MEMÒRIES XXX – 1952/54 - TENIM COTXE!

MEMÒRIES XXX – 1952/54 - TENIM COTXE!
Abans que se me’n vagi del cap, cal que digui que el 4 d’agost de l’any 51, el cosí de l’Elvireta, Dr. Josep Pont i Gol fou nomenat Bisbe de Segorbe/Castelló, pel Dr. Vicente Enrique y Tarancón (de qui es va fer molt amic) jerarquia de la que es féu càrrec el 20 de gener del 1952.
A la seva consagració, que es va dur a terme a Bellpuig, vàrem poder assistir l’Elvireta i jo (el Claudiet va passar el dia amb els avis), el que era força natural, però el que ja no ho era tant, és que varem anar en un Ford 1950 De Luxe Tudor Sedan, conduit pel meu cap, el Sr. Joan Vidal Gironella, a qui acompanyava la seva esposa Mari Armengol. En efecte, el Bisbe havia tingut l’atenció d’invitar-los a la cerimònia i al Sr. Vidal li va fer un regal, que si no recordo malament, era l’anell episcopal.
El Bisbe Pont i Gol, que posteriorment esdevingué Arquebisbe de Tarragona i, per tant, Primat de l’església catalana, va ser un bisbe com no n’hi ha gaires. En la postguerra, i conjuntament amb el Bisbe de Vic, D. Ramon Masnou, fou el primer Bisbe català que va defensar d’utilització de la llengua dels pobles en la litúrgia, i això abans de que el XXXV Congrés Eucarístic determinés que, en endavant, es faria així.
Era un home eminentment espiritual però molt pràctic. La guerra civil la va passar amagat a les golfes de la casa dels pares perquè en el poble tenia alguns “amics” que si l’haguessin trobat no haurien tingut cap problema en carregar-se’l, com va passar a tants d’altres, dels que la memòria històrica del nostre president ZP, no en parla pas.
Menciono aquest fet, no tant sols perquè aquesta consagració va fer que la meva relació amb el Sr. Vidal es fes més estreta, sinó perquè, per aquelles dates, quan ningú no s’esperava poder festejar l’esperança i la pau, el Bisbe de Barcelona, Dr. Gregorio Modrego i Casaús, va aconseguir per la ciutat el somni del XXXV Congrés Eucarístic, sota el lema: l’Eucaristia i la Pau. Així, del 27 de maig al 1er de juny de l’any 1952, quan feien escassament 6 anys que havia acabat la II Guerra Mundial, es va celebrar aquell Congrés que va ser un èxit total.
Quasi dos milions de persones, en total, varen participar en els actes del Congrés.
Els actes principals es celebraren en un espai preparat a l’efecte on ara es troba la Pl. De Pius XII, abans del Palau Reial, a la Diagonal.
Varen estar representats 80 països: 49 cardinals, 225 arquebisbes. bisbes i abats, 20.000 capellans, 356 corresponsals de premsa espanyols i 124 estrangers i a la missa de clausura assistiren més d’un milió i mig de persones que s’estenien per quilòmetres a la Diagonal, i seguien la missa pels altaveus instal•lats a l’efecte. A l’estadi de Montjuic es va fer una missa d’ordenació de 820 nous capellans que varen presenciar 100.000 persones. El estadi estava ple de gom a gom.
El Dr. Pont, naturalment, formava part de la comissió de bisbes catalans i va venir a Barcelona acompanyat pel seu secretari, Dr. Antoni Deig (que va esdevenir un gran amic i, posteriorment, Bisbe de Menorca, primer, i desprès de Solsona) i el Dr. Josep Perarnau (que, posteriorment, va passar com a Canonge de la Catedral de Barcelona, i es va distingir per la traducció a l’Alemany dels texts oficials de Concili Ecumènic Vaticà II).
Ara bé, a Barcelona tot estava ple a vessar i, per tant, vàrem decidir amb l’Elvireta d’invitar al Sr. Bisbe a dormir a casa, mentre que tant el Dr. Deig com el Dr. Perarnau varen anar a parar al Seminari, si no recordo malament.
