MEMÒRIES XXXII – 1952/55! - CASABLANCA

MEMÒRIES XXXII – 1952/55!

A la feina que fa falta gent!! Vaig tornar a Cobexport ple d’entusiasme. Tenia un treball que m’agradava, era respectat i començava a desenvolupar-me força bé en el món del comerç exterior.
També en començaven a conèixer al SECEA (Servicio Comercial de la Industria Textil Algodonera). Aquest organisme havia estat creat pel Ministeri de Comerç i Industria el 52, per controlar les exportacions dels teixits de cotó i eren els que tramitaven la concessió de les llicencies d’exportació que llavors calien per traure qualsevol article d’Espanya. El gerent era un tal Manuel Ortínez que, amb els anys es va dedicar a la política, acabant com a director general dels Serveis Socials de la Generalitat, als anys 80. Però amb qui jo em relacionava era amb un tal Josep Mª Monrás, que era com el Director Comercial del SECEA, del que em vaig fer força amic.
D’altra banda, anava també intimant amb el Josep Mª Carbonell i amb el seu cap Thomas Christensen, que ja he esmentat abans, i ja havíem fet varies exportacions de llençols a Dinamarca.
A Cobexport s’havia incorporat com a Director Financer un tal Guillermo Bañares qui, a finals dels anys 60 va passar a Conseller Delegat del Banc Atlàntic.
O sigui que la empresa anava “viento en popa”.
Per aquella època vaig haver d’enfrontar-me al primer repte en el estranger.
Nosaltres havíem comprat a unes industries d’Olot una partida de mantes de regenerat que anaven força cercades pels comerciants de Marroc, els quals les reexportaven als països subsaharians. Eren unes flassades de color gris fosc amb unes franges de coloraines a cada extrem que feien una pudor considerable, perquè com he dit, estaven fetes de desperdicis de cotó, que era l’especialitat Olotina.
La partida en qüestió (50.000 unitats) volíem col•locar-la a un preu força interessant per nosaltres però l’agent que hi teníem no semblava capaç d’obtenir-lo. No coneixent el mercat marroquí, vaig considerar millor l’idea d’enviar-les en containers al port franc de Casablanca i anar-hi personalment per a veure què podíem traure d’aquells comerciants, la majoria dels quals eren jueus.
I no ho dic perquè els jueus em caiguin grossos, sinó perquè tothom sap com són de negociants.
Marroc en els anys 50 estava encara sota el protectorat Francès i Espanyol, amb la ciutat de Tànger, com a port franc, fruint d’una certa autonomia. El Rei era Mohamed V (pare de Hassan II) però els francesos, el 53, el varen traslladar a Madagascar, com a càstig per haver donat suport al moviment nacionalista durant la WWII. El 16 de novembre del 55, però, va tornar per negociar amb França i Espanya l’ independència definitiva del Marroc, que es va aconseguir el febrer del 56.
A mi em va tocar d’anar en un període, doncs, un tant complicat des del punt de vista polític.
Vaig arribar, doncs, a Casablanca, amb els documents de propietat de les mantes i disposat a barallar-me amb qui fos.
Casablanca era una ciutat magnífica que no tenia res a veure (excepte el tipisme) amb la de la pel•lícula de Humphrey Boggart.
Em vaig hostatjar a l’Hotel Majestic, en ple centre de la ciutat (al Bv. de París) i prop del “quartier des affaires”, on tenia que trobar els clients. L’Hotel me l’havia recomanat el nostre representant (un espanyol molt castís, de nom Manuel Sánchez Ortigosa, radioaficionat i expert en el tema, doncs tenia una emissora pròpia).
Jo havia de circular pels carrers Rue de l’Aviation Française (actualment rue Mustafà el Maani) i Rue Strasbourg (avui, Bv. Mohamed VI) on es localitzaven tots els principals importadors de teixits.
Els noms dels més importants se m’han esborrat, excepte els de Soshem, Olon i el de Benarroch, amb qui vaig fer una certa amistat.
El tema va ser divertit doncs, de bon antuvi, tothom feia veure que no n’estaven interessats. Tots estaven assabentats de l’arribada dels containers, però es pensaven que ja les havíem despatxat de duana i que, per tant, ja estaven dintre del país.
Jo m’anava fent el despenjat, traient el meu millor francès que tenia sorprès al pobre Manuel, i els deia que si no les volien les enviaria a l’Àfrica Occidental Francesa (Guinea, Côté d’Ivoire, Mauritània o Senegal).
