MEMÒRIES XXXI – PRIMER VIATGE A L’ESTRANGER 1952/54

MEMÒRIES XXXI – PRIMER VIATGE A L’ESTRANGER 1952/54!

O sigui que no ens podem pas queixar-nos. Tenia un treball on era ben considerat. Una dona que estava ja demostrant que no tan sols era una magnífica esposa i mestressa de casa sinó que, a més, també era una mare estupenda, que ja m’havia donat dos fills que podíem dir eren també magnífics exemplars de la genètica dels Gol i dels Rey, i això que ja havien passat per una guerra civil i una mundial!!
Teníem cotxe, com els rics i, per tenir, teníem també una participació en una licoreria (no li dèiem taverna perquè la paraula tenia connotacions “barrio bajeras” i un solar, on aviat farien també un bon negociet.
I per acabar d’arrodonir-ho tot, amb el Sr. Salsa (ja ens dèiem Claudi i Pepito) vàrem comprar a mitges un Taxi (un Citroën Stromberg 11 ligero, que si mireu a Google en podeu veure un munt de fotos d’ell) que, per poder tenir el permís de taxi de l’Ajuntament, em vaig haver de traure el carnet de 1ª especial. I es que, quan era jove i formós podia haver estat fins i tot enginyer, si hagués pogut estudiar. Era molt espavilat, oi?
Així, plens d’eufòria i optimisme aquell estiu del 53 l’Elvireta i jo vàrem decidir fer el nostre primer viatge a l’estranger. I, dit i fet, vàrem deixar al Claudiet en bones mans (les de la seva avia i de la seva tieta “menut”), i varen apuntar-nos a un viatge de 15 dies que organitzava Marsans en autocar pel centre d’Europa.
El viatge comprenia França, Suïssa, Alemanya i Bèlgica.
A Suïssa vàrem fer estada a Ginebra, i vàrem visitar també Berna i Zurich, des d’on passarem a la Selva Negra alemanya, desprès de passar per Schaffhausen. Encara recordo que anant de Berna a Zurich per la carretera, doncs no hi havia encara autopistes, vàrem passar per un poblet de nom OLTEN, que ens va sorprendre doncs la carretera passava pel mig d’un casa que formava com un túnel. O sigui que per sobre de la carretera, en el sostre del túnel, hi havia les finestres de la casa!! Típicament suis.
A Berna vàrem veure (ja no he pogut veure-ho mai més) el fossar, on hi havia una parells d’óssos, símbol de la ciutat i a Zurich, el que ens va meravellar va ser la puntualitat dels tramvies. Semblava que, per provar la precisió del seu horari, els temps que apareixien a les pissarres informatives que es trobaven a les parades no parlaven d’horaris normals sinó podien dir 10.52, 11.06 o 11,24.
I encara que no ho creieu, a les 11.23 apareixia per la cantonada i a les 11.24 s’aturava a la parada corresponent. No sé si encara funcionen tan bé... Com tampoc sé si les ciutats estan tan netes com llavors, ara que hi hem passat els meridionals i els turcs...
A Schaffhausen vàrem quedar estupefactes davant les cataractes del Rin. No havíem vist mai res de semblant, pobrets de nosaltres; érem, ben bé, pioners del turisme català...
D’allà vàrem passar per la Schwartzwald o la Selva Negra (famosa per la fabricació de rellotges de cuco), on vàrem visitar el famós llac Titisee i la ciutat de Friburg (que té una homònima a Suïssa).
Quan vàrem arribar a Stuttgart, recordo que ens vàrem hostatjar en un hotel que era un antic refugi. La ciutat estava encara mig en runes (només feia 7 anys que havia acabat la guerra) i no hi havia encara hotels de la categoria que havíem pagat. Donava una sensació estranya el entrar-hi i ens feia pensar en les vicissituds que els alemanys havien hagut de viure en veure’s arrossegats a un conflicte mundial pels somnis messiànics d’un boig com Hitler!
Més amunt, varem passar per la ciutat universitària més antiga de Alemanya, la vila de Heidelberg, amb un castell fantàstic sobre el riu Neckar. Tot seguit varem arribar, passant per Manheim, a Maguncia (Mainz) a la banda esquerra del Rin, on conflueix el riu Main. Aquí, vàrem deixar l’autocar per agafar una espècie de “ferry” fins a Coblenza (Koblenz), on el Rin s’ajunta amb el riu Mosela.
Aquest recorregut es fa sobre una de les parts més boniques del Rin que, en aquells anys, no tenia certament el tràfic que té ara. Tot el trajecte es poden apreciar tot de cingles coronats pels famosos castells medievals on es forjaren totes les llegendes de que està guarnida la mitologia germànica.
