Memòries VIII - La Guerra Civil

Memòries VIII - La Guerra Civil
He pensat canviar el nom d’aquesta història pel de “Memòries” que sembla més adient o menys presumptuós. No us ho sembla?



Bé, aquí em trobo, amb 9 anys i mig començant a iniciar-me en la experiència d’una guerra, com poc després, s’iniciarien a tot el món, milions de nois com jo, i més joves, i centenars de milers amb conseqüències molt més dramàtiques i tràgiques, doncs hi deixarien la vida!!

L’avantatge que podíem tenir a aquesta edat, si se’n pot dir avantatge, és que la inconsciència normal de la nostra edat no ens permetia assimilar la magnitud del desastre al que ens enfrontàvem els espanyols i al que, poc després, s’enfrontaria la resta del món.

Santa innocència, o com deia el Sr. Delibes, encara que no parlava del mateix: “Los Santos Inocentes”

Potser ens ho imaginàvem com una pel•lícula d’indis i cowboys o sigui, de bons i de dolents. Els dolents, que llavors, ens deien eren els del davant; desprès ens varen dir eren els altres i, ara, ens tornen a dir eren els del davant un altra cop...

“Vae victis”

Ai dels vençuts, que va dir Llivi...!

Però en una guerra convencional, tot i essent cruel i quasi bé sempre sense sentit, als menys els del davant són d’un altre lloc, d’un altre país...

Però a les guerres civils la crueltat és extrema, i l’absurditat més gran si cap, doncs els del davant poden ser els nostres germans, gent com nosaltres, que parla com nosaltres, i que, abans de començar el conflicte, ens dèiem paisans o compatriotes...

Dos bàndols d’espanyols... de germans... Ara, però, ens hi sentim germans de debò o ens passa una mica com als Iugoslaus antics els passava? O sigui, sempre hi havia uns sentiments larvats d’antipatia entre distintes ètnies i/o religions i, tan bon cop, uns polítics desaprensius varen aprofitar aquesta avinentesa va esclatar una guerra civil terrible, com totes.

Aquí no va estar un problema de religions. Se suposa que tots som catòlics de naixement, però en qüestió d’ètnies ja és una altra cosa. I això que diuen que tots som Ibers d’ascendència... Llavors, deu ser qüestió de llengües, i fins i tot d’accents, si tenim en compte que entre castellans i andalusos tampoc hi ha una gran simpatia.


D’una banda, el bàndol republicà, que anava dels centristes que eren partidaris d’una democràcia moderada capitalista de signe liberal als revolucionaris anarquistes i comunistes.

Amb una base de poder bàsicament urbana i secular però que també encloïa treballadors de pagès (sense terra pròpia) i que fou particularment forta en àrees industrials com Astúries i Catalunya.

Cal dir, però, que hi havia també uns quants conservadors, sobretot catòlics del país Basc, els independentistes de l’Esquerra Republicana de Catalunya i els moviments separatistes gallecs, tots ells aspirant a la independència del govern central de Madrid.

Aquest bàndol venia complementat pels voluntaris procedents dels moviments socialistes internacionals, les anomenades Brigades Internacionals i per la Brigada nord-americana Abraham Lincoln.

Les B.I., es reclutaven bàsicament a Paris, sota la supervisió del coronel polonès comunista Karol “Walter” Swirerczweski, que depenia directament de Stalin.
El 17 d’octubre del 36, Stalin envià una carta oberta a José Diaz (cap en aquells moments del P.C. espanyol), que va ésser publicada en el “Mundo Obrero” i en la que deia que l’alliberament d’Espanya no era un afer tan sols dels espanyols sinó de la “totalitat d’una Humanitat que volia progressar”.

Si se’n descuida...!

Als pocs dies del 18 de juliol, ja s’havien instal•lat centres de reclutament a pràcticament tots els països d’Europa, centres controlats, naturalment, pel “Comintern” de torn del P.C.

Total, varen reclutar-ne uns 35.000 homes, i entre tots ells, un vell conegut que es distengué particularment: el comandant Joseph Bröz, reconegut més tard com a Mariscal Tito, cap i dictador de la Iugoslàvia comunista.

Ningú no en parla d’això perquè és políticament incorrecte, però si haguessin guanyat els “bons” d’aquest costat (o sigui, on jo hi era) hauríem, sens dubte, estat abocats a una dictadura igual com a mínim, i segurament pitjor, que la de Franco.

