Memòries XII – Idil•li?

I com va terminar l’ idil•li?

Podríem dir que va terminar com el famós Rosari de l’aurora.

El Miquel, recordo que quan agafava un client a l’Estació de França es posava molt content i sempre cantava una cançó en anglès que fins i tot jo vaig mig aprendre.

El títol era “My Blue Heaven” i era una balada molt famosa en aquell temps, de Walter Donaldson, i que després va esdevenir un clàssic que tothom va cantar, encloent Franky (blue eyes) Sinatra.

La cançó feia així:

When Whippoorwills call,
And evening is night
We'll hurry to My Blue Heaven
A turn to the right,
A little white light
Will lead you to My Blue Heaven.
You'll see a smiling face,
A fire place, a cosy room,
A little nest
That's nestled where the roses bloom.
Just Mollie and me, and Baby makes three,
We're happy in My Blue Heaven.

Els “whippoorwills” és un ocell nocturn, com el rossinyol, que viu principalment al continent Americà, des del Canadà a l’Argentina. I com el rossinyol, canta al capvespre amb un so que sembla digui “whip poor will”. Aquesta és la raó del nom en anglès.

I per això la cançó diu que quan ell canta és hora d’anar cap a casa, amb la Mollie i el bebè...

Qui sap si quan la cantava ell no estava ja pensant en un futur de tons rosats, en comptes d’una realitat sagnant com la que li va tocar viure?

La guerra tocava a la seva fi, afortunadament.

Quan més fort cridava la radio que “no passarien” tothom que podia començava l’emigració...

Els nacionalistes, en una campanya fulminant varen conquerir el que restava de Catalunya els 2 primers mesos del 39. Tarragona el 14 de gener, Barcelona, el 26 i Girona el 5 de febrer.

Aquell mes de gener recordo que tothom a casa estava molt dels nervis.

El Miquel havia comparegut amb l’Àngels per acomiadar-se. Marxaven cap a França obligats pel partit. De fet, tot el govern de la Generalitat estava fent les maletes per fugir, com era d’esperar.

Alguns, com Companys, varen anar primer a Girona, potser pensant que encara podrien resistir. Però, justament hores abans que els nacionalistes entressin a Girona, Companys s’exilià a Perpinyà, per passar tot seguit i formar el Consell Nacional de Catalunya.

D’allà, se’n anà a La Baule-les-Pins (Loire-Atlantique) tractant de no perdre contacte amb el seu fill que patia d’una greu malaltia mental.

Es va jugar la vida –com un bon pare- pel seu fill i la va perdre. En efecte, l’agost del 1940, els agents de la Gestapo el varen agafar i el varen dur a Irún on fou lliurat a les autoritats espanyoles. Aquestes li varen fer un judici sumaríssim immediatament i l’octubre d’aquell any fou afusellat a Montjuic.

Anàvem tan nerviosos perquè, inicialment l’avia era de la opinió de marxar amb mi a França, però ni l’oncle Frederic, ni les tietes Angelina i Lola volien marxar de cap manera.

Però quan el Miquel va venir a acomiadar-se, ell va convèncer a l’avia que era millor romandre a Barcelona que marxar. Ell ja estava al corrent que els francesos estaven rebent la gent que fugia a la frontera i enviant-la a camps de concentració.

Només passaven els que com ell –i l’Àngels- tenien passaport amb visat. A més, els rumors d’una guerra entre Alemanya i els aliats eren molt insistents, i tothom esperava que abans de terminar l’any aquesta esclataria, i no s’equivocaven, doncs 8 mesos més tard, el setembre del 39, els alemany envaïen Polònia.

Finalment, el Miquel tenia por que no hagués de marxar a la URSS amb tots els comunistes del partit –com de fet va haver de fet i ens digué quan el tornarem a veure, el 1952, ja a la presó i condemnat a mort.

