Saga VI - 1936

Saga VI - 1936

Barcelona havia estat preparant-se per hostatjar la que seria la primera Olimpíada Popular del món. La Esquerra de Catalunya i la recent formació d’esquerres nomenada Front Popular l’havien organitzat pels dies 19 al 26 de juliol per a protestar contra les Olimpíades d’Estiu de Berlin del mateix any, planejades pel regim nazi de Hitler, per l’Agost.

Així, després de la seva elecció el febrer del 1936, el Front Popular decidí boicotejar-les organitzant uns altres jocs.

Val a dir que va ser una iniciativa agosarada de les esquerres catalanes ja que l’únic lloc per a celebrar-les era l’estadi de Montjuic (que havia estat arreglat pels jocs així com tota l’àrea del parc de Montjuic) i com a vila olímpica es planejava utilitzar tots els hotels de Barcelona, molts dels quals eren força nous, doncs s’havien construït per la Fira Mundial del 1029.

Es varen enviar invitacions a molts països i, com dic, en acabar el 26 de Juliol representava fer-ho sis dies abans de que comencessin els Jocs oficials d’Alemanya.
Dins de la modèstia d’elements amb que haurien comptat aquestes Olimpíades Populars, a més dels actes esportius normals de l’època, també s’havien previst denses populars, concerts, teatre i fins un torneig d’escacs, o sigui que, era un esdeveniment esportiu i intel•lectual, a l’ ensems.

Varen inscriure’s 6.000 atletes de 22 països, amb els contingents més importants venint dels Estats Units, Gran Bretanya, Bèlgica, Txecoeslovàquia, Dinamarca, Noruega, Suècia i l’Algèria Francesa. També hi havia Alemanys i Italians que havien fugit d’aquest països.

Tot un èxit que s’explica perquè les esquerres dels principis del segle XX encara tenien ideals romàntics i no calia gaire per a mobilitzar-les. I perquè per tots els països occidentals proliferaven moviments àcrates i començava a germinar la llavor del comunisme marxista-leninista, que venia del 1918.

Cal no oblidar el fet que quan un és pobre i té poc a perdre està més predisposat a adoptar aquells ideals que puguin representar una millora futura.

Contràriament al que passa ara. Els estàndards de vida del Món Occidental han pujat massa i el poble ha deixat de ser proletari per formar unes classes mitges força potents. Evidentment, la crisi actual ha fet baixar aquest nivell però, amb tot, el que tenim està molt lluny del que era corrent als anys 30, que encara venien rebent les conseqüències de la crisi del 29 als EUA.

Així, els veritables pobres d’ara no tenen res a veure amb els dels anys previs al 1936. Ara, al primer món, són pobres una minoria. Hi ha molts que tenen problemes per arribar a fi de mes, cert, però NO es poden considerar pobres. Els problemes els venen per haver canviat el cotxe, o la Tele, o estirar més el brac que la màniga. A més tenim una classe mitja, encara que sigui molt soferta. Tant uns com els altres tenen molt a perdre.

Si per cas, en aquest moments, els que poden plantejar problemes socials són els emigrants i una part dels que estan a l’atur i ningú de la família treballa.

Però abans, tothom era pobre de solemnitat o, al menys, la gran majoria. La classe mitja era pràcticament inexistent i bàsicament la composaven els botiguers. I finalment, hi havia la gran burgesia que, aquí a Catalunya eren els fabricants de teixits i els industrials que provenien de la 2ª revolució industrial.

Nosaltres pertanyíem, doncs, al menys tècnicament, a aquestes esquerres formades pels pobres dels diferents països.

Cal fer esment, però, que a Espanya, Portugal, Itàlia i Grècia, aquest nivell de pobresa era inferior, molt inferior, al de la resta de la Europa Occidental, tot i que aquesta hagués passat per una guerra terrible els anys 14 al 18.

Aquí, érem molts els que no teníem més que una camisa i una muda interior (que es rentava el dissabte per tornar a poder posar-la el dilluns), un parell de mitjons i unes espardenyes. Al hivern jo, per exemple, només tenia un jersei marron, de coll alt, dels de llana regenerada d’Olot (que fotien una pudor impressionant), una bufanda i una boina. Els pantalons curts els duia tot l’any… I la resta de la família era per l’estil.

L’aigua calenta la podíem tenir si escalfàvem una palangana i la barrejàvem amb la freda. I la forma de rentar-se era a base d’agafar una tovallola més prima que un paper, mullar-la amb aigua freda i passar-la-hi per sobre una pastilla d’un sabó verd (El Lagarto), que era el mateix per a fer la bogada i per la cuina.

