Memòries XVIII – La Falange

La resistència de Barcelona a les forces franquistes va tenir els seus efectes “a posteriori” després de la fugida i escampada de les forces republicanes.

Evidentment es varen abolir totes les institucions de Catalunya i el català es va suprimir de la vida pública, però contràriament al que s’ha dit no fa gaire, no és va mai prohibir. Per tant, la gent podia parlar en català pel carrer o a les botigues. Però si havia d’anar a qualsevol lloc públic o parlar amb la policia s’havia de fer en castellà, o com es deia “en el idioma del Imperio...”

D’altra banda, com Barcelona seguia estant la ciutat amb més possibilitats de treball, malgrat el trauma de la guerra, es va produir una considerable immigració de gents del Sud (Andalusia, Murcia) i de Galícia, el que va forçar un desenvolupament urbanístic important.

Així als anys 50, es desenvoluparen el districtes de El Carmel, Nous Barris, Verdum, el Guinardó, Bellvitge i les famoses Vivendes del Congrés Eucarístic.
Igualment, les poblacions com l’Hospitalet, Santa Coloma de Gramanet, Sant Adrià del Besòs i Badalona incrementaren les seves poblacions de 5 o 6 vegades en un espai de 10 anys.

Aquests “xarnegos” (com amb el tradicional esperit classista català s’anomenaven aquests immigrants) varen contribuir amb el seu nombre a l’ampliació de la xarxa de metro, a la modernització de les llums i senyals de tràfic i a la construcció de la Ronda del Mig, a més dels barris ja esmentats.

Tota aquesta immigració massiva només parlava castellà i això va contribuir a un cert declivi del català que venia agreujat perquè no es podia ensenyar a les escoles.
A banda de tot això, una forma ràpida de surar enmig d’aquella nova cultura era fer-se’n de la Falange que, naturalment, era en aquells temps (no així, més endavant) el partit del Govern.

A més, per prendre part en qualsevol activitat esportiva calia un carnet i aquet carnet no es podia obtenir més que fent-se de la Falange.

En el cas meu, jo jugava força bé als escacs i ho feia en una espècie de club que hi havia a la Plaça Nova. El club era propietat del Bar Estruch, dintre del qual estava donat d’alta, i els fills del Sr. Estruch venien als Escolapis –un d’ells al meu curs.

Una característica d’aquest senyor era que fabricava guitarres clàssiques i espanyoles d’una gran qualitat. Posteriorment, el fill amic meu va fer-se’n càrrec del negoci de les guitarres i el germà gran, del bar que ara es troba davant de la Catedral, al costat del Hotel Colón.

Doncs bé. Al club d’escacs volíem prendre part en el campionat de Barcelona i tots els jugadors (hi havia 2 primeres (un d’ells es deia Ferrer i l’altre no ho recordo), 7 o 8 segones i una vintena de terceres, o sense classificar, entre els que em trobava.

I tots vàrem haver de fer-nos de l’anomenat Frente de Juventudes, que era la organització creada per la Falange Española y de las JONS per a canalitzar tota la joventut masculina i femenina d’Espanya.

A mi ja m’anava bé, doncs això em permetia tenir un parell d’uniformes nous de trinca (camisa blava, pantalons curts negres, mitjons negres i vermells per la banda de dalt, boina vermella i sobre tot, i el més important per a un servidor, unes magnífiques botes de casa Segarra, també de color negre.

A més ens donaven el corretjam corresponent (cinturó i corretja tipus militar del costat dret passant per l’espatlla esquerra. I a cada reunió també teníem l’al•licient addicional d’un esmorzar o berenar servit directament per l’Auxilio Social, que era l’organisme encarregat de l’abastiment de les targetes de racionament.

L’inconvenient és que un parell de cops a la setmana, al cap vespre i molts diumenges de bon mati, teníem de fer instrucció militar al Parc de la Ciutadella o a vegades al darrera dels edificis de la Duana, al Port o a les Drassanes.

Així, quan em tocava instrucció, en sortint de l’escola anava cap a casa, en posava l’uniforme i sortia disparat cap al punt fixat de reunió.

