MEMÒRIES XXIX – 1951 - CLAUDI JR. APAREIX EN ESCENA

MEMÒRIES XXIX – 1951 - CLAUDI JR. APAREIX EN ESCENA

El temps passava lentament per tots dos. Per l’Elvireta perquè, com és natural, cada cop se li feia més feixuc el moure’s. Per tractar-se del primer fill el tocòleg deia que estava molt grassa per bé que ens assegurava que tant el nen (o nena, doncs llavors no se sabia amb antelació) com la mare estaven bé de salut.
La seva mare l’ajudava tant com podia i sempre estava disposada a fer el que calgués.
Llavors, no hi havia encara ecografies com ara i els metges funcionaven més d’oïdes amb els estetoscopis que de cap més altre forma. En principi, el seguiment de la pacient el feia una llevadora que depenia del tocòleg i que, molt sovint, si no hi havia complicacions, ajudava directament a la mare a donar a llum al nounat.
També, i en general, gairebé totes les dones – exceptuant els casos que podien complicar-se – donaven a llum a casa. Bé tota la vida s’havia fet així i era el que les futures avies aconsellaven a les filles.
Per aquesta raó, a les farmàcies llogaven en aquells temps unes cistelles que disposaven de tot un conjunt d’aparells, desinfectants, medicines, gases, i en general, de tot allò que pogués fer falta pel moment del part. Era el material que suposadament caldria a la llevadora per resoldre qualsevol problema en un part a domicili.
El metge li havia recomanat a l’Elvireta que caminés força cada dia i, així, quan jo tornava de la feina, sobre quarts de vuit, marxaven tots dos a passejar fins a quarts de deu (pel passeig del Dr. Pi i Molist o fins a Horta). La pobre, cap al final, arribava extenuada del tot però, en definitiva, era l’equivalent al tipus de gimnàstica que es feia anys després quan tot el procés d’obstètrics va anar modernitzant-se, i la qüestió és que li va anar força bé.
Afortunadament, la part més passada es va correspondre amb la primavera el que va segurament alleujar les molèsties que, sens dubte, hauria experimentat amb la calor de l’estiu.
Quan va arribar el dia que, segons la previsió del metge, tenia que donar a llum (un dijous 14 de juny), a la tarda ens varem mobilitzar la seva mare, la llevadora i jo mateix i, en efecte, l’Elvireta va començar a experimentar les primeres contraccions.
La llevadora, que Déu tingui confosa en les tenebres de l’Infern, deia que tot anava de meravella. De meravella, perquè la mala bestia, per por de perdre la propina que s’acostumava a donar un cop nascut el petit, no volia cridar al metge.
I així quan l’Elvireta ja no podia empènyer més (i jo agenollat a sobre del seu ventre i empenyent, tampoc) vaig fer cas omís de la bestia i vaig trucar al metge demanant-li que vingués immediatament, doncs ja feia 6 o 7 hores que lluitàvem en va i tant la vida de la mare com la del fill corrien perill. Deuria cridar molt o trobar-me el metge molt decidit a escanyar a la llevadora, el cas és que mitja hora més tard, com a molt, ja estava a casa.
En veure com estava l’Elvireta i en veure’m a mi, que li deia que volia anar a la clínica immediatament, em va fer cas (no tenia altre remei) i en un taxi varen sortir disparats cap a la clínica.
Allà, recordaré sempre que quan la monja que ens va atendre a l’arribada em va ensenyar l’habitació que ens corresponia segons la Mútua, jo li vaig dir que se la podia posar on li cabés i que ens donés una habitació decent, que ja abonaria la diferència.
Quan em va respondre que, en veure’m ja s’ho havia pensat que no ens quedaríem en aquell cau, vaig pensar que més que monja era potser una deixeble de Satanàs. Si no recordo malament, es tractava de la Clínica Carmelitana de Sant Josep, a Horta.
Bé. L’Elvireta encara va haver de passar un grapat més d’hores i no va ser fins a mitja tarda (si no vaig errat quasi 24 hores de part) del dia 15, que el metge va fer néixer el Claudiet, amb fòrceps. El pobret era enorme, però estava blau dels esforços fets i no sé si hauria aguantat gaire més temps. Tanmateix, el tocòleg no deuria haver estat tampoc el número ú de la seva promoció, doncs un metge més eficient potser hauria pogut estalviar un munt de patiment a l’Elvireta.
Per aquesta raó, vàrem prescindir d’ell per futures maternitats i ens vàrem passar a un ginecòleg que ens va recomanar el Paco de Semir – el Dr. Xumetra, del carrer Tavern - que, encara que havíem d’abonar-li els seus honoraris, s’ho valia, perquè tant ell com la seva llevadora eren magnífics.