Amb sort, un cop al menys alguns podíem anar a uns banys públics (jo havia anat als de la Rda. Sant Antoni, a prop del mercat) on per una pesseta, et donaven un tros de sabó, una tovallola de rus i mitja hora amb una banyera, això si, amb aigua calenta.
El que recordo es que en acabar l’aigua era sempre quasi negre...
Durant la resta del temps abans el dia del bany –potser un cop cada 10 dies – al voltant del turmell s’anaven formant unes tires fosques de brutícia i suor que quedaven força decoratives quan et treies els mitjons...

La calefacció a casa nostre –i a mols habitatges- es composava de brasers i botelles de goma amb aigua bullint per a escalfar el llit. Una flassada i bona nit. Moltes nits havia dormit vestit...

I els gran invitats d’aquells dies d’hivern eren els penellons. Es posaven als dits de les mans, dels peus inflats, amb un mal terrible que feien i a les orelles, vermelles e inflades com a pàmpols. Era a causa de la mala circulació de la sang, del fred i de la mala alimentació.

Recordo que a l’escola tots anàvem (i els capellans també) amb guants de punt que no ens el traiem ni per escriure.

Jo d’això en dic ser pobre, pobre, i actualment, només els desgraciats que venen amb els “cayucos” de l’Àfrica potser ho són més, per bé que molts d’ells ja venen amb mòbil…

Molts dels atletes inscrits a aquesta olimpíada popular, doncs, havien estat enviats pels sindicats, associacions de treballadors, partits socialistes i comunistes i grups d’esquerres dels diferents països.

Els atletes professionals, evidentment, anaren tots a Berlin. I en aquells Jocs va ser on Jesse Owens féu que Hitler se’n anés empipat de l’estadi en veure un negre guanyar 4 medalles d’or (100, 200, 4x100 i llargada)… contra els tot poderosos i perfectes “aris”, blancs i rosos.

Però, ai las!, o com diuen els francesos, “Hélas”, que ve a voler dir el mateix.

Amb el començament del nostre conflicte privat, aquells jocs populars varen haver d’esser cancel•lats a córrer cuita. Cal a dir que, aquí, a Catalunya som una mica “gafes”.

A la nostra Diada celebrem una gran pallissa, que deu voler dir que ens enorgullim d’haver-la rebut, perquè nosaltres teníem raó i els que ens la pegaren no… Però podríem haver trobat quelcom de millor, com per exemple, quan el timbaler del Bruc va fer fugir als francesos...

El nostre himne “Els segadors” (que per cert, l’autor de la lletra es deia Emili Guanyavents) fa referència a un conflicte contra els rics catalans que també varen perdre els pobres...

En efecte, el 7 de juny de 1640, al carrer Ample precisament (llavors era el rovell de l’ou), un grup de segadors i alguns barcelonesos es varen barallar i un dels segadors va ser malferit. Allò va precipitar la revolta nomenada Corpus de Sang, doncs va ocórrer el dia del Corpus Christie.

La revolta va durar 3 dies, en els que segadors i pagesos van més o menys dominar la ciutat, amb un balanç d’uns 20 o 25 morts, majorment, funcionaris reials, entre els quals el compte de Queralt. Aquell alçament va marcar el inici de la Guerra dels Segadors (1640-1652) que, naturalment, varem perdre.

“Una de las dos Españas ha de helarte el corazón”

I per acabar d’arrodonir-ho, el 19 de juliol havia de començar l’Olimpíada Popular i en comptes d’això va començar la Guerra Civil el 18...! El que dic, gafes...

El problema el varen tenir els atletes que ja havien arribat i que varen haver de fugir precipitadament abans no tanquessin la frontera amb França. Amb tot i això, i per demostrar el romanticisme de l’època, al menys uns 200 atletes (bàsicament Nord-americans i Anglesos) varen optar per romandre a Barcelona i allistar-se a les milícies populars per a defensar la República d’esquerres.

Ja que no podien córrer a l’estadi correrien al front… Aquests atletes varen ser l’embrió de les que després serien les Brigades Internacionals Republicanes, que l’Ernest Hemingway (For whom the bells toll o Per qui repiquen les campanes) i George Orwell (Homage to Catalonia o Homenatge a Catalunya) varen exaltar.

La ciutat, i en general tot Catalunya, era resoltament Republicana. Moltes empreses i serveis públics es varen “col•lectivitzar” per la CNT i la UGT. I conforme el poder de la Generalitat i d’en Companys anava disminuint, els grups anarquistes (i més tard els comunistes anaven agafant el control).

Curious97