Memòries XXII - SOC UN ESPIA!

Memòries XXII
(22/23 anys -1948/49)
Aquí em teniu, doncs, “havent complert amb la Pàtria” a la Italiana, o sigui, fent marxa enrere, amb més fam que quan venia els entrepans de la tia Angelina a la plaça de la Universitat, estudiant i llegint tot el que podia abastar i enamorat fins a la punta dels peus...
El gimnàs havia acabat per deixar-lo. La decisió havia estat ajudada per un xicot que també s’entrenava al Price i que era un pes fort normal i ben armat. No recordo molt bé com va anar el tema, però em sembla que un dia l’Elvireta va venir amb mi al Price i la hi vaig presentar. El cas es que un altre dia l’entrenador Ignacio Ara ens va posar a tots dos fer un parell de rounds. Jo estava una mica “cremat” doncs aquest noi –em sembla es deia Ricard- no havia parat de fer-me preguntes sobre l’Elvireta, on treballava, on vivia, etc., i vaig pensar que aquella seria una bona oportunitat per a mostrar-li la mena de “protector” que ella ja tenia amb mi.
Però, com he dit abans, jo no era un pes pesat típic i ell, el Ricard, si ho era, o sigui que quan vàrem acabar els 2 assalts tenia la cara un xic inflada, i sort del protector.
Aquella nit, l’Elvireta quan em va veure em va donar a escollir tranquil•lament entre ella i la boxa i allò era el que jo necessitava per deixar-ho córrer, o sigui que em va faltar temps per dir-li al Ara que ho deixava. Ell ho va entendre tot seguit però em va insistir molt en que amb les cames que Déu m’havia procurat podria ser bo amb la lluita Lleonesa, que llavors es practicava simultàniament amb el Catch, o el que ara en diem lluita lliure.
Aquest tipus de lluita es basa més aviat amb claus de cames. Un agafa al contrari per la cintura i ha de tombar-lo d’esquena a terra (també ho fan els turcs, excepte que ells s’empastifen amb oli). Amb les cames, un cop a terra, pots encerclar al contrari per la cintura fins que es rendeixi.
Així que vaig fer una prova amb un "manso" més gran que jo i, en efecte, quan vàrem caure tots dos a terra el vaig enganxar amb les cames i allà es va acabar l’assalt.
Però com la prohibició de l’Elvireta afectava a tot el Price vaig deixar-ho córrer definitivament.
I després diuen que són el sexe dèbil...
Però, no tot era dolent, doncs m’estalviava la quota mensual que podia destinar-la a menjar una mica millor.
I havent demostrat que per ella era capaç de fer el que calgués li vaig dir que creia que ja era hora de parlar seriosament del nostre futur cosa que jo em mostrava totalment disposat a fer. Amb 22 anys ho veia tot de color rosat i en qualsevol cas jo només somiava en poder-nos casar. Així que li vaig dir que, si li semblava bé, aniria a parlar amb els seus pares o, com es deia abans, a “pedir su mano” i tota la resta...
Sempre recordaré aquell primer dia de contacte. El seu pare estava assegut al cap de taula, com correspon, la seva mare entrant i sortint de la cuina, i les 3 filles a la cuina escoltant el que es deia. Evidentment, cap de nosaltres tenia experiència de situacions semblants i, per tant, tots estàvem bastant embarassats i neguitosos. L’Elvireta només tenia 20 anyets i per tant, era menor d’edat fins als 21 (els 18 encara no existien).
Jo tenia que causar una bona impressió i fer entendre a la seva família que el millor que li podia passar a la seva filla era casar-se amb mi. I vaig parlar i parlar com un lloro i novament això em va salvar.
El senyor Gol, que a cada pregunta que em feia havia d’aguantar el xàfec de la meva resposta, va acabar explicant-me les seves aventures a l’Àfrica del nord amb l’exèrcit. La seva mare, que tenia un cor que no li cabia al pit, em va abraçar i va donar-me la benvinguda com a un nou fill, i la realitat és que sempre em va tractar com a tal.
La germaneta petita (17 anys), més contenta que un pèsol i la gran (23), bé, em sembla recordar que fent el “paripé”, o sigui, fingint que se’n alegrava però, en el fons, molt futudeta de gelosia perquè la germana mitjana ja s’havia compromès...
No vàrem parlar encara de data de boda, però sí de que, des d’aquell moment, jo em posava en marxa amb aquella idea fixa al cap.
Un “interludi” es va produir quan encara dormia a casa de la tia Lola i de l’Augusto. Un cap de setmana em vaig quedar al llit amb febre i recordo que l’Augusto, parlant amb la seva germana Rosario (la infermera) que havia vingut a veure’ls, en referir-se a mi i, probablement, pensant que no podia sentir-los, li va dir que creia que tenia el “bacilo de Kock” o sigui, que estava tuberculós.
Aquella mateixa setmana, i seguint el consell del Sr. Fortuny a qui li havia mencionat el comentari del meu tiet, vaig anar a veure a un reconegut tisiòleg, amic del sr. Fortuny, un tal doctor Cid. Aquest metge em va fer unes proves ràpidament i va arribar a la conclusió de que no hi havia vestigis de tuberculosis, però sí d’una esplèndida anèmia.
Jo vaig comentar el fet i el diagnòstic amb l’Elvireta i aquesta ho féu amb la seva mare, que immediatament, es va arremangar i va decidir que havia de salvar els mobles. I, em sembla, que de forma quasi permanent des d’aquell moment, em va tenir d’hoste a casa seva a l’hora de dinar, el que, sens dubte, em va salvar la vida, doncs m’atipava com un lladre. No oblidaré mai les truites de patates que em feia menjar senceres.
I així, a més de fer família, vaig curar-me de qualsevol anèmia mentre anava augmentant de pes i posant-me mes maco que un “San Luís”.
Durant aquest espai de temps, no obstant, varen passar més coses. No les enumeraré per ordre de dates doncs no ho recordo bé, però sí per ordre d’importància.
De sortida, la meva tieta Lola –que sí estava tuberculosa- va morir. La pobre no havia tingut mai molta salut i els dos fills (com en el cas de la meva mare) havien anat minant la poca que li quedava...
I un mal dia ens va deixar...
L’Augusto no va trigar gaire en tornar-se a casar o a “viure en parella” que diríem ara. Fins que un dia, va decidir pujar a la torre de Jaume I (la del port), obrir un dels finestrals quan no el veien, i saltar, deixant una carta adreçada als fills.
La seva tieta Rosario va haver de fer-se’n càrrec d’ells doncs la “parella” no va voler saber res i la tia Angelina tampoc. I l’avia, òbviament, no podia fer doncs no disposava ni de casa ni de cap possibilitat d’ajudar-los.
Cal dir que la Rosario els va ajudar tant com va poder i així tots dos pogueren acabar els estudis a l’ Institut i posar-se a treballar tot seguit. L’Augusto Jr. va aconseguir fer-se un nom com a decorador d’aparadors (escaparatista en castellà) doncs tenia molt bon gust i em consta que, fins i tot, havia fet algun aparador per Loewe, quan aquests s’estaven al carrer Consell de Cent/Passeig de Gràcia.
La Sarita va casar-se i ja li vaig perdre la pista.
Un altre esdeveniment és que, endut per la dèria de guanyar prou per formar una família, vaig acomiadar-me del Sr. Fortuny (ens va saber greu a tots dos) per entrar de comercial a la casa Eléctrica Comercial Corominas, S.A., del carrer Fontanella, empresa que es dedicava a la venta al major d’articles elèctrics de tot tipus, des de cable fins a endolls.
Veient que el sistema de tenir més augments de sou dels normals radicava en el canvi de treball tant freqüent com possible, des que treballava pel Sr. Fortuny havia estat cercant nova feina, i ara que ja n’havia aconseguit una de bastant bona, continuava amb el projecte.
Així, doncs, el 15 d’agost del 1948 (el 1er d’agost m’havia acomiadat del Sr. Fortuny i m’havia reservat 15 dies com a vacances i perquè s’havia presentat la primera ocasió de fer un viatge per mar) vaig iniciar les meves activitats a l’Eléctrica Comercial Corominas, amb un sou de 1.100 pts.! Tot un capital...
Però deixeu-me explicar perquè necessitava 15 dies d’esbarjo i eufòria.
El patró de la botiga de la sabateria on treballava l’Elvireta – el Sr. Soriano – havia ofert en un accés de generositat laboral una setmaneta de vacances pagades a Mallorca, a les 3 dependentes més antigues que tenia (una era l’Elvireta, una altra la Victòria –encara amiga d’ella i vídua – i l’altra no recordo qui era).
A mi no em feia massa patxoca que l’esmentat Sr. Soriano s’emportés 3 jovenetes de menys de 20 anys en un viatge com aquell. De fet, me’l mirava com si fos un sàtir que volgués aprofitar-se de la santa innocència d’aquelles angelicals criatures, sobre tot de la meva. La qüestió és que la gelosia em rossegava per dintre però no volia dir res perquè, francament, no tenia indicis de la pretesa lascívia que imputava al Sr. Soriano ni de que les intencions d’aquest fossin llicencioses.
Així que seguint el consell anglès “if you can’t lick them, join them”, que vol dir “si no pots guanyar-los, uneix-te a n’ells”, vaig concebre un pla digne d’una òpera de Verdi.
La cosa era seguir-los sense que l’Elvireta ho sabés i un cop allà, a Palma, ja veuríem! Va ser llavors quan vaig comprendre, encara que massa tard, que la meva autèntica vocació hauria estat la de espia. Espia tipus Russel Philby, que durant 9 anys va ser espia de la CIA i del MI5, quan realment era un doble agent de la KGB. Encara que em sembla hauria acabat més aviat com el pobre Phillip Marlowe, de Raymond Chandler, que era un detectiu privat que es passava la vida rebent bufetades de tota classe de marits gelosos.
Sigui com sigui, em vaig comprar un barret d’ala més aviat ampla i una gavardina de segona mà (imagineu-vos, per passar desapercebut, un barret i gavardina al mes d’agost!!) i juro pels meus fills, que sou vosaltres, que vaig pujar al vaixell quan ells ja havien pujat i ningú no se’n va adonar d’aquell personatge tan sinistre que pujava a bord. Ni tampoc els pares de l’Elvireta que havien baixat al port per acomiadar-se!
No voldria equivocar-me però em sembla recordar que el nom del vaixell era el Ciudad de Mahón, de la Transmediterrànea, que jo veia com el Titànic, i això que encara no havia vist la pel•lícula. Llavors els vaixells que anaven a Palma fondejaven al moll de la Pau, al costat de la Duana. I els familiars que anaven a acomiadar al passatge s’amuntegaven a les escales del port.
Però ningú no hem va veure ni conèixer.
Amb una sang freda digna de 007 vaig comprar al peu de Colom on les venien un parell de paperines de cigrons cuits i vaig pujar a bord amb el barret ben encasquetat perquè no se’n veiessin els ulls, mastegant cigrons i amb un somriure despectiu, com dient: soc el millor. Com m’havia fitxat a on es dirigien les noies jo vaig anar-me’n ràpidament, amb la meva maleteta de cartró, a l’altre costat. O sigui, si elles estaven a proa jo, astutament, vaig anar a popa!
La nit vaig passar-la a la coberta (millor dit a la coberta tancada que tenia el vaixell) doncs el bitllet era molt més barat. A més si el vaixell s’enfonsava jo salvaria a l’Elvireta encara que l’hagués de dur nedant a Palma. I a mitja nit, quan només quedàvem els paries com jo, vaig prendre’m un Café amb llet, una pasta, i a dormir amb el barret sobre la cara i la gavardina fins al coll.
Algú que em deuria veure amb ella i es va sorprendre, llavors se’n deuria adonar de la meva intel•ligència, doncs tot i que érem a l’agost, feia fresqueta a bord...
No estava preocupat per les noies perquè les 3 s’estaven en un camarot i el Sr. Soriano en un altre, amb la que segurament, era la seva dona.
Si anava amb una altra dona de la seva edat no havia de preocupar-me més que de l’element masculí de Ses Illes.
L’arribada va ser molt emocionant. Era el primer cop que anava de viatge perquè quan vaig venir de Cuba no deu comptar, oi? El primer que vaig veure des de la coberta va ser la Catedral tan magnífica i, de sobte, em vaig trobar al port sense saber on anar. Jo sabia on anirien elles. A una pensió quina adreça m’havia donat l’Elvireta per si la volia trucar, pensant, és clar que ho faria des de Barcelona. Però jo no havia pensat on m’allotjaria.
Cap problema, però! Com a Barcelona, a l’arribada del vaixell hi havia tota una munió de “comissionistes” que et deien si volies anar a la seva pensió o hotel. Jo vaig descartar ràpidament els hotels i vaig escollir un home que duia una gorra molt atrotinada que deia Pensión Regina. Vaig pensar que era com un presagi de bona sort, doncs es deia com la meva cosina que m’havia fet tilin quan era jove i inexpert. Vaig damnar-li el preu i em va convenir, o sigui que ens varem posar en marxa.
Estava pel casc antic i una mica lluny, però això m’era indiferent. Llavors, jo caminava i les distàncies no hem feien por.
Vaig passar tot el dia dedicat a conèixer Palma a peu i a la tarda vaig trucar a l’Elvireta per preguntar-li si havien tingut bon viatge. Suprema astúcia per saber on anirien l’endemà, i en varem dir que a Sóller.
I cap a Sóller que hi vaig fer cap en autobús l’endemà matí i allà que me’ls vaig retrobar a tots, sense que em reconeguessin. La gavardina l’havia deixat a la pensió però el barret el duia tan encasquetat que gairebé no hi veia.
La pega va ser que després van marxar a Valldemosa doncs ells anaven amb l’excursió tradicional i jo no, pel que després de prendre un entrepà al port, vaig tornar a agafar l’autobús de retorn a Palma.
Al vespre vaig tornar a trucar-la i em va dir que anirien a les Coves del Drac, a Porto Cristo. I, bingo, a primera hora, ja estava a bord del primer autobús cap a aquell indret. Sortosament que teníem autobusos per anar a tot arreu.
I demà us explicaré la continuació del viatge, si Déu vol!