De tota manera, el que importava llavors era que tant l’Elvireta com el Claudiet estaven bé i jo no sabia si plorar o riure. Era un bebè de 4 kilos i, avui, hauria nascut per cesària. Massa gran. Però era ros com l’or i la mare encara guarda en algun lloc que només sap ella un floc dels seus cabells.
I tenia una fam terrible. Per això, malgrat que el criava ella va haver de donar-li alimentació addicional.
El mateix Semir també ens va recomanar el Dr. Zamora Tiffón, un excel•lent pediatra que tenia el consultori al començament de la Via Augusta i del que també ens varem fer amics.
Tant ell com el Xumetra ens feien uns preus especials per haver estat recomanats pel Sr. Semir, però hauríem pagat el que fos, doncs eren uns grans professionals. Fou el Dr. Zamora qui ens va dir que el Claudiet necessitava el Pelargón de complement i ja sabeu la resta...
Gràcies a Déu, doncs, tot va anar bé i el nou membre de la família només pensava en menjar i dormir. Tothom estava naturalment molt content i feliç. Tant els pares de l’Elvireta com l’avia (per a qui era un besnét) anaven plens a vessar de satisfacció i no hi havia per menys.
Era un bebè maquíssim i no ho deia jo solament, sinó tothom al barri. De fet l’Elvireta va donar proves abastament de ser una mare esplèndida doncs els quatre fills varen ser quatre exemplars, fora de concurs, com diríem ara. Però el Claudiet, com era el primer, el veiem extraordinari...
Les coses anaven, per tant i com dic abans, força bé. Disposàvem d’uns ingressos adequats al nostre nivell de vida. Podíem comprar el menjar que ens agradava i la roba que necessitàvem amen de viure en un piset molt bonic, en un barri que prosperava, a ulls nus.
Això no obstant, poc abans de néixer el Claudiet, quan a Catalunya començaven a veure la llum de la fi del túnel, dotze anys després d’acabat el nostre conflicte, es va produir el que es va considerar la primera manifestació de rebel•lia contra Franco.
Sabíem que hi havia problemes que afectaven a moltes zones del país, particularment a Galícia i Extremadura.
D’altra banda, a l’agost del 1950 teníem un atur de 210.000 treballadors, el que era moltíssim tenint en compte que pràcticament l’atur s’havia de fet eliminat del tot.
A més, l’encariment de la vida es deixava notar cada cop més, fins al punt que el Ministeri de Treball va haver d’establir una espècie de plus per ”carestia de vida”.
L’octubre del 50, el Delegat Nacional de Sindicats comunicava a Raimundo Fernández Cuesta (Ministre de Justicia i Secretari Nacional del “Movimiento”) que “degut al malestar social com a conseqüència de la carestia de la vida, seria molt impopular qualsevol increment de les tarifes dels mitjans públics de transport”, del que es venia parlant darrerament.
I llavors, amb una inconsciència producte, sens dubte de les seves ocupacions amb una artista del Paral•lel, i amb una alegria producte segurament també del seu cognom, el Governador de Barcelona, Eduardo Baeza Alegría, va autoritzar el març del 51 una pujada del preu dels bitllets de tramvia, de 0.50 a 0.70 pts. (un 40%).
Tot va començar amb les consegüents protestes universitàries i trencament de finestres de tramvies i algunes manifestacions pel centre de Barcelona que es desfeien només apareixia la Guàrdia Civil.
Però el 1 de març quan vaig baixar al carrer per anar al despatx vaig veure que a la parada del tramvia que normalment estava plena de gent, no hi havia ningú. I els tramvies baixaven buits... No m’he ficat mai en embulls polítics i, per tant, vaig optar per seguir la riada de gent que anava baixant cap el centre i arribar tard, pel primer cop al despatx.
Al migdia vaig trucar a l’Elvireta, que ja n’estava al corrent del que passava, per dir-li que no pujaria a dinar. Amb el tramvia, tenia temps per pujar a dinar i baixar amb les 2 hores de que disposàvem al migdia.
El dia 6 es baixaren el preus i alguns falangistes pujaren als tramvies. Però tothom se’n va adonar que ensenyaven el carnet i no pagaven.
Finalment, el 14 de març, després d’una sèrie de destitucions fulminants d’enllaços sindicals i altres autoritats governatives es va tornar a la situació de preus anterior i es varen apujar els salaris dels empleats del metro i tramvies, que havia estat l’excusa per la pujada de les tarifes.
