Saga V - Can COlapi

Saga V – Can Colapi

Aquells eren els temps en que podíem jugar al carrer i passar-ho d’allò més bé.

A la nostra classe hi havia 5 grups de nois: el de la Barceloneta, els de Poble Nou, els del Prat (no més 2 que s’ajuntaven amb els de la Barceloneta) els del barri (carrers Ample, Regomir, Gignàs, Mercè, Ataulf, Plata, etc) i, finalment, els rics (el Freixes, de la camiseria del mateix nom, a la Rambla; el Monfort, quins pares tenien una botiga al carrer del Call i l’Ostench, que era el meu protegit, i quins pares tenien una impremta.

En general es pot dir que tots érem amics i estàvem units quan teníem que prendre part amb alguna competició esportiva amb les altres Escoles Pies, o sigui com els Espanyols quan ens envaïren els francesos al 1808.

Però, quan es tractava de repartir-nos iniciatives esportives o de veure qui manava més... també com els espanyols; cadascú pel seu costat... Què hi farem si som així?

Antonio Machado, en el seu llibre “Campos de Castilla” escriu:

Ya hay un español que quiere
vivir y a vivir empieza,
entre una España que muere
y otra que bosteza.
Españolito que vienes
al mundo, te guarde Dios.
Una de las dos Españas
ha de helarte el corazón


I quina veritat la d’aquest hispanista i poeta! No dues, sinó cinc o més, i així ens va…

I nosaltres també eren 5 autonomies, per bé que catalanes totes, però, tant se val, autonomies al cap i a la fi… I ens barallàvem que donava gust.

Es clar que la sang no arribava mai al riu… però algun cop de roc sí que es perdia de tant en tant…

En aquests casos, encara que jo estava adoptat pel Bayarri (que era de la Barceloneta) i jo havia adoptat a l’Ostench (que era del grup dels rics), érem lleials als grups respectius; en el fons érem un pentapartit en lloc d’un tripartit…

Barcelona anava modernitzant-se, com veieu!.

Després de la primera Exposició Universal de 1888, la ciutat va absorbir els fins llavors municipis de Sants, Les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals, el 1897. El 1904, es va annexionà el barri d’Horta i el 1924, el de Sarrià.

Al 1929 s’organitzà una altra Exposició Internacional que va dur com a conseqüència la urbanització al voltant de la Plaça d’Espanya,.així com varies ampliacions del metro que havia estat inaugurat ja el 1924.

Però, per a nosaltres, el nostre món, quedava limitat pel carrer Ample, la Plaça de Medinaceli i el Passeig de Colom. I mentre, apreníem força. Jo ja llegia i escrivia força bé.

El Pare Camps em deixava dur a casa llibres de la Biblioteca de l’Escola que, tot i ésser petita, estava ben assortida de llibres d’aventures. Allà vaig fer-me amic del Julio Verne, Fenimore Cooper, Zane Grey, James Oliver Curwood, Emilio Salgari, Dumas, Dickens, P.C. Wren, (el de Beau Geste i Beau Sabreur), etc.

I, a més, apreníem castellà, doncs abans de la guerra, els Padres (que eren tots catalans) ensenyaven en aquesta llengua.

I arribà el 1936.

Deixeu-me fer una mica t’historia!

Les eleccions que se celebraren a les acaballes de 1933 van donar la victòria a la coalició formada pel Partit Republicà Radical, de Lerroux, i a la dretana i antirepublicana CEDA. S'iniciava aleshores el nomenat Bienni Negre. El govern format per Lerroux va representar una reacció en contra de l'orientació reformista de la República.

En aquesta conjuntura, l'aprovació per part de la Generalitat de la Llei de Contractes de Conreu el 1934 va produir una situació conflictiva al camp català. Aquesta llei respectava el dret dels propietaris, però millorava la situació econòmica i social dels rabassaires catalans. Propietaris i homes de la Lliga Regionalista es van oposar a la llei i van aconseguir que el Tribunal Constitucional la denegués al•legant la manca de competències de la Generalitat.

Coincidint amb aquestes actuacions, van entrar al govern de la República tres ministres de la CEDA. I aleshores, el 6/7 d’Octubre del 1934, el nou president de la Generalitat, Lluís Companys, com ja he dit abans, va reaccionar proclamant l'Estat Català de la República Federal Espanyola, el que, òbviament, el posava fora de la llei i contra la República.

Paral•lelament, arreu de l'estat es va proclamar la vaga general i a Astúries hi va haver una insurrecció obrera, menada principalment pels miners.

Recordo, com si ho hagués vist en una altra vida, els escamots de les milícies paramilitars d’Esquerra Republicana de Catalunya, formant-se davant de Correus i corrent Via Laietana amunt per anar a reunir-se a la Plaça de Sant Jaume i defensar a Lluis Companys.

D’altra banda també recordo que els de ERC – practicant un esport al que eren (i crec que encara són) força afeccionats, assassinaren alguns capellans i començaren a cremar algunes esglésies.
Per això em fa una certa gràcia, quan em dieu que l’Església perd partidaris a Catalunya... Però si els catalans són, han estat i sempre seran els més anticlericals d’Espanya! Ara, al menys, no maten capellans. No per manca de ganes, possiblement, però no en maten!

La repressió que va seguir a aquests fets, amb l'empresonament del govern de la Generalitat en ple i la suspensió de l'Estatut i la majoria d'Ajuntaments i el manteniment de l'estat d'excepció fins al 1935, varen ser la llavor de la que sortí el fruit de la Guerra Civil.

A començaments de 1936, la contrarevolució governamental va impulsar que les esquerres s'unissin en un Front Popular, que triomfaria en les eleccions generals. Això va permetre que a Catalunya, on va guanyar el Front d'Esquerres, es restablís l'Estatut. Durant l'etapa de govern del Front Popular es va reiniciar el procés reformista en un ambient molt radicalitzat. Finalment, el Govern no va poder aturar la conspiració militar que va provocar l'esclat de la Guerra Civil i el inici de la revolució.