Era el que pretenia Stalin i per això ens ajudava. És a dir, disposar d’un front comunista al sud d’Europa ja que Itàlia havia fallat en pujar Mussolini al poder.

Diríem que, si hagués reeixit Stalin hauria disposat d’una tenalla que hauria pogut tancar, eventualment, sobre l’Alemanya de Hitler...

I en quant a la llibertat proletària, ja hem pogut apreciar més tard, la que fruïen sota Stalin amb els seus Gulags. 20 milions de morts, segons denuncia la seva pròpia filla Svetlana Stalin...

Pel que fa a la participació dels americans, aquesta estava formada per gent del “Communist Party USA”, per organitzacions socialistes i/o anarquistes del nord dels EUA, alguns membres del sindicat Industrial Workers of the World (Wobblies) i els intel•lectuals sense feina de sempre, que sempre van darrere de les causes perdudes.

Es creu que aquesta va esser la primera unitat militar americana comandada per un oficial negre. Un tal Oliver Law.


Així com les B.I. estaven aquarterades a Albacete i sotmeses a una disciplina fèrria, els americans ho feren a Figueres, on eren entrenades per un tal Robert Hale Merriman. El que passà, però, és que ni ell ni l’Oliver Law, eren militars; eren, com si diguéssim, els “enchufados” dels “unions” americans.

Això va donar com a resultat una brigada d’uns 450 homes que semblava a can seixanta...

De fet, la diferència amb les B.I. era que, mentre aquells venien amb la idea ben fixada de fer d’Espanya un país satèl•lit de la URSS, els americans s’ho prenien amb el pensament romàntic e idealista de lluitar contra el feixisme, com un segle i mig abans ho havien fet contra els Sioux i els Seminoles.

Sembla el mateix, però, si es mira bé, ja es veu que no ho és. Sobre tot, perquè la idea dels ianquis era fer del nostre país un país demòcrata (és la seva dèria; ja es va veure a l’Iraq) que era exactament el contrari del que volien els de les B.I., i tampoc Franco, naturalment.

Els americans reberen l’ajut material, l’ànim i fins i tot visites (però no per a lluitar) de personatges celebres, com el famós baríton Paul Robeson (que va estrenar al Liceu el Porgy and Bess, de Gershwin) o el de Hemingway (que després va escriure el llibre “For whom the bells toll” (Per qui repiquen les campanes) inspirat a la guerra).


A l’altre bàndol, els Nacionalistes (o sigui, els dolents llavors) s’oposaven per principi a tots aquest moviments separatistes i, és clar, a l’eventual domini del P.C.

Aquest va ser el “leit motiv” de Franco, fins a la seva mort. El complot “judeo-masónico-comunista”...

Una idea que, en acabar la W.W. II, va ajudar molt i molt a que Franco fos admès i, fins i tot considerat com aliat, pels americans i els anglesos. El que demostra que, molt probablement, Americans i Anglesos tenien inicialment més por de Stalin que de Hitler, i que si aquest no hagués estat tan barroer amb els seus deliris de grandesa, potser no s’hi haurien ficat en guerra contra ell.

Els nacionalistes estaven composats principalment pels catòlics més benestants del país, pel clero, pels monàrquics, centralistes, terratinents i tots aquells del ideari feixista (els seguidors de José Antonio) i partidaris de la centralització del poder estatal.

Així, la contrapartida de les B.I., en aquest bàndol, fou l’Alemanya Nazi, la Itàlia feixista i una bona part de la clerecia Romana.

Portugal (que també tenia una dictadura de tall feixista) oferia suport logístic i, com a curiositat, Irlanda va enviar un contingent de 740 homes (els Blueshirts, seguidors de un cert Eoin O’Duffy, molt radical de dretes).

De fet, la motivació d’aquests irlandesos era pro-católica i anticomunista, i per aquesta raó, es varen negar a lluitar contra els Bascs, perquè també eren catòlics i, a més, volien la independència per la que els irlandesos també havien lluitat amb tant de coratge.

De totes formes, no varen tenir massa participació en els combats, doncs Franco els va facturar cap a casa després que, accidentalment, una brigada de legionaris i regulars els va confondre amb l’enemic i els va atacar, matant a uns quants.
Havia passat escassament un any!

Pel que fa a l’ajut alemany i italià, el més important per la seva efectivitat fou el primer format per uns 15000 “voluntaris” alemanys i la tristament famosa “Legió Còndor”.


