altre acord comercial entre els Salse i nosaltres. Un cop acabada la primera fase del projecte (els 560 pisos esmentats) el Patronat va voler incentivar l’iniciativa privada oferint a la venda els solars que encara restaven per edificar de les 16 Ha. inicials.
A la banda del carrer Felip II davant de la botiga hi havia uns quants solars d’aquests en venda i el Salse, amb la seva vista comercial, em va suggerir que podríem comprar-ne el que poguéssim per, més endavant, edificar-los. La bodega era un negoci rodó, gràcies sobre tot a l’habilitat del Sr. Salse que s’ocupava tant de les vendes com de les compres, que era el més important. Comprar bé sempre ha estat més important que vendre bé...
I així, amb els beneficis del negoci vàrem comprar un dels solars disponibles que, poc després, vàrem revendre a uns constructors que coneixia el Salse. El pagament es va fer rebent en propietat els 3 pisos i les 3 botigues esmentades. Avui, tenim encara un pis (els altres dos es varen vendre fa alguns anys) i les botigues.
Doncs, com dèiem, i reculant a la qüestió del transport, volíem un Topolino, i fent algunes recerques vaig descobrir que un cosí de la Montse Puiggròs, un tal Josep Puiggròs en tenia un d’italià que se’l volia vendre per comprar-ne un Renault d’importació.
Feia un parell d’anys que el conduïa i no tenia masses quilòmetres. Aquells temps eren temps quan tenir cotxe es considerava més com un luxe que com altra cosa i, d’altra banda, l’estat de les carreteres era prou dolent com per no invitar a la conducció fora de les ciutats o, com a màxim, per fer excursions de poca durada.
Recordo que els primers cops que vàrem passar per carretera a França, i parlo de la dècada dels 60 i principis dels 70, quan passàvem per El Pertús, semblava que entràvem en un altre planeta. La diferència entre la frontera espanyola i la francesa era abismal.
El problema de les carreteres era flagrant i la xarxa viaria donava pena el que, fins a cert punt, era força lògic doncs no hi havia ni tràfic rodat suficient ni gent que semblés necessitar-lo. Les comunicacions es feien substancialment per ferrocarril, però tampoc és que aquest fos la joia de la corona. Un podia trigar 24 hores per anar de Barcelona a Cádiz i es parlava d’un tren a la Coruña que també trigava més de 30 hores des de les nostres contrades.
Anar en tren era tota una aventura. Recordo que quan festejava amb l’Elvireta (deuria ser el 49) ella va anar a passar uns dies a Bellpuig (com ja he explicat tenia molts bons records de la seva estada en aquell poble i s’estimava molt als que ella anomenava Padrins, i que eren els pares dels cosins). I jo com que seguia semblant-me molt a l’Otelo vaig decidir anar a veure-la un cap de setmana i, de passada, conèixer a la família.
Així que me’n vaig anar a l’Estació de França i vaig agafar el tren de Lleida i Saragossa, que era el que passava (i parava) per Bellpuig. No més vaig trigar 5 hores!! Amb parades exòtiques com a Sant Guim. Mai més he tornat a passar per aquell poble que només sé que està per algun lloc de la Segarra...
Per cert que, en arribant a Bellpuig, vaig ser rebut per tota la família de l’Elvireta una mica com si fos el Cid Campeador, en tornar a València, després de derrotar als musulmans.
Un altre exemple dels ff.cc. d’aquells temps el podem trobar en el tren que sortint de la Plaça de Catalunya (els ff.cc. catalans) anava a Puigcerdà, parant a La Molina. Era el tren de la neu, o així li dèiem, perquè era el que els esquiadors agafàvem el diumenges a l’hivern per anar a La Molina, que era l’única i primera estació d’esquí de Catalunya.
Quan encara no havia nascut el Claudiet, o sigui que era l’hivern del 50, un dissabte vàrem decidir anar a esquiar per primer cop a La Molina amb una amiga de l’Elvireta (la Victòria) que havia treballat a la botiga de sabateria del carrer del Call, i el seu marit (l’Antonio), que ja és mort. Vàrem agafar el tren a les 6 del matí i 4 hores més tard, arribàvem a La Molina, on només hi havia un Hotel, La Solana. Vàrem quedar-nos a dormir a l’hotel i recordo que després de sopar sortirem a prendre l’aire i veure la magnífica lluna que hi havia, i estàvem a 17º sota zero!!! Però, com no feia vent, es podia resistir.
Però ja podeu veure que els trens funcionaven però no precisament massa de pressa.
Pel que fa als camions, tampoc és que hi hagués tant transport com ara ni molt menys, i a més el camioners sempre han estat acostumats a anar per tota classe de terrenys.
Però, quen anys desprès, fins i tot ja entrat en els 60s, anar a Valencia era un afer de 6/7 hores passant pel coll del Perelló i a Madrid 10/12 hores, passant per Medinaceli, més d’un cop havia pogut veure a un home, al mig de la carretera, amb una bandereta de protecció, tirant quitrà en un forat amb una cullereta. Hom podia pensar que, a aquell ritme, podria trigar un parell se setmanes a cobrir tots el sots que es podien trobar en un quilòmetre qualsevol.
Cal pensar també que la primera autopista de peatge es va construir al 1969 i s’estenia entre Barcelona i Mataró, seguida de la de Bilbao – Behovia, Madrid – Adanero i Gijón – Oviedo, per aquest ordre. Aquesta darrera, a més, va ser la primera lliure de peatge.
Per tot això cal pensar que era normal que en un parell d’anys aquell Topolino no hagués corregut massa i, de fet, era veritat, doncs és conduí força bé. Així que vàrem decidir lligar-nos la manta al cap i comprar el cotxet en qüestió.
No recordo bé el que vàrem pagar però no va ser més de 15 o 16.000 pts. i encara, no vull jurar-lo, però sembla que les vaig pagar en 3 o 4 terminis. Així començava jo a incorporar-me a la tendència que es posaria de moda després, de comprar a terminis, i dic joc, perquè l’Elvireta no ha estat mai partidària de comprar d’aquesta forma.
També ens incorporàvem al món dels automobilistes ja que, en aquella època, tenir un cotxe, per petit i insignificant que fos, era representatiu d’un determinat “status”.
Tenir cotxe llavors era realment poder fruir d’independència i del plaer de conduir. Sempre podia aparcar el cotxe al costat de casa i sempre, i això és inimaginable ara, a qualsevol espai no ocupat de la vorera de mar de la Gran Via, entre Balmes i Rbla. Catalunya, o sigui, a un màxim de 100 mts. del despatx.
Ja podeu imaginar el prestigi que tant a nivell familiar com a nivell social vàrem adquirir immediatament.
La tieta Angelina, la seva filla i l’avia, estaven encantades de com anava prosperant. La tieta, que feia poc que havia perdut al Frederic, continuava amb la pensió, que havia arreglat força i que tenia sempre plena. L’avia continuava vivint amb ella i l’Angelita encara estudiava.
En quant als pares de l’Elvireta no se’n sabien avenir de contents que estaven. I la “menut” tampoc. Només la gran, considerava que era molt petit. Normal... La guineu quan no les pot haver... Sortia llavors amb un tal Mariano, però encara anaven a peu, com la major part de gent.
Dues anècdotes:
La primera és que quan el vàrem estrenar amb l’Elvireta, que va ser prou valenta de pujar amb mi, vaig pensar que fer una passejada pel Parc de la Ciutadella seria una bona idea. Havíem deixat el Claudiet amb l’avia per estar més tranquils i quan enfilàvem la porta d’entrada després de passar pel davant de l’Estació de França, li vaig dir a l’Elvireta que em semblava que no hi passaríem. Imagineu-vos! Pot passar un camió per aquelles portalades de ferro i jo, amb un cotxet de joguina, pensava que seria massa ample... El que pot fer l’aprensió...
Però bé, vàrem passar, molt poc a poc per si de cas, però vàrem passar i vàrem tornar a sortir. De forma que, en veure’m ja les orelles i creure’m que allò era bufar i fer ampolles quan vàrem arribar a la Pl. Antonio López, a l’alçada de Correus, no vaig veure a un ciclista que se’m tirava a sobre fins que ja quasi hi era.
Menys mal que vaig poder frenar en sec i només vaig llençar-lo a terra. Però l’esglai va ser de primera. Tot plegat per res... Perquè desprès de donar-li totes les dades meves i prendre les seves i comunicar-ho a l’asseguradora (el Banc Vitalici) l’individu en qüestió ni tan sols va presentar-se al jutjat.
Millor així.
Però quan vam arribar a casa dels pares de l’Elvireta, la seva mare, veient l’ensurt tan formidable que s’havia endut la seva filla li va dir que durant uns dies no podria amamantar al Claudiet i s'hauria de traure la llet del pit amb un aparell especial que disposava d’un xuclador de goma que s’aplicava sobre el mugró.
Així que, ràpidament, vaig anar a comprar-ne un a la farmàcia i la seva mare li va ensenyar com calia fer-ho. I durant 3 o 4 dies el Claudiet va continuar vivint a base de biberons.
Eventualment, aquell auto el vaig revendre al cap d’uns anys (3 o 4) a un company d’escola – un tal Osset – que, casualment, ara viu al 15 del carrer Calvet, i un cop que ens vàrem trobar fa 6 o 7 anys, encara recordava el cotxe i que li havia anat la mar de bé.
El setembre del 54 (el 13 per a ser exactes) Déu ens va beneir amb un altre exemplar de nen for de sèrie com el Claudiet. El Jordiet, tan gras i bufó com el primer, i el primer del Dr. Xumetra.
Però aquest cop tot va ser diferent. Ja vàrem anar directament a la Clínica Adriano, on vàrem donar-nos una habitació com Déu mana, i el naixement es va dur a terme, si no recordo malament, en un espai de temps 3 o 4 hores. De forma que el Jordiet va néixer tot rosat, però això sí, sense ulleres. I el padrí va ser el Sr. Joan Vidal...
Abans que se me’n vagi del cap, cal que digui que el 4 d’agost de l’any 51, el cosí de l’Elvireta, Dr. Josep Pont i Gol fou nomenat Bisbe de Segorbe/Castelló, pel Dr. Vicente Enrique y Tarancón (de qui es va fer molt amic) jerarquia de la que es féu càrrec el 20 de gener del 1952.
A la seva consagració, que es va dur a terme a Bellpuig, vàrem poder assistir l’Elvireta i jo (el Claudiet va passar el dia amb els avis), el que era força natural, però el que ja no ho era tant, és que varem anar en un Ford 1950 De Luxe Tudor Sedan, conduit pel meu cap, el Sr. Joan Vidal Gironella, a qui acompanyava la seva esposa Mari Armengol. En efecte, el Bisbe havia tingut l’atenció d’invitar-los a la cerimònia i al Sr. Vidal li va fer un regal, que si no recordo malament, era l’anell episcopal.
El Bisbe Pont i Gol, que posteriorment esdevingué Arquebisbe de Tarragona i, per tant, Primat de l’església catalana, va ser un bisbe com no n’hi ha gaires. En la postguerra, i conjuntament amb el Bisbe de Vic, D. Ramon Masnou, fou el primer Bisbe català que va defensar d’utilització de la llengua dels pobles en la litúrgia, i això abans de que el XXXV Congrés Eucarístic determinés que, en endavant, es faria així.
Era un home eminentment espiritual però molt pràctic. La guerra civil la va passar amagat a les golfes de la casa dels pares perquè en el poble tenia alguns “amics” que si l’haguessin trobat no haurien tingut cap problema en carregar-se’l, com va passar a tants d’altres, dels que la memòria històrica del nostre president ZP, no en parla pas.
Menciono aquest fet, no tant sols perquè aquesta consagració va fer que la meva relació amb el Sr. Vidal es fes més estreta, sinó perquè, per aquelles dates, quan ningú no s’esperava poder festejar l’esperança i la pau, el Bisbe de Barcelona, Dr. Gregorio Modrego i Casaús, va aconseguir per la ciutat el somni del XXXV Congrés Eucarístic, sota el lema: l’Eucaristia i la Pau. Així, del 27 de maig al 1er de juny de l’any 1952, quan feien escassament 6 anys que havia acabat la II Guerra Mundial, es va celebrar aquell Congrés que va ser un èxit total.
Quasi dos milions de persones, en total, varen participar en els actes del Congrés.
Els actes principals es celebraren en un espai preparat a l’efecte on ara es troba la Pl. De Pius XII, abans del Palau Reial, a la Diagonal.
