Memòries XV - Milllán-Astray

Bé, doncs, “com dèiem ahir”, reprenem els fets on els vàrem deixar al capítol XII.

Embadalit, contemplava la desfilada dels legionaris per la Gran Via i, com molta de la gent que els aclamava, pensava que quelcom estava canviant.

Jo no havia vist mai encara una desfilada militar, amb soldats marxant amb disciplina i ordre.

Havia vist els milicians en camions cridant i disparant trets a l’aire i d’altres corrent i cantant “a las barricadas, a las barricadas por el triunfo de la confederación...” o “Hijos del pueblo, te oprimen cadenas...” o aquell tan famós de “Arriba parias de la tierra, en pie famélica legión, atruena la razón en marcha, es el fin de la opresión...”, que són els primers compassos de La Internacional soviètica.

Tothom campava com i per on volien.

Però aquells que ara desfilaven eren diferents. En columna de quatre (perquè així s’allargaven més), nets, ben uniformats, amb bandes militars interpretant els himnes (la música no més) de la Legió (soy el novio de la muerte...) i d’altres, segons els cossos que desfilaven...

Per a un noi de 12 anys i escaig, l’espectacle era força al•lucinant, oi?

Però “fotia” una rasca molt respectable i l’avia, veient que la cosa s’allargava i que no anàvem massa abrigats, decidí tornar cap a casa.

L’endemà mateix, el primer que l’avia féu va ser cercar i anar a trobar-se amb els capellans que coneixia i amb els escolapis que ja havien tornat a l’escola del carrer Ample.

La escola havia estat ocupada per algun organisme del PSUC, sinó estic equivocat, i per tant, no havia sofert cap dany, llevat que la capella havia estat totalment destrossada. No així l’Església de la Mercè que sí es va haver de reconstruir en part.

Doncs bé, paulatinament, les nostres vides tornaren a reprendre un ritme més normal, dins de l’anormalitat de viure en una ciutat conquerida quina reputació era vista amb sospites per les autoritats del moment.

Com a primera providència, es va prohibir l’ús del català en qualsevol activitat pública i/o oficial així com les manifestacions culturals típicament catalanes, com per exemple les sardanes.

Es va establir immediatament un alcalde. Miquel Mateu y Pla (empresari català de vins, propietari del Castell de Peralada, home de dretes i simpatitzant del nou règim), que al 1941 esdevindria, a més, el President de La Caixa, amb la missió de retornar-li l’esplendor antic perdut durant i immediatament després de la guerra.

Però la autoritat efectiva estava en mans del Governador Civil, Wenceslao Fernàndez Oliveros, anomenat directament per Franco. Aquest governador va governar Barcelona amb mà forta el temps que hi va ser, com es pot deduir de la següent afirmació, feta a l’agost del 39.

“Nuestro formidable ejército, creación asombrosa del Caudillo, vino aquí en marcha triunfal a salvar a los buenos españoles y a vencer, pero no a convencer, a los enemigos de España. Que no se imaginen, pues, que nos urja adoptar una indigna actitud depreciatoria, para tratar de convencerlos”