Però va ser com a conseqüència d’aquella vaga (la primera d’usuaris que es feia a Espanya) que va representar la meva preparació per la Marató, donat que feia 14 kms. cada dia (per 14 dies = 196 kms.), que vàrem considerar que començava a ser hora que penséssim en algun mitjà de locomoció.
No pensava en cap scooter o moto, doncs teníem que utilitzar-lo en pla familiar. Això era bàsic. Però els cotxes que es veien o eren d’importació i molt cars, o eren molt lletjos (Biscúter o Goggomóbil). Era un problema, però el novembre del 1951 es va presentar a Barcelona el Fiat Topolino (ratolí, en Italià), que sortiria a la venda a un preu d’unes 22.000 pts., muntat a Mallorca (o sigui uns 5 mesos de sou). Era un cotxe de 125 cm3s, que podia fer uns 70 kms. hora i consumia uns 3 litres de gasolina.
Vaig treure’m el carnet de conduir a la primera (evidentment, tot era molt més simple que ara) i així, a la primavera del 1952, ja anàvem en cotxe.
Al poc d’entrar a Cobexport vaig haver de nomenar un agent per la Gran Bretanya i vaig tenir la sort de trobar-ne un amb el que en vaig fer força amic i que era molt eficient.
El seu nom era (i dic era perquè ja no hi és) Gordon G. Newbury i fruïa d’una bona posició econòmica, doncs vivia al West End (W1), a un carrer molt típic (Queen’s Gate), al darrera dels Kensington Gardens, i a prop de Belgravia. A més, tenia un Jaguar Mark 2 que, com era el primer al que pujava em semblava d’un luxe asiàtic. El davantal de fusta, 6 cilindres, 220 Hp i seients de cuiro. Le” rien ne va plus” del confort britànic, superat només pels Bentleys i els Rolls...
Era un típic exemplar de cavaller britànic, tipus David Niven. Sempre ben vestits, que sopen amb esmòquing i no perden mai la flegma. Un cop em va invitar a sopar a un club “the Churchill’s”, un típic “Gentleman’s Club”, a Mayfair i em dir que teniem que anar amb esmóquin. Com no en tenia cap amb mi, vaig haver de llogar-ne un per la nit, amb tot l’equipament de camisa, corbata, mitjons i sabates.
I, com no, en una taula a prop nostre, s’hi estaven perfectament vestits, com tot el món, el propi David Niven i Richard Todd, que potser recordareu de la pel•lícula “El día más largo” en la que comanda una companyia que defensa un pont, (ambdós veterans de la WWII com el propi Gordon)
Recordo que la primera vegada que ens varem veure a Londres (ja feia uns quants anys que ens coneixíem però era ell el que venia a Barcelona sempre i s’hostatjava a l’Hotel Gran Via, perquè està tocant al passeig de Gracia, i per tant a prop del 608 de la Gran Via, on estava Cobexport)i vaig pujar al Jaguar vaig acomplexar-me una mica, doncs me’n recordava que el primer cop que ens vàrem veure a Barcelona el vaig passejar amb el Topolino que ja teníem i, llevat que em va dir que si volia el portaria ell doncs jo encara no era un Nuvolari i ell passava una mica de por, és que no hi cabia, doncs era bastant més alt que jo. En canvi en el Jaguar, anava com un rei i ell el conduïa com un veritable pilot...
Una altra característica que tenia Mr. Newbury és que era veterà de la WWII, que havia passat a Birmània (l’actual Myanmar) servint a les ordres del famós General Wingate. Aquest va ser el que va organitzar una unitat especialment entrenada per al combat a la jungla.
L’idea era poder dur a terme incursions darrera de les línies japoneses per un temps indefinit, mentre eren aprovisionats des del aire.
El seu grup va ser ràpidament anomenat els “Chindits” que es correspon a una mala pronunciació del nom dels lleons de pedra que custodien els temples birmans.
Així va formar una brigada composada bàsicament per “Gurkas” i anglesos, australians i neozelandesos. Amb un total de 3200 homes varen iniciar l’operació Longcloth el febrer 1943, creuant el riu Chindwin, que era la frontera que separava les línies japoneses dels britànics.
La brigada es va dividir en 8 columnes de 400 homes cada una, internant-se en la jungla, i atacant totes les bases que trobaven al seu pas. El seu objectiu principal era el ferrocarril Mandalay-Mytikyina que va ser atacat durant varies setmanes seguides, en diferents trams.
Com havien d’estar fugint contínuament no podien endur-se’n els ferits, als que havien d’abandonar amb un arma i morfina. Tanmateix, entre els combats i les febres, varen perdre més de 1000 homes i dels 2000 que tornaren, després de gairebé 5 mesos, només 600 eren encara vàlids pel combat. La resta estaven malalts.