Varen estar representats 80 països: 49 cardinals, 225 arquebisbes. bisbes i abats, 20.000 capellans, 356 corresponsals de premsa espanyols i 124 estrangers i a la missa de clausura assistiren més d’un milió i mig de persones que s’estenien per quilòmetres a la Diagonal, i seguien la missa pels altaveus instal•lats a l’efecte. A l’estadi de Montjuic es va fer una missa d’ordenació de 820 nous capellans que varen presenciar 100.000 persones. El estadi estava ple de gom a gom.
El Dr. Pont, naturalment, formava part de la comissió de bisbes catalans i va venir a Barcelona acompanyat pel seu secretari, Dr. Antoni Deig (que va esdevenir un gran amic i, posteriorment, Bisbe de Menorca, primer, i desprès de Solsona) i el Dr. Josep Perarnau (que, posteriorment, va passar com a Canonge de la Catedral de Barcelona, i es va distingir per la traducció a l’Alemany dels texts oficials de Concili Ecumènic Vaticà II).
Ara bé, a Barcelona tot estava ple a vessar i, per tant, vàrem decidir amb l’Elvireta d’invitar al Sr. Bisbe a dormir a casa, mentre que tant el Dr. Deig com el Dr. Perarnau varen anar a parar al Seminari, si no recordo malament.
L’anècdota d’aquest fet rau en que a l’aparador del menjador vàrem haver de muntar com una espècie de petit altar on cada dia, el Sr. Bisbe deia la Missa, ajudat pel Dr. Deig, que arribava molt d’hora per fer-ho.
A l’altre costat de la taula del menjador sèiem l’Elvireta i jo assistint-hi cada matí.
El transport del Bisbe de casa als diferents llocs on havia d’anar anava a càrrec del Josep Gol (+), cosí germà del Bisbe que tenia un Citroën Stromberg, amb el que va venir de Bellpuig, doncs el Dr. Pont encara no tenia cotxe.
Recordo que vaig dir-li al Josep si me’l deixava conduir un dia (ja tenia el carnet de conduir) i quan em vaig posar al volant el vaig veure tan gran i ample que em vaig desdir i vaig deixar-ho córrer.
Doncs bé, un dels resultats de la celebració d’aquest Congrés per a la ciutat de Barcelona va ser una gran millora de la ciutat des del punt de vista urbanístic, una mica com ja va passar amb els Jocs Olímpics del 92.
Així es van crear una sèrie de barris sencers o polígons perquè tots els emigrants que arribaven a Barcelona per trobar feina des de la resta de l’Estat, poguessin disposar d’habitatges dignes.
Barris com Can Clos, Verdú o la Via Trajana. Però sens dubte, l’obra més perdurable i de més prestigi varen ser les anomenades “Viviendas del Congreso” que es varen començar a construir immediatament després del final del Congrés amb els 100 milions de pessetes de superàvit de l’organització del Congrés Eucarístic. El Bisbe de Barcelona, Dr. Modrego i el mateix Joan Vidal, varen tenir un paper crucial en el naixement d’aquest barri.
Varen ser els primers passos d’un gran canvi que es va operar a Barcelona i, també, a la resta de l’Estat, en alguns aspectes.
De sortida, mesos abans de la celebració del Congrés, varen acabar-se les famoses “cartillas de racionamiento”; es varen indultar a milers de presos i es va començar una operació de modernització de les infraestructures de la ciutat així com una sèrie de projectes socials per ajudar a la població més desfavorida de la ciutat.
El barri del Congrés, estava dotat, en la primera fase, de 560 habitatges i locals que permetien que el barri fos pràcticament autosuficient. Aquest projecte és va dur a terme gràcies a l’aportació de les famílies més influents i adinerades de la ciutat i la coordinació del Bisbat. És a dir que a més dels 100 milions esmentats, aquestes famílies varen mobilitzar o avalar uns altres 200 milions. Tenint en compte que no es tractava de guanyar ni eleccions ni de fer promocions mediàtiques de caràcter polític, (de fet potser va ser la primera ONG de debò) aquest esforç es un veritable exemple de l’esperit de solidaritat per part de l’alta burgesia catalana.
El president de l’organització responsable de la construcció i d’engegar endavant aquest projecte, fou el mateix Joan Vidal, quina aportació personal al capital social de l’empresa fou de 15 milions, en principi, a fons perdut, encara que amb el temps, i conforme s’anava amortitzant el projecte, em sembla va poder reocupar un 30 o 40%.
Tot això va passar encara no fa 56 anys... I sembla fa segles...
Fins i tot. Es va composar un himne, amb lletra de José María Pemán, que es cantava a mitja Barcelona.
Pisos i locals eren inicialment de lloguer, i aquí haig de dir que vaig saber aprofitar l’avinentesa de treballar a Cobexport.
En efecte, quan va sortir la noticia de la construcció d’aquest barri, el Josep Salse (el de la bodega del costat de casa), que era més llest que la fam i amb el que ja érem força amics, em va suggerir l’idea de muntar un negoci en el barri, tenint compte de que estava tan a prop de tots dos. El Patronat de les Vivendes del Congrés havia adquirit 16 hectàrees a la part alta de Sant Andreu, prop del Guinardó per construir el barri. I la entrada al Barri es feia, principalment, passant per una espècie d’arcada al carrer de la Manigua que sortia del mateix Passeig de Maragall. Així que, després de parlar-ho amb l’Elvireta i posar-nos d’acord amb el Salse em va tocar parlar-ne amb el Sr. Vidal.
Evidentment, la situació i la qualitat de les Vivendes del Congrés feia que hi hagués un veritable allau de sol•licituds tant de pisos com de locals. Cal tenir en compte que un lloguer normal per un pis de 70 metres2 (una mica més petit que el nostre) era de 175 pessetes (nosaltres pagàvem 300) i un local, com el que llogàrem nosaltres, d’uns 150 mts2., costava 400 pessetes.
Però, d’alguna manera vaig convèncer al Sr. Vidal de que utilitzés la seva influència decisiva per atorgar-nos una botiga on muntar una bodega-licorería i ell ho va fer.
I, dit i fet, tan bon cop inaugurat el Barri, el juny del 1954, el Sr. Salse es va posar a instal•lar la nostre bodega a mitges, escassament a 300 mts. de casa i en la millor zona del Barri, al mateix carrer Felip II, 185, que era la via principal del Barri.
El Barri en qüestió es va concloure definitivament el 1963, havent construït 2719 habitatges, més de 300 botigues, 27 magatzems, 2 parvularis (un per nens i un per nenes), una policlínica, una petita residència per noies joves obreres i l’església parroquial.
Entre aquests 2719 habitatges es trobaven, pràcticament al davant de la bodega, 3 pisos i 3 botigues, resultat d’un altre acord comercial entre els Salse i nosaltres. Un cop acabada la primera fase del projecte (els 560 pisos esmentats) el Patronat va voler incentivar l’iniciativa privada oferint a la venda els solars que encara restaven per edificar de les 16 Ha. inicials.
A la banda del carrer Felip II davant de la botiga hi havia uns quants solars d’aquests en venda i el Salse, amb la seva vista comercial, em va suggerir que podríem comprar-ne el que poguéssim per, més endavant, edificar-los. La bodega era un negoci rodó, gràcies sobre tot a l’habilitat del Sr. Salse que s’ocupava tant de les vendes com de les compres, que era el més important. Comprar bé sempre ha estat més important que vendre bé...
I així, amb els beneficis del negoci vàrem comprar un dels solars disponibles que, poc després, vàrem revendre a uns constructors que coneixia el Salse. El pagament es va fer rebent en propietat els 3 pisos i les 3 botigues esmentades. Avui, tenim encara un pis (els altres dos es varen vendre fa alguns anys) i les botigues.
Doncs, com dèiem, i reculant a la qüestió del transport, volíem un Topolino, i fent algunes recerques vaig descobrir que un cosí de la Montse Puiggròs, un tal Josep Puiggròs en tenia un d’italià que se’l volia vendre per comprar-ne un Renault d’importació.
Feia un parell d’anys que el conduïa i no tenia masses quilòmetres. Aquells temps eren temps quan tenir cotxe es considerava més com un luxe que com altra cosa i, d’altra banda, l’estat de les carreteres era prou dolent com per no invitar a la conducció fora de les ciutats o, com a màxim, per fer excursions de poca durada.
Recordo que els primers cops que vàrem passar per carretera a França, i parlo de la dècada dels 60 i principis dels 70, quan passàvem per El Pertús, semblava que entràvem en un altre planeta. La diferència entre la frontera espanyola i la francesa era abismal.
El problema de les carreteres era flagrant i la xarxa viaria donava pena el que, fins a cert punt, era força lògic doncs no hi havia ni tràfic rodat suficient ni gent que semblés necessitar-lo. Les comunicacions es feien substancialment per ferrocarril, però tampoc és que aquest fos la joia de la corona. Un podia trigar 24 hores per anar de Barcelona a Cádiz i es parlava d’un tren a la Coruña que també trigava més de 30 hores des de les nostres contrades.
Anar en tren era tota una aventura. Recordo que quan festejava amb l’Elvireta (deuria ser el 49) ella va anar a passar uns dies a Bellpuig (com ja he explicat tenia molts bons records de la seva estada en aquell poble i s’estimava molt als que ella anomenava Padrins, i que eren els pares dels cosins). I jo com que seguia semblant-me molt a l’Otelo vaig decidir anar a veure-la un cap de setmana i, de passada, conèixer a la família.
Així que me’n vaig anar a l’Estació de França i vaig agafar el tren de Lleida i Saragossa, que era el que passava (i parava) per Bellpuig. No més vaig trigar 5 hores!! Amb parades exòtiques com a Sant Guim. Mai més he tornat a passar per aquell poble que només sé que està per algun lloc de la Segarra...
Per cert que, en arribant a Bellpuig, vaig ser rebut per tota la família de l’Elvireta una mica com si fos el Cid Campeador, en tornar a València, després de derrotar als musulmans.
Un altre exemple dels ff.cc. d’aquells temps el podem trobar en el tren que sortint de la Plaça de Catalunya (els ff.cc. catalans) anava a Puigcerdà, parant a La Molina. Era el tren de la neu, o així li dèiem, perquè era el que els esquiadors agafàvem el diumenges a l’hivern per anar a La Molina, que era l’única i primera estació d’esquí de Catalunya.
Quan encara no havia nascut el Claudiet, o sigui que era l’hivern del 50, un dissabte vàrem decidir anar a esquiar per primer cop a La Molina amb una amiga de l’Elvireta (la Victòria) que havia treballat a la botiga de sabateria del carrer del Call, i el seu marit (l’Antonio), que ja és mort. Vàrem agafar el tren a les 6 del matí i 4 hores més tard, arribàvem a La Molina, on només hi havia un Hotel, La Solana. Vàrem quedar-nos a dormir a l’hotel i recordo que després de sopar sortirem a prendre l’aire i veure la magnífica lluna que hi havia, i estàvem a 17º sota zero!!! Però, com no feia vent, es podia resistir.
Però ja podeu veure que els trens funcionaven però no precisament massa de pressa.
Pel que fa als camions, tampoc és que hi hagués tant transport com ara ni molt menys, i a més el camioners sempre han estat acostumats a anar per tota classe de terrenys.
Però, quen anys desprès, fins i tot ja entrat en els 60s, anar a Valencia era un afer de 6/7 hores passant pel coll del Perelló i a Madrid 10/12 hores, passant per Medinaceli, més d’un cop havia pogut veure a un home, al mig de la carretera, amb una bandereta de protecció, tirant quitrà en un forat amb una cullereta. Hom podia pensar que, a aquell ritme, podria trigar un parell se setmanes a cobrir tots el sots que es podien trobar en un quilòmetre qualsevol.
Cal pensar també que la primera autopista de peatge es va construir al 1969 i s’estenia entre Barcelona i Mataró, seguida de la de Bilbao – Behovia, Madrid – Adanero i Gijón – Oviedo, per aquest ordre. Aquesta darrera, a més, va ser la primera lliure de peatge.
Per tot això cal pensar que era normal que en un parell d’anys aquell Topolino no hagués corregut massa i, de fet, era veritat, doncs és conduí força bé. Així que vàrem decidir lligar-nos la manta al cap i comprar el cotxet en qüestió.
No recordo bé el que vàrem pagar però no va ser més de 15 o 16.000 pts. i encara, no vull jurar-lo, però sembla que les vaig pagar en 3 o 4 terminis. Així començava jo a incorporar-me a la tendència que es posaria de moda després, de comprar a terminis, i dic joc, perquè l’Elvireta no ha estat mai partidària de comprar d’aquesta forma.
També ens incorporàvem al món dels automobilistes ja que, en aquella època, tenir un cotxe, per petit i insignificant que fos, era representatiu d’un determinat “status”.
