Saga IV -L'Avia

Sava IV – L’Avia

Aquí cal fer una explicació. L’Avia era una dona d’una fe incommovible (si el Cel existeix i jo ho crec) hi ha de ser, necessariament. Era de Missa i comunió diàries. Els capellans de totes les parròquies on anava a Missa devien tenir-li segurament por, doncs a l’hora de confessar-se (hi es confessava cada dia), podia estar-s’hi mitja hora amb el capellà. Ho sé de primera mà, doncs, els diumenges anàvem junts a Missa (sempre a la de les 9 del matí) i sempre veia com al confessionari on ella hi era sempre hi havia cua.

Perquè, abans de la nostre guerra, la gent (sobre tot les dones grans) es confessaven abans de combregar... i, naturalment, estaven en dejú. Ara, en canvi, sembla que pots esmorzar tranquil•lament a les 10 i a les 11 combregar, com si res... I després diuen alguns que l’Església no ha canviat...

Doncs bé. A la parròquia de la Mercè l’avia era força coneguda del rector i ja havia aconseguit que jo fes d’escolà el diumenge a les misses de 11 i 12. La de 10 acostumava a ser solemne de 3 capellans i els escolans eren més grans.

Això em permetia poder esmorzar a la sagristia un got de llet amb un croissant, el que no era pas de menysprear en aquells temps... i, a més, posar-me una espècie de túnica curta amb un volant molt “bufó” que em feia sentir com si anés disfressat de “nena finolis”.

Anàvem ja pel 1935 i jo pels 9 anyets.

Però, amb tot, ho feia força bé i em sabia tota la Missa en llatí des de l’ Introit fins al “Ite Missa est”, que jo contestava “Deo gratias” i llavors, sortíem de l’altar, el capellà davant i jo al darrera, aguantant-li la punta de la casulla, en senyal de reverència.

I com era quasi tan alt com el rector, quedàvem força bé.

En qualsevol cas, la pobre avia, no sé com s’ho va fer (segurament al confessionari, per esgotament) però, sigui com sigui, va obtenir del rector una carta de recomanació pel rector dels Escolapis (el pare Rodés) per que m’acceptessin a l’escola com a “fàmul”.

La segona accepció de la RAE defineix “fámulo” com a servent de la comunitat d’un col•legi”.

I això és el que, en efecte, jo era. A canvi de no cobrar res podia assistir a les classes com els alumnes que pagaven, però de gratis.

D’altre banda, el Pare Camps (cap de serveis i subministres escolars) m’havia agafat simpatia immediatament i em facilitava tots els llibres (els primers de text que vaig poder tenir) així com el material escolar necessari. Unes llibretes, un llapis, un mànec amb plomi-les (una normal i una de gòtica), una goma, una maquineta d’esmolar i el no va més del luxe, “un plumier” (o plomer, en català) de fusta.

Ara crec que ja no se’n fan, però era com un estoig de fusta allargat amb tapadora i un petit pany amb claueta. Dintre estava compartimentat amb 3 o 4 departaments, un de tota la llargada (pel llapis i les plomes) i dos o tres de més petits per gomes o la màquina d’esmolar.

Però, la màxima felicitat va arribar quan el Miquel em va comprar una “cartera” d’esquena. Cal dir que “le dernier cri” llavors a les escoles de la burgesia eren aquestes carteres. Estaven fetes d’un cartró molt dur de color marró fosc i es duien a l’esquena, com una motxilla, el que et deixava llibertat de moviments mentre els que duien carteres de mà, evidentment, o la tenien que deixar a terra o no podien disposar més que d’una mà.

Pel que fa a les obligacions que tenia, tampoc eren tantes. Les classes començaven a les 9 fins a les 12:30 i de les 3 a les 6. Tanmateix, els alumnes havien d’arribar a les 8:30 per anar a la Missa diària, a la capella de l’escola.

Jo havia d’arribar a les 8 en punt per endreçar dues classes (eren 5 o 6 fàmuls per tota l’escola), que vol dir omplir els tinters de tinta, posar qualsevol paper o llibre deixat sobre els pupitres, dins dels mateixos (la part superior del pupitre era inclinada i s’alçava com una tapadora donant accés a l’interior que s’utilitzava com calaix), netejar el guix de la pissarra i penjar els davantals dels penjadors murals.