L’anècdota d’aquest fet rau en que a l’aparador del menjador vàrem haver de muntar com una espècie de petit altar on cada dia, el Sr. Bisbe deia la Missa, ajudat pel Dr. Deig, que arribava molt d’hora per fer-ho.
A l’altre costat de la taula del menjador sèiem l’Elvireta i jo assistint-hi cada matí.
El transport del Bisbe de casa als diferents llocs on havia d’anar anava a càrrec del Josep Gol (+), cosí germà del Bisbe que tenia un Citroën Stromberg, amb el que va venir de Bellpuig, doncs el Dr. Pont encara no tenia cotxe.
Recordo que vaig dir-li al Josep si me’l deixava conduir un dia (ja tenia el carnet de conduir) i quan em vaig posar al volant el vaig veure tan gran i ample que em vaig desdir i vaig deixar-ho córrer.
Doncs bé, un dels resultats de la celebració d’aquest Congrés per a la ciutat de Barcelona va ser una gran millora de la ciutat des del punt de vista urbanístic, una mica com ja va passar amb els Jocs Olímpics del 92.
Així es van crear una sèrie de barris sencers o polígons perquè tots els emigrants que arribaven a Barcelona per trobar feina des de la resta de l’Estat, poguessin disposar d’habitatges dignes.
Barris com Can Clos, Verdú o la Via Trajana. Però sens dubte, l’obra més perdurable i de més prestigi varen ser les anomenades “Viviendas del Congreso” que es varen començar a construir immediatament després del final del Congrés amb els 100 milions de pessetes de superàvit de l’organització del Congrés Eucarístic. El Bisbe de Barcelona, Dr. Modrego i el mateix Joan Vidal, varen tenir un paper crucial en el naixement d’aquest barri.
Varen ser els primers passos d’un gran canvi que es va operar a Barcelona i, també, a la resta de l’Estat, en alguns aspectes.
De sortida, mesos abans de la celebració del Congrés, varen acabar-se les famoses “cartillas de racionamiento”; es varen indultar a milers de presos i es va començar una operació de modernització de les infraestructures de la ciutat així com una sèrie de projectes socials per ajudar a la població més desfavorida de la ciutat.
El barri del Congrés, estava dotat, en la primera fase, de 560 habitatges i locals que permetien que el barri fos pràcticament autosuficient. Aquest projecte és va dur a terme gràcies a l’aportació de les famílies més influents i adinerades de la ciutat i la coordinació del Bisbat. És a dir que a més dels 100 milions esmentats, aquestes famílies varen mobilitzar o avalar uns altres 200 milions. Tenint en compte que no es tractava de guanyar ni eleccions ni de fer promocions mediàtiques de caràcter polític, (de fet potser va ser la primera ONG de debò) aquest esforç es un veritable exemple de l’esperit de solidaritat per part de l’alta burgesia catalana.
El president de l’organització responsable de la construcció i d’engegar endavant aquest projecte, fou el mateix Joan Vidal, quina aportació personal al capital social de l’empresa fou de 15 milions, en principi, a fons perdut, encara que amb el temps, i conforme s’anava amortitzant el projecte, em sembla va poder reocupar un 30 o 40%.
Tot això va passar encara no fa 56 anys... I sembla fa segles...
Fins i tot. Es va composar un himne, amb lletra de José María Pemán, que es cantava a mitja Barcelona.
Pisos i locals eren inicialment de lloguer, i aquí haig de dir que vaig saber aprofitar l’avinentesa de treballar a Cobexport.