Tenir cotxe llavors era realment poder fruir d’independència i del plaer de conduir. Sempre podia aparcar el cotxe al costat de casa i sempre, i això és inimaginable ara, a qualsevol espai no ocupat de la vorera de mar de la Gran Via, entre Balmes i Rbla. Catalunya, o sigui, a un màxim de 100 mts. del despatx.
Ja podeu imaginar el prestigi que tant a nivell familiar com a nivell social vàrem adquirir immediatament.
La tieta Angelina, la seva filla i l’avia, estaven encantades de com anava prosperant. La tieta, que feia poc que havia perdut al Frederic, continuava amb la pensió, que havia arreglat força i que tenia sempre plena. L’avia continuava vivint amb ella i l’Angelita encara estudiava.
En quant als pares de l’Elvireta no se’n sabien avenir de contents que estaven. I la “menut” tampoc. Només la gran, considerava que era molt petit. Normal... La guineu quan no les pot haver... Sortia llavors amb un tal Mariano, però encara anaven a peu, com la major part de gent.
Dues anècdotes:
La primera és que quan el vàrem estrenar amb l’Elvireta, que va ser prou valenta de pujar amb mi, vaig pensar que fer una passejada pel Parc de la Ciutadella seria una bona idea. Havíem deixat el Claudiet amb l’avia per estar més tranquils i quan enfilàvem la porta d’entrada després de passar pel davant de l’Estació de França, li vaig dir a l’Elvireta que em semblava que no hi passaríem. Imagineu-vos! Pot passar un camió per aquelles portalades de ferro i jo, amb un cotxet de joguina, pensava que seria massa ample... El que pot fer l’aprensió...
Però bé, vàrem passar, molt poc a poc per si de cas, però vàrem passar i vàrem tornar a sortir. De forma que, en veure’m ja les orelles i creure’m que allò era bufar i fer ampolles quan vàrem arribar a la Pl. Antonio López, a l’alçada de Correus, no vaig veure a un ciclista que se’m tirava a sobre fins que ja quasi hi era.
Menys mal que vaig poder frenar en sec i només vaig llençar-lo a terra. Però l’esglai va ser de primera. Tot plegat per res... Perquè desprès de donar-li totes les dades meves i prendre les seves i comunicar-ho a l’asseguradora (el Banc Vitalici) l’individu en qüestió ni tan sols va presentar-se al jutjat.
Millor així.
Però quan vam arribar a casa dels pares de l’Elvireta, la seva mare, veient l’ensurt tan formidable que s’havia endut la seva filla li va dir que durant uns dies no podria amamantar al Claudiet i s'hauria de traure la llet del pit amb un aparell especial que disposava d’un xuclador de goma que s’aplicava sobre el mugró.
Així que, ràpidament, vaig anar a comprar-ne un a la farmàcia i la seva mare li va ensenyar com calia fer-ho. I durant 3 o 4 dies el Claudiet va continuar vivint a base de biberons.
Eventualment, aquell auto el vaig revendre al cap d’uns anys (3 o 4) a un company d’escola – un tal Osset – que, casualment, ara viu al 15 del carrer Calvet, i un cop que ens vàrem trobar fa 6 o 7 anys, encara recordava el cotxe i que li havia anat la mar de bé.
El setembre del 54 (el 13 per a ser exactes) Déu ens va beneir amb un altre exemplar de nen for de sèrie com el Claudiet. El Jordiet, tan gras i bufó com el primer, i el primer del Dr. Xumetra.
Però aquest cop tot va ser diferent. Ja vàrem anar directament a la Clínica Adriano, on vàrem donar-nos una habitació com Déu mana, i el naixement es va dur a terme, si no recordo malament, en un espai de temps 3 o 4 hores. De forma que el Jordiet va néixer tot rosat, però això sí, sense ulleres. I el padrí va ser el Sr. Joan Vidal...
sábado, 2 de enero de 2010
MEMÒRIES XXIX – 1951 - CLAUDI JR. APAREIX EN ESCENA
MEMÒRIES XXIX – 1951 - CLAUDI JR. APAREIX EN ESCENA
El temps passava lentament per tots dos. Per l’Elvireta perquè, com és natural, cada cop se li feia més feixuc el moure’s. Per tractar-se del primer fill el tocòleg deia que estava molt grassa per bé que ens assegurava que tant el nen (o nena, doncs llavors no se sabia amb antelació) com la mare estaven bé de salut.
La seva mare l’ajudava tant com podia i sempre estava disposada a fer el que calgués.
Llavors, no hi havia encara ecografies com ara i els metges funcionaven més d’oïdes amb els estetoscopis que de cap més altre forma. En principi, el seguiment de la pacient el feia una llevadora que depenia del tocòleg i que, molt sovint, si no hi havia complicacions, ajudava directament a la mare a donar a llum al nounat.
També, i en general, gairebé totes les dones – exceptuant els casos que podien complicar-se – donaven a llum a casa. Bé tota la vida s’havia fet així i era el que les futures avies aconsellaven a les filles.
Per aquesta raó, a les farmàcies llogaven en aquells temps unes cistelles que disposaven de tot un conjunt d’aparells, desinfectants, medicines, gases, i en general, de tot allò que pogués fer falta pel moment del part. Era el material que suposadament caldria a la llevadora per resoldre qualsevol problema en un part a domicili.
El metge li havia recomanat a l’Elvireta que caminés força cada dia i, així, quan jo tornava de la feina, sobre quarts de vuit, marxaven tots dos a passejar fins a quarts de deu (pel passeig del Dr. Pi i Molist o fins a Horta). La pobre, cap al final, arribava extenuada del tot però, en definitiva, era l’equivalent al tipus de gimnàstica que es feia anys després quan tot el procés d’obstètrics va anar modernitzant-se, i la qüestió és que li va anar força bé.
Afortunadament, la part més passada es va correspondre amb la primavera el que va segurament alleujar les molèsties que, sens dubte, hauria experimentat amb la calor de l’estiu.
Quan va arribar el dia que, segons la previsió del metge, tenia que donar a llum (un dijous 14 de juny), a la tarda ens varem mobilitzar la seva mare, la llevadora i jo mateix i, en efecte, l’Elvireta va començar a experimentar les primeres contraccions.
La llevadora, que Déu tingui confosa en les tenebres de l’Infern, deia que tot anava de meravella. De meravella, perquè la mala bestia, per por de perdre la propina que s’acostumava a donar un cop nascut el petit, no volia cridar al metge.
I així quan l’Elvireta ja no podia empènyer més (i jo agenollat a sobre del seu ventre i empenyent, tampoc) vaig fer cas omís de la bestia i vaig trucar al metge demanant-li que vingués immediatament, doncs ja feia 6 o 7 hores que lluitàvem en va i tant la vida de la mare com la del fill corrien perill. Deuria cridar molt o trobar-me el metge molt decidit a escanyar a la llevadora, el cas és que mitja hora més tard, com a molt, ja estava a casa.
En veure com estava l’Elvireta i en veure’m a mi, que li deia que volia anar a la clínica immediatament, em va fer cas (no tenia altre remei) i en un taxi varen sortir disparats cap a la clínica.
Allà, recordaré sempre que quan la monja que ens va atendre a l’arribada em va ensenyar l’habitació que ens corresponia segons la Mútua, jo li vaig dir que se la podia posar on li cabés i que ens donés una habitació decent, que ja abonaria la diferència.
Quan em va respondre que, en veure’m ja s’ho havia pensat que no ens quedaríem en aquell cau, vaig pensar que més que monja era potser una deixeble de Satanàs. Si no recordo malament, es tractava de la Clínica Carmelitana de Sant Josep, a Horta.
Bé. L’Elvireta encara va haver de passar un grapat més d’hores i no va ser fins a mitja tarda (si no vaig errat quasi 24 hores de part) del dia 15, que el metge va fer néixer el Claudiet, amb fòrceps. El pobret era enorme, però estava blau dels esforços fets i no sé si hauria aguantat gaire més temps. Tanmateix, el tocòleg no deuria haver estat tampoc el número ú de la seva promoció, doncs un metge més eficient potser hauria pogut estalviar un munt de patiment a l’Elvireta.
Per aquesta raó, vàrem prescindir d’ell per futures maternitats i ens vàrem passar a un ginecòleg que ens va recomanar el Paco de Semir – el Dr. Xumetra, del carrer Tavern - que, encara que havíem d’abonar-li els seus honoraris, s’ho valia, perquè tant ell com la seva llevadora eren magnífics.
De tota manera, el que importava llavors era que tant l’Elvireta com el Claudiet estaven bé i jo no sabia si plorar o riure. Era un bebè de 4 kilos i, avui, hauria nascut per cesària. Massa gran. Però era ros com l’or i la mare encara guarda en algun lloc que només sap ella un floc dels seus cabells.
I tenia una fam terrible. Per això, malgrat que el criava ella va haver de donar-li alimentació addicional.
El mateix Semir també ens va recomanar el Dr. Zamora Tiffón, un excel•lent pediatra que tenia el consultori al començament de la Via Augusta i del que també ens varem fer amics.
Tant ell com el Xumetra ens feien uns preus especials per haver estat recomanats pel Sr. Semir, però hauríem pagat el que fos, doncs eren uns grans professionals. Fou el Dr. Zamora qui ens va dir que el Claudiet necessitava el Pelargón de complement i ja sabeu la resta...
Gràcies a Déu, doncs, tot va anar bé i el nou membre de la família només pensava en menjar i dormir. Tothom estava naturalment molt content i feliç. Tant els pares de l’Elvireta com l’avia (per a qui era un besnét) anaven plens a vessar de satisfacció i no hi havia per menys.
Era un bebè maquíssim i no ho deia jo solament, sinó tothom al barri. De fet l’Elvireta va donar proves abastament de ser una mare esplèndida doncs els quatre fills varen ser quatre exemplars, fora de concurs, com diríem ara. Però el Claudiet, com era el primer, el veiem extraordinari...
Les coses anaven, per tant i com dic abans, força bé. Disposàvem d’uns ingressos adequats al nostre nivell de vida. Podíem comprar el menjar que ens agradava i la roba que necessitàvem amen de viure en un piset molt bonic, en un barri que prosperava, a ulls nus.
Això no obstant, poc abans de néixer el Claudiet, quan a Catalunya començaven a veure la llum de la fi del túnel, dotze anys després d’acabat el nostre conflicte, es va produir el que es va considerar la primera manifestació de rebel•lia contra Franco.
Sabíem que hi havia problemes que afectaven a moltes zones del país, particularment a Galícia i Extremadura.
D’altra banda, a l’agost del 1950 teníem un atur de 210.000 treballadors, el que era moltíssim tenint en compte que pràcticament l’atur s’havia de fet eliminat del tot.
A més, l’encariment de la vida es deixava notar cada cop més, fins al punt que el Ministeri de Treball va haver d’establir una espècie de plus per ”carestia de vida”.
L’octubre del 50, el Delegat Nacional de Sindicats comunicava a Raimundo Fernández Cuesta (Ministre de Justicia i Secretari Nacional del “Movimiento”) que “degut al malestar social com a conseqüència de la carestia de la vida, seria molt impopular qualsevol increment de les tarifes dels mitjans públics de transport”, del que es venia parlant darrerament.
I llavors, amb una inconsciència producte, sens dubte de les seves ocupacions amb una artista del Paral•lel, i amb una alegria producte segurament també del seu cognom, el Governador de Barcelona, Eduardo Baeza Alegría, va autoritzar el març del 51 una pujada del preu dels bitllets de tramvia, de 0.50 a 0.70 pts. (un 40%).
Tot va començar amb les consegüents protestes universitàries i trencament de finestres de tramvies i algunes manifestacions pel centre de Barcelona que es desfeien només apareixia la Guàrdia Civil.
Però el 1 de març quan vaig baixar al carrer per anar al despatx vaig veure que a la parada del tramvia que normalment estava plena de gent, no hi havia ningú. I els tramvies baixaven buits... No m’he ficat mai en embulls polítics i, per tant, vaig optar per seguir la riada de gent que anava baixant cap el centre i arribar tard, pel primer cop al despatx.
Al migdia vaig trucar a l’Elvireta, que ja n’estava al corrent del que passava, per dir-li que no pujaria a dinar. Amb el tramvia, tenia temps per pujar a dinar i baixar amb les 2 hores de que disposàvem al migdia.
El dia 6 es baixaren el preus i alguns falangistes pujaren als tramvies. Però tothom se’n va adonar que ensenyaven el carnet i no pagaven.
Finalment, el 14 de març, després d’una sèrie de destitucions fulminants d’enllaços sindicals i altres autoritats governatives es va tornar a la situació de preus anterior i es varen apujar els salaris dels empleats del metro i tramvies, que havia estat l’excusa per la pujada de les tarifes.