El primer que em va sentir dir això, tot amable em va dir que els articles que s’havien importat al Marroc, per reexportar-los ho havia de fer una companyia del país. I, llavors, més amablement encara, li vaig respondre que això era cert només pels articles « dédouannés » però els nostres estaven encara a la Zona Franca.
L’endemà ho sàvia tot Casablanca! A més, jo anava suggerint que els que els eventual clients interessats eren empreses de la talla de l’United Africa, la CFAO i/o la SCOA.
De fet, era veritat que jo ja havia contactat amb la Compagnie Française de l’Afrique Occidental i la Société Comerciale de l’Ouest Africane, a Paris, i amb l’United Africa (del grup Unilever), a Amsterdam i a Londres.
Però no havíem parlat més que de teixits de cotó (estampats, bé de preu, i llençols. Però, és clar, els de Casablanca no ho sabien i, en canvi, les companyies esmentades eren molt conegudes a tot el continent. De fet, totes 3 existeixen encara.
El resultat immediat va ser que tots els que havia visitat abans ara en trucaven a l’hotel deixant missatges que em volien veure. Finalment, el que hem va oferir el millor preu (més del que havíem previst) va ser el tal David Benarroch et fils que, finalment, va continuar comprant-me totes les partides que enviarem posteriorment al Marroc.
Fet i fotut, aquest primer viatge va durar 5 o 6 dies, però vaig aprendre moltíssim.
A l’Hotel, al hall, vaig veure pel primer cop, la màquina de jugar, de les que piques pels costats amb unes palanquetes i una bola d’acer va donant cops en una serie d’obstacles que s’il•luminen. Moltes tardes, abans de sopar, passava mitja horeta jugant.
També vaig veure per primer cop els famosos “Rond Points” que ara s’han posat tant de moda a tot arreu per suprimir les cruïlles.
Vaig practicar el hobby dels radioafeccionats amb el Manuel i amb el seu equip, però, francament, el vaig trobar bastant avorrit. Havies d’anar transmetent el teu codi (cadascú en té un) i esperar que algú et contestés donant el seu codi i dient d’on és. El problema és que quan tots sembla que es posen d’acord per parlar és per la nit, de matinada.
Així que les nits me’n anava al cine. Allà vaig veure una magnífica pel•lícula « Si Versailles m’était conté », dirigida pel famós Sacha Guitry, i interpretada per Jean Pierre Aumont. Parlaven en un francès que és potser el més perfecte que he sentit mai. Tot un exercici de pràctiques. I certament, vaig poder practicar molt.
Aquest primer viatge i l’èxit del mateix va tenir les seves conseqüències. Perquè anticipant-se al naixement del Jordiet (qui, com si diguéssim, va dur-nos un pa sota el braç, com es deia abans) em varen nombrar Director Comercial, em varen apujar el sou a 4000 castanyes però, sobre tot, em varen motivar amb un 5% dels beneficis anuals, i un percentatge sobre les vendes mensuals de filats, el que era una promoció considerable.
De tota manera, l’assumpte es va complicar una mica, fins al punt que en varem començar a entrar ganes de marxar.
Tota anava molt bé, i a casa ingressaven entre sou i comissions mensuals de 7 a 9.000 pecetes, el que ens permetia estalviar molt. Així, vàrem poder obrir la nostra primera llibreta d’estalvi a la Caixa de Barcelona, que molts anys més tard, la va absorbir La Caixa.
Com he dit el Joan Vidal va ser el padrí del Jordiet en el bateig i li va anar enviant la mona, fins i tot, quan jo ja no treballava amb ell.
Però, un mes, només de les comissions de filats vaig liquidar 18.000 pessetes! El que volia dir que les vendes anaven d’allò més bé… Però, ai las ! El senyor Vidal, preocupant-se sempre de la meva salut espiritual, em va cridar apart i em va dir que, en primer lloc em felicitava per com estava fent la feina però que havia estat pensant en que era molt jove (27 anys) i que guanyar massa molt de pressa ens podria malacostumar a l’Elvireta i a mi. I que, com ja guanyava 4000 pts. mensuals més el 5% de participació en els beneficis de l’any li semblava millor posar un límit als guanys per comissions. I aquest límit havia considerat que era de 10.000 pts.
El que demostra, un cop més, que els catalans davant la pela no tenen pas parents ni amics.
De tota manera, a partir d’aquelles 18.000 pts. cada més ingressava les 10.000 de comissions, doncs tots els mesos cobríem les vendes que havíem pressupostat, el que vol dir que era com si guanyés 14.000 al mes. Un sou extraordinari per l’època.