Aquest Front de Joventuts comprenia els “Pelayos” (que anaven dels 7 als 10 anys) i els “Flechas” (de 11 a 18 anys, una mica com els Italians “Balilla” i “Arditi” o els Hitlerians de les “Hitlerjugend”.

Hi havia també una secció femenina que agafava les noies dels 7 als 17 anys (dirigida per la Pilar Primo de Rivera, germana de José Antonio), on aquestes aprenien entre d’altres coses, a ser “bones patriotes, bones Cristianes i bones esposes”.

Així, aprenien a llegir i escriure (si no en sabien) i a fer tota classe de labors manuals i d’artesania. A més, les més grans formaren els anomenats “Coros y Danzas de la Secciòn Femenina”, que varen ser famosos a molts països del món pels espectacles musicals i de dansa que donaven. Cada província en tenia els seus, i de les millors en sortia la Selecció Nacional.

L’afiliació era també obligatòria i en certes empreses no admetien treballadores (a partir dels 18 anys) sinó podien presentar un certificat d’haver fet una certa estada a la esmentada Secció Femenina.

O per obtenir un passaport.

Nosaltres, els nois, anàvem agrupats com els antics romans, seguint l’exemple dels feixistes “Camicie Nere”,de Mussolini, o sigui: per esquadres (10 persones i 1 cap); falanges (5 esquadres i 1 cap) centúries (2 falanges i 1 cap); la Bandera, 5 centúries i 1 cap i, finalment, el Terci, 2 Banderes i el corresponent cap, o sigui un miler de nois més els caps.

En arribar als 18 anys, els que començaven els estudis universitaris perquè s’ho podien permetre, s’havien de fer del SEU (Sindicat Unificat d’Estudiants). Aquest sindicat va deixar d’esser obligatori als anys 50.

Una cosa de la que no se’n parla massa actualment és que en 1952 s’inicia la construcció del campus de Pedralbes que finalitza el 1968, quan es crea la Universitat Autònoma de Barcelona. I el 1971 la Politècnica de Catalunya.

Particularment, no hem va anar malament a la Falange, doncs a més que em vestien i m’alimentaven 2 o 3 cops a la setmana, vaig anar pujant en l’escalafó fins arribar a cap de centúria, quan vaig acabar l’escola, al 1942. De fet, no hauria pogut arribar a cap de centúria fins als 18 anys però com tenia més alçada de la normal (en aquells temps, no pas ara) i un aspecte de més edat vaig anar més ràpid que la majoria.

Em vaig inscriure als 14 anys i al cap d’uns mesos ja em feren cap d’esquadra. Als 15, vaig fer el curset a la “Jefatura Provincial”, al Passeig de Gràcia, per a cap de Falange. El vaig aprovar i el 42 (amb 16) vaig fer el curset de cap de centúria que també vaig aprovar, i en donaren les 3 fletxes (1 fletxa horitzontal a l’espatlla era cap d’esquadra; 2 cap de falange i 3 de centúria) que, reconec humilment, en feren força il•lusió, perquè ja manava a més de 100 nois.

La centúria que em correspongué es deia Álvar Núñez, Cabeza de Vaca. Personatge il•lustre, nascut a Jérez de la Frontera el 1507, descobridor de les cataractes d’Iguaçu i que explorà el curs del riu Paraguai. Jo n’estava molt cofoi, doncs a més de ser el cap de centúria més jove de Barcelona, tenia l’honor de que aquesta dugués un nom força gloriós i que, com el seu propietari tingués també un cap de vaca o de toro!!

Aquell nomenament va ser, tanmateix, el final de la meva “carrera” política o d’afí al regim.

Pel que fa als escacs em va anar força bé, doncs vaig arribar a tenir el carnet de 3ª categoria. Al club de la Plaça Nova vaig fer bastants amics i sobre tot, vaig intimar molt amb el Jordi Camps Rossell, que vivia a prop meu (a la Contesa de Sobradiel, al començament del carrer Regomir), anava als Escolapis un curs més endavant (té un any més) i jugava força bé als escacs.

De fet, ell va ser el meu padrí de boda.