Però va ser com a conseqüència d’aquella vaga (la primera d’usuaris que es feia a Espanya) que va representar la meva preparació per la Marató, donat que feia 14 kms. cada dia (per 14 dies = 196 kms.), que vàrem considerar que començava a ser hora que penséssim en algun mitjà de locomoció.
No pensava en cap scooter o moto, doncs teníem que utilitzar-lo en pla familiar. Això era bàsic. Però els cotxes que es veien o eren d’importació i molt cars, o eren molt lletjos (Biscúter o Goggomóbil). Era un problema, però el novembre del 1951 es va presentar a Barcelona el Fiat Topolino (ratolí, en Italià), que sortiria a la venda a un preu d’unes 22.000 pts., muntat a Mallorca (o sigui uns 5 mesos de sou). Era un cotxe de 125 cm3s, que podia fer uns 70 kms. hora i consumia uns 3 litres de gasolina.
Vaig treure’m el carnet de conduir a la primera (evidentment, tot era molt més simple que ara) i així, a la primavera del 1952, ja anàvem en cotxe.
Al poc d’entrar a Cobexport vaig haver de nomenar un agent per la Gran Bretanya i vaig tenir la sort de trobar-ne un amb el que en vaig fer força amic i que era molt eficient.
El seu nom era (i dic era perquè ja no hi és) Gordon G. Newbury i fruïa d’una bona posició econòmica, doncs vivia al West End (W1), a un carrer molt típic (Queen’s Gate), al darrera dels Kensington Gardens, i a prop de Belgravia. A més, tenia un Jaguar Mark 2 que, com era el primer al que pujava em semblava d’un luxe asiàtic. El davantal de fusta, 6 cilindres, 220 Hp i seients de cuiro. Le” rien ne va plus” del confort britànic, superat només pels Bentleys i els Rolls...
Era un típic exemplar de cavaller britànic, tipus David Niven. Sempre ben vestits, que sopen amb esmòquing i no perden mai la flegma. Un cop em va invitar a sopar a un club “the Churchill’s”, un típic “Gentleman’s Club”, a Mayfair i em dir que teniem que anar amb esmóquin. Com no en tenia cap amb mi, vaig haver de llogar-ne un per la nit, amb tot l’equipament de camisa, corbata, mitjons i sabates.
I, com no, en una taula a prop nostre, s’hi estaven perfectament vestits, com tot el món, el propi David Niven i Richard Todd, que potser recordareu de la pel•lícula “El día más largo” en la que comanda una companyia que defensa un pont, (ambdós veterans de la WWII com el propi Gordon)
Recordo que la primera vegada que ens varem veure a Londres (ja feia uns quants anys que ens coneixíem però era ell el que venia a Barcelona sempre i s’hostatjava a l’Hotel Gran Via, perquè està tocant al passeig de Gracia, i per tant a prop del 608 de la Gran Via, on estava Cobexport)i vaig pujar al Jaguar vaig acomplexar-me una mica, doncs me’n recordava que el primer cop que ens vàrem veure a Barcelona el vaig passejar amb el Topolino que ja teníem i, llevat que em va dir que si volia el portaria ell doncs jo encara no era un Nuvolari i ell passava una mica de por, és que no hi cabia, doncs era bastant més alt que jo. En canvi en el Jaguar, anava com un rei i ell el conduïa com un veritable pilot...
Una altra característica que tenia Mr. Newbury és que era veterà de la WWII, que havia passat a Birmània (l’actual Myanmar) servint a les ordres del famós General Wingate. Aquest va ser el que va organitzar una unitat especialment entrenada per al combat a la jungla.
L’idea era poder dur a terme incursions darrera de les línies japoneses per un temps indefinit, mentre eren aprovisionats des del aire.
El seu grup va ser ràpidament anomenat els “Chindits” que es correspon a una mala pronunciació del nom dels lleons de pedra que custodien els temples birmans.
Així va formar una brigada composada bàsicament per “Gurkas” i anglesos, australians i neozelandesos. Amb un total de 3200 homes varen iniciar l’operació Longcloth el febrer 1943, creuant el riu Chindwin, que era la frontera que separava les línies japoneses dels britànics.
La brigada es va dividir en 8 columnes de 400 homes cada una, internant-se en la jungla, i atacant totes les bases que trobaven al seu pas. El seu objectiu principal era el ferrocarril Mandalay-Mytikyina que va ser atacat durant varies setmanes seguides, en diferents trams.
Com havien d’estar fugint contínuament no podien endur-se’n els ferits, als que havien d’abandonar amb un arma i morfina. Tanmateix, entre els combats i les febres, varen perdre més de 1000 homes i dels 2000 que tornaren, després de gairebé 5 mesos, només 600 eren encara vàlids pel combat. La resta estaven malalts.
Gordon explicava que el que va resultar un malson de debò va ser la tornada de més de 300 kms. per mig de la selva, empaitats pels japonesos i en grups de 30 o 40 homes, per dificultar la persecució, perquè no podien ser aprovisionats des de l’aire i havien d’espavilar-se com podien. Quasi sempre caminaven pels rius o rieres on se’ls menjaven vius les sangoneres, que només podien treure’ls de sobre que atansant un cigarret encès a la cama o s’estaven arrapades.
Tot un personatge de novel•la aquest Gordon. I amb ell, varen desenvolupar un tipus de llençol de cotó a ratlles que vàrem ser els primers en fabricar i exportar. L’Elvireta encara en té d’aquests llençols. El d’ella té ratlles blanques gruixudes separades per unes de colors variats. Ara encara és venen de Tergal a Espanya.
Un altre contacte que vaig fer des de Cobexport, que va resultar molt profitós posteriorment, va ser amb la firma danesa Hansen & Cappelen. Estava situada al darrera del despatx, a la Rda. Universitat i dirigida per un tal Tomás Christensen, que s’ocupava de l’exportació a Dinamarca dels plàtans de Canàries i dels teixits catalans.
Tot un personatge aquest Christensen. Políglota, que parlava Danès, Suec, Alemany, Anglès perfecte, Espanyol, amb accent Canari i Francès, força bé. Elegantíssim i faldiller a morir. Estava cassat i vivia en un pis de luxe a Francesc Macià, cantonada al Turó Park. Mantenia una ballarina amb la que tenia un fill, a l’Hotel Ritz, vulgar com ella sola, i em sembla que el Thomas Christensen que ha estat jugador del Barça, és un net d’ella i del Tomás.
Però, malgrat que érem força amics i sempre parlàvem en anglès quan ens veiem, amb el que realment vaig intimar va ser amb el seu segon Josep Mª Carbonell.
De fet, amb aquest darrer varem ser com carn i ungla fins que vaig anar a raure a AMC, quan els nostres camins van separar-se dissortadament de forma definitiva.
Llàstima, perquè amb ell, i amb un grup d’amics seus, dels que ja parlarem més endavant, entre els quals els seu germà Jordi Carbonell (expresident d’Esquerra Republicana de Catalunya), varem intimar molt.
A títol d’anècdota recordo que poc abans de tenir el Topolino, un vespre en sortir del seu despatx de H&C, estava plovent a bots i barrals i el Josep Maria, que tenia una Montesa, em va dir que si gosava fer-ho m’acompanyaria fins a casa amb la moto.
Amb 25 anys, un fill i una dona meravellosa, sembla més aviat que un home assenyat com jo hauria d’haver dit, que no, gràcies, ja agafaré el tramvia. Però el Josep Maria, que era uns mesos més gran que jo, era una mica boig i jo no li anava massa al darrera.
O sigui, que vaig pujar a la moto i amb el paraigües al braç vàrem marxar cap a casa. Quan creuàvem la Pl. De Catalunya la gent ens mirava com si estiguéssim sonats doncs anàvem rient com a bojos. I de fet, ho estàvem una mica. Quan vam arribar a casa, anàvem xops com a gallines, però en comptes de eixugar-se, com li oferí l’Elvireta, va agafar el portant i se’n va anar a casa seva, al carrer Mandri, 54!!
Després em va dir que la seva dona, la Montse Puiggròs que no tenia gaire sentit de l’humor, l’havia esbroncat a base de bé. Bé, l’Elvireta també m’ho va fer a mi. I és que era molt perillós anar en moto amb aquell xàfec que estava caient...
Les Bons Vieux Temps!!
MEMÒRIES XXX – 1952/54 - TENIM COTXE!
Abans que se me’n vagi del cap, cal que digui que el 4 d’agost de l’any 51, el cosí de l’Elvireta, Dr. Josep Pont i Gol fou nomenat Bisbe de Segorbe/Castelló, pel Dr. Vicente Enrique y Tarancón (de qui es va fer molt amic) jerarquia de la que es féu càrrec el 20 de gener del 1952.
A la seva consagració, que es va dur a terme a Bellpuig, vàrem poder assistir l’Elvireta i jo (el Claudiet va passar el dia amb els avis), el que era força natural, però el que ja no ho era tant, és que varem anar en un Ford 1950 De Luxe Tudor Sedan, conduit pel meu cap, el Sr. Joan Vidal Gironella, a qui acompanyava la seva esposa Mari Armengol. En efecte, el Bisbe havia tingut l’atenció d’invitar-los a la cerimònia i al Sr. Vidal li va fer un regal, que si no recordo malament, era l’anell episcopal.
El Bisbe Pont i Gol, que posteriorment esdevingué Arquebisbe de Tarragona i, per tant, Primat de l’església catalana, va ser un bisbe com no n’hi ha gaires. En la postguerra, i conjuntament amb el Bisbe de Vic, D. Ramon Masnou, fou el primer Bisbe català que va defensar d’utilització de la llengua dels pobles en la litúrgia, i això abans de que el XXXV Congrés Eucarístic determinés que, en endavant, es faria així.
Era un home eminentment espiritual però molt pràctic. La guerra civil la va passar amagat a les golfes de la casa dels pares perquè en el poble tenia alguns “amics” que si l’haguessin trobat no haurien tingut cap problema en carregar-se’l, com va passar a tants d’altres, dels que la memòria històrica del nostre president ZP, no en parla pas.
Menciono aquest fet, no tant sols perquè aquesta consagració va fer que la meva relació amb el Sr. Vidal es fes més estreta, sinó perquè, per aquelles dates, quan ningú no s’esperava poder festejar l’esperança i la pau, el Bisbe de Barcelona, Dr. Gregorio Modrego i Casaús, va aconseguir per la ciutat el somni del XXXV Congrés Eucarístic, sota el lema: l’Eucaristia i la Pau. Així, del 27 de maig al 1er de juny de l’any 1952, quan feien escassament 6 anys que havia acabat la II Guerra Mundial, es va celebrar aquell Congrés que va ser un èxit total.
Quasi dos milions de persones, en total, varen participar en els actes del Congrés.
Els actes principals es celebraren en un espai preparat a l’efecte on ara es troba la Pl. De Pius XII, abans del Palau Reial, a la Diagonal.
Varen estar representats 80 països: 49 cardinals, 225 arquebisbes. bisbes i abats, 20.000 capellans, 356 corresponsals de premsa espanyols i 124 estrangers i a la missa de clausura assistiren més d’un milió i mig de persones que s’estenien per quilòmetres a la Diagonal, i seguien la missa pels altaveus instal•lats a l’efecte. A l’estadi de Montjuic es va fer una missa d’ordenació de 820 nous capellans que varen presenciar 100.000 persones. El estadi estava ple de gom a gom.
El Dr. Pont, naturalment, formava part de la comissió de bisbes catalans i va venir a Barcelona acompanyat pel seu secretari, Dr. Antoni Deig (que va esdevenir un gran amic i, posteriorment, Bisbe de Menorca, primer, i desprès de Solsona) i el Dr. Josep Perarnau (que, posteriorment, va passar com a Canonge de la Catedral de Barcelona, i es va distingir per la traducció a l’Alemany dels texts oficials de Concili Ecumènic Vaticà II).
Ara bé, a Barcelona tot estava ple a vessar i, per tant, vàrem decidir amb l’Elvireta d’invitar al Sr. Bisbe a dormir a casa, mentre que tant el Dr. Deig com el Dr. Perarnau varen anar a parar al Seminari, si no recordo malament.
L’anècdota d’aquest fet rau en que a l’aparador del menjador vàrem haver de muntar com una espècie de petit altar on cada dia, el Sr. Bisbe deia la Missa, ajudat pel Dr. Deig, que arribava molt d’hora per fer-ho.
A l’altre costat de la taula del menjador sèiem l’Elvireta i jo assistint-hi cada matí.
El transport del Bisbe de casa als diferents llocs on havia d’anar anava a càrrec del Josep Gol (+), cosí germà del Bisbe que tenia un Citroën Stromberg, amb el que va venir de Bellpuig, doncs el Dr. Pont encara no tenia cotxe.