En efecte, quan va sortir la noticia de la construcció d’aquest barri, el Josep Salse (el de la bodega del costat de casa), que era més llest que la fam i amb el que ja érem força amics, em va suggerir l’idea de muntar un negoci en el barri, tenint compte de que estava tan a prop de tots dos. El Patronat de les Vivendes del Congrés havia adquirit 16 hectàrees a la part alta de Sant Andreu, prop del Guinardó per construir el barri. I la entrada al Barri es feia, principalment, passant per una espècie d’arcada al carrer de la Manigua que sortia del mateix Passeig de Maragall. Així que, després de parlar-ho amb l’Elvireta i posar-nos d’acord amb el Salse em va tocar parlar-ne amb el Sr. Vidal.
Evidentment, la situació i la qualitat de les Vivendes del Congrés feia que hi hagués un veritable allau de sol•licituds tant de pisos com de locals. Cal tenir en compte que un lloguer normal per un pis de 70 metres2 (una mica més petit que el nostre) era de 175 pessetes (nosaltres pagàvem 300) i un local, com el que llogàrem nosaltres, d’uns 150 mts2., costava 400 pessetes.
Però, d’alguna manera vaig convèncer al Sr. Vidal de que utilitzés la seva influència decisiva per atorgar-nos una botiga on muntar una bodega-licorería i ell ho va fer.
I, dit i fet, tan bon cop inaugurat el Barri, el juny del 1954, el Sr. Salse es va posar a instal•lar la nostre bodega a mitges, escassament a 300 mts. de casa i en la millor zona del Barri, al mateix carrer Felip II, 185, que era la via principal del Barri.
El Barri en qüestió es va concloure definitivament el 1963, havent construït 2719 habitatges, més de 300 botigues, 27 magatzems, 2 parvularis (un per nens i un per nenes), una policlínica, una petita residència per noies joves obreres i l’església parroquial.
Entre aquests 2719 habitatges es trobaven, pràcticament al davant de la bodega, 3 pisos i 3 botigues, resultat d’un altre acord comercial entre els Salse i nosaltres. Un cop acabada la primera fase del projecte (els 560 pisos esmentats) el Patronat va voler incentivar l’iniciativa privada oferint a la venda els solars que encara restaven per edificar de les 16 Ha. inicials.
A la banda del carrer Felip II davant de la botiga hi havia uns quants solars d’aquests en venda i el Salse, amb la seva vista comercial, em va suggerir que podríem comprar-ne el que poguéssim per, més endavant, edificar-los. La bodega era un negoci rodó, gràcies sobre tot a l’habilitat del Sr. Salse que s’ocupava tant de les vendes com de les compres, que era el més important. Comprar bé sempre ha estat més important que vendre bé...
I així, amb els beneficis del negoci vàrem comprar un dels solars disponibles que, poc després, vàrem revendre a uns constructors que coneixia el Salse. El pagament es va fer rebent en propietat els 3 pisos i les 3 botigues esmentades. Avui, tenim encara un pis (els altres dos es varen vendre fa alguns anys) i les botigues.





Doncs, com dèiem, i reculant a la qüestió del transport, volíem un Topolino, i fent algunes recerques vaig descobrir que un cosí de la Montse Puiggròs, un tal Josep Puiggròs en tenia un d’italià que se’l volia vendre per comprar-ne un Renault d’importació.
Feia un parell d’anys que el conduïa i no tenia masses quilòmetres. Aquells temps eren temps quan tenir cotxe es considerava més com un luxe que com altra cosa i, d’altra banda, l’estat de les carreteres era prou dolent com per no invitar a la conducció fora de les ciutats o, com a màxim, per fer excursions de poca durada.
Recordo que els primers cops que vàrem passar per carretera a França, i parlo de la dècada dels 60 i principis dels 70, quan passàvem per El Pertús, semblava que entràvem en un altre planeta. La diferència entre la frontera espanyola i la francesa era abismal.
El problema de les carreteres era flagrant i la xarxa viaria donava pena el que, fins a cert punt, era força lògic doncs no hi havia ni tràfic rodat suficient ni gent que semblés necessitar-lo. Les comunicacions es feien substancialment per ferrocarril, però tampoc és que aquest fos la joia de la corona. Un podia trigar 24 hores per anar de Barcelona a Cádiz i es parlava d’un tren a la Coruña que també trigava més de 30 hores des de les nostres contrades.