Aquesta combinava una força aèria de prop de 200 avions, entre bombarders Junkers i caces Messerschmitt, i 12.000 soldats, possiblement, els més ben ensinistrats de ambdós bàndols. De fet, ells només responien al comandament del general, mariscal de camp, Hugo Sperrie, qui reportava directament a Franco.

Per la seva banda, a primers del 1937, els italians havien ajuntat 44.000 soldats del cos expedicionari CTV o Corpo Truppe Volontarie.

Això representava quatre divisions: la “Littorio” (totalment motoritzada; la “Dio lo vuole” (Déu ho vol!!); la “Fiamme Nere” (les Flames Negres) i els “Camicie Nere” (camises negres) que era la única formada per voluntaris feixistes.

Aquests darrers duien tancs, blindats, 10 regiments d’artilleria de campanya, artilleria antitancs i bateries d’antiaeris.

Però els del CTV tenen una anècdota que ha dut cua, i és la referent a la famosa batalla de Guadalajara.

A primers del 37, i a la vista de l’innegable influencia que les forces de la Legió Còndor estava tenint en el curs de la guerra, Mussolini considerà que, donada la potencia militar de la CTV, aquesta havia de conduir una “gran i gloriosa” ofensiva encaminada a la reconquesta de Madrid.

Ofensiva que demostraria al Führer la vàlua de les forces expedicionàries italianes.
Així, les 4 divisions de la CTV, s’agruparen al front de Guadalajara i iniciaren una ofensiva que, segons Mussolini, els havia de dur cap a la gloria de la conquesta de Madrid...

La batalla va durar 15 dies. del 8 al 23 de març, i va ser duríssima.

Però, tot i estar en inferioritat de forces, el bàndol republicà va infligir una pallissa tan descomunal als italians que de les 4 divisions, tan sols una, la Littorio, se’n sortí amb pèrdues tolerables. Les altres 3 divisions van tenir tantes baixes que quedaren reduïdes escassament a 1 divisió, o sigui uns 10000 homes...

El Miquel, després de l’enterrament de Durruti el novembre del 36, havia tornat al front, aquest cop sota el comandament comunista i amb el rang de Comissari Polític, que seguint l’estructura militar de la URSS, tenia una responsabilitat equivalent a la de comandant.

I així, amb les forces regulars republicanes va també prendre part en aquesta batalla.

I sempre recordaré que, quan el tornarem a veure, després de la batalla de Brunete, al juliol del 37, es cargolava de riure dient-nos que “els italians encara corrien... cap enrere.”

I és cert que un comentari que els italians de certa edat no agraeixen en absolut és quan se’ls demana “què va passar a Guadalajara, el 37?

El general Roatta que comandava les forces italianes va ser destituït i reemplaçat pel general Ettore Bastico que, al menys, actuant sota comandament nacionalista, va conquerir Santander mesos més tard.

Però els italians estaven desmoralitzats i en qualsevol cas, el protagonisme de la conquesta de Santander va anar a parar als espanyols, no als italians.

A partir d’aquell moment, les tropes italianes es limitaren a ajudar a les forces nacionalistes i, en algun moment, als alemanys. Com al bombardeig de Guernica.
Aquest, sembla va ser com una reacció de càstig de Franco per la derrota de Guadalajara.

L’atac es realitzà el 26 d’abril de 1937. I participaren la German Luftwaffe de la “Legió Còndor” amb el complement d’una agrupació aèria italiana del CTV.
La població que, en aquells moments, comptava amb uns 5000 habitants, va ser arrasada pràcticament en la seva totalitat, i ha passat a la història, com un dels primers entrenaments per part dels terribles “Stukas” de la Lutfwaffe.

Aquests avions es deixaven caure, produint un soroll terrible, fins a arribar a pocs centenars de metres de terra, deixaven llavors anar la seva càrrega de bombes, i remuntaven el vol immediatament. Així encertaven gaire bé sempre.

A casa no ho passàvem tan malament com abans.

De fet, com el Miquel va ser primer capità amb el Durruti i, després, passà a Comissari Polític, amb el P.C., teníem, a més de les cartilles de racionament que la Generalitat havia distribuït a tothom, algunes prebendes addicionals.

Així, el pa que ens donaven amb el racionament era de barra, però el Miquel tenia també dret a un pa molt blanc i bo que semblava llonguets grans. En deien “chuscos”, no sé ben bé perquè, excepte que algú no hagués tingut la idea de que, per la forma que tenien, eren “chuscos” que en castellà vol dir “divertit” o “graciós”.

També teníem dret a oli d’oliva, vi, tabac, carn (2 cops a la setmana), sucre i sal. Tot en racions extres.