Gordon explicava que el que va resultar un malson de debò va ser la tornada de més de 300 kms. per mig de la selva, empaitats pels japonesos i en grups de 30 o 40 homes, per dificultar la persecució, perquè no podien ser aprovisionats des de l’aire i havien d’espavilar-se com podien. Quasi sempre caminaven pels rius o rieres on se’ls menjaven vius les sangoneres, que només podien treure’ls de sobre que atansant un cigarret encès a la cama o s’estaven arrapades.
Tot un personatge de novel•la aquest Gordon. I amb ell, varen desenvolupar un tipus de llençol de cotó a ratlles que vàrem ser els primers en fabricar i exportar. L’Elvireta encara en té d’aquests llençols. El d’ella té ratlles blanques gruixudes separades per unes de colors variats. Ara encara és venen de Tergal a Espanya.
Un altre contacte que vaig fer des de Cobexport, que va resultar molt profitós posteriorment, va ser amb la firma danesa Hansen & Cappelen. Estava situada al darrera del despatx, a la Rda. Universitat i dirigida per un tal Tomás Christensen, que s’ocupava de l’exportació a Dinamarca dels plàtans de Canàries i dels teixits catalans.
Tot un personatge aquest Christensen. Políglota, que parlava Danès, Suec, Alemany, Anglès perfecte, Espanyol, amb accent Canari i Francès, força bé. Elegantíssim i faldiller a morir. Estava cassat i vivia en un pis de luxe a Francesc Macià, cantonada al Turó Park. Mantenia una ballarina amb la que tenia un fill, a l’Hotel Ritz, vulgar com ella sola, i em sembla que el Thomas Christensen que ha estat jugador del Barça, és un net d’ella i del Tomás.
Però, malgrat que érem força amics i sempre parlàvem en anglès quan ens veiem, amb el que realment vaig intimar va ser amb el seu segon Josep Mª Carbonell.
De fet, amb aquest darrer varem ser com carn i ungla fins que vaig anar a raure a AMC, quan els nostres camins van separar-se dissortadament de forma definitiva.
Llàstima, perquè amb ell, i amb un grup d’amics seus, dels que ja parlarem més endavant, entre els quals els seu germà Jordi Carbonell (expresident d’Esquerra Republicana de Catalunya), varem intimar molt.
A títol d’anècdota recordo que poc abans de tenir el Topolino, un vespre en sortir del seu despatx de H&C, estava plovent a bots i barrals i el Josep Maria, que tenia una Montesa, em va dir que si gosava fer-ho m’acompanyaria fins a casa amb la moto.
Amb 25 anys, un fill i una dona meravellosa, sembla més aviat que un home assenyat com jo hauria d’haver dit, que no, gràcies, ja agafaré el tramvia. Però el Josep Maria, que era uns mesos més gran que jo, era una mica boig i jo no li anava massa al darrera.
O sigui, que vaig pujar a la moto i amb el paraigües al braç vàrem marxar cap a casa. Quan creuàvem la Pl. De Catalunya la gent ens mirava com si estiguéssim sonats doncs anàvem rient com a bojos. I de fet, ho estàvem una mica. Quan vam arribar a casa, anàvem xops com a gallines, però en comptes de eixugar-se, com li oferí l’Elvireta, va agafar el portant i se’n va anar a casa seva, al carrer Mandri, 54!!
Després em va dir que la seva dona, la Montse Puiggròs que no tenia gaire sentit de l’humor, l’havia esbroncat a base de bé. Bé, l’Elvireta també m’ho va fer a mi. I és que era molt perillós anar en moto amb aquell xàfec que estava caient...
Les Bons Vieux Temps!!


MEMÒRIES XXX – 1952/54 - TENIM COTXE!
Abans que se me’n vagi del cap, cal que digui que el 4 d’agost de l’any 51, el cosí de l’Elvireta, Dr. Josep Pont i Gol fou nomenat Bisbe de Segorbe/Castelló, pel Dr. Vicente Enrique y Tarancón (de qui es va fer molt amic) jerarquia de la que es féu càrrec el 20 de gener del 1952.
A la seva consagració, que es va dur a terme a Bellpuig, vàrem poder assistir l’Elvireta i jo (el Claudiet va passar el dia amb els avis), el que era força natural, però el que ja no ho era tant, és que varem anar en un Ford 1950 De Luxe Tudor Sedan, conduit pel meu cap, el Sr. Joan Vidal Gironella, a qui acompanyava la seva esposa Mari Armengol. En efecte, el Bisbe havia tingut l’atenció d’invitar-los a la cerimònia i al Sr. Vidal li va fer un regal, que si no recordo malament, era l’anell episcopal.