Anar en tren era tota una aventura. Recordo que quan festejava amb l’Elvireta (deuria ser el 49) ella va anar a passar uns dies a Bellpuig (com ja he explicat tenia molts bons records de la seva estada en aquell poble i s’estimava molt als que ella anomenava Padrins, i que eren els pares dels cosins). I jo com que seguia semblant-me molt a l’Otelo vaig decidir anar a veure-la un cap de setmana i, de passada, conèixer a la família.
Així que me’n vaig anar a l’Estació de França i vaig agafar el tren de Lleida i Saragossa, que era el que passava (i parava) per Bellpuig. No més vaig trigar 5 hores!! Amb parades exòtiques com a Sant Guim. Mai més he tornat a passar per aquell poble que només sé que està per algun lloc de la Segarra...
Per cert que, en arribant a Bellpuig, vaig ser rebut per tota la família de l’Elvireta una mica com si fos el Cid Campeador, en tornar a València, després de derrotar als musulmans.
Un altre exemple dels ff.cc. d’aquells temps el podem trobar en el tren que sortint de la Plaça de Catalunya (els ff.cc. catalans) anava a Puigcerdà, parant a La Molina. Era el tren de la neu, o així li dèiem, perquè era el que els esquiadors agafàvem el diumenges a l’hivern per anar a La Molina, que era l’única i primera estació d’esquí de Catalunya.
Quan encara no havia nascut el Claudiet, o sigui que era l’hivern del 50, un dissabte vàrem decidir anar a esquiar per primer cop a La Molina amb una amiga de l’Elvireta (la Victòria) que havia treballat a la botiga de sabateria del carrer del Call, i el seu marit (l’Antonio), que ja és mort. Vàrem agafar el tren a les 6 del matí i 4 hores més tard, arribàvem a La Molina, on només hi havia un Hotel, La Solana. Vàrem quedar-nos a dormir a l’hotel i recordo que després de sopar sortirem a prendre l’aire i veure la magnífica lluna que hi havia, i estàvem a 17º sota zero!!! Però, com no feia vent, es podia resistir.
Però ja podeu veure que els trens funcionaven però no precisament massa de pressa.
Pel que fa als camions, tampoc és que hi hagués tant transport com ara ni molt menys, i a més el camioners sempre han estat acostumats a anar per tota classe de terrenys.
Però, quen anys desprès, fins i tot ja entrat en els 60s, anar a Valencia era un afer de 6/7 hores passant pel coll del Perelló i a Madrid 10/12 hores, passant per Medinaceli, més d’un cop havia pogut veure a un home, al mig de la carretera, amb una bandereta de protecció, tirant quitrà en un forat amb una cullereta. Hom podia pensar que, a aquell ritme, podria trigar un parell se setmanes a cobrir tots el sots que es podien trobar en un quilòmetre qualsevol.
Cal pensar també que la primera autopista de peatge es va construir al 1969 i s’estenia entre Barcelona i Mataró, seguida de la de Bilbao – Behovia, Madrid – Adanero i Gijón – Oviedo, per aquest ordre. Aquesta darrera, a més, va ser la primera lliure de peatge.
Per tot això cal pensar que era normal que en un parell d’anys aquell Topolino no hagués corregut massa i, de fet, era veritat, doncs és conduí força bé. Així que vàrem decidir lligar-nos la manta al cap i comprar el cotxet en qüestió.
No recordo bé el que vàrem pagar però no va ser més de 15 o 16.000 pts. i encara, no vull jurar-lo, però sembla que les vaig pagar en 3 o 4 terminis. Així començava jo a incorporar-me a la tendència que es posaria de moda després, de comprar a terminis, i dic joc, perquè l’Elvireta no ha estat mai partidària de comprar d’aquesta forma.