Memòries - Servei Militar? Jo no

Memòries XXI
(19/21 anys -1945/1947)

“aquest és un dia transcendental per a tots dos. No ho oblidi!! Ens tornarem a veure”

I així fou. Aquella mateixa setmana, fent-me el boig ja me les vaig apanyar per a anar a buscar-la al treball. Conscient de les meves limitacions –que no vol dir acomplexat, sinó més aviat la manca de bellesa física i la relativa insuficiència econòmica - calia mantenir, fos com fos, el foc sagrat. Si no sabia ballar podia, en canvi, utilitzar el meu gran “atout”. El “pico de oro”...

Calia, doncs, tornar-la a veure.


Per tant, l’endemà, dilluns, mitja hora abans de plegar, per no fer tard, ja estava amagadet a una escala al costat de la sabateria Soriano, del carrer del Call, des d’on podia veure sense ésser vist.

I quan va sortir en direcció cap a la Plaça de Sant Jaume, fent un esprint quasi olímpic, agafo carrer Santo Domingo del Call, carrer Sant Sever i carrer del Bisbe (estava perfectament planificat) per anar a sortir a la Pl. Sant Jaume, just quan ella arribava al bell mig, davant de l’Ajuntament.

Estava en bona forma, encara que bastant prim, i per tant, no vaig tenir problemes en controlar la respiració, una mica sobtada per la carrera.

I plantant-me davant de ella vaig saludar-la amb el millor dels somriures tot dient-li “ves per on, quina casualitat, oi?. Com està vostè?” O quelcom per l’estil.

Ella sí és va endur un ensurt en veure’m aparèixer del no res, però estic segur que no va creure mai en una casualitat. Massa espavilada...

Tanmateix, no es va posar a córrer ni a cridar. Ans va reaccionar il•luminant el rostre amb un somriure que, tot i que deurien ser les 7 de la tarda, va fer sortir el Sol, al menys pels meus ulls.

Llavors li digué si li feia res que l’acompanyés una estoneta i, tot seguit, vaig engegar el magnetòfon intern que duia a la gola. L’únic que la pobreta va poder dir va ser: “Bé, només una estoneta...”

Per allargar un xic el camí vàrem baixar per la Pl. de S. Miquel, darrera de l’Ajuntament, i pel carrer de la Ciutat fins a la Pl. Regomir. Llavors, vàrem pujar una miqueta pel carrer S. Just, fins a la Pl. del mateix nom.

Quan vaig veure l’Església dels Sants Just i Pastor, vaig tenir el pressentiment que allí ens casaríem, però vaig callar com un cavaller, doncs era massa aviat per parlar de matrimoni. Tan sols feia 24 hores que ens coneixíem...!

No recordo de què vaig parlar amb ella. Estava massa atabalat i, com he dit abans, era el magnetòfon el que engegava el rotllo. Jo només pensava en lo bonica que era i en la sort que tenia...

Així que, molt tímidament (a les dones, en aquells temps, una mica de genuïna timidesa les encantava) li vaig demanar permís per tornar-hi l’endemà i quan em va dir que “Bé, si vostè vol”, li vaig donar la ma com un cavaller i vaig romandre mirant com marxava carrer Lladó avall...

Vaig estar a punt d’entrar a la Església per tal de reservar ja el 3 de maig de 1950, però vaig pensar que el rector potser ho trobaria un xic avançat, doncs encara faltaven cinc anys, així que vaig deixar-ho córrer.. de moment!.

Jo suposo que l’Elvireta es va resignar a veure’m gaire bé cada dia i com jo em comportava correctíssimament, tenia el magnetòfon sempre engegat i la feia riure amb les meves ximpleries (sempre ha estat convenient fer riure a les dones), deuria pensar que valia més això que un cop de roc al cap.

I llavors va començar un període d’allò més frenètic i agitat. Les nits les passava somiant en situacions en les que tenia de salvar-la de perills inaudits a costa de la meva vida. I els vespres, sortia corrent del despatx (que estava una mica més amunt de la Pl. d’Antoni Maura, la de la Catedral) creuava pel carrer del Bisbe, i en un “plis-plas”, ja estava a l’entrada del carrer del Call, a la Pl. S. Jaume.

Perquè durant bastant temps no va voler que l’esperés al davant de la sabateria.

Llavors fèiem passejades cada cop més llargues –però sempre camí de casa seva – pels carrers dels voltants (Ferran, Avinyó, etc.)

Els divendres acordàvem on ens trobaríem el diumenge per anar a ballar (recordo que a la Cooperativa feien ball diumenges alterns, o sigui que havíem de triar altres llocs quan no podíem anar al carrer Urgell.

El dissabte no ens vèiem car ella no sortia i jo em mossegava les ungles de gelosia pensant en el que estaria fent o en els milions de nois que la estarien envoltant.
Bé, si, una mica gelós sí ho era (si l’Otel•lo –que era fort, ric i maco, tenia una gelosia extraordinària de Desdémona, com no tenia que tenir-ne jo també, quan l’Elvireta era trenta mil vegades més maca que Desdémona i jo trenta mil vegades pitjor que l’Otel•lo?) però és que estava un tant acomplexat per la meva aparença externa.

No podia canviar massa de roba, doncs el meu vestuari era més aviat escàs. Tampoc podia invitar-la als llocs on jo hauria volgut dur-la. És clar que, molt més endavant, vaig descobrir que a ella no li preocupaven aquestes coses i que poc a poc, anava afeccionant-se a la meva presència, tal com jo era.

I és que, a més de totes les virtuts que jo li veia, tenia un cor que no li cabia al pit.

Però com jo no he estat mai un gran psicòleg, “voici” els meus temors...

Jo, és clar, estava totalment enamorat i tots els amics ho sabien. A casa, també vaig acabar per reconèixer-ho.

I detall curiós. L’avia anava a rentar la roba a un safareig públic que casualment es trobava al mateix carrer Lladó, al començament.

En aquells llocs públics, on només anaven les matrones o les avies, es garlava tant com es rentava i el xafardeig era formidable. Tothom sabia el que passava – bo o dolent – en tot el barri.

I com l’avia sabia on vivia l’Elvireta, li va faltar temps per a fer les seves investigacions sobre la moralitat i posició social de la seva família.

El resultat, però, la va deixar força satisfeta.

Era una família modesta de treballadors, com totes les del barri. El pare, treballava a la casa Rull (que estava al mateix carrer Lladó) de vidrier; la mare, feia les feines domèstiques. Tenia dues germanes. La gran que treballava de modista a Santa Eulàlia, una casa de modes del Passeig de Gràcia. I la petita encara anava a escola, al Col•legi Baixeres, darrera de Correus.

La reputació de l’Elvireta era impecable, és a dir que, per molt que s’hi esforçaren ningú no podia dir res de ella.

Per tant, l’avia i tota la resta de la família estaven molt contents.

Va ser llavors que per tal de millorar l’aspecte físic vaig apuntar-me al Gimnàs del Price, al carrer Sepùlveda.

El Price era un local on s’organitzaven vetllades de boxa i de lluita lliure, que llavors es deia “catch as catch can”, o sigui agafa com puguis.

Això encara va complicar més la meva vida. Tenia que combinar, sortint de la feina, el anar a buscar a l’Elvireta, el anar al gimnàs i en començar el curs, anar també a les classes d’EADA. que eren nocturnes.

Al gimnàs, que més que un gimnàs a l’estil actual era un típic gimnàs de boxa (com el gimnàs vetust i atrotinat de Rocky Balboa i pudor de suor), el cap, un ex campió d’Espanya i d’Europa del pes mig que es deia Ignacio Ara, veient la meva alçada i el pes (80 quilos) va considerar que podia entrenar-me com a futur pes pesat.

Curiosament, el pes em venia (i encara em ve) de l’ossada, de les cames i del culam, no pas de la carn. És a dir d’ossos els tenia tots; de carn, més aviat poca...

El pes d’un pes pesat ja el tenia, ja, però un crític esportiu diria més aviat “mal fotut!”; el cas és que entre el viatge de Cuba a Espanya, els vaixells dels anys 20s que no duien estabilitzadors com ara, i la meva pobre mare que es va marejar com una sopa, la qüestió és que jo vaig néixer una mica mal proporcionat, o sigui el cap d’un pes pesadíssim, les cames d’un pes pesat i el tors i els braços d’un mig o d’un lleuger.

Això representa que com la boxa es fa amb els braços i no amb les cames, com la lluita lleonesa o la Tailandesa, jo fallava on devia tenir més força. I per molt que li donés al sac no podia arribar mai a la força d’un pes pesat autèntic (cap normal, tors desenvolupat i cames primes, com el Cassius Clay).

I si afegim que la meva agilitat boxejadora era semblant a la de ballador (hi ha molta similitud entre les dues), tenim que quan sortia al ring –encara que ho feia sempre com a entrenament- amb els pesos forts normals rebia unes castanyes impressionants i en canvi, jo, quan per casualitat tocava al company, li feia pessigolles...

Una anècdota, que és com un afront i em cobreix d’oprobi sobre la meva activitat boxadora.

Una nit, el que el 1949 es convertiria en campió d’Europa del pes gall, Lluís Romero, necessitava espàrrings, que són els que entrenen als boxadors. Ell s’entrenava normalment al Price i, en aquells moments (1946) ja havia fet una sèrie de 17 combats professionals guanyats per K.O.

Però com no feia més que 54 quilos i m’arribava només a la barbeta, pensava jo, amb el meu optimisme proverbial i sentint-me com Sir Galahad (conseqüència d’estar enamorat) a la recerca del Sant Graal, que podria sortir-me dels 3 assalts que cada espàrring feia, relativament bé, sobretot perquè duia el casc de cuiro, obligatori en aquests entrenaments.

Vaig pujar, doncs, al ring entusiasmat perquè l’endemà podria dir-li a l’Elvireta que havia lluitat amb un boxador professional de tremenda reputació assassina i, així, aparèixer davant de ella com el Cid.

Cal dir ara que els protectors de cap normalment s’agafen per sota la barbeta però deixen més o menys desprotegit el centre d’aquesta, que és el lloc ideal per deixar fora de combat a qualsevol.

Dalt del ring Romero ja estava saltant i fent ombra. No és podia estar quiet, però jo me’l vaig mirar amb el menyspreu propi del que està convençut de la seva superioritat i sentint una mica de llàstima per ell.

La llàstima l’hauria d’haver sentit per mi...

Vaig sentir la campaneta per començar l’assalt; vaig veure com un llamp que s’apropava a tota velocitat i res més.

No vaig durar ni 30 segons. Quan em vaig despertar, estava estirat dalt d’un banc de fusta amb un massatgista que em mullava el front amb una tovallola humida. Va ser ell qui em va dir que havia batut el rècord de velocitat en quedar K.O.

Romero havia sortir del recó com una exhalació i amb la seva dreta mortal m’havia enganxat un directe a la mandíbula que m’havia posat a dormir...

Tot un honor!

Mentre, i tenint en compte que jo ja m’havia ficat entre pit i esquena que l’Elvireta i jo havíem de finir casant-nos (ella no en sabia res, doncs jo no li ho havia pas dit encara, per por de les carabasses) em vaig posar a treballar, estudiar l’anglès i estalviar, tot frenèticament.

En el treball, el Sr. Fortuny em va agafar força simpatia i em va apujar el sou fins a 525 ptes., o sigui més d’un 15%. La veritat és que a més de dur-li la comptabilitat li feia també, sempre que es presentava l’ocasió, vendes de filat per telèfon.