Per la tarda, si s’havia de fer alguna feina o ajudar al pare Camps al magatzem, havia de quedar-me fins que s’acabés aquesta. Com a resultat el pare Camps (que tenia una panxa enorme) i jo ens varem fer molt amics, i moltes vegades m’invitava a berenar pa amb oli...

Cada alumne tenia un davantal (els rics, dos) amb les inicials cosides i cada penjador també les tenia escrites. Recordo que fins que no vaig tornar a l’escola després de la guerra, jo no vaig poder tenir-ne. Aquests davantals eren típics. Com una sotana blanca de tela prima, amb ratlles verticals blaves, coll obert blau i un cinturó també blau fosc. Arribava fins al genoll i anava botonat del coll fins a baix. A la part de sobre el pit, a l’esquerra, tenia una butxaca del mateix teixit, amb una tapeta blava d’adorn.

Era l’uniforme que tots els alumnes duien, fins i tot, a Sarrià.

El fet que jo no en tingués em produïa força vergonya, doncs era l’evidència clara del meu “status” social. Però, de tota manera, ésser fàmul no em creà problemes més que al principi, i llavors, pocs.

Ja he dit que tenia una constitució força robusta i era bastant alt. Així els primers que van fer una mica de broma sobre el tema van rebre algun cop que altre, el que féu que ràpidament m’acceptessin com un més d’ells.

Curiosament, el que més se’n rigué al principi (un tal Bayarri, de la Barceloneta, que era el dur de la classe i tant alt com jo o més, desprès de la primera (i darrera baralla) em va agafar com el seu segon i, val a dir, que tots dos inspiràvem respecte.

Quan 60 anys més tard ens retrobarem molts dels alumnes amb motiu del centenari d’aquella institució (que encara existeix) el Bayarri i jo ens varem reconèixer immediatament i ens varem abraçar com a bons companys que havíem estat.

D’altra banda, com tots (o quasi tots) érem d’extracció molt humil i, poc o molt, compreníem prou bé la misèria que, en general, era el denominador comú de tots nosaltres, no feien distincions de classes, com sí passava a Balmes i a Sarrià.

També es podria recriminar als escolapis que utilitzessin fàmuls en lloc d’acceptar simplement alguns alumnes sense pagar però nosaltres ajudàvem als Padres estalviant-los la necessitat de recórrer a un servei exterior que haurien hagut de pagar, i com cal dir que la escola no nedava en la abundància érem, en definitiva, un ajut.

De tots aquells Paters (als que els dec tant) només vivia fa un parell d’anys (ara ja no ho sé), el més jove (el Pare Clapers) que em va agafar sota la seva protecció desprès de la guerra, i volia que em fes escolapi també. Fa 2 anys ja tenia 91 anys i estava vivint a la residència que els escolapis tenen a Mataró, pels vellets o malalts.

Un altre Padre que sempre recordaré era el padre Gironès. Era un home de constitució molt feble i fràgil però molt intel•ligent i amb molt mal geni. Ell era molt estricte i tenia el costum de passejar pel corredor que separava les dues rengleres de bancs de la capella vigilant que tots atenguéssim la Missa amb devoció.

El cas és que els fàmuls seiem als costats del corredor per si de cas havíem d’ajudar a fer qualsevol cosa. I quan el Bayarri seia al meu costat sempre ens posàvem a parlar en veu baixa i a riure per qualsevol bajanada.

El resultat immediat era que el padre Gironès –que ja s’ho esperava—venia corrent i començava a colpejar-nos amb els dos punys a l’esquena.

Nosaltres teníem que fer la comèdia i fer veure que ens feia molt de mal. La realitat és que se’n feia més ell que a nosaltres, que fèiem més bony que ell. Però mentre ens queixàvem del “mal” que ens feia, ens miràvem el Bayarri i jo i ens en rèiem...

I per castigar a l’esmentat Padre a la nostra manera - a l’hora de la recreació, ens escapolien, baixaven a la capella, i ens bevíem el vi de la Missa... Ja érem uns bons elements, ja.