El mateix febrer els governs Britànic i Francès varen reconèixer el règim de Franco i nosaltres vàrem prendre la decisió correcta, gràcies, sobre tot, a que l’avia i les ties havien mantingut bones relacions amb la gent del barri, i tothom deuria considerar que no valia la pena denunciar-nos.

I perquè, tot s’ha de dir, la gent del barri era més d’esquerres que de dretes, excepte les dones grans, com l’avia, que eren apolítiques, o sigui no eren ni d’esquerres ni de dretes, sinó – com dèiem llavors – gent de missa.

Així, ningú no ens va molestar mai durant els primers 5 o 6, anys que foren els més perillosos perquè foren els anys del que se’n digué “la depuración”.

Aquesta consistia en determinar si una persona havia tingut alguna actuació que pogués ser considerada com d’ideals republicans, hagués anat al front a lluitar contra les forces nacionalistes o hagués incorregut en algun delicte contra el nou regim.

El sistema també l’havien fet abans els republicans sobre tot a les escoles, però aquells es basaven quasi sempre en denúncies i eren molt expeditius. Si consideraven que algú s’ho mereixia, l’afusellaven directament al Camp de la Bota (el Fòrum actual).

Si no era “digne” d’aquest tractament anava a raure a alguna “Xeca”, on podia ser sotmès a “delicats tractaments” físics.

No he vist encara mai cap article on es parli de les famoses “xecas” que hi havia a Barcelona, algunes de les quals eren tan refinades (és clar, invenció de la KGB o dels seus avantpassats) que tenien el terra i les parets inclinades, de forma que no podies ni estar assegut ni dempeus, sinó “en cuclillas”, o a la gatzoneta, com es diu en català, segons el diccionari.

Els franquistes també es cobriren de glòria doncs les primeres represàlies provocaren la mort d’uns 30.000 republicans a tota Espanya, encara que alguns fan arribar la xifra fins a 200.000.

I després, tenim, els que van esser condemnats a treballs forçats, potser uns altres 200.000...

Però la “depuración” era diferent. Diríem que era per filtrar els bons dels menys bons i dels que podien haver estat “dolents”, sense arribar a merèixer càstigs més seriosos.

I, substancialment, s’aplicava als homes i a la gent que cercava una feina.

A casa, l’únic que va tenir “l’honor” de ser depurat fou el Frederic –l’únic baró i, a més, parlant malament el castellà, el que era ja un petit “delicte”.

Jo amb 12 anys i escaig no comptava i l’avia i les ties tampoc, doncs a més de ser dones, quan parlaven ho feien correctament amb “l’ idioma de l’Imperi”!

En canvi els que fugiren a peu cap a França (uns 500.000) reberen totes les atencions del govern de la III República Francesa, doncs com he dit ja abans havien, o estaven a punt de fer-ho, reconegut a Franco.

La quasi totalitat va ser reclosa amb camps prop de la frontera com el Camp Vernet o el Camp Gurs. Els francesos ja varen començar per fer també un filtratge entre els brigadistes internacionals, els que podien pilotar cotxes o camions, els gudaris (o bascs) i els espanyols ordinaris.

Els pilots i els bascos varen poder sortir dels camps si trobaven algun avalista, el que no era molt difícil, doncs els pilots eren cercats per a pilotar camions i/o tractors i els bascs, més o menys, tots tenien relacions en el país basc-francés.

Els brigadistes varen ser tornats a casa seva, al cap d’un temps, i en quant als espanyols “ordinaris” ho varen passar força malament.

Després d’uns mesos (fins poc abans de començar la guerra) el Govern Francès els oferí la possibilitat de tornar a Espanya duent-los a Irún, de conformitat amb en Franco. D’allà passaven a Miranda de Ebro, a un camp de concentració, per a esser “purificats”.

Però els milers que no volgueren arriscar-se a ésser “purificats” es varen equivocar “lourdement”.