Entre elles, la més famosa, en la de Lorelei. En un revolt del riu, (la part més romàntica que li diuen Romantishe Rhein) apareix espectacular i un tant misteriós un cingle de més de 100 metres d’alçada, anomenat Lore Ley!
Dalt d’ella (en una llegenda molt semblant a la de les sirenes de l’Odissea, que encisaven als mariners que les escoltaven) es diu que s’hi trobava una noia maquíssima, de grans trenes roses, que amb el seu cant i misteriosa bellesa, seduïa als navegants del riu portant-los a la seva perdició, doncs hi ha moltes roques a flor d’aigua i la corrent és molt forta. La llegenda, que és molt antiga, es va fer famosa degut a la romàntica i trista melodia que composà al segle XVIII Friedrich Silcher i al poema de Heinrich Heine, del segle XIX.
D’Internet he recollit la traducció de la cançó que tothom cantava (els alemanys, és clar) quan passàvem per davant de la roca.
Busco en vano esto que siento
De por qué estoy tan trista y apenado;
Una historia me ha dejado sin aliento
sin descanso en éxtasis he quedado.
Fresco está el aire y oscurece
calmo está el Rin en su mover;
La cima acantilada luz parece
es el último brillar del sol atardecer.
La más pura de las doncellas sentada
allá arriba lleva a maravillar.
su dorado tesoro se mostraba;
su dorado cabello ella al peinar.
con un peine de oro ella al usar
canta una canción ensoñadora
su melodía extraña al sonar
es intensamente abrumadora.
El pescador en su pequeña barca
apresado es en su anhelo y suspirar.
No ve las rocas no las abarca
Sólo allá arriba se pierde en su mirar.
Creo que el oleaje pronto arrojará
a ambos, a su fin a la barca y al ser;
Eso es lo que esa canción logrará
La Lorelei en hechizante atardecer.
Com podeu veure, els alemanys poden tenir fama de caps quadrats, però també la tenen de romàntics. No en va, el seu romanticisme ha vingut suportat per veritables monstres com Beethoven o Brahms en la música i Goethe o Mann en la literatura.
En arribar a Coblenza i després d’una visita de la ciutat vàrem tornar a pujar a l’autocar que ja ens esperava, i vàrem continuar cap a Colonia, al costat del Rin. Allà, vàrem admirar sobre tot la seva catedral, una de les més grans del món, i on se suposa que s’hi troben les restes dels 3 reis mags d’Orient, que varen ser traslladats des de la catedral de Milan, el segle XVI.
Curiosament, i malgrat que tot els voltants de la catedral estaven en runes, com una gran part de la ciutat, la catedral no tenia gairebé cap desperfecte, llevat d’algunes senyals de metralla a les parets exteriors.
De Colonia, ja vàrem marxar cap a Brussel•les, on varem quedar meravellats davant de la magnificència de la Grand Platz, i les seves construccions gòtiques. L’avantatge d’aquell viatge és que realment hi havia molt poca gent voltant per Europa i tot es podia veure amb molta tranquil•litat, no pas com ara, quan cal obrir-se pas a cops de colze...
També vam veure el famós Menneken Pis, que se suposa simbolitza l’esperit independent dels habitants de Brussel•les que, com és veu, s’hi fan pipi sobre tothom...
I de Brussel•les cap a Paris. Que, com és natural, era la fita principal del viatge. Em sembla que vàrem estar-nos 3 o 4 dies, per poder veure tot el més important: els Palaus de Versalles i de Fontainenblau; evidentment, la Tour Eiffel i el Louvre; Montmartre, i el Sacré Coeur; la Place Pigalle, i el Moulin Rouge (des de fora; Notre Dame, etc.
París sempre serà una gran ciutat, de les més maques del món, però quan hom la veu pel primer cop és que deixa atònit. Evidentment, la guerra no hi havia passat per Paris, afortunadament i l’únic punt de comparació que teníem era Barcelona i una mica, Madrid. I la Barcelona del 53 no era com la del 2010, encara que llavors alguns llocs estaven més bé que ara, en la meva opinió, com les Rambles, per exemple.
La tornada la vàrem fer per Orleans, Nevers Limoges, Clermont Ferrant, i cap a Avignon i Perpignan. O sigui que, com l’autoroute Paris-Lyon-Niza no estava encara feta, varem tornar fent esses i passant per llocs d’una certa importància turística, al menys per aquells temps. També suposo que vàrem sortir-ne de les ciutats que haguessin pogut sofrir alguna destrucció.
Finalment, vàrem arribar a casa, feliços i contents, després d’una segona lluna de mel i, correns abans d’anar al pis, vàrem anar a recollir al Claudiet que suposo es va posar molt content –dic suposo perquè lo normal és que fos així- en veuren’s.
Evidentment, el dilluns següent havia que tornar a la feina...