Recordo que vaig dir-li al Josep si me’l deixava conduir un dia (ja tenia el carnet de conduir) i quan em vaig posar al volant el vaig veure tan gran i ample que em vaig desdir i vaig deixar-ho córrer.
Doncs bé, un dels resultats de la celebració d’aquest Congrés per a la ciutat de Barcelona va ser una gran millora de la ciutat des del punt de vista urbanístic, una mica com ja va passar amb els Jocs Olímpics del 92.
Així es van crear una sèrie de barris sencers o polígons perquè tots els emigrants que arribaven a Barcelona per trobar feina des de la resta de l’Estat, poguessin disposar d’habitatges dignes.
Barris com Can Clos, Verdú o la Via Trajana. Però sens dubte, l’obra més perdurable i de més prestigi varen ser les anomenades “Viviendas del Congreso” que es varen començar a construir immediatament després del final del Congrés amb els 100 milions de pessetes de superàvit de l’organització del Congrés Eucarístic. El Bisbe de Barcelona, Dr. Modrego i el mateix Joan Vidal, varen tenir un paper crucial en el naixement d’aquest barri.
Varen ser els primers passos d’un gran canvi que es va operar a Barcelona i, també, a la resta de l’Estat, en alguns aspectes.
De sortida, mesos abans de la celebració del Congrés, varen acabar-se les famoses “cartillas de racionamiento”; es varen indultar a milers de presos i es va començar una operació de modernització de les infraestructures de la ciutat així com una sèrie de projectes socials per ajudar a la població més desfavorida de la ciutat.
El barri del Congrés, estava dotat, en la primera fase, de 560 habitatges i locals que permetien que el barri fos pràcticament autosuficient. Aquest projecte és va dur a terme gràcies a l’aportació de les famílies més influents i adinerades de la ciutat i la coordinació del Bisbat. És a dir que a més dels 100 milions esmentats, aquestes famílies varen mobilitzar o avalar uns altres 200 milions. Tenint en compte que no es tractava de guanyar ni eleccions ni de fer promocions mediàtiques de caràcter polític, (de fet potser va ser la primera ONG de debò) aquest esforç es un veritable exemple de l’esperit de solidaritat per part de l’alta burgesia catalana.
El president de l’organització responsable de la construcció i d’engegar endavant aquest projecte, fou el mateix Joan Vidal, quina aportació personal al capital social de l’empresa fou de 15 milions, en principi, a fons perdut, encara que amb el temps, i conforme s’anava amortitzant el projecte, em sembla va poder reocupar un 30 o 40%.
Tot això va passar encara no fa 56 anys... I sembla fa segles...
Fins i tot. Es va composar un himne, amb lletra de José María Pemán, que es cantava a mitja Barcelona.
Pisos i locals eren inicialment de lloguer, i aquí haig de dir que vaig saber aprofitar l’avinentesa de treballar a Cobexport.
En efecte, quan va sortir la noticia de la construcció d’aquest barri, el Josep Salse (el de la bodega del costat de casa), que era més llest que la fam i amb el que ja érem força amics, em va suggerir l’idea de muntar un negoci en el barri, tenint compte de que estava tan a prop de tots dos. El Patronat de les Vivendes del Congrés havia adquirit 16 hectàrees a la part alta de Sant Andreu, prop del Guinardó per construir el barri. I la entrada al Barri es feia, principalment, passant per una espècie d’arcada al carrer de la Manigua que sortia del mateix Passeig de Maragall. Així que, després de parlar-ho amb l’Elvireta i posar-nos d’acord amb el Salse em va tocar parlar-ne amb el Sr. Vidal.
Evidentment, la situació i la qualitat de les Vivendes del Congrés feia que hi hagués un veritable allau de sol•licituds tant de pisos com de locals. Cal tenir en compte que un lloguer normal per un pis de 70 metres2 (una mica més petit que el nostre) era de 175 pessetes (nosaltres pagàvem 300) i un local, com el que llogàrem nosaltres, d’uns 150 mts2., costava 400 pessetes.
Però, d’alguna manera vaig convèncer al Sr. Vidal de que utilitzés la seva influència decisiva per atorgar-nos una botiga on muntar una bodega-licorería i ell ho va fer.
I, dit i fet, tan bon cop inaugurat el Barri, el juny del 1954, el Sr. Salse es va posar a instal•lar la nostre bodega a mitges, escassament a 300 mts. de casa i en la millor zona del Barri, al mateix carrer Felip II, 185, que era la via principal del Barri.
El Barri en qüestió es va concloure definitivament el 1963, havent construït 2719 habitatges, més de 300 botigues, 27 magatzems, 2 parvularis (un per nens i un per nenes), una policlínica, una petita residència per noies joves obreres i l’església parroquial.
Entre aquests 2719 habitatges es trobaven, pràcticament al davant de la bodega, 3 pisos i 3 botigues, resultat d’un altre acord comercial entre els Salse i nosaltres. Un cop acabada la primera fase del projecte (els 560 pisos esmentats) el Patronat va voler incentivar l’iniciativa privada oferint a la venda els solars que encara restaven per edificar de les 16 Ha. inicials.
A la banda del carrer Felip II davant de la botiga hi havia uns quants solars d’aquests en venda i el Salse, amb la seva vista comercial, em va suggerir que podríem comprar-ne el que poguéssim per, més endavant, edificar-los. La bodega era un negoci rodó, gràcies sobre tot a l’habilitat del Sr. Salse que s’ocupava tant de les vendes com de les compres, que era el més important. Comprar bé sempre ha estat més important que vendre bé...
I així, amb els beneficis del negoci vàrem comprar un dels solars disponibles que, poc després, vàrem revendre a uns constructors que coneixia el Salse. El pagament es va fer rebent en propietat els 3 pisos i les 3 botigues esmentades. Avui, tenim encara un pis (els altres dos es varen vendre fa alguns anys) i les botigues.
Doncs, com dèiem, i reculant a la qüestió del transport, volíem un Topolino, i fent algunes recerques vaig descobrir que un cosí de la Montse Puiggròs, un tal Josep Puiggròs en tenia un d’italià que se’l volia vendre per comprar-ne un Renault d’importació.
Feia un parell d’anys que el conduïa i no tenia masses quilòmetres. Aquells temps eren temps quan tenir cotxe es considerava més com un luxe que com altra cosa i, d’altra banda, l’estat de les carreteres era prou dolent com per no invitar a la conducció fora de les ciutats o, com a màxim, per fer excursions de poca durada.
Recordo que els primers cops que vàrem passar per carretera a França, i parlo de la dècada dels 60 i principis dels 70, quan passàvem per El Pertús, semblava que entràvem en un altre planeta. La diferència entre la frontera espanyola i la francesa era abismal.
El problema de les carreteres era flagrant i la xarxa viaria donava pena el que, fins a cert punt, era força lògic doncs no hi havia ni tràfic rodat suficient ni gent que semblés necessitar-lo. Les comunicacions es feien substancialment per ferrocarril, però tampoc és que aquest fos la joia de la corona. Un podia trigar 24 hores per anar de Barcelona a Cádiz i es parlava d’un tren a la Coruña que també trigava més de 30 hores des de les nostres contrades.
Anar en tren era tota una aventura. Recordo que quan festejava amb l’Elvireta (deuria ser el 49) ella va anar a passar uns dies a Bellpuig (com ja he explicat tenia molts bons records de la seva estada en aquell poble i s’estimava molt als que ella anomenava Padrins, i que eren els pares dels cosins). I jo com que seguia semblant-me molt a l’Otelo vaig decidir anar a veure-la un cap de setmana i, de passada, conèixer a la família.
Així que me’n vaig anar a l’Estació de França i vaig agafar el tren de Lleida i Saragossa, que era el que passava (i parava) per Bellpuig. No més vaig trigar 5 hores!! Amb parades exòtiques com a Sant Guim. Mai més he tornat a passar per aquell poble que només sé que està per algun lloc de la Segarra...
Per cert que, en arribant a Bellpuig, vaig ser rebut per tota la família de l’Elvireta una mica com si fos el Cid Campeador, en tornar a València, després de derrotar als musulmans.
Un altre exemple dels ff.cc. d’aquells temps el podem trobar en el tren que sortint de la Plaça de Catalunya (els ff.cc. catalans) anava a Puigcerdà, parant a La Molina. Era el tren de la neu, o així li dèiem, perquè era el que els esquiadors agafàvem el diumenges a l’hivern per anar a La Molina, que era l’única i primera estació d’esquí de Catalunya.
Quan encara no havia nascut el Claudiet, o sigui que era l’hivern del 50, un dissabte vàrem decidir anar a esquiar per primer cop a La Molina amb una amiga de l’Elvireta (la Victòria) que havia treballat a la botiga de sabateria del carrer del Call, i el seu marit (l’Antonio), que ja és mort. Vàrem agafar el tren a les 6 del matí i 4 hores més tard, arribàvem a La Molina, on només hi havia un Hotel, La Solana. Vàrem quedar-nos a dormir a l’hotel i recordo que després de sopar sortirem a prendre l’aire i veure la magnífica lluna que hi havia, i estàvem a 17º sota zero!!! Però, com no feia vent, es podia resistir.
Però ja podeu veure que els trens funcionaven però no precisament massa de pressa.
Pel que fa als camions, tampoc és que hi hagués tant transport com ara ni molt menys, i a més el camioners sempre han estat acostumats a anar per tota classe de terrenys.
Però, quen anys desprès, fins i tot ja entrat en els 60s, anar a Valencia era un afer de 6/7 hores passant pel coll del Perelló i a Madrid 10/12 hores, passant per Medinaceli, més d’un cop havia pogut veure a un home, al mig de la carretera, amb una bandereta de protecció, tirant quitrà en un forat amb una cullereta. Hom podia pensar que, a aquell ritme, podria trigar un parell se setmanes a cobrir tots el sots que es podien trobar en un quilòmetre qualsevol.
Cal pensar també que la primera autopista de peatge es va construir al 1969 i s’estenia entre Barcelona i Mataró, seguida de la de Bilbao – Behovia, Madrid – Adanero i Gijón – Oviedo, per aquest ordre. Aquesta darrera, a més, va ser la primera lliure de peatge.
Per tot això cal pensar que era normal que en un parell d’anys aquell Topolino no hagués corregut massa i, de fet, era veritat, doncs és conduí força bé. Així que vàrem decidir lligar-nos la manta al cap i comprar el cotxet en qüestió.
No recordo bé el que vàrem pagar però no va ser més de 15 o 16.000 pts. i encara, no vull jurar-lo, però sembla que les vaig pagar en 3 o 4 terminis. Així començava jo a incorporar-me a la tendència que es posaria de moda després, de comprar a terminis, i dic joc, perquè l’Elvireta no ha estat mai partidària de comprar d’aquesta forma.
També ens incorporàvem al món dels automobilistes ja que, en aquella època, tenir un cotxe, per petit i insignificant que fos, era representatiu d’un determinat “status”.
Tenir cotxe llavors era realment poder fruir d’independència i del plaer de conduir. Sempre podia aparcar el cotxe al costat de casa i sempre, i això és inimaginable ara, a qualsevol espai no ocupat de la vorera de mar de la Gran Via, entre Balmes i Rbla. Catalunya, o sigui, a un màxim de 100 mts. del despatx.
Ja podeu imaginar el prestigi que tant a nivell familiar com a nivell social vàrem adquirir immediatament.
La tieta Angelina, la seva filla i l’avia, estaven encantades de com anava prosperant. La tieta, que feia poc que havia perdut al Frederic, continuava amb la pensió, que havia arreglat força i que tenia sempre plena. L’avia continuava vivint amb ella i l’Angelita encara estudiava.
En quant als pares de l’Elvireta no se’n sabien avenir de contents que estaven. I la “menut” tampoc. Només la gran, considerava que era molt petit. Normal... La guineu quan no les pot haver... Sortia llavors amb un tal Mariano, però encara anaven a peu, com la major part de gent.
Dues anècdotes:
La primera és que quan el vàrem estrenar amb l’Elvireta, que va ser prou valenta de pujar amb mi, vaig pensar que fer una passejada pel Parc de la Ciutadella seria una bona idea. Havíem deixat el Claudiet amb l’avia per estar més tranquils i quan enfilàvem la porta d’entrada després de passar pel davant de l’Estació de França, li vaig dir a l’Elvireta que em semblava que no hi passaríem. Imagineu-vos! Pot passar un camió per aquelles portalades de ferro i jo, amb un cotxet de joguina, pensava que seria massa ample... El que pot fer l’aprensió...
Però bé, vàrem passar, molt poc a poc per si de cas, però vàrem passar i vàrem tornar a sortir. De forma que, en veure’m ja les orelles i creure’m que allò era bufar i fer ampolles quan vàrem arribar a la Pl. Antonio López, a l’alçada de Correus, no vaig veure a un ciclista que se’m tirava a sobre fins que ja quasi hi era.