Varem canviar-nos el cotxe per un flamant Renault quatre-quatre, que era com s’anomenaven els Renaults que la fàbrica de Valladolid començà a fabricar el 1953, perquè tenia quatre portes, quatre places (hi havíem arribat a anar 7) i quatre cavalls fiscals. De color gris perla.
Era l’època quan tenir un cotxe com aquell era tot un privilegi. L’aparcava al carrer Pinar del Rio, sota de casa, i davant del despatx. (imagineu-vos, al 608 de la Gran Via; igual que ara). Llavors podíem anar amb cotxe com uns senyors i ens sentíem com a tals. Ara et sents com un "pringat"… I sense saber si algun ximplet no t’amargarà el dia.
Ningú no es cordava el cinturó de seguretat (en feia molta gràcia l’amic Newbury, qui tan aviat s’asseia al cotxe. es cordava el cinturó i em deia que cóm era que aquí no era obligatori com a Londres, i jo li responia que “Spain is different”.
La pega era que les carreteres encara estaven en molt males condicions i no es podia sorrer massa. Tampoc es que el Renault pogués anar a més de 120 sense carregar-te el motor. Però per anar a Puig-Reig, on els Vidal tenien una de les fabriques, podia trigar fàcilment unes 3 hores, doncs la carretera passava per dins de tots el pobles.
L’Elvireta esteva fent una feina formidable amb els nens. El Claudiet i el Jordiet anaven creixent de forma espectacular i cada dia estaven més macos.
La licorera del Congrés anava molt bé encara que haig de reconèixer que no gràcies a mi, sinó a l’amic i soci Sr. Salse. Ell hi dedicava més temps a la nostra que a la seva pròpia. Havíem agafat per a ajudar-nos a una germana del Salse (Isabel) i al seu marit (Antoni), que havien vingut de Tremp, on vivien, a treballar aquí.
Tenien un sou i una petita participació en els beneficis. Però les compres les duia sempre el Sr. Salse, combinant les de les dues botigues, i sempre obtenia unes condicions immillorables. És ben veritat que és més important saber comprar que saber vendre.
D’altra banda, el Sr. Salse, quan tancàvem al vespre, feia les seves combinacions aquoses, o sigui que, com es diu, batejava el vi que compràvem en bótes a granel, però sempre amb prudència. La qualitat no se’n ressentia i els beneficis augmentaven doncs l’aigua era més barat que el via.
L’Elvireta (a la que sempre li ha agradat atendre a la gent en botigues) hi anava quan tenia temps, però gairebé cada dia, quan els nens estaven a la guarderia, i jo el diumenge, (que era quan teníem més feina) a ajudar amb el glaç. Com les neveres elèctriques encara no havien arribat per aquells barris, tothom havia de comprar glaç en mitges barres, per posar-les a les neveres normals i mantenir el fred.
De bon matí, els fabricants de glaç ens portaven les barres senceres (de més d’un metre de llarg) i havíem de trossejar-les en 5 o 6 trossos, per tal que cabessin a les neveres normals.
I els diumenges ja em teniu a mi, al mati, amb ben poca traça, tractant de tallar-les amb un punxó de ferro. Realment, allò no era pas la meva vocació, però també aprofitava per dur la comptabilitat de la botiga i el règim de pagaments, que ja entrava més en les meves aptituds…
El nostre amic del pis de dalt, el Sr. Piñero, va agafar una malaltia tremenda (pemfigo) que aquí no tenia cura. Llavors ell era director financer de la Pepsi-Cola (de fet, els Piñero i els Rey, érem els reis del mambo del barri). I els de la Pepsi, van esbrinar que a Alemanya hi havia un especialista dermatòleg que podia guarir-la. I, en efecte, aquest metge va venir varies vegades a Barcelona, especialment a veure al Sr. Piñero, fins que el va curar del tot. Li va salvar la vida i van mantenir una amistat fins que va morir.
El taxi també donava un rendiment bastant bo, però al cap d’un any i mig, més o menys, ens el vàrem traure del damunt, doncs començava a tenir necessitat d’un manteniment considerable.
Pel que fa al Marroc vàrem continuar obrint el mercat i a més de les mantes, que quasi totes les comprava el Sr. Benarroch, com he dit abans, vàrem vendre una quantitat de llençols i estampats, i també una certa quantitat de jerseis de regenerat, sempre de la comarca d’Olot.