Els primers anys, però, encara manava més el Governador Militar, i el primer que tinguérem a Barcelona, si no recordo malament fou durant un temps curt (doncs aviat passà al govern central com a cap de premsa i propaganda) res més que al general Millán Astray, manc i borni. Aquest gallec fou el fundador de la legió espanyola i va participar en el conflicte que Espanya va tenir al Marroc, on el varen ferir greument.
L’anècdota que el retrata força bé, va ser un altercat que el 12 d’octubre del 1936, va tenir a l’auditori de l’ Universitat de Salamanca, amb el Miguel de Unamuno.
S’hi trobaven la dona de Franco, l’arquebisbe de la ciutat, el governador civil i el general.
El que passà és que, després del discurs d’obertura de José Mª Pemán, el professor Francisco Maldonado en fa un altre on ataca violentament a Catalunya i al País Basc, qualificant-los de “cánceres en el cuerpo de la nación”.
Llavors algú crida “¡Viva la muerte!” i Millán Astray, s’alça i es posa a cridar ¡”España...”! 3 cops, mentre els falangistes que hi havia, responien amb les típiques paraules de “¡Una.., grande..., libre!”
Llavors. Miguel de Unamuno, que presidia la mesa, s’aixeca lentament i diu:
"Estáis esperando mis palabras. Me conocéis bien, y sabéis que soy incapaz de permanecer en silencio. A veces, quedarse callado equivale a mentir, porque el silencio puede ser interpretado como aquiescencia. Quiero hacer algunos comentarios al discurso -por llamarlo de algún modo- del profesor Maldonado, que se encuentra entre nosotros. Dejaré de lado la ofensa personal que supone su repentina explosión contra vascos y catalanes. Yo mismo, como sabéis, nací en Bilbao. El obispo , diu Unamuno senyalant a l’arquebisbe de Salamanca, lo quiera o no lo quiera, es catalán, nacido en Barcelona. Pero ahora acabo de oír el necrófilo e insensato grito "¡Viva la muerte!" y yo, que he pasado mi vida componiendo paradojas que excitaban la ira de algunos que no las comprendían he de deciros, como experto en la materia, que esta ridícula paradoja me parece repelente. El general Millán-Astray es un inválido. No es preciso que digamos esto con un tono más bajo. Es un inválido de guerra. También lo fue Cervantes. Pero desgraciadamente en España hay actualmente demasiados mutilados. Y, si Dios no nos ayuda, pronto habrá muchísimos más. Me atormenta el pensar que el general Millán-Astray pudiera dictar las normas de la psicología de la masa. Un mutilado que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes, es de esperar que encuentre un terrible alivio viendo cómo se multiplican los mutilados a su alrededor."

Ara ens convindrien alguns oradors com D. Miguel en el Parlament.
En aquell moment Millán-Astray exclama irritat “Muera la intelectualidad traidora” “Viva la muerte” José Mª Pemán, tractant de calmar els crits de tots els assistents, va cridar: ¡No! ¡Viva la inteligencia! ¡Mueran los malos intelectuales!
Miguel de Unamuno, lluny de tenir por, continuà:
: "Éste es el templo de la inteligencia, y yo soy su sumo sacerdote. Estáis profanando su sagrado recinto. Venceréis, porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis. Para convencer hay que persuadir, y para persuadir necesitaréis algo que os falta: razón y derecho en la lucha. Me parece inútil el pediros que penséis en España. He dicho."
Llavors, els assistents comencen a insultar a D. Miguel i alguns oficials trauen les pistoles... i, curiosament, va ser la dona de Franco la que l’agafà pel braç i l’acompanyà fins a casa seva. Li va salvar, probablement, la vida...

Millán-Astray el 1941 va haver d’emigrar a Lisboa, perquè es va enamorar de Rita Gasset (no Rosa Gasset, sisplau), cosina del filòsof Ortega y Gasset (un altre intel•lectual com els que odiava tant) , i que, com la va deixar en estat de bona esperança, va haver d’abandonar a la seva esposa Elvira, marxant amb la Rita a Lisboa a tenir la seva filla Peregrina. (El nom li deurien posar perquè potser pensaven que s’haurien de passar la resta de la seva vida anant d’un costat a l’altre)

Ja compreneu que en aquells moments hauria pogut organitzar-se un escàndol majúscul de fer-se públic un esdeveniment com aquell.

Encara no havia passat un mes de la caiguda de Barcelona i Franco ja va celebrar la seva primera desfilada de la Victòria.

Va ser un dimecres 21 de febrer i Franco va institucionalitzar llavors les seves aparicions a la tribuna de l’edifici dels sindicats, a la Via Laietana.

Desfilaren més de 100.000 homes i jo vaig anar a veure-ho com era natural i perquè estava en una finestra de l’Hotel Suís, on anava esporàdicament per si necessitaven ajut amb els clients.

Finalment, el 1er d’abril del 39, varen escoltar per la radio aquell part de guerra tan famós:

"En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado."

Aquell 1939, tinguérem novetats a la família.