El Bisbe Pont i Gol, que posteriorment esdevingué Arquebisbe de Tarragona i, per tant, Primat de l’església catalana, va ser un bisbe com no n’hi ha gaires. En la postguerra, i conjuntament amb el Bisbe de Vic, D. Ramon Masnou, fou el primer Bisbe català que va defensar d’utilització de la llengua dels pobles en la litúrgia, i això abans de que el XXXV Congrés Eucarístic determinés que, en endavant, es faria així.
Era un home eminentment espiritual però molt pràctic. La guerra civil la va passar amagat a les golfes de la casa dels pares perquè en el poble tenia alguns “amics” que si l’haguessin trobat no haurien tingut cap problema en carregar-se’l, com va passar a tants d’altres, dels que la memòria històrica del nostre president ZP, no en parla pas.
Menciono aquest fet, no tant sols perquè aquesta consagració va fer que la meva relació amb el Sr. Vidal es fes més estreta, sinó perquè, per aquelles dates, quan ningú no s’esperava poder festejar l’esperança i la pau, el Bisbe de Barcelona, Dr. Gregorio Modrego i Casaús, va aconseguir per la ciutat el somni del XXXV Congrés Eucarístic, sota el lema: l’Eucaristia i la Pau. Així, del 27 de maig al 1er de juny de l’any 1952, quan feien escassament 6 anys que havia acabat la II Guerra Mundial, es va celebrar aquell Congrés que va ser un èxit total.
Quasi dos milions de persones, en total, varen participar en els actes del Congrés.
Els actes principals es celebraren en un espai preparat a l’efecte on ara es troba la Pl. De Pius XII, abans del Palau Reial, a la Diagonal.
Varen estar representats 80 països: 49 cardinals, 225 arquebisbes. bisbes i abats, 20.000 capellans, 356 corresponsals de premsa espanyols i 124 estrangers i a la missa de clausura assistiren més d’un milió i mig de persones que s’estenien per quilòmetres a la Diagonal, i seguien la missa pels altaveus instal•lats a l’efecte. A l’estadi de Montjuic es va fer una missa d’ordenació de 820 nous capellans que varen presenciar 100.000 persones. El estadi estava ple de gom a gom.
El Dr. Pont, naturalment, formava part de la comissió de bisbes catalans i va venir a Barcelona acompanyat pel seu secretari, Dr. Antoni Deig (que va esdevenir un gran amic i, posteriorment, Bisbe de Menorca, primer, i desprès de Solsona) i el Dr. Josep Perarnau (que, posteriorment, va passar com a Canonge de la Catedral de Barcelona, i es va distingir per la traducció a l’Alemany dels texts oficials de Concili Ecumènic Vaticà II).
Ara bé, a Barcelona tot estava ple a vessar i, per tant, vàrem decidir amb l’Elvireta d’invitar al Sr. Bisbe a dormir a casa, mentre que tant el Dr. Deig com el Dr. Perarnau varen anar a parar al Seminari, si no recordo malament.
L’anècdota d’aquest fet rau en que a l’aparador del menjador vàrem haver de muntar com una espècie de petit altar on cada dia, el Sr. Bisbe deia la Missa, ajudat pel Dr. Deig, que arribava molt d’hora per fer-ho.
A l’altre costat de la taula del menjador sèiem l’Elvireta i jo assistint-hi cada matí.
El transport del Bisbe de casa als diferents llocs on havia d’anar anava a càrrec del Josep Gol (+), cosí germà del Bisbe que tenia un Citroën Stromberg, amb el que va venir de Bellpuig, doncs el Dr. Pont encara no tenia cotxe.
Recordo que vaig dir-li al Josep si me’l deixava conduir un dia (ja tenia el carnet de conduir) i quan em vaig posar al volant el vaig veure tan gran i ample que em vaig desdir i vaig deixar-ho córrer.
Doncs bé, un dels resultats de la celebració d’aquest Congrés per a la ciutat de Barcelona va ser una gran millora de la ciutat des del punt de vista urbanístic, una mica com ja va passar amb els Jocs Olímpics del 92.
Així es van crear una sèrie de barris sencers o polígons perquè tots els emigrants que arribaven a Barcelona per trobar feina des de la resta de l’Estat, poguessin disposar d’habitatges dignes.
Barris com Can Clos, Verdú o la Via Trajana. Però sens dubte, l’obra més perdurable i de més prestigi varen ser les anomenades “Viviendas del Congreso” que es varen començar a construir immediatament després del final del Congrés amb els 100 milions de pessetes de superàvit de l’organització del Congrés Eucarístic. El Bisbe de Barcelona, Dr. Modrego i el mateix Joan Vidal, varen tenir un paper crucial en el naixement d’aquest barri.