Menys mal que vaig poder frenar en sec i només vaig llençar-lo a terra. Però l’esglai va ser de primera. Tot plegat per res... Perquè desprès de donar-li totes les dades meves i prendre les seves i comunicar-ho a l’asseguradora (el Banc Vitalici) l’individu en qüestió ni tan sols va presentar-se al jutjat.
Millor així.
Però quan vam arribar a casa dels pares de l’Elvireta, la seva mare, veient l’ensurt tan formidable que s’havia endut la seva filla li va dir que durant uns dies no podria amamantar al Claudiet i s'hauria de traure la llet del pit amb un aparell especial que disposava d’un xuclador de goma que s’aplicava sobre el mugró.
Així que, ràpidament, vaig anar a comprar-ne un a la farmàcia i la seva mare li va ensenyar com calia fer-ho. I durant 3 o 4 dies el Claudiet va continuar vivint a base de biberons.
Eventualment, aquell auto el vaig revendre al cap d’uns anys (3 o 4) a un company d’escola – un tal Osset – que, casualment, ara viu al 15 del carrer Calvet, i un cop que ens vàrem trobar fa 6 o 7 anys, encara recordava el cotxe i que li havia anat la mar de bé.
El setembre del 54 (el 13 per a ser exactes) Déu ens va beneir amb un altre exemplar de nen for de sèrie com el Claudiet. El Jordiet, tan gras i bufó com el primer, i el primer del Dr. Xumetra.
Però aquest cop tot va ser diferent. Ja vàrem anar directament a la Clínica Adriano, on vàrem donar-nos una habitació com Déu mana, i el naixement es va dur a terme, si no recordo malament, en un espai de temps 3 o 4 hores. De forma que el Jordiet va néixer tot rosat, però això sí, sense ulleres. I el padrí va ser el Sr. Joan Vidal...
El temps passava lentament per tots dos. Per l’Elvireta perquè, com és natural, cada cop se li feia més feixuc el moure’s. Per tractar-se del primer fill el tocòleg deia que estava molt grassa per bé que ens assegurava que tant el nen (o nena, doncs llavors no se sabia amb antelació) com la mare estaven bé de salut.
La seva mare l’ajudava tant com podia i sempre estava disposada a fer el que calgués.
Llavors, no hi havia encara ecografies com ara i els metges funcionaven més d’oïdes amb els estetoscopis que de cap més altre forma. En principi, el seguiment de la pacient el feia una llevadora que depenia del tocòleg i que, molt sovint, si no hi havia complicacions, ajudava directament a la mare a donar a llum al nounat.
També, i en general, gairebé totes les dones – exceptuant els casos que podien complicar-se – donaven a llum a casa. Bé tota la vida s’havia fet així i era el que les futures avies aconsellaven a les filles.
Per aquesta raó, a les farmàcies llogaven en aquells temps unes cistelles que disposaven de tot un conjunt d’aparells, desinfectants, medicines, gases, i en general, de tot allò que pogués fer falta pel moment del part. Era el material que suposadament caldria a la llevadora per resoldre qualsevol problema en un part a domicili.
El metge li havia recomanat a l’Elvireta que caminés força cada dia i, així, quan jo tornava de la feina, sobre quarts de vuit, marxaven tots dos a passejar fins a quarts de deu (pel passeig del Dr. Pi i Molist o fins a Horta). La pobre, cap al final, arribava extenuada del tot però, en definitiva, era l’equivalent al tipus de gimnàstica que es feia anys després quan tot el procés d’obstètrics va anar modernitzant-se, i la qüestió és que li va anar força bé.
Afortunadament, la part més passada es va correspondre amb la primavera el que va segurament alleujar les molèsties que, sens dubte, hauria experimentat amb la calor de l’estiu.
Quan va arribar el dia que, segons la previsió del metge, tenia que donar a llum (un dijous 14 de juny), a la tarda ens varem mobilitzar la seva mare, la llevadora i jo mateix i, en efecte, l’Elvireta va començar a experimentar les primeres contraccions.
La llevadora, que Déu tingui confosa en les tenebres de l’Infern, deia que tot anava de meravella. De meravella, perquè la mala bestia, per por de perdre la propina que s’acostumava a donar un cop nascut el petit, no volia cridar al metge.
I així quan l’Elvireta ja no podia empènyer més (i jo agenollat a sobre del seu ventre i empenyent, tampoc) vaig fer cas omís de la bestia i vaig trucar al metge demanant-li que vingués immediatament, doncs ja feia 6 o 7 hores que lluitàvem en va i tant la vida de la mare com la del fill corrien perill. Deuria cridar molt o trobar-me el metge molt decidit a escanyar a la llevadora, el cas és que mitja hora més tard, com a molt, ja estava a casa.
En veure com estava l’Elvireta i en veure’m a mi, que li deia que volia anar a la clínica immediatament, em va fer cas (no tenia altre remei) i en un taxi varen sortir disparats cap a la clínica.
Allà, recordaré sempre que quan la monja que ens va atendre a l’arribada em va ensenyar l’habitació que ens corresponia segons la Mútua, jo li vaig dir que se la podia posar on li cabés i que ens donés una habitació decent, que ja abonaria la diferència.
Quan em va respondre que, en veure’m ja s’ho havia pensat que no ens quedaríem en aquell cau, vaig pensar que més que monja era potser una deixeble de Satanàs. Si no recordo malament, es tractava de la Clínica Carmelitana de Sant Josep, a Horta.
Bé. L’Elvireta encara va haver de passar un grapat més d’hores i no va ser fins a mitja tarda (si no vaig errat quasi 24 hores de part) del dia 15, que el metge va fer néixer el Claudiet, amb fòrceps. El pobret era enorme, però estava blau dels esforços fets i no sé si hauria aguantat gaire més temps. Tanmateix, el tocòleg no deuria haver estat tampoc el número ú de la seva promoció, doncs un metge més eficient potser hauria pogut estalviar un munt de patiment a l’Elvireta.
Per aquesta raó, vàrem prescindir d’ell per futures maternitats i ens vàrem passar a un ginecòleg que ens va recomanar el Paco de Semir – el Dr. Xumetra, del carrer Tavern - que, encara que havíem d’abonar-li els seus honoraris, s’ho valia, perquè tant ell com la seva llevadora eren magnífics.
De tota manera, el que importava llavors era que tant l’Elvireta com el Claudiet estaven bé i jo no sabia si plorar o riure. Era un bebè de 4 kilos i, avui, hauria nascut per cesària. Massa gran. Però era ros com l’or i la mare encara guarda en algun lloc que només sap ella un floc dels seus cabells.
I tenia una fam terrible. Per això, malgrat que el criava ella va haver de donar-li alimentació addicional.
El mateix Semir també ens va recomanar el Dr. Zamora Tiffón, un excel•lent pediatra que tenia el consultori al començament de la Via Augusta i del que també ens varem fer amics.
Tant ell com el Xumetra ens feien uns preus especials per haver estat recomanats pel Sr. Semir, però hauríem pagat el que fos, doncs eren uns grans professionals. Fou el Dr. Zamora qui ens va dir que el Claudiet necessitava el Pelargón de complement i ja sabeu la resta...
Gràcies a Déu, doncs, tot va anar bé i el nou membre de la família només pensava en menjar i dormir. Tothom estava naturalment molt content i feliç. Tant els pares de l’Elvireta com l’avia (per a qui era un besnét) anaven plens a vessar de satisfacció i no hi havia per menys.
Era un bebè maquíssim i no ho deia jo solament, sinó tothom al barri. De fet l’Elvireta va donar proves abastament de ser una mare esplèndida doncs els quatre fills varen ser quatre exemplars, fora de concurs, com diríem ara. Però el Claudiet, com era el primer, el veiem extraordinari...
Les coses anaven, per tant i com dic abans, força bé. Disposàvem d’uns ingressos adequats al nostre nivell de vida. Podíem comprar el menjar que ens agradava i la roba que necessitàvem amen de viure en un piset molt bonic, en un barri que prosperava, a ulls nus.
Això no obstant, poc abans de néixer el Claudiet, quan a Catalunya començaven a veure la llum de la fi del túnel, dotze anys després d’acabat el nostre conflicte, es va produir el que es va considerar la primera manifestació de rebel•lia contra Franco.
Sabíem que hi havia problemes que afectaven a moltes zones del país, particularment a Galícia i Extremadura.
D’altra banda, a l’agost del 1950 teníem un atur de 210.000 treballadors, el que era moltíssim tenint en compte que pràcticament l’atur s’havia de fet eliminat del tot.
A més, l’encariment de la vida es deixava notar cada cop més, fins al punt que el Ministeri de Treball va haver d’establir una espècie de plus per ”carestia de vida”.
L’octubre del 50, el Delegat Nacional de Sindicats comunicava a Raimundo Fernández Cuesta (Ministre de Justicia i Secretari Nacional del “Movimiento”) que “degut al malestar social com a conseqüència de la carestia de la vida, seria molt impopular qualsevol increment de les tarifes dels mitjans públics de transport”, del que es venia parlant darrerament.
I llavors, amb una inconsciència producte, sens dubte de les seves ocupacions amb una artista del Paral•lel, i amb una alegria producte segurament també del seu cognom, el Governador de Barcelona, Eduardo Baeza Alegría, va autoritzar el març del 51 una pujada del preu dels bitllets de tramvia, de 0.50 a 0.70 pts. (un 40%).
Tot va començar amb les consegüents protestes universitàries i trencament de finestres de tramvies i algunes manifestacions pel centre de Barcelona que es desfeien només apareixia la Guàrdia Civil.
Però el 1 de març quan vaig baixar al carrer per anar al despatx vaig veure que a la parada del tramvia que normalment estava plena de gent, no hi havia ningú. I els tramvies baixaven buits... No m’he ficat mai en embulls polítics i, per tant, vaig optar per seguir la riada de gent que anava baixant cap el centre i arribar tard, pel primer cop al despatx.
Al migdia vaig trucar a l’Elvireta, que ja n’estava al corrent del que passava, per dir-li que no pujaria a dinar. Amb el tramvia, tenia temps per pujar a dinar i baixar amb les 2 hores de que disposàvem al migdia.
El dia 6 es baixaren el preus i alguns falangistes pujaren als tramvies. Però tothom se’n va adonar que ensenyaven el carnet i no pagaven.
Finalment, el 14 de març, després d’una sèrie de destitucions fulminants d’enllaços sindicals i altres autoritats governatives es va tornar a la situació de preus anterior i es varen apujar els salaris dels empleats del metro i tramvies, que havia estat l’excusa per la pujada de les tarifes.
Però va ser com a conseqüència d’aquella vaga (la primera d’usuaris que es feia a Espanya) que va representar la meva preparació per la Marató, donat que feia 14 kms. cada dia (per 14 dies = 196 kms.), que vàrem considerar que començava a ser hora que penséssim en algun mitjà de locomoció.
No pensava en cap scooter o moto, doncs teníem que utilitzar-lo en pla familiar. Això era bàsic. Però els cotxes que es veien o eren d’importació i molt cars, o eren molt lletjos (Biscúter o Goggomóbil). Era un problema, però el novembre del 1951 es va presentar a Barcelona el Fiat Topolino (ratolí, en Italià), que sortiria a la venda a un preu d’unes 22.000 pts., muntat a Mallorca (o sigui uns 5 mesos de sou). Era un cotxe de 125 cm3s, que podia fer uns 70 kms. hora i consumia uns 3 litres de gasolina.
Vaig treure’m el carnet de conduir a la primera (evidentment, tot era molt més simple que ara) i així, a la primavera del 1952, ja anàvem en cotxe.
Al poc d’entrar a Cobexport vaig haver de nomenar un agent per la Gran Bretanya i vaig tenir la sort de trobar-ne un amb el que en vaig fer força amic i que era molt eficient.
El seu nom era (i dic era perquè ja no hi és) Gordon G. Newbury i fruïa d’una bona posició econòmica, doncs vivia al West End (W1), a un carrer molt típic (Queen’s Gate), al darrera dels Kensington Gardens, i a prop de Belgravia. A més, tenia un Jaguar Mark 2 que, com era el primer al que pujava em semblava d’un luxe asiàtic. El davantal de fusta, 6 cilindres, 220 Hp i seients de cuiro. Le” rien ne va plus” del confort britànic, superat només pels Bentleys i els Rolls...
Era un típic exemplar de cavaller britànic, tipus David Niven. Sempre ben vestits, que sopen amb esmòquing i no perden mai la flegma. Un cop em va invitar a sopar a un club “the Churchill’s”, un típic “Gentleman’s Club”, a Mayfair i em dir que teniem que anar amb esmóquin. Com no en tenia cap amb mi, vaig haver de llogar-ne un per la nit, amb tot l’equipament de camisa, corbata, mitjons i sabates.