Això, ens aportava uns determinats ingressos també extres, doncs, el que feia la tia Angelina era vendre’s els cupons de racionament i nosaltres ens quedaven amb els subministres del Miquel.

En realitat, aquesta forma de “mercat negre”, o “estraperlo” va esdevenir força comú entre tots aquells que tenien algun parent o conegut amb influències a la Comissaria d’Abastiments, com era el nostre cas.

Em recordo d’una anècdota que ara sembla còmica però en aquells dies podia tenir, i tingué, tints dramàtics.

El Frederic era un fumador compulsiu i com tots ells s’enfrontaven al problema que amb el racionament no tenien dret més que a paquet diari.

Era un tabac negre i el fumador es feia els cigarrets a ma utilitzant uns papers especials (recordo uns llibrets marca Jané amb la coberta en blanc i negre amb 50 fulletes de paper).

El Frederic, per allargar més la durada dels paquets de racionament, feia uns cigarrets tan prims que se li doblegaven pel mig i feien un efecte força patètic.
Doncs bé, un bon dia, sembla que l’oncle deuria estar més nerviós que de costum, doncs la tia estava al final del seu primer embaràs, o va fer els cigarrets mes gruixuts que de costum, el cas es que a mitja setmana va esgotar els cupons de racionament.

La perspectiva de romandre sense tabac fins al proper dilluns deuria ser quelcom de terrible perquè, no podent resistir més va gosar pispar a la seva dona els cupons de pa que, aquella guardava amb tanta cura per incrementar les entrades d’efectiu a la economia domèstica.

Realment, sense conèixer el temperament fogós i agressiu de la tia Angelina, aquest tema no hauria tingut més importància que la d’un petit altercat domèstic.

Però, quan l’Angelina descobrí que havien desaparegut uns cupons de pa, sospità immediatament qui havia estat l’agosarat que havia desafiat la seva còlera i, sense més explicacions, es va posar a empaitar-lo amb l’escombra pel menjador i amenaçant-lo amb les penes eternes del infern, mentre per la seva boca sortien tota classe de gripaus i serps.

I sort que estava esperant, com dic, i a prop del final, no era tan àgil com de costum. Altrament, se l’hauria carregat allà mateix.

Poc després, si no vaig errat a primers del 37, va donar a llum un nen maquíssim a qui li posaren el mateix nom del pare i que tinguérem la desgràcia de perdre poc desprès d’acabar la guerra, l’any 40.

Va morir de meningitis que, en aquell temps, era una malaltia gairebé incurable.

Curiosament, l’únic que recordo d’aquell cosinet era que tenia uns cabells rosos com si fossin de mel, i la seva mare quan ja caminava, el pentinava fent-li bucles que li penjaven pels costats com si fos una nena.

Però, en realitat, li donaven un aire angelical...

De la seva mort ens va costar molt refer-nos a tots. I els seus pares no varen refer-se mai. Sobre tot el Frederic que, recordo, va passar al menys un o dos anys que no feia res de bo...

Reculem, però, al 37, perquè la vida continua.

El Miquel havia aconseguit arrendar el seu permís de l’Ajuntament per actuar com a comissionista a l’estació (que era com el que ara tenen els taxistes) amb un jove, amic d’ell, que li rendia uns centimets a la setmana i que ens duia puntualment a casa.

I no deixava de fer-ho mai! Tal com anaven les coses mancar a un acord fet amb un Comissari Polític podia representar un disgust molt seriós.

De tota manera, quan el Miquel estava a Barcelona, sobre tot els diumenges o festes (no es que n’haguessin moltes), molt sovint tornava a agafar el faetó i jo a acompanyar-lo.

Una d’aquestes vegades, no se’m ha oblidat mai, mentre estàvem esperant l‘arribada d’un tren (el tràfic havia disminuït considerablement), el Miquel va comparèixer amb un sac de taronges que, segons ell, pesava 30 quilos.

Llavors em va dir que, com ell tenia que esperar a veure si sortia algun client, dugués jo el sac a casa.

Ara bé. Jo no deuria tenir encara 10 anys i mig. I casa estava al carrer Fusteria (davant de Correus).

És a dir tenia que sortir de la Estació de França, Marqués d’Argentera, Plaça del Palau, Passeig d’Isabel II, Plaça de Medinaceli, Correus i “terminus”. Tot plegat, uns 450 o 500 metres mal comptats.

I ho deixo aquí per allò del “suspense”

Curious97