Varen ser els primers passos d’un gran canvi que es va operar a Barcelona i, també, a la resta de l’Estat, en alguns aspectes.
De sortida, mesos abans de la celebració del Congrés, varen acabar-se les famoses “cartillas de racionamiento”; es varen indultar a milers de presos i es va començar una operació de modernització de les infraestructures de la ciutat així com una sèrie de projectes socials per ajudar a la població més desfavorida de la ciutat.
El barri del Congrés, estava dotat, en la primera fase, de 560 habitatges i locals que permetien que el barri fos pràcticament autosuficient. Aquest projecte és va dur a terme gràcies a l’aportació de les famílies més influents i adinerades de la ciutat i la coordinació del Bisbat. És a dir que a més dels 100 milions esmentats, aquestes famílies varen mobilitzar o avalar uns altres 200 milions. Tenint en compte que no es tractava de guanyar ni eleccions ni de fer promocions mediàtiques de caràcter polític, (de fet potser va ser la primera ONG de debò) aquest esforç es un veritable exemple de l’esperit de solidaritat per part de l’alta burgesia catalana.
El president de l’organització responsable de la construcció i d’engegar endavant aquest projecte, fou el mateix Joan Vidal, quina aportació personal al capital social de l’empresa fou de 15 milions, en principi, a fons perdut, encara que amb el temps, i conforme s’anava amortitzant el projecte, em sembla va poder reocupar un 30 o 40%.
Tot això va passar encara no fa 56 anys... I sembla fa segles...
Fins i tot. Es va composar un himne, amb lletra de José María Pemán, que es cantava a mitja Barcelona.
Pisos i locals eren inicialment de lloguer, i aquí haig de dir que vaig saber aprofitar l’avinentesa de treballar a Cobexport.
En efecte, quan va sortir la noticia de la construcció d’aquest barri, el Josep Salse (el de la bodega del costat de casa), que era més llest que la fam i amb el que ja érem força amics, em va suggerir l’idea de muntar un negoci en el barri, tenint compte de que estava tan a prop de tots dos. El Patronat de les Vivendes del Congrés havia adquirit 16 hectàrees a la part alta de Sant Andreu, prop del Guinardó per construir el barri. I la entrada al Barri es feia, principalment, passant per una espècie d’arcada al carrer de la Manigua que sortia del mateix Passeig de Maragall. Així que, després de parlar-ho amb l’Elvireta i posar-nos d’acord amb el Salse em va tocar parlar-ne amb el Sr. Vidal.
Evidentment, la situació i la qualitat de les Vivendes del Congrés feia que hi hagués un veritable allau de sol•licituds tant de pisos com de locals. Cal tenir en compte que un lloguer normal per un pis de 70 metres2 (una mica més petit que el nostre) era de 175 pessetes (nosaltres pagàvem 300) i un local, com el que llogàrem nosaltres, d’uns 150 mts2., costava 400 pessetes.
Però, d’alguna manera vaig convèncer al Sr. Vidal de que utilitzés la seva influència decisiva per atorgar-nos una botiga on muntar una bodega-licorería i ell ho va fer.
I, dit i fet, tan bon cop inaugurat el Barri, el juny del 1954, el Sr. Salse es va posar a instal•lar la nostre bodega a mitges, escassament a 300 mts. de casa i en la millor zona del Barri, al mateix carrer Felip II, 185, que era la via principal del Barri.
El Barri en qüestió es va concloure definitivament el 1963, havent construït 2719 habitatges, més de 300 botigues, 27 magatzems, 2 parvularis (un per nens i un per nenes), una policlínica, una petita residència per noies joves obreres i l’església parroquial.
Entre aquests 2719 habitatges es trobaven, pràcticament al davant de la bodega, 3 pisos i 3 botigues, resultat d’un altre acord comercial entre els Salse i nosaltres. Un cop acabada la primera fase del projecte (els 560 pisos esmentats) el Patronat va voler incentivar l’iniciativa privada oferint a la venda els solars que encara restaven per edificar de les 16 Ha. inicials.
A la banda del carrer Felip II davant de la botiga hi havia uns quants solars d’aquests en venda i el Salse, amb la seva vista comercial, em va suggerir que podríem comprar-ne el que poguéssim per, més endavant, edificar-los. La bodega era un negoci rodó, gràcies sobre tot a l’habilitat del Sr. Salse que s’ocupava tant de les vendes com de les compres, que era el més important. Comprar bé sempre ha estat més important que vendre bé...