I, com no, en una taula a prop nostre, s’hi estaven perfectament vestits, com tot el món, el propi David Niven i Richard Todd, que potser recordareu de la pel•lícula “El día más largo” en la que comanda una companyia que defensa un pont, (ambdós veterans de la WWII com el propi Gordon)
Recordo que la primera vegada que ens varem veure a Londres (ja feia uns quants anys que ens coneixíem però era ell el que venia a Barcelona sempre i s’hostatjava a l’Hotel Gran Via, perquè està tocant al passeig de Gracia, i per tant a prop del 608 de la Gran Via, on estava Cobexport)i vaig pujar al Jaguar vaig acomplexar-me una mica, doncs me’n recordava que el primer cop que ens vàrem veure a Barcelona el vaig passejar amb el Topolino que ja teníem i, llevat que em va dir que si volia el portaria ell doncs jo encara no era un Nuvolari i ell passava una mica de por, és que no hi cabia, doncs era bastant més alt que jo. En canvi en el Jaguar, anava com un rei i ell el conduïa com un veritable pilot...
Una altra característica que tenia Mr. Newbury és que era veterà de la WWII, que havia passat a Birmània (l’actual Myanmar) servint a les ordres del famós General Wingate. Aquest va ser el que va organitzar una unitat especialment entrenada per al combat a la jungla.
L’idea era poder dur a terme incursions darrera de les línies japoneses per un temps indefinit, mentre eren aprovisionats des del aire.
El seu grup va ser ràpidament anomenat els “Chindits” que es correspon a una mala pronunciació del nom dels lleons de pedra que custodien els temples birmans.
Així va formar una brigada composada bàsicament per “Gurkas” i anglesos, australians i neozelandesos. Amb un total de 3200 homes varen iniciar l’operació Longcloth el febrer 1943, creuant el riu Chindwin, que era la frontera que separava les línies japoneses dels britànics.
La brigada es va dividir en 8 columnes de 400 homes cada una, internant-se en la jungla, i atacant totes les bases que trobaven al seu pas. El seu objectiu principal era el ferrocarril Mandalay-Mytikyina que va ser atacat durant varies setmanes seguides, en diferents trams.
Com havien d’estar fugint contínuament no podien endur-se’n els ferits, als que havien d’abandonar amb un arma i morfina. Tanmateix, entre els combats i les febres, varen perdre més de 1000 homes i dels 2000 que tornaren, després de gairebé 5 mesos, només 600 eren encara vàlids pel combat. La resta estaven malalts.
Gordon explicava que el que va resultar un malson de debò va ser la tornada de més de 300 kms. per mig de la selva, empaitats pels japonesos i en grups de 30 o 40 homes, per dificultar la persecució, perquè no podien ser aprovisionats des de l’aire i havien d’espavilar-se com podien. Quasi sempre caminaven pels rius o rieres on se’ls menjaven vius les sangoneres, que només podien treure’ls de sobre que atansant un cigarret encès a la cama o s’estaven arrapades.
Tot un personatge de novel•la aquest Gordon. I amb ell, varen desenvolupar un tipus de llençol de cotó a ratlles que vàrem ser els primers en fabricar i exportar. L’Elvireta encara en té d’aquests llençols. El d’ella té ratlles blanques gruixudes separades per unes de colors variats. Ara encara és venen de Tergal a Espanya.
Un altre contacte que vaig fer des de Cobexport, que va resultar molt profitós posteriorment, va ser amb la firma danesa Hansen & Cappelen. Estava situada al darrera del despatx, a la Rda. Universitat i dirigida per un tal Tomás Christensen, que s’ocupava de l’exportació a Dinamarca dels plàtans de Canàries i dels teixits catalans.
Tot un personatge aquest Christensen. Políglota, que parlava Danès, Suec, Alemany, Anglès perfecte, Espanyol, amb accent Canari i Francès, força bé. Elegantíssim i faldiller a morir. Estava cassat i vivia en un pis de luxe a Francesc Macià, cantonada al Turó Park. Mantenia una ballarina amb la que tenia un fill, a l’Hotel Ritz, vulgar com ella sola, i em sembla que el Thomas Christensen que ha estat jugador del Barça, és un net d’ella i del Tomás.
Però, malgrat que érem força amics i sempre parlàvem en anglès quan ens veiem, amb el que realment vaig intimar va ser amb el seu segon Josep Mª Carbonell.
De fet, amb aquest darrer varem ser com carn i ungla fins que vaig anar a raure a AMC, quan els nostres camins van separar-se dissortadament de forma definitiva.
Llàstima, perquè amb ell, i amb un grup d’amics seus, dels que ja parlarem més endavant, entre els quals els seu germà Jordi Carbonell (expresident d’Esquerra Republicana de Catalunya), varem intimar molt.
A títol d’anècdota recordo que poc abans de tenir el Topolino, un vespre en sortir del seu despatx de H&C, estava plovent a bots i barrals i el Josep Maria, que tenia una Montesa, em va dir que si gosava fer-ho m’acompanyaria fins a casa amb la moto.
Amb 25 anys, un fill i una dona meravellosa, sembla més aviat que un home assenyat com jo hauria d’haver dit, que no, gràcies, ja agafaré el tramvia. Però el Josep Maria, que era uns mesos més gran que jo, era una mica boig i jo no li anava massa al darrera.
O sigui, que vaig pujar a la moto i amb el paraigües al braç vàrem marxar cap a casa. Quan creuàvem la Pl. De Catalunya la gent ens mirava com si estiguéssim sonats doncs anàvem rient com a bojos. I de fet, ho estàvem una mica. Quan vam arribar a casa, anàvem xops com a gallines, però en comptes de eixugar-se, com li oferí l’Elvireta, va agafar el portant i se’n va anar a casa seva, al carrer Mandri, 54!!
Després em va dir que la seva dona, la Montse Puiggròs que no tenia gaire sentit de l’humor, l’havia esbroncat a base de bé. Bé, l’Elvireta també m’ho va fer a mi. I és que era molt perillós anar en moto amb aquell xàfec que estava caient...
Les Bons Vieux Temps!!
MEMÒRIES XXX – 1952/54 - TENIM COTXE!
Abans que se me’n vagi del cap, cal que digui que el 4 d’agost de l’any 51, el cosí de l’Elvireta, Dr. Josep Pont i Gol fou nomenat Bisbe de Segorbe/Castelló, pel Dr. Vicente Enrique y Tarancón (de qui es va fer molt amic) jerarquia de la que es féu càrrec el 20 de gener del 1952.
A la seva consagració, que es va dur a terme a Bellpuig, vàrem poder assistir l’Elvireta i jo (el Claudiet va passar el dia amb els avis), el que era força natural, però el que ja no ho era tant, és que varem anar en un Ford 1950 De Luxe Tudor Sedan, conduit pel meu cap, el Sr. Joan Vidal Gironella, a qui acompanyava la seva esposa Mari Armengol. En efecte, el Bisbe havia tingut l’atenció d’invitar-los a la cerimònia i al Sr. Vidal li va fer un regal, que si no recordo malament, era l’anell episcopal.
El Bisbe Pont i Gol, que posteriorment esdevingué Arquebisbe de Tarragona i, per tant, Primat de l’església catalana, va ser un bisbe com no n’hi ha gaires. En la postguerra, i conjuntament amb el Bisbe de Vic, D. Ramon Masnou, fou el primer Bisbe català que va defensar d’utilització de la llengua dels pobles en la litúrgia, i això abans de que el XXXV Congrés Eucarístic determinés que, en endavant, es faria així.
Era un home eminentment espiritual però molt pràctic. La guerra civil la va passar amagat a les golfes de la casa dels pares perquè en el poble tenia alguns “amics” que si l’haguessin trobat no haurien tingut cap problema en carregar-se’l, com va passar a tants d’altres, dels que la memòria històrica del nostre president ZP, no en parla pas.
Menciono aquest fet, no tant sols perquè aquesta consagració va fer que la meva relació amb el Sr. Vidal es fes més estreta, sinó perquè, per aquelles dates, quan ningú no s’esperava poder festejar l’esperança i la pau, el Bisbe de Barcelona, Dr. Gregorio Modrego i Casaús, va aconseguir per la ciutat el somni del XXXV Congrés Eucarístic, sota el lema: l’Eucaristia i la Pau. Així, del 27 de maig al 1er de juny de l’any 1952, quan feien escassament 6 anys que havia acabat la II Guerra Mundial, es va celebrar aquell Congrés que va ser un èxit total.
Quasi dos milions de persones, en total, varen participar en els actes del Congrés.
Els actes principals es celebraren en un espai preparat a l’efecte on ara es troba la Pl. De Pius XII, abans del Palau Reial, a la Diagonal.
Varen estar representats 80 països: 49 cardinals, 225 arquebisbes. bisbes i abats, 20.000 capellans, 356 corresponsals de premsa espanyols i 124 estrangers i a la missa de clausura assistiren més d’un milió i mig de persones que s’estenien per quilòmetres a la Diagonal, i seguien la missa pels altaveus instal•lats a l’efecte. A l’estadi de Montjuic es va fer una missa d’ordenació de 820 nous capellans que varen presenciar 100.000 persones. El estadi estava ple de gom a gom.
El Dr. Pont, naturalment, formava part de la comissió de bisbes catalans i va venir a Barcelona acompanyat pel seu secretari, Dr. Antoni Deig (que va esdevenir un gran amic i, posteriorment, Bisbe de Menorca, primer, i desprès de Solsona) i el Dr. Josep Perarnau (que, posteriorment, va passar com a Canonge de la Catedral de Barcelona, i es va distingir per la traducció a l’Alemany dels texts oficials de Concili Ecumènic Vaticà II).
Ara bé, a Barcelona tot estava ple a vessar i, per tant, vàrem decidir amb l’Elvireta d’invitar al Sr. Bisbe a dormir a casa, mentre que tant el Dr. Deig com el Dr. Perarnau varen anar a parar al Seminari, si no recordo malament.
L’anècdota d’aquest fet rau en que a l’aparador del menjador vàrem haver de muntar com una espècie de petit altar on cada dia, el Sr. Bisbe deia la Missa, ajudat pel Dr. Deig, que arribava molt d’hora per fer-ho.
A l’altre costat de la taula del menjador sèiem l’Elvireta i jo assistint-hi cada matí.
El transport del Bisbe de casa als diferents llocs on havia d’anar anava a càrrec del Josep Gol (+), cosí germà del Bisbe que tenia un Citroën Stromberg, amb el que va venir de Bellpuig, doncs el Dr. Pont encara no tenia cotxe.
Recordo que vaig dir-li al Josep si me’l deixava conduir un dia (ja tenia el carnet de conduir) i quan em vaig posar al volant el vaig veure tan gran i ample que em vaig desdir i vaig deixar-ho córrer.
Doncs bé, un dels resultats de la celebració d’aquest Congrés per a la ciutat de Barcelona va ser una gran millora de la ciutat des del punt de vista urbanístic, una mica com ja va passar amb els Jocs Olímpics del 92.
Així es van crear una sèrie de barris sencers o polígons perquè tots els emigrants que arribaven a Barcelona per trobar feina des de la resta de l’Estat, poguessin disposar d’habitatges dignes.
Barris com Can Clos, Verdú o la Via Trajana. Però sens dubte, l’obra més perdurable i de més prestigi varen ser les anomenades “Viviendas del Congreso” que es varen començar a construir immediatament després del final del Congrés amb els 100 milions de pessetes de superàvit de l’organització del Congrés Eucarístic. El Bisbe de Barcelona, Dr. Modrego i el mateix Joan Vidal, varen tenir un paper crucial en el naixement d’aquest barri.
Varen ser els primers passos d’un gran canvi que es va operar a Barcelona i, també, a la resta de l’Estat, en alguns aspectes.
De sortida, mesos abans de la celebració del Congrés, varen acabar-se les famoses “cartillas de racionamiento”; es varen indultar a milers de presos i es va començar una operació de modernització de les infraestructures de la ciutat així com una sèrie de projectes socials per ajudar a la població més desfavorida de la ciutat.
El barri del Congrés, estava dotat, en la primera fase, de 560 habitatges i locals que permetien que el barri fos pràcticament autosuficient. Aquest projecte és va dur a terme gràcies a l’aportació de les famílies més influents i adinerades de la ciutat i la coordinació del Bisbat. És a dir que a més dels 100 milions esmentats, aquestes famílies varen mobilitzar o avalar uns altres 200 milions. Tenint en compte que no es tractava de guanyar ni eleccions ni de fer promocions mediàtiques de caràcter polític, (de fet potser va ser la primera ONG de debò) aquest esforç es un veritable exemple de l’esperit de solidaritat per part de l’alta burgesia catalana.