Aquest augment en va donar molta moral i, com a conseqüència, en vaig posar a cercar feina per a veure si podia guanyar més, doncs sempre he pensat que, amb una mica d’esforç podria guanyar més.

D’altre banda i per tal de alleujar la càrrega que representava el fer els dos àpats a casa reduint al mateix temps una mica l’aportació dinerària que feia cada més, vaig optar per cercar algun lloc per menjar baratet.

I vaig trobar un establiment de menjars al carrer Tres Llits (que és un carreró que surt de la Pl. Reial) on per 5 ptes. teníem un plat d’aigua bruta amb bledes, un plat de Curadella (que, normalment, ara és fa amb fetge, cor de perdiu i trossets d’aquesta au però llavors estava fet bàsicament de fetge i sang de pollastre, tot ben fregit) i de postres un plàtan o una poma. De fet el postra era el millor del menú i el que canviava cada dia, és a dir un dia plàtan i l’altre poma.

Vaig resistir 2 o 3 mesos, em sembla, i vaig aprendre que encara era afortunat doncs jo ho feia perquè volia estalviar i així, moltes vegades canviava un bitllet de 25 pessetes per abonar el compte, mentre que, al voltant meu hi havia molta gent –captaires- que pagaven amb 5 munts d’una pesseta, fets amb les monedes de 10 cèntims que havien pogut recollir...

I és que com diu el poema de Calderón de la Barca

“Cuentan de un sabio que un día tan pobre y mísero estaba que sólo se sustentaba de las hierbas que cogía.
¿Habrá otro –entre sí decía- más pobre y triste que yo?
Y cuando el rostro volvió halló la respuesta viendo
que otro sabio iba cogiendo las hierbas que él arrojó…”

No hi ha pas millor Universitat que la de la lluita per la vida!

Però una anècdota bastant divertida (al menys per a mi) em va fer canviar de plans i anar a viure durant un temps a casa de l’amic Antonio, al carrer Ample. L’Antonio amb qui jugàvem a soldadets durant la guerra civil.

Anys enrere –quan teníem 15 o 16 anys i ni un duro a la butxaca- estàvem naturalment molt intrigats per les cases de barrets i les meuques que circulaven pels carrers de les Tàpies o de Roca.

Evidentment, ja sabíem el que feien però ens les miràvem amb una barreja de curiositat i por.

A mi, francament, em feien molta angúnia i era ben conscient de la possibilitat d’agafar malalties veneres a dojo. La sífilis era com el SIDA d’ara i igualment de perillosa. De fet una de les malalties que vàrem dur a les Amèriques i que va delmar les poblacions indies, va ser la sífilis...

La nostra salvació radicava precisament en el fet que, com dic, no teníem ni cinc per gastar, o sigui que “no money, no risk”...

Les més econòmiques, costaven 10 o 15 pessetes i es situaven als portals del carrer de les Tapies, però tenien mil anys i anaven tan brutes que només de mirar-les ja podies agafar la sífilis.

La sífilis, com deixo dit, era el SIDA d’aquells temps i responsable d’una quantitat bàrbara de nois desarrelats i amb problemes terribles de salut. Molts hi deixaren la pell...

A més, la profilaxis era molt precària. Al carrer d’Escudellers i al carrer Nou de la Rambla hi havia un munt de petites botigues, d’aspecte més aviat lúgubre, on s’anunciaven “lavados”, “gomas” (volien dir preservatius) i, en les més grans, “Wassermans” que era el tractament en vigor per la Sífilis, tractament que, segons ens dèiem entre nosaltres, eren dolorosíssim.

Recordo que un dia un grup de 5 o 6 varen arriscar-nos a entrar en una casa de barrets que hi havia al començament del carrer Nou de la Rambla, i que tenia fama de ser el “Ritz” de les meuques.

Anàvem molt tranquils, doncs ja sabíem que el preu era de 100 pessetes, quelcom totalment inassequible per a les nostres minses economies.

Així que molt confiats vàrem pujar (era un pis) i quan ens obriren la porta varen passar a una sala enorme plena de sofàs i otomanes on seien, amb indolència forçada, unes noies joves vestides amb vestits llargs de coloraines molt llampants i fumant amb unes embocadures llarguíssimes, com la Marlene Dietrich.

Hi havia molts homes granadets xerrant amb elles o fen tractes, però nosaltres certament estàvem tan fora de lloc com un capellà amb sotana ballant a l’envelat de la Festa Major de Gràcia.

Així que quan va aparèixer la mestressa demanant-nos si teníem les 100 pessetes i que si no era així que f...essim el camp, amb el cap cot, però satisfeta la nostra curiositat, vàrem agafar el portant i vàrem sortir escopetejats...

Bé, com el que més o menys sortia ja amb alguna noia seriosament i a més érem bastant porucs, el tema de la prostitució ens interessava més aviat poc o gens.
Però, evidentment, no tothom era igual. I una nit, abans de sopar, l’Antonio em ve a cercar a casa tot dient que havia de parlar amb mi urgentment.

Baixem al carrer i abans de sortir es descorda els pantalons i és treu el “mingo” com si anés a fer un riu i em mostra un tros de carn purulent, inflamat i vermell com un pebrot. De fet semblava un pebrot més que altra cosa.
Vaig quedar tan esverat que no sabia què dir-li. Tanmateix, li vaig dir que havíem d’anar immediatament a una d’aquelles cases de “lavados” on, al menys, li donarien algun remei.

Com no estàvem lluny del carrer d’Escudellers el vaig arrastrar a la primera botiga que estava oberta i ell va mostrar al personatge que va obrir el seu “tresor” fet malbé...

L’encarregat –em sembla que eren practicants i no arribaven a metges – en veure’l li va dir que tenia una gonorrea monumental i curar-la li costaria bastants dies, quartos i li faria mal.

La primera cura quasi m’agafa quelcom. Es va posar uns guants, li va agafar el “monstre” amb una ma i amb l’altra li introduí una cànula de vidre que deuria arribar-li a la gola. El pobre Antonio es mossegava els llavis fins a fer-se sang i jo devia estar pàl•lid com un mort.

Llavors va omplir una espècie de pilota de goma tan gran com una pilota i omplint-la de permanganat potàssic (un desinfectant fortíssim) li va buidar dins de la cànula.

Llavors li va embolicar tot el “paquet” amb gases i benes, deixant només un foradet per poder fer un riu i el va citar per l’endemà. I com cap dels dos havíem deixat cèntims, va haver de deixar el rellotge de penyora.

Bé, el vaig acompanyar tots els dies (5 o 6) fins que va curar-se del tot i em va jurar que es faria frare amb vot de castedat permanent.

Pel que a mi es refereix vaig quedar tan curat d’espants com ell.

Però, com durant el període de curació vàrem tenir temps de parlar dels seus problemes i dels meus em va dir que per què no anava a viure amb ells.

Tenien una habitació que la seva mare llogava molt bé de preu i així podríem passar més temps junts.

La idea no era dolenta, doncs així sortiria una mica de la vigilància de l’avia, pobre, que es passava el dia demanant-me el que havia fet i on havia estat. Per altra banda, tampoc era com si me’n anés de casa definitivament, doncs l’armari amb la poca roba que tenia continuava a la pensió i jo estava al carrer Ample, o sigui escassament a 50 metres de distancia.

Així que, dit i fet, vaig canviar de llit i de regim alimentari.

En efecte, al matí camí del despatx, em comprava un llonguet, nous i figues seques. I a l’hora de dinar m’arribava al Bar de l’Estruch, a la Catedral, on em deixaven menjar les meves “delicatessen” si comprava una botelleta d’aigua, mentre jugava a escacs.

Era molt senzill. Obria les figues pel mig i hi ficava una nou i feia com un entrepà. Són molt bones, de veritat.

A la nit, però, com havia introduït amb l’ajut de l’Antonio un fogó elèctric i un perol que amagava a l’armari sota una flassada, em preparava un sopar d’allò més “sofisticat”. Tipus “El Bulli”

Agafava un parell de patates i amb la pela i tot, les bullia i me les menjava amb una mica de pa. No era gran cosa però em resultava un regim de carbohidrats bastant nutritiu.

O jo m’ho pensava!

Però, és clar; un regim basat amb figues i nous i patates bullides sense tall de cap mena ni fruites no era precisament el més adient per un noi de 20 anys que anava de bòlid pel carrer, d’un lloc a l’altre, sempre de pressa, i a sobre, practicant la boxa.

L’Elvireta –que poc a poc havia acabat per acceptar-me com a mal menor- es preocupava per la vida que duia, un tant desordenada. Jo li deia que estava estalviant encara que no li deia exactament per què...

Teníem grans xerrades. Gairebé tots els dies anava a buscar-la al treball i cada cop trigàvem més en arribar a casa seva.

Encara que no li feia cap gràcia al principi, paulatinament, va anar deixant que l’acompanyés fins a la porta de casa seva, però en lloc d’anar de la botiga a casa, solia dur-la a passejar –si es pot dir així- per tot el barri gòtic.

Hi havia una raó bastant egoista per part meva per tal de fer-ho. Primer, evidentment, podíem passar més temps junts i, com dic abans, parlar dels nostres problemes i plans de futur. Perquè podeu imaginar que de parlar, parlava sense parar...

Però, a més, sempre agafava per carrers no massa il•luminats (els de darrera la Catedral o de Sant Felip Neri) el que ens donava la oportunitat d’anar agafats de la ma i, fins i tot, si no hi passava ningú donar-nos el bec com dos colomets enamorats.

Això també té una història que explica com han canviat els temps.

El primer petó que vaig poder fer-li va trigar sis mesos en arribar. Igual que ara...

Jo ja ho havia provat més d’un cop però sense cap èxit.

Ella estava molt ben ensenyada per la seva mare que li havia deixat ben clar que tots els nois érem iguals i que els petons eren el primer pas per coses terribles que venien al darrera...

Bé. No vull dir que en general no tingués una mica de raó, però també en general els xicots d’aquella generació ens conformaven amb molt menys.

Deuria ser l’ensenyament religiós...

Però aquell vespre quan la vaig deixar a casa em va dir que tornaria a sortir més tard –sense especificar quan- a cercar una gasosa per sopar.

Així que ja em teniu plantat a la porta de la escala de sentinella esperant que baixés un altre cop. Personalment, estava disposat a dormir al carrer. Així que, quan reaparegué al cap d’uns vint minuts em va semblar glòria.

No és que haguéssim d’anar gaire lluny. De fet a una botiga prop de la Pl. de S. Just. Però jo ja m’havia fet la resolució de fer una nova temptativa aquella nit.
El portal de casa seva sempre estava tancat. No recordo ben bé perquè. I els veïns entraven per un pati al costat mateix de on sortia la escala que pujava als pisos.
Al cap vespre aquest pati tenia molt poca il•luminació. No ho recordo bé però potser hi havia un fanal o una petita llàntia. En qualsevol cas era el lloc idoni pels meus plans miserables i lascius...

I així, quan tornàrem, vaig entrar amb ella al pati i vàrem romandre uns moments parlant. Llavors, en un moment en que no passava ningú pel carrer i estàvem rodejats d’un silenci absolut, vaig atansar-me una mica més i ens vàrem fer el primer petó.

Cal dir, però, en defensa seva que va protegir sa virtuositat com deuria fer-ho Doña Ximena davant els repetits atacs del Cid.

I dic això, perquè no sé ben bé com s’ho va fer, però en el mateix moment en que els nostres llavis s’ajuntaven en un cast òscul va aparèixer entre ella i jo la botella de gasosa, freda com un glaçó, el que cal dir que és un remei molt bo per refredar els ànims.

Tampoc va ser un bes d’aquells tan llargs, com els que es feien la Greta Garbo i el Melvin Douglas, a Ninotchka.

De fet, no crec durés més de 10 segons, al cap dels quals va sortir disparada escales amunt.

Però, vosaltres, pobres generacions modernes no teniu idea del que es pot sentir en una situació parella.

Era l’època quan la Concha Piquer cantava allò de “la Española cuando besa es que besa de verdad y a ninguna le interesa besar por frivolidad...”

I, després de lluitar sis mesos per arribar-hi aquell primer bes sap a glòria beneïda. Dubto molt que ara sigui el mateix...

Aquells eren petons romàntics...; ara són pur instint sexual... I no més cal veure les pel•lícules d’abans i d’ara...

Abans, fins i tot la Marylin Monroe, en “Con faldas y a lo loco”, quan intenta fer reaccionar a Tony Curtis, li fa petons més o menys llargs però sense altres fantasies.

En canvi ara, quan una parella es fan el primer petó ja sembla que es vulguin devorar l’un a l’altre tractant d’arribar a la campaneta amb la llengua... o que estiguin cercant a veure si queda algun tros del menjar del mig dia...