També ens incorporàvem al món dels automobilistes ja que, en aquella època, tenir un cotxe, per petit i insignificant que fos, era representatiu d’un determinat “status”.
Tenir cotxe llavors era realment poder fruir d’independència i del plaer de conduir. Sempre podia aparcar el cotxe al costat de casa i sempre, i això és inimaginable ara, a qualsevol espai no ocupat de la vorera de mar de la Gran Via, entre Balmes i Rbla. Catalunya, o sigui, a un màxim de 100 mts. del despatx.
Ja podeu imaginar el prestigi que tant a nivell familiar com a nivell social vàrem adquirir immediatament.
La tieta Angelina, la seva filla i l’avia, estaven encantades de com anava prosperant. La tieta, que feia poc que havia perdut al Frederic, continuava amb la pensió, que havia arreglat força i que tenia sempre plena. L’avia continuava vivint amb ella i l’Angelita encara estudiava.
En quant als pares de l’Elvireta no se’n sabien avenir de contents que estaven. I la “menut” tampoc. Només la gran, considerava que era molt petit. Normal... La guineu quan no les pot haver... Sortia llavors amb un tal Mariano, però encara anaven a peu, com la major part de gent.
Dues anècdotes:
La primera és que quan el vàrem estrenar amb l’Elvireta, que va ser prou valenta de pujar amb mi, vaig pensar que fer una passejada pel Parc de la Ciutadella seria una bona idea. Havíem deixat el Claudiet amb l’avia per estar més tranquils i quan enfilàvem la porta d’entrada després de passar pel davant de l’Estació de França, li vaig dir a l’Elvireta que em semblava que no hi passaríem. Imagineu-vos! Pot passar un camió per aquelles portalades de ferro i jo, amb un cotxet de joguina, pensava que seria massa ample... El que pot fer l’aprensió...
Però bé, vàrem passar, molt poc a poc per si de cas, però vàrem passar i vàrem tornar a sortir. De forma que, en veure’m ja les orelles i creure’m que allò era bufar i fer ampolles quan vàrem arribar a la Pl. Antonio López, a l’alçada de Correus, no vaig veure a un ciclista que se’m tirava a sobre fins que ja quasi hi era.
Menys mal que vaig poder frenar en sec i només vaig llençar-lo a terra. Però l’esglai va ser de primera. Tot plegat per res... Perquè desprès de donar-li totes les dades meves i prendre les seves i comunicar-ho a l’asseguradora (el Banc Vitalici) l’individu en qüestió ni tan sols va presentar-se al jutjat.
Millor així.
Però quan vam arribar a casa dels pares de l’Elvireta, la seva mare, veient l’ensurt tan formidable que s’havia endut la seva filla li va dir que durant uns dies no podria amamantar al Claudiet i s'hauria de traure la llet del pit amb un aparell especial que disposava d’un xuclador de goma que s’aplicava sobre el mugró.
Així que, ràpidament, vaig anar a comprar-ne un a la farmàcia i la seva mare li va ensenyar com calia fer-ho. I durant 3 o 4 dies el Claudiet va continuar vivint a base de biberons.
Eventualment, aquell auto el vaig revendre al cap d’uns anys (3 o 4) a un company d’escola – un tal Osset – que, casualment, ara viu al 15 del carrer Calvet, i un cop que ens vàrem trobar fa 6 o 7 anys, encara recordava el cotxe i que li havia anat la mar de bé.
El setembre del 54 (el 13 per a ser exactes) Déu ens va beneir amb un altre exemplar de nen for de sèrie com el Claudiet. El Jordiet, tan gras i bufó com el primer, i el primer del Dr. Xumetra.
Però aquest cop tot va ser diferent. Ja vàrem anar directament a la Clínica Adriano, on vàrem donar-nos una habitació com Déu mana, i el naixement es va dur a terme, si no recordo malament, en un espai de temps 3 o 4 hores. De forma que el Jordiet va néixer tot rosat, però això sí, sense ulleres. I el padrí va ser el Sr. Joan Vidal...