Com he mencionat anteriorment, els francesos i nosaltres, els espanyols, teníem problemes, doncs els marroquins estaven força inquiets, i sobre tot els francesos tenien sovint situacions de gran preocupació, fins al punt que el Manuel i jo, que algun vespre, anaven a voltar per la Medina de Casablanca, varen decidir no tornar-hi, perquè ja havien tallat el coll a més d’un francès i el director de l’Hotel deia que als blancs no els preguntaven pas d’on eren. Primer se’ls carregaven i desprès, si per cas, ja ho esbrinaven.
La situació es va tornar molt perillosa a partir de les revoltes de l’agost del 55, iniciades a la població d’Oued Zem.
Aquesta població, d’uns 50000 habitants, situada cap a l’interior i equidistant entre Rabat i Casablanca, uns 170 kms. de cadascuna, era una població molt rica en fosfats i en altres recursos minerals, com ferro.
El seu nom vol dir “el riu del Lleó” (Oued = riu i Zem, en berber, lleó, referint-se al lleó de l’Atlas), doncs el segle XVIII i XIX, encara hi havia lleons quasi negres en aquella àrea.
Doncs bé. De forma poc clara (no crec que se sàpiga mai què va motivar la revolta inicial) una munió de varis milers de gent de la població i dels voltants varen atacar inesperadament els pocs gendarmes francesos i alguns reservistes i moghaznis (soldats marroquins de l’exèrcit francès) del Caid, que era com l’alcalde de la vila. Els revoltats varen calar foc a les cases dels Europeus, matant als europeus que hi vivien i varen destruir tot l’hospital després d’assassinar a tots els malalts europeus i al personal francès de l’hospital. Tot plegat, varen morir una centena llarga de francesos i algunes dotzenes d’altres europeus, entre els quals, algun espanyol.
Els gendarmes i alguns moghaznis varen poder atrinxerar-se al centre de la vila, al plau del Caid, on resistiren fins l’arribada de la Legió.
A les mines de ferro, els enginyers, llurs famílies i tots els treballadors varen ser massacrats.
La reacció francesa va ser terrible! Dues companyies de la Legió varen arribar 24 hores més tard i varen pràcticament calar foc a tota els barris de la població marroquí i als que s’hi trobaven dins. És a dir, varen fer el mateix que primer havien fet els marroquins però multiplicat per 10, doncs els morts es deia havien estat alguns milers...
Va ser com a conseqüència d’aquests fets que el novembre del 55 varen negociar a Aix-les-Bains els nacionalistes marroquins amb França (llavors hi havia com a president René Coty), la tornada de Mohammed V, de Madagascar.
En aquells dies vaig conèixer a l’únic general marroquí de l’exèrcit francès, el General Mohammed el-Kettani, que es resistia a entrar en política. Era molt amic del Manuel, doncs també era radio-afeccionat i amb mi, ens férem força amics, doncs ell coneixia a Franco personalment, era un gran admirador d’ell i jo li havia fet creure que era encara de Falange Española y de las JONS, on tenia l’equivalent de Coronel!!
Era un home molt influent i estava convençut que, algun dia, Franco deixaria Marroc. I no s’equivocava, el 56 sortíem d’allà amb armes i bagatges, quedant-nos només, amb combinació amb França, la zona franca de Tànger.
I, el 75, amb la marxa verda de Hassan II (el fill de Mohammed V) varem deixar també el Sàhara, Ifni, Riu d’Ori i Fernando Poo, en mans dels marroquins. No sé si El-Kettani encara vivia el 75, però si era encara viu, deuria dir que ell ja sabia que Franco era un bon amic dels Marroquins, i de fet ho era.
Va ser aquest home qui, veient el caire que prenien les coses, a més d’aconsellar-nos que anéssim amb molt de compte i no sortíssim de nit ni anéssim per les Medines, ens va deixar dues pistoles al Manuel i a mi, amb el prec que quan passés tot els hi tornéssim.
La meva la guardava el Manuel i només quan anàvem a veure algun client a alguna població i agafàvem l’autocar (com a Tetuan, Larache o Xauen, a la zona Espanyola) les dúiem a sobre. El Manuel havia fet un forat al mig de l’interior de dos llibres força gruixuts i les amagàvem ali dintre. La mare no s’ho va creure mai, però així va anar la cosa.
Afortunadament, no vàrem tenir mai ocasió d’usar-les i, eventualment les vàrem tornar.
Pel que fa al Manuel, abans de plegar jo de Savinco (ja en parlarem d’això) ens varen dir que havia mort en un accident de cotxe.