- La tia Lola va començar a sortir amb un noi (l’Augusto)
- La tia Angelina va donar a llum a una bessonada que va morir en néixer. Però a finals de l’any, va tornar a quedar encinta de la seva filla Angelita.
- Del Miquel no en sabíem res.
- Jo tornava a anar als Escolapis
- Vàrem tornar a canviar de pis. Agafem un pis més gran que l’Angelina converteix en pensió, al mateix carrer Fusteria, però que donava al carrer de la Mercè.
- El Frederic és depurat
- Començo la meva activitat com a venedor d’entrepans.

La tia Lola, que recordo com una noia molt bufona i simpàtica, va tornar un diumenge molt riallera i li va dir a l’avia que havia conegut un noi mol eixerit i atractiu que es deia Augusto.

L’havia conegut en un ball on anava amb amigues a passar la tarda. La tieta Lola ja deuria anar pels 25 anys i, en aquells temps, 25 eren molts anys per una noia que encara no estava casada.

Les males llengües deien que “corria el risc de quedar-se per a vestir sants...”
Així que la pobreta va arribar molt contenteta i pensant que ja havia “pescat”.
El Augusto no era mal noi, però ara, amb la experiència i la “saviesa” que donen els anys, diria que era una mica “fantasma”, o potser una persona amb complex de superioritat, evidentment, en relació a una família com la nostra d’extracció totalment humil.

La d’ell, segons deia, havia tingut moments “d’esplendor” abans la guerra civil i és cert que semblava haver tingut una formació d’un cert nivell.

Segons ell, havia cursat estudis de batxillerat als jesuïtes del carrer Casp, doncs els seus pares s’ho podien permetre. A l’inici del nostre conflicte, però, al seu pare l’havien agafat els republicans i no en saberen mai res més.

Com a conseqüència ho perderen tot i tingueren que viure durant la guerra com bonament pogueren. La germana gran, Zulema, (que era monja) va haver de fugir cap a l’Argentina i sembla s’hi estava en un convent a Còrdova.

L’altre germana mitjana, Rosario, era infermera del Clínic i hi continuava.

En quant a ell, treballava de delineant en una empresa d’arquitectes d’on el varen despatxar quan varen agafar al seu pare.

Pot ser que tot això fos veritat. Qui sap!

De tota manera, quan va terminar la guerra civil es trobava, segons deia, ple de projectes i de relacions que havien de dur-li la fortuna... Però la realitat és que sempre sortia alguna “pega” que li ho engegava tot en l’aire. Qüestió de mala sort o simple xerrameca...

Jo era massa jove per a esbrinar-ho.

Sí que me’n vaig adonar que ni a l’avia ni a la tia Angelina els queia massa bé, però com la tieta Lola n’estava tant d’ell, no gosaven oposar-se-li massa fort...
En qualsevol cas, es varen casar a primers del 1940 a l’església de la Mercè.

Tinc un record més aviat borrós d’aquella cerimònia. El record més clar és que la tia Lola duia un pomet de flors blanques i vestia un vestit de carrer. De l’Augusto tot el que recordo és que duia corbata, cosa que no estava massa acostumat a veure en aquells temps.

De viatge de noces varen anar a passar uns dies a La Garriga, on em sembla que ell coneixia algú.

Jo vaig tornar a l’escola immediatament la varen obrir, que fou també pràcticament l’endemà de l’entrada dels nacionalistes a Barcelona.

Es tractava de tractar de salvar el curs com poguéssim. Tots els d’aquella escola havíem de cursar uns estudis semblants als del Peritatge Mercantil, que se’n deien de Comerç. Com una espècia de F.P. vaja.

Normalment, aquells estudis s’acabaven als 16 anys i s’iniciaven als 12. Com tots nosaltres ja en teníem 13 era, doncs, qüestió de no perdre pas ni un minut.
I de fet, varen acabar als 16 anys, al 1942.

Tots nosaltres, havíem seguit més o menys estudis a les escoles de la Generalitat (com jo, al Baixeres), i per tant, no estàvem massa retardats respecte a la formació que hauríem rebut dels Escolapis de no haver estat per la guerra. El que fallava més era la religió.