La passió està molt bé i és normal i necessària en els moments adient, però abans li estaves dient a la noia que la estimaves en tant que ara sembla que s’estiguin dient “a casa teva o a casa meva? Però ja! Que després he d’anar a veure al Barça!”

Aquells moments que passàvem junts pels carrers del Gòtic eren fantàstics i inoblidables.

I parlàvem i parlàvem... de tot.

Per això dic que ella es mostrava preocupada quan veia que anava empal•lidint a marxes forçades.

Per acabar-ho d’arrodonir la mare de l’Antonio, en abonar el rebut de la llum, va notar que hi havia quelcom d’estrany en el import, que pujava més del normal. I, sospitant el que passava, va descobrir el fogonet elèctric... i el perol... i les patates.

I em va treure fora de casa seva, doncs em va dir –i tenia raó- que ella em llogava l’habitació per dormir i no pas per cuinar-hi.

Això em va fer tornar una mica compungit a l’àmbit familiar, però com la tia Angelina tenia la pensió plena gaire bé sempre varem establir que podia anar a dormir, al menys una temporada, a casa de la tieta Lola i l’Augusto, al carrer Giner i Pertegaz, a la Barceloneta.

Ells tenien una habitació per a cada fill, així que jo em vaig instal•lar, tot el que hi ha de provisionalment, amb l’Augusto jr.

De fet, tenia molta simpatia per ell i per la seva germana Sarita; eren dos nens molt macos i encara que vàrem perdre les relacions quan varen quedar-se orfes i anaren a viure amb la germana de l’Augusto, la infermera Rosario (com ja explicaré més tard), espero que segueixin bé. Ara, però, ja deuen anar a prop dels 70 anyets.

Renoi, com passa el temps!

En aquest interval de temps vaig haver d’enfrontar-me a dos petits problemes.

El primer, i força gros, al servei militar. Als 19 anys vaig rebre la notificació conforme als 20 hauria de fer-lo i dient-me que m’havia de presentar a Capitania per que em diguéssim si era o no apte.

Tot i que ja estava bastant anèmic això no era considerat com a impediment vàlid. Potser pensaven que amb el ranxo n’hi hauria prou per superar-ho.

Així que vaig passar l’examen sense cap problema. Cap problema per part d’ells, doncs jo si que en tenia un.

I era que no el volia pas fer el servei militar. No per cap raó antimilitarista, no. De fet, tots els meus amics el feren i els va anar força bé.

Però jo no volia arriscar-me a deixar l’Elvireta en mans de l’enemic.

Ella ja havia fet els 18 anys i estava com un pom de flors de bonica i simpàtica. Deixar-la sola podia ser tan arriscat com perdre un braçalet de diamants al mercat de La Boqueria.

Hi havia massa competència venint de tipus molt millors que jo, més grans i amb més recursos circulant per la ciutat i tampoc era qüestió de demanar-li que es tanqués en un convent, oi?

En principi, es podia sol•licitar durant 3 anys la pròrroga per fill de vídua, que s’aplicava als fills que havien de mantenir a la seva mare amb llur treball.

Que no era el meu cas, és clar. Però m’hi vaig agafar com un clau, encara que fos coent...

Primer vaig fer la sol•licitud com a net de vídua que em va ser denegada ja a la Capitania de Barcelona.

Però comentant el tema amb el Sr. Fortuny –a qui tampoc li interessava que desaparegués 2 anys i haver de guardar-me el lloc de treball- em va dir que parlaria amb un amic d’ell –el comandant Bergareche, de la mateixa Capitania- per tal de veure si es podia fer quelcom.

Aquest oficial li va dir que li presentés una sol•licitud explicant que la meva avia era molt gran i no podia treballar (el que era veritat), i només em tenia a mi per a mantenir-la (que no ho era, veritat).

El problema era com podia demostrar-ho!

Per començar havia de provar que el marit i els 9 fills que apareixien al Llibre de Família havien desaparegut. Havia de recórrer per força a procurar-me alguns papers ficticis i alguns de reals.

Els reals no foren cap problema, doncs vaig poder obtenir els certificats de defunció de l’avi i dels 6 fills que havien mort per culpa de la grip del 1918.

Pels ficticis l’Augusto em va ajudar notablement (com em sembla ja he dit, dibuixava molt bé i feia els clichés de vidre dels espots que projectaven al cine Vergara) reproduint certificats de defunció per la tieta Lola i la tieta Angelina. Pel que fa al Miquel, no va haver cap problema. La policia el tenia fitxat com a pròfug de la Legió Francesa, cercat per la policia francesa i espanyola, i desaparegut.

Amb tot aquest paperam era evident que l’únic que podia ocupar-se de l’avia era jo.
I així vaig acompanyar-los a la meva instància que fou degudament presentada, personalment, al Comandant Bergareche, qui em va fer una carta recomanant-me, per què la tramités directament a Madrid, amb tot el protocol, i per la via reglamentaria.

El resultat va ser espectacular! Al cap d’un o dos mesos rebia la llibreta que em corresponia conforme era un soldat vàlid, però exempt provisionalment de fer el servei militar aquell primer any.

Això sí. Cada any tenia que renovar la sol•licitud d’exempció a Madrid.

I ho vaig fer. I, com diu Virgili amb allò de “audaces fortuna iuvat” amb la sort que ajuda als audaços me’n vaig sortir.

Se’m va ocórrer fer a l’impremta que treballava amb nosaltres a cal Fortuny i amb el seu ajut, uns quants impresos idèntics de la carta que el comandant Bergareche m’havia fet i que, naturalment estava firmada per ell.

Amb aquests impresos, doncs, cada any vaig fer un informe dirigit a Madrid dient que la situació de Claudio Rey continuava igual i, per tant, devia atendre a les necessitats de l’avia.

I amb un tampó igualment copiat i la firma del comandant que jo podia reproduir gairebé de memòria, vaig gosar arriscar-me a tenir problemes importants si es descobria l’engany, però tots dos cops vaig rebre la pròrroga, de forma que el 4º any, amb la llibreta militar i els 3 permisos dels 3 anys, vaig presentar-me a la Comandància de Barcelona, on em donaren la definitiva.

Faltaven mesos per casar-nos.

Molt sovint he pensat si em penedia d’haver-ho fet així.

I la resposta és que no. Era la única forma com podia casar-me. I encara que ara no ho recomanaria a ningú en aquells moments vaig actuar com un digne parent del Miquel, o sigui totalment anti-establishment i, a dalt, algú deuria estar-hi d’acord, doncs, em vaig sortir amb flors i violes.

Pel que fa al segon petit problema, això serà objecte de la propera edició.

Petonets

Memòries XX - HOY LA HE VISTO!!

Memorias XX


(18 – 19 anys)

Des del punt de vista laboral els anys següents varen revelar-se bastant “moguts”. Evidentment, l’experiència dels Establiments LCH va servir-me, no tant sols per a saber que volia dir allò de treballar en una oficina sinó també per a comprendre que calia intentar fer el que hom hagués de fer, millor que els demés i intentant que se’n adonessin que ho feies d’allò més bé.

També vaig poder veure que els augments de sou eren més aviat reduïts i tan sols anuals. És clar, que ja teníem les dues pagues extraordinàries de Juliol i Nadal, però “quand même...”

Però llavors vaig acostumar-me també a mirar-me els anuncis de feina que podia veure a les acadèmies o a La Vanguardia, que el Frederic comprava cada dia.

I així, un bon dia vaig escriure a un anunci que posava una empresa tèxtil que cercava un auxiliar de comptabilitat. I la sorpresa me la vaig endur quan en varen respondre per a entrevistar-me per a la feina en qüestió.

Era una distribuïdora (que en diríem ara) de filats i teixits (H. Fortuny Mateu) situada a la Via Laietana, a prop del carrer Jonqueres. Per tant, doncs, molt més a la vora de casa que LCH.

M’estalviava els tramvies i anava a guanyar 450 pessetes al mes (50% d’increment!). I per acabar d’adobar-ho el dissabte, festa!!

Per tant, vaig esforçar-me en causar una bona impressió al senyor Heribert Fortuny i, de fet, ho vaig aconseguir a la primera. Dintre dels següents 15 dies havia de presentar-me a treballar.

Quan ho vaig dir a LCH el Sr. Escarrabill es va sorprendre molt i em va dir que parlaria amb el Sr. Meurice per si volia fer quelcom amb el meu sou. Però jo li vaig respondre que ja m’havia compromès en ferm i no podia tornar-me enrere. Em varen fer un certificat de bona conducta i “auf wiedersehen”...

Així és la vida!

Amb el Sr. Fortuny vaig iniciar-se la meva experiència tèxtil; les diferents qualitats de cotó que s’importaven llavors (l’Egipci, de fibra llarga, el millor per a fer teixits fins o l’Americà, de Louisiana, als EUA, de fibra curta, però molt resistent, l’Indi, etc); la numeració dels filats [els més prims (números alts, 60s, 80s, 100s a 1 o 2 caps, que volia dir sense torçar o torçats) per popelins o teixits fins i els més baixos (10s, 12s, 14s) per teixits gruixuts com lones o drils]; els diferents tipus de teixits, de telers, i més important, qui feia què!

Érem només 6 persones i al despatx, pròpiament, tan sols 2 (el Sr. Galcerán que era el que remenava els calés i jo, ocupant-me de la comptabilitat i estadístiques de vendes) i 3 venedors. El Sr. Fortuny solia aparèixer cada dia per tal de veure com anaven les vendes i els cobraments.

Quan hi havia algun concert interessant al Palau de la Música, venia amb la seva dona (em sembla recordar que és deia Tresa) i s’hi estaven fins tard, fent temps per anar a prendre un mos i en acabat, al Palau que estava molt a la vora.

El Sr. Galcerán i jo plegaven a les 7 però si venia el Sr. Fortuny feien mèrits i sortíem una mica més tard. El horari laboral era de 9 a 1 i de 3 a 7 i el dissabte de 9 a 2, o sigui 45 hores setmanals, però encara hi havia un munt d’empreses que treballaven tot el dissabte, o sigui les 48 hores.

Quan rebíem algun escrit en Anglès o Francès me’l passaven per veure què deia o què volien (el Fortuny feia una mica d’exportació), doncs jo era l’únic que podia traduir-lo.

Seguia estudiant Comptabilitat, Anglès, Francès i, els guanys extres, els vaig destinar a matricular-me a l’Escola d’Administració i Alta Direcció d’Empreses (EADA), al carrer Aragó, em sembla recordar entre Muntaner i Casanovas (encara hi és).

Era la millor escola de negocis que podia permetre’m, tota vegada que ESADE i IESE quedaven molt lluny del meu abast, però era una bona escola i com vaig deixar la Berlitz i la Escola Nàutica podia estudiar tant els idiomes com l’administració empresarial de forma més metòdica i ordenada.

I, com dic, era una bona escola. Quan vàrem venir al carrer Calaf, em vaig acomiadar dels apunts que encara guardava i haig de dir que em va fer una mica de pena...

Llegia, a més, tot el que queia a les meves mans. Molts llibres me’ls deixaven (el Augusto, el Antonio (l’amic del carrer Ampla), el Jordi Camps i algun amic de l’escola EADA. Curiosament, tots eren àvids lectors com jo però de gustos ben diferents.

Per exemple amb els del Augusto (que veia la vida de color més aviat negre i així va acabar ell) vaig poder familiaritzar-me amb el Fiodor Dostoievski (el Jugador, els Germans Karamazov i Crim i Càstig), Leon Tolstoi (Guerra i Pau i Ana Karenina) o Ibsen (Casa de Nines o Peer Gynt). També vaig tenir ocasió de llegir el Paredis Perdut, de Milton, que em va impressionar molt.

Els altres eren més aviat lectors de novel•les americanes o angleses com Johnny dos Pasos, W. Sommerset Maugham, Pearl S. Buck o Europeus com Thomas Mann, Victor Hugo o Bernard Shaw...

La situació a Catalunya continuava essent delicada des del punt de vist econòmic però, possiblement, menys que a la resta d’Espanya,doncs hi havia treball per a tothom.

D’acord, els sous eren baixos i tothom havia de fer molts equilibris per en sortir-se i arribar a la fi del mes, però els que treballaven podien menjar, més o menys bé, però menjar.

D’altra banda, els estraperlistes seguien fent l’agost i encara que sembli estrany, el mercat negre contribuïa d’alguna manera a que molts ingressessin algun sobresou i així poder adquirir algun extra o donar-se algun caprici.

Ja és sabut que els Mercats Negres contribueixen notablement al desenvolupament de la economia d’un país.

La 2ª guerra mundial s’estava acabant i tothom ja preveia la fi que tindrien tant Hitler com Mussolini. Encara que estava prohibit, molts, com nosaltres, escoltàvem per la nit les emissions de la BBC en Espanyol, on ens deien el que passava realment.