I així, amb els beneficis del negoci vàrem comprar un dels solars disponibles que, poc després, vàrem revendre a uns constructors que coneixia el Salse. El pagament es va fer rebent en propietat els 3 pisos i les 3 botigues esmentades. Avui, tenim encara un pis (els altres dos es varen vendre fa alguns anys) i les botigues.





Doncs, com dèiem, i reculant a la qüestió del transport, volíem un Topolino, i fent algunes recerques vaig descobrir que un cosí de la Montse Puiggròs, un tal Josep Puiggròs en tenia un d’italià que se’l volia vendre per comprar-ne un Renault d’importació.
Feia un parell d’anys que el conduïa i no tenia masses quilòmetres. Aquells temps eren temps quan tenir cotxe es considerava més com un luxe que com altra cosa i, d’altra banda, l’estat de les carreteres era prou dolent com per no invitar a la conducció fora de les ciutats o, com a màxim, per fer excursions de poca durada.
Recordo que els primers cops que vàrem passar per carretera a França, i parlo de la dècada dels 60 i principis dels 70, quan passàvem per El Pertús, semblava que entràvem en un altre planeta. La diferència entre la frontera espanyola i la francesa era abismal.
El problema de les carreteres era flagrant i la xarxa viaria donava pena el que, fins a cert punt, era força lògic doncs no hi havia ni tràfic rodat suficient ni gent que semblés necessitar-lo. Les comunicacions es feien substancialment per ferrocarril, però tampoc és que aquest fos la joia de la corona. Un podia trigar 24 hores per anar de Barcelona a Cádiz i es parlava d’un tren a la Coruña que també trigava més de 30 hores des de les nostres contrades.
Anar en tren era tota una aventura. Recordo que quan festejava amb l’Elvireta (deuria ser el 49) ella va anar a passar uns dies a Bellpuig (com ja he explicat tenia molts bons records de la seva estada en aquell poble i s’estimava molt als que ella anomenava Padrins, i que eren els pares dels cosins). I jo com que seguia semblant-me molt a l’Otelo vaig decidir anar a veure-la un cap de setmana i, de passada, conèixer a la família.
Així que me’n vaig anar a l’Estació de França i vaig agafar el tren de Lleida i Saragossa, que era el que passava (i parava) per Bellpuig. No més vaig trigar 5 hores!! Amb parades exòtiques com a Sant Guim. Mai més he tornat a passar per aquell poble que només sé que està per algun lloc de la Segarra...
Per cert que, en arribant a Bellpuig, vaig ser rebut per tota la família de l’Elvireta una mica com si fos el Cid Campeador, en tornar a València, després de derrotar als musulmans.
Un altre exemple dels ff.cc. d’aquells temps el podem trobar en el tren que sortint de la Plaça de Catalunya (els ff.cc. catalans) anava a Puigcerdà, parant a La Molina. Era el tren de la neu, o així li dèiem, perquè era el que els esquiadors agafàvem el diumenges a l’hivern per anar a La Molina, que era l’única i primera estació d’esquí de Catalunya.
Quan encara no havia nascut el Claudiet, o sigui que era l’hivern del 50, un dissabte vàrem decidir anar a esquiar per primer cop a La Molina amb una amiga de l’Elvireta (la Victòria) que havia treballat a la botiga de sabateria del carrer del Call, i el seu marit (l’Antonio), que ja és mort. Vàrem agafar el tren a les 6 del matí i 4 hores més tard, arribàvem a La Molina, on només hi havia un Hotel, La Solana. Vàrem quedar-nos a dormir a l’hotel i recordo que després de sopar sortirem a prendre l’aire i veure la magnífica lluna que hi havia, i estàvem a 17º sota zero!!! Però, com no feia vent, es podia resistir.
Però ja podeu veure que els trens funcionaven però no precisament massa de pressa.
Pel que fa als camions, tampoc és que hi hagués tant transport com ara ni molt menys, i a més el camioners sempre han estat acostumats a anar per tota classe de terrenys.
Però, quen anys desprès, fins i tot ja entrat en els 60s, anar a Valencia era un afer de 6/7 hores passant pel coll del Perelló i a Madrid 10/12 hores, passant per Medinaceli, més d’un cop havia pogut veure a un home, al mig de la carretera, amb una bandereta de protecció, tirant quitrà en un forat amb una cullereta. Hom podia pensar que, a aquell ritme, podria trigar un parell se setmanes a cobrir tots el sots que es podien trobar en un quilòmetre qualsevol.
Cal pensar també que la primera autopista de peatge es va construir al 1969 i s’estenia entre Barcelona i Mataró, seguida de la de Bilbao – Behovia, Madrid – Adanero i Gijón – Oviedo, per aquest ordre. Aquesta darrera, a més, va ser la primera lliure de peatge.