Érem 20 o 22, i com podeu comprendre, estàvem d’allò més contents de retrobar-nos quasi tots. De fet, només mancaven 4, dels que no sabérem res més.

Jo vaig tornar a agafar sota la meva protecció a l’Ostench i els de Poble Nou (Banyeres, Jesús del Alba i Joan Ferrer) em vàrem convèncer per anar a jugar a futbol al Júpiter de Poble Nou, que llavors celebrava el 30 aniversari.

Així que alguns diumenges anava cap al Poble Nou, amb el tramvia 36 (que sortint del Passeig de Colon, anava fins al Passeig de Pujades) i el Banyeres (que era com jo d’alçada) em deixava unes botes i un equip (pantalons curts i camisa).

Jo no era molt bo, però jugant de defensa (llavors la configuració dels equips era: porter, 2 defenses, 3 mitjos i 5 davanters), com era alt i força bestia, imposava un cert respecte.

Però quan vaig plegar de l’escola ho vaig haver de deixar per manca de temps.

Com a anècdota trista de la meva activitat futbolística puc recordar que vaig lesionar a un bon amic (el Jesús del Alba), a qui, en un entrada terrible per part meva, li vaig trencar el turmell...

L’any 1992 ens vàrem trobar a l’Escola tots, amb motiu del 75 aniversari de la escola, i el tal del Alba encara anava coix...

No sé pas com s’ho varen fer, però els Pares Escolapis, quan varen obrir les classes de nou, tenien tots els llibres que calien, tot el material escolar necessari i totes les classes a punt.

Així, el 1940, va sortir la 1ª promoció de Comerç, i el 42, sortíem nosaltres com la 3ª promoció.

L’única diferència era que les classes es feien en castellà, quan abans les fèiem en català.

Un altre diferència, des del meu punt de vista al menys, era que m’havien comprat un davantal com els dels altres nois (els famosos de ratllats blaus i blancs) i, per tant, ja era igual que ells.

A la missa diària, jo seguia ajudant, però al Rosari el Padre Gironés ja no em picava a l’esquena. Potser se’n havia adonat que em feia menys mal a mi que el que es podia fer ell, o potser és que era menys entremaliat..

No obstant, amb els que érem més “costauds”, com el Bayarri, Flotats i jo mateix, es prenia la revenja amb escreix.

Quan ens pescava garlant a classe (ell ensenyava Mates i Religió) s’havia acostumat a colpejar-nos la palma de les mans amb el regle. El regle en qüestió era curt però en forma de paral•lelepípede, no pla com els fan ara. Els quatre costats, a més, estaven resseguits per una peça metàl•lica incrustada, o sigui que quan picava a la ma, coïa bastant.

I el súmmum era quan estava molt empipat perquè li havíem fet alguna jugada bruta. Llavors, ens feia posar els dits ajuntats cap a munt, i colpejava al mig.

Allò feia mal de veritat! Però cap de nosaltres va protestar mai ni va deixar anar cap “ui” o “ai”!

I és que havíem passat ja una guerra...!

Però, al mateix temps, el P. Gironés tenia un gran cor; així a l’hora d’esbarjo de la tarda, en lloc de sortir al patí va agafar el costum de explicar-nos narracions de escriptors famosos, com “La Vall dels Gegants”, de Peter B. Kyne, “El coratge del capità Plum”, de J. Oliver Curwood o el que va causar-nos una gran impressió, el gran “Norte contra Sur”, magnífica novel•la de Juli Verne, sobre la guerra civil nord-americana.

Teníem summament recent la nostra pròpia!

En els quasi quatre anys que vàrem conviure amb ell, el Padre Gironés ens va familiaritzar amb els escriptors que llavors s’editaven més, com Zane Grey, Emilio Salgari, Jack London, Dumas fill, o Julio Verne.

A més, la gràcia que tenia era que ell coneixia els llibres molt bé, i llavors més que llegir-los, els narrava. De tan en tant, llegia un fragment però, tot seguit, continuava de memòria o resumint.

I jo llegia tot el que podia que era molt, doncs el Pare Camps (encarregat del magatzem de material i de la biblioteca de la escola) sabia que jo no podia comprar molts llibres i me’ls anava deixant, doncs veia que els hi tornava amb molta cura.