Però, les noticies oficials del NO-DO (l’únic documental que existia aleshores) tampoc eren gens optimistes, de manera que més o menys, també és podia observar un cert canvi de tendència a nivell polític.
Franco, indubtablement, ja havia de saber que dintre de poc hauria d’enfrontar-se a la resta del món que el jutjaria com a simpatitzant del feixisme i, per tant, l’interessava deixar clar que Espanya era una democràcia orgànica (encara que molts ens preguntéssim què coi volia dir això.

Jo seguia vivint amb la tia Angelina, el tiet Frederic i sa filla l’Angelita, així com amb l’avia, que ho passava molt malament veient com jo anava creixent. I encara que les coses no els anaven pas malament tampoc és que els quartos sobressin...

Érem cinc persones a mantenir i com el tiet Frederic, que anava malament de salut, només trobava feines esporàdiques de comissionista els únics ingressos assegurats eren els de la Pensió o sigui que jo contribuïa en una petita escala a la economia domèstica.

També comprava la poca roba que tenia i guardava una mica pels festius.

La tieta Lola i el Augusto havien tingut ja dos fills, el Augusto i la Sarita i continuaven vivint a la Barceloneta; ell continuava fent d’acomodador al cine Vergara, el que vol dir que la seva existència també era bastant limitada, i la tieta Lola, que estava molt delicada de salut, cuidant dels seus fills tant bé com podia.

Com ja he deixat dit, els diumenges, normalment després de la Missa a la Mercè (on solia anar amb l’avia de bon matí) a l’estiu anava a la platja i la resta de l’any, normalment, a jugar a escacs a la Plaça Nova, a ca l’Estruch.

I per les tardes, o bé anava al cine Vergara (on jo podia entrar de franc) o bé a ballar. El Jordi Camps i jo, solíem anar amb bastant freqüència a un ball que recordo estava al carrer Violant de Hongria (un carrer que va més o menys paral•lel a l’actual Avinguda de Madrid i a l’alçada de l’Avinguda de Brasil.

Però un diumenge (em sembla que era cap el mes de juny del 45) com estàvem cansats del matí a la platja varen decidir anar a un altre lloc (a la Cooperativa del Reloj), al carrer Urgell, pujant a ma dreta, i a l’alçada del carrer València o Provença.
Ens havien dit que hi havia un ambient molt familiar, en tractant-se d’un ball parroquial, on hi havia una orquestra.

Vàrem, doncs, encaminar-nos cap allà i vosaltres en sou el resultat d’aquella decisió...!!

En efecte, jo havia estat observant el pati, amb la vista d’àliga que tenia llavors (no com ara que no veig tres en un burro). I me’ n havia adonat que a les cadires al voltant de la pista hi havia una noia que ballava força i que, de bon antuvi, em va semblar com un àngel.

Tenia tot l’aspecte d’una noieta molt jove (16 anys, segons vaig descobrir més tard), no anava pintada i juraria que duia un vestit clar amb lunars blau fosc i mànigues curtes. Duia mitges i el seu aspecte, com dic, era celestial. Seia al costat d’una altra més arreglada però amb un aspecte molt més agressiu, que va resultar la germana gran, i el contrast entre les dues feia semblar la petita més “gloriosament” atractiva.

Molt sovint havia llegit o vist al cine representacions del famós “coup de foudre”, quan l’home veu la dona i resta bocabadat i amb la llengua afora. I fins a aquell moment no hi creia massa. Pensava que eren més aviat històries, com lo del petó de la Blancaneus i el Príncep...

Però en aquells instants vaig comprendre que aquell havia de ser el famós “coup de foudre” o “love at first sight” com diuen en anglès. Recordeu la pel•lícula “West Side Story” quan el protagonista veu a Maria per primer cop i es queda estupefacte i petrificat que si el punxen no li treuen sang, doncs igual...

Com va dir una mica abans Gustavo Adolfo Bécquer “hoy la he visto y me ha mirado, hoy creo en Dios”.

I no vaig posar-me a cantar lo de Maria, Maria, perquè la pel•lícula no s’havia estrenat encara i, a més, no es deia Maria sinó Elvira...

Em podia haver posat a cantar “Bésame mucho”, un bolero de Francisco Céspedes, que estava molt de moda en aquell temps, però, francament, cantar, cantar, no ho feia com el Caruso o el Plàcido Domingo i hauria probablement espantat aquella visió.

Total, que li vaig dir al Jordi Camps que s’espavilés i sense pensar-m’ho dos cops, al primer cop que l’Elvireta es va asseure, em vaig plantar davant ella i, amb la veu més greu que vaig poder fer sortir de la gola (per allò de semblar més masculí) i amb les cames que em tremolaven, vaig demanar-li si podria aspirar a tenir l’honor de dansar el proper ball amb ella.

Bé, potser no ho vaig dir tan elaborat, però segur que era el que sentia. A més, en aquells temps, no havíem arribat encara al que sembla es fa avui dia de “balles, tia?”

Sigui com sigui, em va dir que estava molt cansada –que era la típica excusa per dir-te que “no” amablement- com quan, després de casades, deien abans, i potser diuen encara, que tenen “migranya” quan l’home està més afectuós que de costum...

Però jo ja estava preparat! Em restaven moltes municions a la cartutxera!

Normalment sempre em donaven carbasses a les primeres de canvi, doncs, encara que era dels alts era una mica més lleig del normal (recordeu allò dels “ulls de peix passat del nord”) i no vestia pas com un “dandy”, doncs la economia no donava per més.

Però tenia una arma secreta per aquests casos que no fallava mai. I era el “pico de oro”. Els anglesos diuen que “you can talk the birds out of the tree”, o sigui que podia convèncer als ocells de deixar els arbres...

Quan engegava la gravadora ni D. Emilio Castelar hauria pogut parar-me.
O sigui que en escoltar el seu melodiós “no” vaig omplir el pit d’aire i, automàticament, vaig sentir com es deuria sentir el Juli César quan el pobret Vercigentòrix li va donar el seu escut en senyal de rendició desprès de ser derrotat a Alexia.

Sabia que la victoria seria meva, tard o d’hora... Per això no hi ha que llençar la tovallola mai!

No puc, evidentment, recordar el que li vaig dir; però si recordo que vaig romandre plantat com un pi davant de ella i quan va tornar a sonar la orquestra es va alçar, possiblement amb l’esperança que si ballava amb mi un cop jo marxaria, després, a la recerca de nous horitzons...

Però la pobre criatura no podia saber el que jo sentia, al menys, no encara...

Per a començar vaig penjar un “cartell virtual” a la meva esquena que deia “ai del pobre que gosi apropar-se d’aquest àngel! Morirà fulminat com un miserable rèptil”. I de fet va funcionar com si, en efecte, dugués aquest cartell. Perquè ningú va apropar-se aquella tarda (ni cap més tarda) a la donzella que ja estava sota la meva protecció.

Quan el rei Artur va ordenar al cavaller Sir Lancelot del Llac que li dugués a la seva novia Ginebra, i durant el viatge, ell la protegia amb la seva vida i es va enamorar bojament d’ella... res! Caca de la vaca! Jo hauria lluitat contra tots els nois que hi havia al ball en aquells moments i me’ls hauria menjat amb patatetes reeixides un per un, mentre riuria sarcàsticament davant de la seva impotència.
I ella em miraria amb èxtasi en veure tanta magnificència... Només em faltava l’armadura...

I així, quan va acabar el primer ball i la vaig acompanyar al seu lloc, i vaig quedar-me un altra cop plantat i xerrant; va ser llavors, em sembla, quan va adonar-se’n que seria més aviat difícil desfer-se’n de mi.

Jo em sentia com el Penyal de Gibraltar. Abans morir que deixar-la i, per tant, vàrem ballar tota la tarda (amb gran desesperació de sa germana) i quan va arribar el moment dels adéus ja havia aconseguit una certa familiaritat amb ella. Quin remei, no havia deixat de garlar ni un instant...

M’havia dit on treballava (a una sabateria del carrer del Call, de nom Soriano), que vivia al carrer Lladó (als meus barris, doncs), que havia vingut amb sa germana i una amiga (Maria Tobeña) i que, normalment, venia cada diumenge a aquella Cooperativa.

Què més podia demanar?

Així que, en sortir al carrer, ens vàrem donar la ma (els petons eren desconeguts els primers 6 mesos) i li digué aquells “famous last words” que encara recordem tots dos: “aquest és un dia transcendental per a tots dos. No ho oblidi!! Ens tornarem a veure” Magister Dixit, o el que és el mateix: el Mestre ha parlat!!

I, en efecte, així va ser... com no podia ser d’altra manera.

En el capítol XXI ampliarem dades.

Curious97

Memòries XIX - Tin treball!!

Després d’un parèntesi forçat perquè psicològicament estava més pendent de la Tiroïdectomia que m’havia de fer i que, com ja sabeu, ha anat d’allò més bé, tornem-hi.

Ara tinc una papada esplèndida, sense noses de cap mena, i com diu la metgessa, m’he tret un mal de cap de sobre doncs podia haver esdevingut un preciós tumor cancerigen.

Reprenem, doncs, les memòries allà on les deixàrem.

Estem al 1942, jo tinc 16 primaveres, he acabat, amb felicitacions per part de l’Escola, els estudis de Comerç – que no arribaven a un peritatge mercantil – i haig d’enfrontar-me a la vida.

Això volia dir tractar d’independitzar-me tan aviat com bonament pogués i, evidentment, ampliar els estudis tan com em fos possible.

En acomiadar-me de l’Escola, el padre Clapers –el més jove- en va agafar apart per dir-me que si volia ell em faria ingressar al seminari que els Escolapis tenien a Pamplona, on faria una espècie de Batxillerat, cursaria els estudis del sacerdoci i sortiria fet un brillant escolapi, que podria anar a les missions de Sud-amèrica o Àfrica a ensenyar.

No em costaria ni cinc i el meu futur estaria resolt.

Ho vaig consultar amb l’avia i amb les ties i, com era natural, havia diferència d’opinions. L’avia ho trobava com si m’hagués tocat la loteria i les ties pensaven, amb raó, que no estava vocacionalment preparat per assumir aquesta tasca.

La forma com empaitava a la meva cosina Regina i com em desempallegava amb les noies del barri els feia sospitar que seria un mal escolapi. No aneu a pensar malament.
En aquells anys només podíem anar a ballar i tractar d’arrambar un mica en els balls lents.

Però, no hi ha dubte que la Raquel i la Mercè en feien força “tilin”: en qualsevol cas, més que les Escoles Pies...

I ja veiem el que passa amb tot un seguit de capellans per tot arreu. Inicialment, estic segur que tots comencen de bona fe i fins i tot dominen els instints que la mare Natura ens ha facilitat per tal de mantenir l’espècie... Però arriba un punt en que sembla que aquest domini s’afebleix i llavors passa el que passa...

O sigui que, encara que la idea d’anar a raure a l’Àfrica era força atractiva, vaig haver de dir-li al P. Clapers que li ho agraïa però que ho deixava estar perquè no ho faria tan bé com es mereixien ell i l’orde.

Llavors en va donar una recomanació com excel•lent alumne i una adreça: “Establecimientos L.C.H”., al carrer Consell de Cent, 380, de Barcelona.

Era un fàbrica de vernissos, esmalts i pintures, sucursal per Espanya dels Ets.Lorilleux, de França, que també tenien la especialitat de tintes per a la Industria Gràfica.

I així, amb la carta de presentació del P. Clapers –en realitat de l’Escola – vaig presentar-me un bon dia, tot mudat, amb uns pantalons llargs comprats als encants per l’avia, (la pensió funcionava força bé i havíem passat de classe pobre baixa a classe pobre alta o mitja molt baixa), una camisa blanca neta, mitjons blancs i les botes de Segarra de la falange.

El cap de personal, que era qui coneixia al P. Clapers, es deuria impressionar per la carta que duia, perquè em va dir que tenia una plaça de “meritori” vacant i que si volia, era meva. 300 pts. al mes i festa el dissabte a la tarda i, naturalment, el diumenge.

Això, com diuen els anglesos, era un “dream come true” o sigui on somni fet realitat...

300 peles, lliures d’impostos [en aquells dies encara no estàvem tots fitxats i, a més, pel que vaig poder comprovar molts anys més tard tampoc em varen inscriure enlloc, doncs no consta aquesta feina a la SS. De fet, només era obligatori l’assegurança de la vellesa (seguro de vejez), que es va establir el 1939 i l’obligatori de malaltia, que es va establir a finals del 42, i en el que si em varen inscriure].