Quan el Mariscal Pétain va establir el règim de Vichy, tots aquells refugiats esdevingueren “presoners polítics”, i tots els que havien aconseguit feina varen ser agafats per la policia i internats al camp d’internament de Drancy (al nord de Paris), etapa intermèdia per a ésser deportats als camps d’extermini alemanys.

Des d’allà sortiren cap a Mauthausen més de 10000 espanyols, dels quals uns 5000 hi deixaren la pell en aquell camp de tan terrible memòria.

Els únics que tingueren sort dels emigrats foren els que abans d’esclatar la guerra mundial varen poder fugir a Mèxic (uns quants milers) o els 2000 i escaig que el poeta Pablo Neruda, anomenat cònsol a Paris per rescatar refugiats, va poder traure en un vaixell de càrrega –que ningú no sap com - va poder arribar a Santiago de Xile. Aquell vaixell es deia WInnipeg.

El 26 de Gener també era diumenge. El darrer focus de resistència fou el Tibidabo, on els homes del V exèrcit s’havien fet forts. Però a les 14 hores abandonaren la defensa per organitzar-se a l’altre banda del Besòs.

Llavors les forces dels generals Yagüe i Solchaga baixaren per la Rebassada i entraren a Barcelona sense trobar cap resistència. El govern central, amb el president Negrín al front, havia arribat ja a Figueres.

La noticia que les forces nacionalistes han entrat a Barcelona corre com la pólvora. No sé com però a nosaltres algú ens ho diu a migdia, quan encara no havien baixat del Tibidabo!

Bé, en qualsevol cas, l’avia encuriosida i, al mateix temps, amb una mica de por, decideix anar a oir missa com els altres diumenges. Aquest cop anem al carrer Tallers, a prop de la Pl. de la Universitat, a casa d’una amiga seva.

Calia anar canviant cada setmana per a no causar sospites.

I quan estàvem a mig ofici sentim una gran remor al carrer i el soroll de trompetes. I tots, encloent el capellà, vàrem baixar al carrer i anàrem corrent cap a la Pl. de la Universitat, on s’havia ajuntat una munió de gent cridant i aplaudint...

I per primera vegada vaig veure una companyia de legionaris seguits de una columna de cavalleria mora i multitud de soldats, tots desfilant al so de tambors i trompetes, mentre els oficials anaven saludant a la gent que els victorejava!

És evident que el poble pla SEMPRE aplaudeix a aquells que venen de bell nou a dur qualsevol cosa, esperant SEMPRE que sigui millor que el que tenia fins a aquell moment.

I una cosa em va sorprendre de bon antuvi. I és que entre la munió de banderes que duien els soldats hi havia unes (les d’Espanya, però jo no ho sabia encara), que s’assemblaven a la que jo coneixia de tota la meva curta vida, però que un dels costats en lloc de ser morat era també vermell...

I unes altres que, a sobre, duien una creu. Eren banderes carlistes (vaig saber-ho després) del Terci de Muntadora. Quan l’avia les va veure recordo també es posà a aplaudir, com tots els altres que ens acompanyàvem, doncs entenien que tornava la religió al poble...

Vàrem quedar-nos fins a la fi de la desfilada, doncs jo volia veure-ho tot i estava molt excitat de veure tants soldats a peu i a cavall i, després totes les unitats d’artilleria, camions blindats, etc.

I quan vàrem tornar a casa no podia ni estar-me quiet ni callar-me... Era molt jove, però intuïa ja que ens enfrontàvem a un gran canvi que pensava seria fantàstic.

Havia sentit parlar al Miquel darrerament de que s’estava preparant una de grossa a la resta d’Europa i jo, d’alguna manera, pensava que aquella desfilada volia dir que tot havia acabat a fi de bé...

El canvi fou real però no tot foren flors i violes com pensava...

En quant al Miquel, pel que vàrem saber (13 anys més tard!!) va anar a raure primer a Moscou i, quan la guerra acabà, a Paris.