Així va ser com vaig enganxar-me a la lectura i poc a poc vaig anar adquirint una petita cultureta literària.

Pel que fa als TBOs (o còmics com se’n diu ara) seguia tenint accés a través del meu amic Antonio, com ja he dit abans.

Hi ha un lapse de temps quan no arriben els americans (suposo que per culpa de la II Guerra Mundial9 i en canvi proliferen els TBOs que podríem dir del regim.

Els més importants eren “Flechas i Pelayos” (començaren el 1938, però arribaren a Barcelona al final de la nostre guerra); Juan Centella (creat a la Itàlia de Mussolini el 1938 amb el nom de Dick Fulmine, arribat a Espanya el 1940); Chicos (del 1938, amb un dels personatges més simpàtics, un noi de nom Cuto); Roberto Alcázar y Pedrin (també del 1940); El Guerrero del Antifaz (que s'inicià en el 1944) i, el 1948, les Hazañas Bélicas, de Boixcar, totes amb referència a la II Guerra Mundial.

En aquella època vaig també afeccionar-me a unes novel•letes de la col•lecció “Hombres Audaces” (American pulp novels & heroes) que el pare Camps comprava a la Editorial Bruguera i que totes emfatitzaven els nobles ideals del protagonistes que lluitaven per la justícia i per la pau del món.

Una, tractava de Doc Savage, de Lester Dent. Que venien traduïts com els “Fabulosos 5, Pat i l’home de bronze”. Aquests 5 eren cinc científics de reputació mundial.

1 – El famós industrial químic, Coronel Andrew Blodgett *Monk* i la seva mascota, el porquet “Habeas Corpus”. Li deien Monk perquè era pelut i tenia la força d’un goril•la.

2 – L’advocat Brigadier General Theodore Marley “Ham” Brooks, a qui “Monk” li deia “picaplets”
Sempre duia un bastó que, en realitat, tenia una espècie de floret dins.

3 – L’enginyer Coronel John “Renny” Renwick. Que tenia uns punys com a dos pistons de tendrums i ossos, que s’especialitzava en trencar portes a cops de punys.

4 – L’enginyer de telecomunicacions Comandant Thomas J. “Long Tom” Roberts. Prim com una escombra però un geni de l’electricitat. I

5 – L’arqueòleg i geòleg William Harper “Johny” Littlejohn.

La cosina de Doc Savage, Pat Savage, era una morena sensacional, molt agosarada, que sempre posava en problemes al seu cosí. Parlava 10 o 12 llengües.

I, finalment, el mateix Doc Savage, cirurgià eminent, que a més superava a tots cinc en cada una de les seves especialitats, i que per a comunicar-se entre ells els havia ensenyat el Maia antic. Tenia el seu laboratori a l’Antàrtica, on duia els dolents que agafaven i els transformava en persones bones per mitjans d’una delicada operació quirúrgica al cervell...

Una altra novel•la d’aquesta col•lecció, era la Sombra, de Walter B. Gibson, un extraordinari lluitador contra el crim organitzat, que ningú coneixia i que sempre, evidentment, sortia triomfant de les empreses més àrdues. Li deien “La Sombra” per que tot el que sempre es veia d’ell era la seva ombra.

Un altre fou Pete “Pistol” Rice, el Sheriff de la “Quebrada del Buitre”, de Austin Gridley. Es definia a si mateix com a llargarut, més aviat lleig, cara arrugada i tustada pel Sol, ulls grisos acerats, cabells castanys, i sempre duia un “Stetson”, el famós barret texà. Anava sempre a favor dels indis i tenia una punteria infalible amb els seus dos 45s.

El quart d’aquesta col•lecció era Bill Barnes, de George L. Eaton. Era el millor pilot de combat que hagués mai existit al temps que dissenyador d’avions de combat. En la seva primera aventura “Los Halcones del Cráter” descobreix una fabulosa fortuna en el fons d’un cràter que li permet dedicar-se a combatre el crim organitzat, sempre lluitant contra altres aviadors “dolents”.