La meva feina com a “meritori” era l’arxiu, preparar el cafè i dur-lo als que ho demanaven, fer tota classe d’encàrrecs entre les diferents seccions de la oficina i també pel carrer, la màquina de fotocopiar (al tanto! No estic parlant pas de una Rank Xeros de quarta generació. M’estic referint al que se’n deia “libro copiador de cartas y telegramas” (obligatori amb els demés llibres contables) i, on per mitjans d’una premsa manual i un sistema de calc humit, s’havien de copiar tots el documents oficials d’entrada i de sortida per rigorós ordre de dates.

El meu departament era el de Comptabilitat i érem unes 10 o 12 persones, totes en una mateixa habitació, excepte el cap, Sr. Escarrabill, que tenia un petit cubiculum privat.

Recordo només els noms del Sr. Segura (que jo envejava perquè es vantava de canviar de camisa literalment cada dia), el Sr. Ferrer (gran melòman) i el Cuquerella (de 18 anys, que quan jo vaig entrar va pujar de categoria i amb el que ens vàrem fer força amics).

L’ambient era força relaxat i la gent estava de força bon humor (eren temps on tothom que volia treballar podia fer-ho i si bé el que es guanyava era poc, comparativament parlant, donava de si bastant més que ara. I d’altra banda, tothom estava content de tenir feina).

Llavors no parlàvem de política ni de d’independència a Catalunya. Teníem un Governador Civil i un altre de Militar i, no s’ho creureu, però ningú no se sentia oprimit o perseguit pel sistema. A dins del despatx parlàvem en català i a fora també.

Menjàvem la dieta Mediterrània per força o sigui molta verdura, peix i poca carn. I no perquè ens ho diguessin els metges sinó perquè era el que estava més a l’abast de tothom.

A Barcelona teníem, com a la resta de l’Estat, determinats centres d’Auxili Social, que després dels 40 passaren a dependre de l’acabat d’establir Institut d’Assistència Social, depenent del Ministeri de la Governació.

El Sr. Ferrer m’ajudava força i em va agafar molta simpatia per la meva pròpia afició a la música. Jo xiulava baixet mentre treballava (com si fos el fil musical que es posà de moda molts anys més tard) i com la meva taula (doncs en tenia una per a mi sol, al costat del copiador de cartes esmentat) estava darrera de la seva, m’escoltava, i a vegades fèiem duets, xiulant.

Recordo que podia xiular íntegra l’obertura del Barber de Sevilla, la cavalcada de la Cavalleria Rusticana (noblesa rústica siciliana), de Mascagni i l’obertura de Guillem Tell, de Rossini. Particularment l’impressionava molt com coneixia la esmentada obertura del Barber de Sevilla, doncs és força llarga i a ell li agradava molt.

No era gens rar, però, doncs sempre que podia escoltava música per la radio i llavors, donaven molts fragments d’òpera.

També recordo el dia que als 3 nouvinguts ens presentaren a M. Meurice (no Maurice), director general, que havia arribat de Paris en visita d’inspecció. Els 3 tremolàvem com a fulles.

Pobrets, que l’érem de bona fe... Però el Sr. Meurice em va felicitar cordialment perquè el vaig saludar en Francès, el de l’Escola, però Francès al cap i a la fi que al departament comptable només el parlava el Sr. Escarrabill, i, encara, pitjor que jo.

La meva vida era molt atrafegada, doncs l’horari era de 9 a 1 i de 3 a 7. O sigui, 44 hores amb el dissabte. Al matí anava a peu al treball. Però, al mig dia, amb dues hores només, havia d’agafar dos cops el metro al Passeig de Gràcia/Aragó fins a Correus. No voldria errar però els preus (que anaven per trajectes) oscil•laven entre 0,20 pts. i 0,35). Això eren 10 o 12 pessetes que havia de detreure del sou cada mes, per força. És clar que al principi pujava moltes vegades sense pagar, quan al migdia hi havia aglomeracions de gent, i el revisor que marcava els bitllets a l’entrada de l’andana, no donava a l’abast.

Però ho vaig deixar córrer després de la experiència d’un dia que vaig haver de sortir per cames de la estació de Correus perseguit pel revisor del tren...

Després de la feina, em vaig posar a estudiar desesperadament. Era conscient que l’única forma de prosperar era a base d’estudiar molt i tot allò que pogués. Així vaig estudiar Teneduria de Llibres, a l’Acadèmia Cots, al carrer dels Arcs, davant de la Catedral. Anglès i Francès a l’Acadèmia Berlitz, al carrer Pelai, i per correspondència, Ràdio i Telecomunicacions, a la escola Radio Maymó, també al carrer Pelai, quasi al davant de la Berlitz.

També en vaig matricular a l’escola Nàutica, a la Pl. Del Palau, on durant un temps, vaig estudiar geografia, nocions de nàutica, una mica d’astronomia i, poca broma... telegrafia sense fils. Allò del punt i ratlla se’n donava molt bé.

No em demaneu perquè ho feia, però allà on podia apuntar-me a estudiar el que fos i que no fos car, ho feia.

Els idiomes, a més, els complementava amb els ensenyaments d’un professor particular.

Doncs si senyor. A la pensió de la tia Angelina va arribar, fugint de l’Alemanya nazi un jueu Polonès, quina família havia estat lliurada a Auschwitz-Birkenau, en polonès, Oświęcim-Brzezinka.

Es deia Alfred Neumann i s’havia creuat tota Europa, des de Varsòvia a Milà, a peu, via Suïssa, i allà uns capellans, a traves un programa clandestí organitzat pel Vaticà de Pius XII (no era tant dolent com diuen), a Roma i en vaixell, fins a Barcelona.

Parlava correctament, com a bon jueu, Polonès, Rus, Alemany, Jiddisch, Italià, Francès, Anglès, Portuguès i una mica d’Àrab. No cal dir que li vaig trobar feina immediatament a la Berlitz, i ell, agraït, a la nit em donava classes de Francès i Anglès a la pensió.

Encara tinc per algun lloc la gramàtica anglesa que em va donar, el Mètode Gaspey-Otto-Sauer. Una gramàtica molt complerta.

Els 2 anys que vaig passar amb ell, estudiant quasi diàriament, no els he oblidat mai. No tan sols em varem permetre promocionar-me en un moment en que l’Anglès no el parlava gairebé ningú, sinó que a més, em varen ampliar els coneixements generals que ja tenia de Història, Geografia, Literatura i Música, doncs a més de tenir una cultura extraordinària Mr. Newmann també sabia música i, com a bon Polonès, era un enamorat de Chopin.

Un bon dia es va acomiadar de nosaltres i ens digué que marxava a Lisboa, i des d’allà, en vaixell, als EUA.

Quan veig ara la indiferència de tant joves per adquirir una cultura general a base de llegir quan més millor no puc menys de meravellar-me pensant en les futures generacions que hauran de dirigir el nostre món.

Fins que em vaig casar no vaig parar d’estudiar i llegir tot allò que queia a les meves mans i si no vaig llegir més va ser ben bé per manca de mitjans.

Si a casa haguéssim pogut hauria esgotat les llibreries però amb tot vaig començar a poder comprar alguns llibres (sobre tot els d’aventures que m’agradaven molt des de l’època de l’Escola) i els que hem deixaven amics com l’Antonio o el Jordi Camps i també el Sr. Ferrer, de la oficina.

El sou l’havia de repartir entre el que necessitava per als transports, el que donava a casa per ajudar, encara que les coses li anaven força bé a la tia Angelina i el que em calia per anar proveint-me de roba, de la que anava més aviat fluix. El que em podia sobrar el destinava al diumenge.

Els diumenges, amb el Jordi Camps (amb qui m’havia amistançat molt), anàvem a ballar, normalment als llocs on anaven també les amiguetes del barri.

El Jordi no era exactament del barri però vivia molt a prop (al cap de dalt del carrer Regomir, al carrer Comtessa de Sobradiel) i amb 1 any més que jo tenia bastant acceptació entre l’element femení del barri.

Ells llocs on anàvem eren normalment alguns dels molts salons que es podien trobar per tota la ciutat i que, o eren clubs privats (molts d’ells de caràcter parroquial) o sales de ball obertes al públic en general.

Es tractava sempre de gran salons on hi havia una pista de fusta que ocupava gran part del lloc central i que estava flanquejada per dues o tres fileres de cadires als 2 costats laterals. Tenien, a més, una espècie de tarima oposada a la entrada, que feia les funcions de escenari, on es col•locava l’orquestra que, en els llocs més cars, podia estar formada per un grup de 10 o 12 músics i un cantant (home o dona), i en els més modestos per 3 o 4 músics i el cantant de rigor.

Al primer rengle seien les noies esperant que les traguessin a ballar i al darrere seien les mares o les “carabinas”, o encarregades de la vigilància de les filles o germanes petites. Els nois ens posàvem tots plegats a la entrada tractant de detectar les millors peces del “bestiar”, com dèiem llavors.

Quan els músics acabaven un ball, tots els nois sortíem disparats a cercar la noia que ens agradava més, amb el resultat que les més atractives rebien la visita de 7 o 8 nois a l’hora i les menys afavorides tenien sort si algú els deia res.
Llavors, tots a l’hora, amb el millor del nostres somriures i molt cortesament preguntàvem “senyoreta, que em vol concedir aquest ball...?”

Si senyor, de vostè, encara que tingués 16 anys...

Igual que ara! Balles, tia?

No us penseu que la cosa era senzilla. Perquè les noies maques triaven, com és lògic, els millors exemplars masculins, els més ben vestits o que ballaven més bé doncs, des del seient, ens tenien ben classificats.

I llavors, començava un pelegrinatge d’allò més trist, anant d’una noia a l’altra, i de carbassa en carbassa, i “tiro porque me toca...”

Jo tenia l’avantatge de la meva grandària –que em feia semblar més gran- però la cara de besuc passat del nord, o de bleda assolellada, que normalment feia, així com el vestuari, que no era pas el de “Beau Brummell”, contrarestaven aquell efecte.

Així, més d’una vegada, havia hagut d’anar baixant de categoria en la selecció de ballarina fins arribar a la que, a la Índia, hauria pertangut a la casta dels “dalits” o intocables.

Però, com tots havíem passat la guerra civil, teníem molt clar allò de “a falta de pan buenas son tortas”

A més, les més poc afavorides, com estaven agraïdes de poder sortir a ballar eren les que es deixaven magrejar més. Tot i que, magrejar, magreja,r no tenia el mateix significat que crec té ara...

Però ens ho passàvem d’allò més bé. Les orquestres interpretaven amb preferència balls lents, que ens permetien arrambar “prudentment” per no arriscar una castanya. El rock-and roll, el twist i la salsa no havien arribat encara.

El que estava de moda eren el tango, el swing, “el pasodoble español” i alguna que altra rumba, a més, és clar, del fox lent, que era com traduíem el “slow-fox”
Quan alguna noia volia demostrar una predilecció un tant especial per un xicot, solia ajuntar la seva galta amb la del noi o posar el seu cap suaument recolzat contra l’espatlla del noi.

Algun cop he vist referències als 40 i 50, com als anys grisos de Barcelona. Segurament era com els haurien qualificats aquells que, com el Miquel, seguien lluitant contra el regim. Però, si tenim compte del que tots coneixíem llavors, no crec que fossin més grisos que ara.

Al menys el jovent xalava, em sembla, molt més que ara.

A les 8 o les 9 del vespre tothom a casa, suats i cansats de tant de ball i, com a màxim, amb una Coca-Cola entre pit i esquena. Res de “botellones”, res de “Skin-Heads” o de tribus urbanes. Crec que, al menys els joves, eren més feliços del que ara puguin ser.

A les festes majors (Gràcia, Sants, Barceloneta, etc.) es muntaven uns enormes envelats al mig de les places del barri, on es ballava a l’acord de bones orquestres per la tarda i per la nit i no hi havia ni borratxos, ni baralles ni problemes de cap tipus.

Hi havia el ball del ram, el del fanalet, el de la toia...

I tot es podia adquirir amb 10 o 15 pessetes de llavors...

Esportivament, els diumenges de l’estiu acostumava a anar a la platja amb el Augusto (el marit de la Lola), que llavors vivien al carrer Giner i Partagàs com he dit (tocant a la platja de la Barceloneta) i ens entrenàvem a nedar distàncies llargues, doncs ell era un bon nedador. Per exemple, ens tiràvem a l’aigua a l’alçada del Gasòmetre (a l’inici de la Barceloneta, anaven nedant fins al Club Natació Barcelona i fèiem mitja volta, desprès de descansar una mica a la platja del Club, per tornar al lloc de partença. La roba ens la guardaven en un "chiringuito" allà mateix a canvi de prendre una cervesa.

He d’admetre que l’Augusto, llavors, em queia força bé. Primer perquè era l’intel•lectual de la família. De fet, semblava com si tingués estudis superiors encara que no era així; però com també llegia molt, llavors donava el cop.
Ara el qualificaria com una mica “fantasma” però llavors l’admirava força.
Després dibuixava molt bé i a mi, m’agradava molt el dibuix.