Recordo un parell de proeses en els escacs que varen donar-me una certa reputació al club. La primera, en el campionat de Barcelona de l’any 42 o 43, em va tocar jugar contra un tal Sospedra (que era un extrem molt bo del primer equip del C.F. Barcelona). Ell jugava en un club d’escacs de Poble Sec i era un 2ª categoria i jo estava molt nerviós, doncs sabia qui era, que era millor que jo i, a més, bastant més gran, doncs deuria anar pels 25 anys..

Però vaig fer una gran partida y el vaig guanyar, el que demostra que l’últim que s’ha de perdre és la moral. Recordo que ell va signar la partida i va marxar tot empipat remugant que l’havia guanyat perquè havia badat... I era veritat, però jo no vaig badar i vaig saber aprofitar-me de la seva badada!

L’altra proesa va passar en el club amb el Sr. Ferrer (que era un 1ª categoria i ja anava pels 50 anys). Estàvem tots dos sense contrincant del nostre nivell i ell em va dir que juguéssim una partida que sempre podria aprendre quelcom d’ell...
Modest que era...!

Ens hi vàrem posar i oh sorpresa! Després de quasi 3 hores de joc (amb rellotges, és clar) va abandonar, doncs ja veia venir el mat... Em va felicitar, es va disculpar per estar una mica distret, i em va dir que féssim una altra partideta.
Amablement, li ho vaig agrair però li vaig dir que un altre dia, doncs era molt tard i tenia que anar a sopar. I era veritat...

El que no li vaig pas dir és que no pensava tornar a jugar contra ell mai més. I no ho vaig fer, amb gran desesperació d’ell, doncs quan coincidíem en el club o jo ja estava jugant amb algú o havia de marxar ràpidament...

El pobre deuria morir amb aquella recança al cor... i jo ho faré amb la satisfacció d’haver guanyar a un 1ª categoria...

Però com dic abans, el fet d’arribar a cap de centúria va significar el final de tot plegat.

Crec que va ser el 1943 quan un diumenge d’abril Franco va decidir venir a Barcelona per celebrar el “Desfile de la Victoria”.

Ell es situava sempre a la tribuna del edifici dels Sindicats, a la via Laietana, i vestia amb la casaca blanca i la boina vermella que li donaven un aire que ell creia marcial.

Doncs bé, aquest diumenge ens vàrem concentrar totes les banderes i centúries de Barcelona a l’esplanada de l’Exposició, a Montjuic. No voldria pas exagerar però deuríem ser uns 20.000 nois que teníem que desfilar després dels militars.
Estàvem tots formats des de les 8 del matí i a les 11 encara estàvem a la Pl. d’Espanya. Tothom estava sense esmorzar i tenint compte de la deficient alimentació d’aquells temps molts nois es varen desmaiar.

Llavors alguns caps de centúria varen decidir deixar marxar cap a casa als que no es trobaven bé i reagrupar els que continuarien, o sigui que si hi havia 200 centúries podrien quedar reduïdes a 160 o 170, i pensàvem que Franco ni se’n adonaria.
I de fet la cosa va anar així. Quan vàrem desfilar per la via Laietana eren quarts de dues i a Franco ja li deuria fer mal el braç de saludar a cada bandera.

O sigui que no se’n va ni assabentar que mancaven 3 o 4000 nois

Però els que si ho descobriren foren els caps dels tercis corresponents als que no els quadraven els números.

En acabar la desfilada, a tots els caps involucrats ens varen convocar a la Provincial del Passeig de Gràcia i allà, el Director de la Provincial, després de fer-nos un sermó sobre la disciplina i els valors d’equip ens va donar a escollir, com a càstig, entre el tradicional oli de ricí o tallar el cabell al rap.

Gairebé tothom va optar per l’oli, doncs en aquells temps encara no estava de moda el anar rapat, i molts decidírem plegar presentant la renuncia que se’ns va acceptar quasi immediatament.

Uns 2 o 3 anys més tard vaig retrobar-me amb el que en va fer prendre l’oli en qüestió i vàrem tenir unes paraules. Però això és una altra història.

Curious97