El president de l’organització responsable de la construcció i d’engegar endavant aquest projecte, fou el mateix Joan Vidal, quina aportació personal al capital social de l’empresa fou de 15 milions, en principi, a fons perdut, encara que amb el temps, i conforme s’anava amortitzant el projecte, em sembla va poder reocupar un 30 o 40%.
Tot això va passar encara no fa 56 anys... I sembla fa segles...
Fins i tot. Es va composar un himne, amb lletra de José María Pemán, que es cantava a mitja Barcelona.
Pisos i locals eren inicialment de lloguer, i aquí haig de dir que vaig saber aprofitar l’avinentesa de treballar a Cobexport.
En efecte, quan va sortir la noticia de la construcció d’aquest barri, el Josep Salse (el de la bodega del costat de casa), que era més llest que la fam i amb el que ja érem força amics, em va suggerir l’idea de muntar un negoci en el barri, tenint compte de que estava tan a prop de tots dos. El Patronat de les Vivendes del Congrés havia adquirit 16 hectàrees a la part alta de Sant Andreu, prop del Guinardó per construir el barri. I la entrada al Barri es feia, principalment, passant per una espècie d’arcada al carrer de la Manigua que sortia del mateix Passeig de Maragall. Així que, després de parlar-ho amb l’Elvireta i posar-nos d’acord amb el Salse em va tocar parlar-ne amb el Sr. Vidal.
Evidentment, la situació i la qualitat de les Vivendes del Congrés feia que hi hagués un veritable allau de sol•licituds tant de pisos com de locals. Cal tenir en compte que un lloguer normal per un pis de 70 metres2 (una mica més petit que el nostre) era de 175 pessetes (nosaltres pagàvem 300) i un local, com el que llogàrem nosaltres, d’uns 150 mts2., costava 400 pessetes.
Però, d’alguna manera vaig convèncer al Sr. Vidal de que utilitzés la seva influència decisiva per atorgar-nos una botiga on muntar una bodega-licorería i ell ho va fer.
I, dit i fet, tan bon cop inaugurat el Barri, el juny del 1954, el Sr. Salse es va posar a instal•lar la nostre bodega a mitges, escassament a 300 mts. de casa i en la millor zona del Barri, al mateix carrer Felip II, 185, que era la via principal del Barri.
El Barri en qüestió es va concloure definitivament el 1963, havent construït 2719 habitatges, més de 300 botigues, 27 magatzems, 2 parvularis (un per nens i un per nenes), una policlínica, una petita residència per noies joves obreres i l’església parroquial.
Entre aquests 2719 habitatges es trobaven, pràcticament al davant de la bodega, 3 pisos i 3 botigues, resultat d’un altre acord comercial entre els Salse i nosaltres. Un cop acabada la primera fase del projecte (els 560 pisos esmentats) el Patronat va voler incentivar l’iniciativa privada oferint a la venda els solars que encara restaven per edificar de les 16 Ha. inicials.
A la banda del carrer Felip II davant de la botiga hi havia uns quants solars d’aquests en venda i el Salse, amb la seva vista comercial, em va suggerir que podríem comprar-ne el que poguéssim per, més endavant, edificar-los. La bodega era un negoci rodó, gràcies sobre tot a l’habilitat del Sr. Salse que s’ocupava tant de les vendes com de les compres, que era el més important. Comprar bé sempre ha estat més important que vendre bé...
I així, amb els beneficis del negoci vàrem comprar un dels solars disponibles que, poc després, vàrem revendre a uns constructors que coneixia el Salse. El pagament es va fer rebent en propietat els 3 pisos i les 3 botigues esmentades. Avui, tenim encara un pis (els altres dos es varen vendre fa alguns anys) i les botigues.
Doncs, com dèiem, i reculant a la qüestió del transport, volíem un Topolino, i fent algunes recerques vaig descobrir que un cosí de la Montse Puiggròs, un tal Josep Puiggròs en tenia un d’italià que se’l volia vendre per comprar-ne un Renault d’importació.
Feia un parell d’anys que el conduïa i no tenia masses quilòmetres. Aquells temps eren temps quan tenir cotxe es considerava més com un luxe que com altra cosa i, d’altra banda, l’estat de les carreteres era prou dolent com per no invitar a la conducció fora de les ciutats o, com a màxim, per fer excursions de poca durada.
Recordo que els primers cops que vàrem passar per carretera a França, i parlo de la dècada dels 60 i principis dels 70, quan passàvem per El Pertús, semblava que entràvem en un altre planeta. La diferència entre la frontera espanyola i la francesa era abismal.
El problema de les carreteres era flagrant i la xarxa viaria donava pena el que, fins a cert punt, era força lògic doncs no hi havia ni tràfic rodat suficient ni gent que semblés necessitar-lo. Les comunicacions es feien substancialment per ferrocarril, però tampoc és que aquest fos la joia de la corona. Un podia trigar 24 hores per anar de Barcelona a Cádiz i es parlava d’un tren a la Coruña que també trigava més de 30 hores des de les nostres contrades.
Anar en tren era tota una aventura. Recordo que quan festejava amb l’Elvireta (deuria ser el 49) ella va anar a passar uns dies a Bellpuig (com ja he explicat tenia molts bons records de la seva estada en aquell poble i s’estimava molt als que ella anomenava Padrins, i que eren els pares dels cosins). I jo com que seguia semblant-me molt a l’Otelo vaig decidir anar a veure-la un cap de setmana i, de passada, conèixer a la família.
Així que me’n vaig anar a l’Estació de França i vaig agafar el tren de Lleida i Saragossa, que era el que passava (i parava) per Bellpuig. No més vaig trigar 5 hores!! Amb parades exòtiques com a Sant Guim. Mai més he tornat a passar per aquell poble que només sé que està per algun lloc de la Segarra...
Per cert que, en arribant a Bellpuig, vaig ser rebut per tota la família de l’Elvireta una mica com si fos el Cid Campeador, en tornar a València, després de derrotar als musulmans.
Un altre exemple dels ff.cc. d’aquells temps el podem trobar en el tren que sortint de la Plaça de Catalunya (els ff.cc. catalans) anava a Puigcerdà, parant a La Molina. Era el tren de la neu, o així li dèiem, perquè era el que els esquiadors agafàvem el diumenges a l’hivern per anar a La Molina, que era l’única i primera estació d’esquí de Catalunya.
Quan encara no havia nascut el Claudiet, o sigui que era l’hivern del 50, un dissabte vàrem decidir anar a esquiar per primer cop a La Molina amb una amiga de l’Elvireta (la Victòria) que havia treballat a la botiga de sabateria del carrer del Call, i el seu marit (l’Antonio), que ja és mort. Vàrem agafar el tren a les 6 del matí i 4 hores més tard, arribàvem a La Molina, on només hi havia un Hotel, La Solana. Vàrem quedar-nos a dormir a l’hotel i recordo que després de sopar sortirem a prendre l’aire i veure la magnífica lluna que hi havia, i estàvem a 17º sota zero!!! Però, com no feia vent, es podia resistir.
Però ja podeu veure que els trens funcionaven però no precisament massa de pressa.
Pel que fa als camions, tampoc és que hi hagués tant transport com ara ni molt menys, i a més el camioners sempre han estat acostumats a anar per tota classe de terrenys.
Però, quen anys desprès, fins i tot ja entrat en els 60s, anar a Valencia era un afer de 6/7 hores passant pel coll del Perelló i a Madrid 10/12 hores, passant per Medinaceli, més d’un cop havia pogut veure a un home, al mig de la carretera, amb una bandereta de protecció, tirant quitrà en un forat amb una cullereta. Hom podia pensar que, a aquell ritme, podria trigar un parell se setmanes a cobrir tots el sots que es podien trobar en un quilòmetre qualsevol.
Cal pensar també que la primera autopista de peatge es va construir al 1969 i s’estenia entre Barcelona i Mataró, seguida de la de Bilbao – Behovia, Madrid – Adanero i Gijón – Oviedo, per aquest ordre. Aquesta darrera, a més, va ser la primera lliure de peatge.
Per tot això cal pensar que era normal que en un parell d’anys aquell Topolino no hagués corregut massa i, de fet, era veritat, doncs és conduí força bé. Així que vàrem decidir lligar-nos la manta al cap i comprar el cotxet en qüestió.
No recordo bé el que vàrem pagar però no va ser més de 15 o 16.000 pts. i encara, no vull jurar-lo, però sembla que les vaig pagar en 3 o 4 terminis. Així començava jo a incorporar-me a la tendència que es posaria de moda després, de comprar a terminis, i dic joc, perquè l’Elvireta no ha estat mai partidària de comprar d’aquesta forma.
També ens incorporàvem al món dels automobilistes ja que, en aquella època, tenir un cotxe, per petit i insignificant que fos, era representatiu d’un determinat “status”.
Tenir cotxe llavors era realment poder fruir d’independència i del plaer de conduir. Sempre podia aparcar el cotxe al costat de casa i sempre, i això és inimaginable ara, a qualsevol espai no ocupat de la vorera de mar de la Gran Via, entre Balmes i Rbla. Catalunya, o sigui, a un màxim de 100 mts. del despatx.
Ja podeu imaginar el prestigi que tant a nivell familiar com a nivell social vàrem adquirir immediatament.
La tieta Angelina, la seva filla i l’avia, estaven encantades de com anava prosperant. La tieta, que feia poc que havia perdut al Frederic, continuava amb la pensió, que havia arreglat força i que tenia sempre plena. L’avia continuava vivint amb ella i l’Angelita encara estudiava.
En quant als pares de l’Elvireta no se’n sabien avenir de contents que estaven. I la “menut” tampoc. Només la gran, considerava que era molt petit. Normal... La guineu quan no les pot haver... Sortia llavors amb un tal Mariano, però encara anaven a peu, com la major part de gent.
Dues anècdotes:
La primera és que quan el vàrem estrenar amb l’Elvireta, que va ser prou valenta de pujar amb mi, vaig pensar que fer una passejada pel Parc de la Ciutadella seria una bona idea. Havíem deixat el Claudiet amb l’avia per estar més tranquils i quan enfilàvem la porta d’entrada després de passar pel davant de l’Estació de França, li vaig dir a l’Elvireta que em semblava que no hi passaríem. Imagineu-vos! Pot passar un camió per aquelles portalades de ferro i jo, amb un cotxet de joguina, pensava que seria massa ample... El que pot fer l’aprensió...
Però bé, vàrem passar, molt poc a poc per si de cas, però vàrem passar i vàrem tornar a sortir. De forma que, en veure’m ja les orelles i creure’m que allò era bufar i fer ampolles quan vàrem arribar a la Pl. Antonio López, a l’alçada de Correus, no vaig veure a un ciclista que se’m tirava a sobre fins que ja quasi hi era.
Menys mal que vaig poder frenar en sec i només vaig llençar-lo a terra. Però l’esglai va ser de primera. Tot plegat per res... Perquè desprès de donar-li totes les dades meves i prendre les seves i comunicar-ho a l’asseguradora (el Banc Vitalici) l’individu en qüestió ni tan sols va presentar-se al jutjat.
Millor així.
Però quan vam arribar a casa dels pares de l’Elvireta, la seva mare, veient l’ensurt tan formidable que s’havia endut la seva filla li va dir que durant uns dies no podria amamantar al Claudiet i s'hauria de traure la llet del pit amb un aparell especial que disposava d’un xuclador de goma que s’aplicava sobre el mugró.
Així que, ràpidament, vaig anar a comprar-ne un a la farmàcia i la seva mare li va ensenyar com calia fer-ho. I durant 3 o 4 dies el Claudiet va continuar vivint a base de biberons.
Eventualment, aquell auto el vaig revendre al cap d’uns anys (3 o 4) a un company d’escola – un tal Osset – que, casualment, ara viu al 15 del carrer Calvet, i un cop que ens vàrem trobar fa 6 o 7 anys, encara recordava el cotxe i que li havia anat la mar de bé.
El setembre del 54 (el 13 per a ser exactes) Déu ens va beneir amb un altre exemplar de nen for de sèrie com el Claudiet. El Jordiet, tan gras i bufó com el primer, i el primer del Dr. Xumetra.
Però aquest cop tot va ser diferent. Ja vàrem anar directament a la Clínica Adriano, on vàrem donar-nos una habitació com Déu mana, i el naixement es va dur a terme, si no recordo malament, en un espai de temps 3 o 4 hores. De forma que el Jordiet va néixer tot rosat, però això sí, sense ulleres. I el padrí va ser el Sr. Joan Vidal...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)