Havia justament trobat feina com a acomodador (els que acompanyaven al personal amb una llanterna fins a la localitat corresponent) al cine Vergara (a l’actual carrer Bergara) i complementava el seu sou amb el dibuix dels anuncis que es projectaven entre pel•lícules, dibuixos que havien de fer-se sobre unes plaquetes de vidre amb una tinta especial.

Això ens permetia anar al cine gratis (menys les festes) i jo ja havia dut algun cop alguna amiga, també gratis.

Els entrenaments de natació en varen permetre al setembre de l’any 1943 de prendre part a la 17ava travessa llarga del port (3.800 mts) conjuntament amb un parell de cents llarg d’altres nedadors. La prova crec l’organitzava el Club Atlètic Barceloneta des del 1926, club que tenia un nedador de fons mític (Ramon Artigas), finalista als Olímpics d’Amsterdam el 1928, i que va guanyar totes les travesses llargues del port des del 26 al 34.

La prova era dura, doncs anàvem des de Colom fins a les muscleres que llavors hi havia al final de l’escullera, a la part interior del port. Anàvem ben embetunats per no agafar fred perquè ens hi podíem passar de 1 a 2 hores nedant. Evidentment, com a amateur, jo vaig arribar dels últims, però vaig arribar, i com deia el Baró de Couvertin “l’important és participar”.

Aquest era doncs el meu primer contacte amb el “reality show” de la vida real, i penso que no era tan dolent com ara us ho volen fer creure els que ni tan sols hi eren per a jutjar-ho objectivament...

El capítol XX comporta un fet “transcendental” (la vostra mare entra en escena) i el primer canvi de feina...

Que la “fuerza os acompañe”

Memòries XVIII – La Falange

La resistència de Barcelona a les forces franquistes va tenir els seus efectes “a posteriori” després de la fugida i escampada de les forces republicanes.

Evidentment es varen abolir totes les institucions de Catalunya i el català es va suprimir de la vida pública, però contràriament al que s’ha dit no fa gaire, no és va mai prohibir. Per tant, la gent podia parlar en català pel carrer o a les botigues. Però si havia d’anar a qualsevol lloc públic o parlar amb la policia s’havia de fer en castellà, o com es deia “en el idioma del Imperio...”

D’altra banda, com Barcelona seguia estant la ciutat amb més possibilitats de treball, malgrat el trauma de la guerra, es va produir una considerable immigració de gents del Sud (Andalusia, Murcia) i de Galícia, el que va forçar un desenvolupament urbanístic important.

Així als anys 50, es desenvoluparen el districtes de El Carmel, Nous Barris, Verdum, el Guinardó, Bellvitge i les famoses Vivendes del Congrés Eucarístic.
Igualment, les poblacions com l’Hospitalet, Santa Coloma de Gramanet, Sant Adrià del Besòs i Badalona incrementaren les seves poblacions de 5 o 6 vegades en un espai de 10 anys.

Aquests “xarnegos” (com amb el tradicional esperit classista català s’anomenaven aquests immigrants) varen contribuir amb el seu nombre a l’ampliació de la xarxa de metro, a la modernització de les llums i senyals de tràfic i a la construcció de la Ronda del Mig, a més dels barris ja esmentats.

Tota aquesta immigració massiva només parlava castellà i això va contribuir a un cert declivi del català que venia agreujat perquè no es podia ensenyar a les escoles.
A banda de tot això, una forma ràpida de surar enmig d’aquella nova cultura era fer-se’n de la Falange que, naturalment, era en aquells temps (no així, més endavant) el partit del Govern.

A més, per prendre part en qualsevol activitat esportiva calia un carnet i aquet carnet no es podia obtenir més que fent-se de la Falange.

En el cas meu, jo jugava força bé als escacs i ho feia en una espècie de club que hi havia a la Plaça Nova. El club era propietat del Bar Estruch, dintre del qual estava donat d’alta, i els fills del Sr. Estruch venien als Escolapis –un d’ells al meu curs.

Una característica d’aquest senyor era que fabricava guitarres clàssiques i espanyoles d’una gran qualitat. Posteriorment, el fill amic meu va fer-se’n càrrec del negoci de les guitarres i el germà gran, del bar que ara es troba davant de la Catedral, al costat del Hotel Colón.

Doncs bé. Al club d’escacs volíem prendre part en el campionat de Barcelona i tots els jugadors (hi havia 2 primeres (un d’ells es deia Ferrer i l’altre no ho recordo), 7 o 8 segones i una vintena de terceres, o sense classificar, entre els que em trobava.

I tots vàrem haver de fer-nos de l’anomenat Frente de Juventudes, que era la organització creada per la Falange Española y de las JONS per a canalitzar tota la joventut masculina i femenina d’Espanya.

A mi ja m’anava bé, doncs això em permetia tenir un parell d’uniformes nous de trinca (camisa blava, pantalons curts negres, mitjons negres i vermells per la banda de dalt, boina vermella i sobre tot, i el més important per a un servidor, unes magnífiques botes de casa Segarra, també de color negre.

A més ens donaven el corretjam corresponent (cinturó i corretja tipus militar del costat dret passant per l’espatlla esquerra. I a cada reunió també teníem l’al•licient addicional d’un esmorzar o berenar servit directament per l’Auxilio Social, que era l’organisme encarregat de l’abastiment de les targetes de racionament.

L’inconvenient és que un parell de cops a la setmana, al cap vespre i molts diumenges de bon mati, teníem de fer instrucció militar al Parc de la Ciutadella o a vegades al darrera dels edificis de la Duana, al Port o a les Drassanes.

Així, quan em tocava instrucció, en sortint de l’escola anava cap a casa, en posava l’uniforme i sortia disparat cap al punt fixat de reunió.

Aquest Front de Joventuts comprenia els “Pelayos” (que anaven dels 7 als 10 anys) i els “Flechas” (de 11 a 18 anys, una mica com els Italians “Balilla” i “Arditi” o els Hitlerians de les “Hitlerjugend”.

Hi havia també una secció femenina que agafava les noies dels 7 als 17 anys (dirigida per la Pilar Primo de Rivera, germana de José Antonio), on aquestes aprenien entre d’altres coses, a ser “bones patriotes, bones Cristianes i bones esposes”.

Així, aprenien a llegir i escriure (si no en sabien) i a fer tota classe de labors manuals i d’artesania. A més, les més grans formaren els anomenats “Coros y Danzas de la Secciòn Femenina”, que varen ser famosos a molts països del món pels espectacles musicals i de dansa que donaven. Cada província en tenia els seus, i de les millors en sortia la Selecció Nacional.

L’afiliació era també obligatòria i en certes empreses no admetien treballadores (a partir dels 18 anys) sinó podien presentar un certificat d’haver fet una certa estada a la esmentada Secció Femenina.

O per obtenir un passaport.

Nosaltres, els nois, anàvem agrupats com els antics romans, seguint l’exemple dels feixistes “Camicie Nere”,de Mussolini, o sigui: per esquadres (10 persones i 1 cap); falanges (5 esquadres i 1 cap) centúries (2 falanges i 1 cap); la Bandera, 5 centúries i 1 cap i, finalment, el Terci, 2 Banderes i el corresponent cap, o sigui un miler de nois més els caps.

En arribar als 18 anys, els que començaven els estudis universitaris perquè s’ho podien permetre, s’havien de fer del SEU (Sindicat Unificat d’Estudiants). Aquest sindicat va deixar d’esser obligatori als anys 50.

Una cosa de la que no se’n parla massa actualment és que en 1952 s’inicia la construcció del campus de Pedralbes que finalitza el 1968, quan es crea la Universitat Autònoma de Barcelona. I el 1971 la Politècnica de Catalunya.

Particularment, no hem va anar malament a la Falange, doncs a més que em vestien i m’alimentaven 2 o 3 cops a la setmana, vaig anar pujant en l’escalafó fins arribar a cap de centúria, quan vaig acabar l’escola, al 1942. De fet, no hauria pogut arribar a cap de centúria fins als 18 anys però com tenia més alçada de la normal (en aquells temps, no pas ara) i un aspecte de més edat vaig anar més ràpid que la majoria.

Em vaig inscriure als 14 anys i al cap d’uns mesos ja em feren cap d’esquadra. Als 15, vaig fer el curset a la “Jefatura Provincial”, al Passeig de Gràcia, per a cap de Falange. El vaig aprovar i el 42 (amb 16) vaig fer el curset de cap de centúria que també vaig aprovar, i en donaren les 3 fletxes (1 fletxa horitzontal a l’espatlla era cap d’esquadra; 2 cap de falange i 3 de centúria) que, reconec humilment, en feren força il•lusió, perquè ja manava a més de 100 nois.

La centúria que em correspongué es deia Álvar Núñez, Cabeza de Vaca. Personatge il•lustre, nascut a Jérez de la Frontera el 1507, descobridor de les cataractes d’Iguaçu i que explorà el curs del riu Paraguai. Jo n’estava molt cofoi, doncs a més de ser el cap de centúria més jove de Barcelona, tenia l’honor de que aquesta dugués un nom força gloriós i que, com el seu propietari tingués també un cap de vaca o de toro!!

Aquell nomenament va ser, tanmateix, el final de la meva “carrera” política o d’afí al regim.

Pel que fa als escacs em va anar força bé, doncs vaig arribar a tenir el carnet de 3ª categoria. Al club de la Plaça Nova vaig fer bastants amics i sobre tot, vaig intimar molt amb el Jordi Camps Rossell, que vivia a prop meu (a la Contesa de Sobradiel, al començament del carrer Regomir), anava als Escolapis un curs més endavant (té un any més) i jugava força bé als escacs.

De fet, ell va ser el meu padrí de boda.

Recordo un parell de proeses en els escacs que varen donar-me una certa reputació al club. La primera, en el campionat de Barcelona de l’any 42 o 43, em va tocar jugar contra un tal Sospedra (que era un extrem molt bo del primer equip del C.F. Barcelona). Ell jugava en un club d’escacs de Poble Sec i era un 2ª categoria i jo estava molt nerviós, doncs sabia qui era, que era millor que jo i, a més, bastant més gran, doncs deuria anar pels 25 anys..

Però vaig fer una gran partida y el vaig guanyar, el que demostra que l’últim que s’ha de perdre és la moral. Recordo que ell va signar la partida i va marxar tot empipat remugant que l’havia guanyat perquè havia badat... I era veritat, però jo no vaig badar i vaig saber aprofitar-me de la seva badada!

L’altra proesa va passar en el club amb el Sr. Ferrer (que era un 1ª categoria i ja anava pels 50 anys). Estàvem tots dos sense contrincant del nostre nivell i ell em va dir que juguéssim una partida que sempre podria aprendre quelcom d’ell...
Modest que era...!

Ens hi vàrem posar i oh sorpresa! Després de quasi 3 hores de joc (amb rellotges, és clar) va abandonar, doncs ja veia venir el mat... Em va felicitar, es va disculpar per estar una mica distret, i em va dir que féssim una altra partideta.
Amablement, li ho vaig agrair però li vaig dir que un altre dia, doncs era molt tard i tenia que anar a sopar. I era veritat...

El que no li vaig pas dir és que no pensava tornar a jugar contra ell mai més. I no ho vaig fer, amb gran desesperació d’ell, doncs quan coincidíem en el club o jo ja estava jugant amb algú o havia de marxar ràpidament...

El pobre deuria morir amb aquella recança al cor... i jo ho faré amb la satisfacció d’haver guanyar a un 1ª categoria...

Però com dic abans, el fet d’arribar a cap de centúria va significar el final de tot plegat.

Crec que va ser el 1943 quan un diumenge d’abril Franco va decidir venir a Barcelona per celebrar el “Desfile de la Victoria”.

Ell es situava sempre a la tribuna del edifici dels Sindicats, a la via Laietana, i vestia amb la casaca blanca i la boina vermella que li donaven un aire que ell creia marcial.

Doncs bé, aquest diumenge ens vàrem concentrar totes les banderes i centúries de Barcelona a l’esplanada de l’Exposició, a Montjuic. No voldria pas exagerar però deuríem ser uns 20.000 nois que teníem que desfilar després dels militars.
Estàvem tots formats des de les 8 del matí i a les 11 encara estàvem a la Pl. d’Espanya. Tothom estava sense esmorzar i tenint compte de la deficient alimentació d’aquells temps molts nois es varen desmaiar.

Llavors alguns caps de centúria varen decidir deixar marxar cap a casa als que no es trobaven bé i reagrupar els que continuarien, o sigui que si hi havia 200 centúries podrien quedar reduïdes a 160 o 170, i pensàvem que Franco ni se’n adonaria.
I de fet la cosa va anar així. Quan vàrem desfilar per la via Laietana eren quarts de dues i a Franco ja li deuria fer mal el braç de saludar a cada bandera.