Per tot això cal pensar que era normal que en un parell d’anys aquell Topolino no hagués corregut massa i, de fet, era veritat, doncs és conduí força bé. Així que vàrem decidir lligar-nos la manta al cap i comprar el cotxet en qüestió.
No recordo bé el que vàrem pagar però no va ser més de 15 o 16.000 pts. i encara, no vull jurar-lo, però sembla que les vaig pagar en 3 o 4 terminis. Així començava jo a incorporar-me a la tendència que es posaria de moda després, de comprar a terminis, i dic joc, perquè l’Elvireta no ha estat mai partidària de comprar d’aquesta forma.
També ens incorporàvem al món dels automobilistes ja que, en aquella època, tenir un cotxe, per petit i insignificant que fos, era representatiu d’un determinat “status”.
Tenir cotxe llavors era realment poder fruir d’independència i del plaer de conduir. Sempre podia aparcar el cotxe al costat de casa i sempre, i això és inimaginable ara, a qualsevol espai no ocupat de la vorera de mar de la Gran Via, entre Balmes i Rbla. Catalunya, o sigui, a un màxim de 100 mts. del despatx.
Ja podeu imaginar el prestigi que tant a nivell familiar com a nivell social vàrem adquirir immediatament.
La tieta Angelina, la seva filla i l’avia, estaven encantades de com anava prosperant. La tieta, que feia poc que havia perdut al Frederic, continuava amb la pensió, que havia arreglat força i que tenia sempre plena. L’avia continuava vivint amb ella i l’Angelita encara estudiava.
En quant als pares de l’Elvireta no se’n sabien avenir de contents que estaven. I la “menut” tampoc. Només la gran, considerava que era molt petit. Normal... La guineu quan no les pot haver... Sortia llavors amb un tal Mariano, però encara anaven a peu, com la major part de gent.
Dues anècdotes:
La primera és que quan el vàrem estrenar amb l’Elvireta, que va ser prou valenta de pujar amb mi, vaig pensar que fer una passejada pel Parc de la Ciutadella seria una bona idea. Havíem deixat el Claudiet amb l’avia per estar més tranquils i quan enfilàvem la porta d’entrada després de passar pel davant de l’Estació de França, li vaig dir a l’Elvireta que em semblava que no hi passaríem. Imagineu-vos! Pot passar un camió per aquelles portalades de ferro i jo, amb un cotxet de joguina, pensava que seria massa ample... El que pot fer l’aprensió...
Però bé, vàrem passar, molt poc a poc per si de cas, però vàrem passar i vàrem tornar a sortir. De forma que, en veure’m ja les orelles i creure’m que allò era bufar i fer ampolles quan vàrem arribar a la Pl. Antonio López, a l’alçada de Correus, no vaig veure a un ciclista que se’m tirava a sobre fins que ja quasi hi era.
Menys mal que vaig poder frenar en sec i només vaig llençar-lo a terra. Però l’esglai va ser de primera. Tot plegat per res... Perquè desprès de donar-li totes les dades meves i prendre les seves i comunicar-ho a l’asseguradora (el Banc Vitalici) l’individu en qüestió ni tan sols va presentar-se al jutjat.
Millor així.
Però quan vam arribar a casa dels pares de l’Elvireta, la seva mare, veient l’ensurt tan formidable que s’havia endut la seva filla li va dir que durant uns dies no podria amamantar al Claudiet i s'hauria de traure la llet del pit amb un aparell especial que disposava d’un xuclador de goma que s’aplicava sobre el mugró.
Així que, ràpidament, vaig anar a comprar-ne un a la farmàcia i la seva mare li va ensenyar com calia fer-ho. I durant 3 o 4 dies el Claudiet va continuar vivint a base de biberons.
Eventualment, aquell auto el vaig revendre al cap d’uns anys (3 o 4) a un company d’escola – un tal Osset – que, casualment, ara viu al 15 del carrer Calvet, i un cop que ens vàrem trobar fa 6 o 7 anys, encara recordava el cotxe i que li havia anat la mar de bé.
El setembre del 54 (el 13 per a ser exactes) Déu ens va beneir amb un altre exemplar de nen for de sèrie com el Claudiet. El Jordiet, tan gras i bufó com el primer, i el primer del Dr. Xumetra.
Però aquest cop tot va ser diferent. Ja vàrem anar directament a la Clínica Adriano, on vàrem donar-nos una habitació com Déu mana, i el naixement es va dur a terme, si no recordo malament, en un espai de temps 3 o 4 hores. De forma que el Jordiet va néixer tot rosat, però això sí, sense ulleres. I el padrí va ser el Sr. Joan Vidal...