O sigui que no se’n va ni assabentar que mancaven 3 o 4000 nois

Però els que si ho descobriren foren els caps dels tercis corresponents als que no els quadraven els números.

En acabar la desfilada, a tots els caps involucrats ens varen convocar a la Provincial del Passeig de Gràcia i allà, el Director de la Provincial, després de fer-nos un sermó sobre la disciplina i els valors d’equip ens va donar a escollir, com a càstig, entre el tradicional oli de ricí o tallar el cabell al rap.

Gairebé tothom va optar per l’oli, doncs en aquells temps encara no estava de moda el anar rapat, i molts decidírem plegar presentant la renuncia que se’ns va acceptar quasi immediatament.

Uns 2 o 3 anys més tard vaig retrobar-me amb el que en va fer prendre l’oli en qüestió i vàrem tenir unes paraules. Però això és una altra història.

Curious97

MEMÒRIES XVII - straoerlo

Dels anys 40 al 42 (que és quan acabem els estudis de Comerç) jo em vaig anar fent un homenet, ple de cabòries i de projectes i amb algun complex que altre.

A la família hi varen haver diverses novetats.

El tiet Frederic, pobre, va haver de passar pel tràngol de la depuració, el que li va representar que de bon antuvi no trobava feina més que com el que llavors es deia “comisionista”, a les estacions de França o del Nord.

Era el mateix que feia el Miquel, però sense cotxe ni cavall (no vaig saber mai que se’n féu del que tenia el Miquel) i amb un problema addicional, que era que tenia que parlar castellà, i el seu era francament horrible.

A més, era més baix que jo i no inspirava massa respecte, si s’ha de dir tot. Però, tanmateix, se les apanyava com podia (tothom es buscava la vida d’una manera o d’una altra) i va debutar amb bastant èxit amb la nova moda que s’imposava ràpidament: l’estraperlo...

L’origen d’aquesta paraula ve del 1934, quan uns empresaris holandesos (Strauss, Perel i Lowmann), que volien instal•lar una ruleta al Casino de San Sebastián, varen subornar a alguns alts càrrecs del Govern de la 2ª República, i es va organitzar un gran escàndol.

Amb les inicials dels 3 noms (StrPerLo) es forma el nom final.

Les cartilles de racionament –que no varen ser totalment eliminades fins al 1951- proveïen més o menys a les necessitats més imperioses de les famílies, sobre tot a les ciutats. El pa, l’oli, el sucre, la farina, l’alcohol, el vi,l a xocolata, el tabac i la carn eren els articles dels que més carestia havia a Barcelona.
Però per tal d’explicar una mica l’aventura del tiet Frederic amb l’estraperlo haig de fer un incís descriptiu del que era la ciutat en aquells temps.

En l’any 1912 es va posar en servei una línea de ferrocarril de Barcelona-Martorell-Manresa, que passava per una estació intermèdia situada a l’Hospitalet, que es deia Magoria.
Com el 1926 (per a celebrar el meu naixement) es va inaugurar l’electrificació de la línea entre Sant Boi i Barcelona, entrant també en servei la doble via entre el pont del riu Llobregat i la bifurcació de la de Riera Blanca, així com el túnel a via única entre la dita bifurcació i la nova estació de Barcelona-Pl. Espanya, l’estació de Magoria va quedar limitada al tràfic de mercaderies.
En acabar la guerra civil, però, en aquesta estació de Magoria que llavors em sembla quedava situada en la zona de l’Hospitalet que es deia – i es diu – la Torrassa, es va decidir per part del Govern Civil de la ciutat l’establiment d’una espècie de duana que en digueren “Burots” (contracció del francès “Bureaux”) on s’instal•laren uns policies que tenien que vigilar les mercaderies que passaven cap a Barcelona i fer pagar una quantitat que depenia del producte.
Això era degut a que tot el menjar era molt car a Barcelona i, en canvi, es podia trobar molt bé de preu tan sols a l’Hospitalet.
Doncs bé. Els trens abans d’arribar a Magoria frenaven per situar-se a l’andana de l’estació, moment que tothom aprofitava per llençar els paquets que duien amb tot tipus de coses (tabac, farina, robes, xocolata...) a la seva gent que s’estava esperant per collir-los, encara a l’Hospitalet.
Els policies de Magoria ho veien però no podien oficialment fer res perquè el tren encara no havia entrat a Barcelona, i la gent que recollia els paquets marxava pels carrers del poble entrant a Barcelona, pel laberint de carrers que la comunicaven amb la Torrassa.

Un parell de cops a la setmana el Frederic era avisat per telèfon pels familiars de Moià (que com he dit eren pagesos) conforme l’endemà un dels cosins duria un o dos paquets per a nosaltres (en aquells dies per parlar amb qualsevol número fora de Barcelona, o de fora amb Barcelona, calia demanar conferència i a vegades, amb Moià, per exemple, sortia més a compte i era més ràpid fer-ho de nit).

I, com un clau, el Frederic a l’endemà esperava el tren que venia de Manresa, a la banda de l’Hospitalet, per recollir els paquets i dur-los ràpidament a la tia Angelina que era la distribuïdora i venedora.

Gràcies a aquest “mercat negre” vàrem poder subsistir força bé durant els primers anys de la postguerra que varen ser molt durs.

La tia Angelina amb els panets del racionament de tota la família i alguna barra addicional que rebíem de Moià feia entrepans que omplia amb llonges de mortadel•la o de botifarra catalana (també del Moianès).

Llavors omplia un cistell amb aquests entrepans, el tapava amb un tros de roba, i un servidor, el dissabte a la tarda o el diumenge al mati, l’agafava i, tot cofoi, marxava a la cantonada del carrer Tallers amb la Pl. de l’ Universitat. Era la meva iniciació en el món del Comerç.

Posava un diari a terra, m’hi asseia amb el cistell agafat sobre les cames i esperava que els que s’ho podien permetre, em compressin les existències.
No voldria equivocar-me però em sembla que les veníem a tres pessetes. I eren faves comptades...

Tants entrepans, tantes pessetes; no podia fer cap trampa. El que si feia era que en el trajecte Rambla amunt, me les apanyava per a pessigar trossets de mortadel•la o botifarra, no massa grans perquè la clientela no ho notés.

I el benefici familiar era considerable. Perquè el cost, segons la tia, no excedia de 1 pesseta. Així, amb cada panet guanyàvem el 300%...

Posteriorment, aquest sistema que no vaig patentar, el varen copiar gairebé tots els venedors de queviures quan posaven dissimuladament un dit al plat de les balances o cobraven el paper d’embolicar al preu de la carn...

No recordo haver tornat mai amb existències i si recordo, en canvi, un diumenge (que havia futbol a Les Corts,) haver fet jornada doble (al matí i a la tarda). I com cada vegada duia uns 30 panets, doncs fèiem un bon negoci.

És clar que renunciar al pa de racionament que ens corresponia suposava haver de substituir-lo per algun altra tipus de pa. I de Moià ens arribaven les galetes de “barco”...

Aquestes galetes (fetes amb farina, oli i sal) eren ja conegudes al segle XVI, o abans, i se’n deien així perquè es podien conservar mesos sense que es fessin malbé, i eren les que se’n duien els vaixells a les llargues travessies que feien.

Tenien només un “petit” inconvenient. Eren dures com a pedres i calia un martell per tal de trencar-les, però a bocins petits eren força bones.

El tall diari, a més de la sopa de verdures que l’avia feia gairebé cada dia per dinar i sopar i les patates, podia consistir amb una doble ració de garrofes.
Les garrofes anaven bé de preu, doncs no tothom gosava menjar-les i dues peces deixaven d’allò més tip... Tenien un regust dolç i potser per això agraden tant al bestiar. L’inconvenient és que són antidiarreiques o sigui que restrenyen,

Durant un temps vàrem reduir les visites als “toilets” a un parell de cops a la setmana...

En 5 o 6 ocasions vaig acompanyar al tiet Frederic a Moià, quan anava per arranjar els subministres d’aliments amb els cosins i llavors podia traure com es diu l’estómac “de apuros”.

Com ja havia passat durant la guerra, als pobles no es va passar mai fam de debò com a la ciutat, on la Comisaría General de Abastecimientos, amb els cupons de racionament, havien muntat també el seu propi embolic estraperlista.

En aquestes visites a Moià vaig conèixer la filla d’una cosina del Frederic –l’Herminia-, una noieta de 14 anys, amb els cabells color de mel i més bufona que un entrepà de pernil, que en aquells dies ja era dir molt.

Jo ja anava pels 15, o ja els tenia, i me la mirava amb ulls tendres, mentre que ella en retornava la mirada amb un somriure tot tímid.

Perquè cal dir que fa 60 anys les noies encara es feien les tímides.

De fet, com a resultat de les lectures que llegia llavors, moltes nits havia somiat amb ella. Jo era el Sandokan, de Salgari, i ella la jove donzella índia que havia estat segrestada per l’innoble Corsari Negre i que jo salvava amb risc de la meva vida.

Sempre he tingut una certa tendència a posar les dones a dalt d’un pedestal.

I és que no llegia tan sols a Emilio Salgari, sinó també a Lamartine, Dumas, Dickens, Turgeniev o al Werther, de Goethe.

I fins i tot ara, quan veig a la Violeta, de la Dama de las Camèlies, morir de tuberculosi mentre el pobre Alfredo, el seu enamorat, es fon de pena i dolor, encara em cau una llagrimeta. I és que no tinc remei...

De vegades penso hauria fet més bon paper si hagués nascut als segles XVIII o XIX, o fins i tot al XVII, fent companyia al capità Alatriste, en els tercis de Flandès.
I per això durant uns mesos vaig estar bastant enamoradet de na Hermina, rosa, d’ulls blaus...

Però encara que aquell “bolero” diu “Dicen que la distancia es el olvido… Pero yo no concibo esa razón.. Porque yo seguiré siendo el cautivo de los caprichos de tu corazón...” jo em vaig quedar a la primera part i la distància ens va separar per sempre més.

Fou un amor platònic. Com el dels amants de Terol, Juan Diego de Marcilla i Isabel de Segura,

També fou en aquella època que l’Angelina canvià per enèsima volta de pis. Aquest cop vàrem agafar un principal molt gran de 7 o 8 habitacions, amb una terrassa enjardinada (les coses anaven bastant més bé) al carrer de la Mercè, cantonada al mateix carrer de la Fusteria. O sigui que només ens bellugàrem uns metres cap al mar.

Tenia una balconada que pràcticament agafava tota la façana del carrer de la Fusteria i la Plaça Antonio López.

Evidentment, cada cop que, anant a la Barceloneta, passo pel davant, no puc deixar de mirar aquella façana on vaig fer la meva primera obra d’art.

En efecte, la meva tia va muntar una pensió i li vàrem posar el nom molt adient de “Pensión Mediterráneo” i jo vaig ser l’encarregat de pintar a la paret de la façana aquest nom.

Fins no fa gaire encara es veien restes de la pintura... Llàstima; ha durat menys que jo.

Però em va quedar molt bé i el vaig pintar amb lletres vermelles que es veien gairebé des de la plaça del Palau...

Va ser quan ja estàvem en aquesta pensió (si no recordo malament) quan morí de meningitis el meu cosinet Frederic (un cop terrible per a tots i especialment pels pares que no se’n referen mai més), encara que cap a finals del 40 va néixer la Angelita, que encara deu viure.

La tieta Lola i el seu marit Augusto varen anar a raure al carrer Giner i Pertegaz, 5, quart pis, al final del carrer Ginebra, o sigui al començament de la Barceloneta.
I també va ser en aquesta pensió quan vaig tornar a enamorar-me.

La meva cosina Regina del Prisco (encara viu, amb 84 anys) i germana de la dona del Miquel, va venir a Barcelona a examinar-se a la Universitat central d’un parell d’assignatures (Histologia i Biologia, doncs estava estudiant Biologia a Murcia però aquell curs li demanaven passar per Barcelona.

Total que si va passar un mes i escaig a casa nostra.

Tenia 18 gloriosos anys i estava molt ben desenvolupada, com és natural per les noies d’aquesta edat.

I jo, amb 15 anyets em vaig “flipar”, com es diu ara, per ella.

Ella, naturalment, se’n adonà perfectament i em va prendre el pel tant com va poder. Recordo que un cop estàvem jugant a pilota a la terrassa i d’un cop de peu va anar a parar a la terrassa del costat, que estava separada per una paret de pedra més alta que una persona normal.

I jo, sentint-me un heroi, vaig voler trepar per la paret fins que em va veure la meva avia i em va fer sortir a cops d’escombra, el que em va deixar molt avergonyit davant de la Regina, que es feu un tip de riure...

I passem als nous episodis de la Falange!

Curius97