Saga VII - El conflicte

a Saga VII 18 juliol 1936

Preludi de la guerra


El 12 de juliol del 36, José Castillo, membre del PSOE i lloctinent de la Guàrdia d’Assalt (els que després serien els policies nomenats els grisos) va ser assassinat a Madrid. per un grup de l’extrema dreta.

L’endemà mateix, José Calvo Sotelo, cap de la oposició conservadora de les Corts és també assassinat, en revenja, per un tal Lluis Cuenca, que operava en una patrulla de la Guàrdia Civil que manava el capità Fernando Cortés, socialista (encara que era Guardia Civil) i simpatitzant del cap dels socialistes, Indalacio Prieto.

Això va provocar que tant els del centre com els de la dreta sospitessin que la mort de Calvo Sotelo havia estat ordenada pels socialistes.

No es va poder provar, però Calvo Sotelo era el més prominent monàrquic que s’havia alçat contra la escalada de terror antireligiós, les expropiacions i precipitades reformes agrícoles, que eren el pa nostre de cada dia des del 1934, i que considerava influïdes pels Bolxevics i els Anarquistes, advocant llavors per la creació d’un estat de tall feixista.

Coherent amb aquestes idees Calvo Sotelo va declarar a les Corts que l’exèrcit estaria boig si no s’alçaven per a protegir Espanya contra l’anarquia existent.

I aquelles paraules van ser la seva condemna de mort, doncs el cap dels comunistes, la Dolors Ibarruri (la Pasionaria) es va alçar i li va dir que aquells eren els darrers mots que pronunciaria a les Corts.

I encara que, pel seu costat, els Generals Mola, Goded i Sanjurjo ja estaven planejant l’alçament, es considera, en general, que aquell enfrontament al Parlament, i els dos assassinats, varen ser l’espurna que féu esclatar el que succeí tot seguit.

I, en efecte, el 17 de juliol, la sublevació que el Front Popular es temia, va començar.

El seu inici es va donar com a les pel•lícules bèl•liques.

Per la radio es va emetre un missatge, aparentment meteorològic, dient: “A tota Espanya, el cel està clar”

El Primer Ministre de la República, Casares Quiroga, que havia substituït en el càrrec a Manuel Azaña, feia poc temps, havia exiliat, per precaució, a Mallorca al general Goded, i a Franco, a les Canàries.

Immediatament, en escoltar el missatge, tots dos es varen fer càrrec del control de les illes, i tot seguit l’agent del MI6, Major Hugh Pollard, va dur Franco al Marroc Espanyol, en la famosa aventura del De Havilland DH89 “Dragon Rapide” , on s’entrevistà amb el financer Juan March, que havia organitzat el vol del Dragon Rapide i, posteriorment, va arranjar amb el mateix Mussolini els transports a la Península, amb avions italians, de les tropes de Franco.

Curiosament, cap govern socialista dels que em tingut a Espanya des de la democràcia –i sobre tot, l’actual que està entestat en la memòria històrica- no sembla preocupar-se ni molt ni poc del evident ajut que March va donar a Franco, ni pel fet que, segons documents del MI6, desclassificats recentment, s’ha sabut que el 1941 els anglesos, tement la possibilitat que Espanya pogués entrar a la guerra, al costat de Hitler, varen pensar en ajudar al govern de Franco amb un oferiment monetari. I el Sr. March (que també era agent Britànic) va parlar amb en Franco oferint-li 10 milions de dollars USA (al 1941 era, com diríem ara, “pasta gansa”) de part del Sr. Winston Churchill. Aquella quantitat va sortir del compte corrent a Londres del Sr. March.

I així fou com en aixecar-me el 18 de juliol del 1936, que era dissabte, vaig sentir tot de crits i trets al carrer que em férem sortir al balcó del carrer Ample.

Recordo que vaig veure tot d’homes i dones corrent i cridant, armats amb fusells i amb banderes negres i vermelles (que més tard vaig saber eren les dels Anarquistes) i, de la part on estava l’Escola, que jo no podia veure des del meu costat, sortia un fum negre.

Al pis de l’Antonio, aquest també havia sortit al balcó a veure què passava i com des del seu costat ell tenia més abast de visió li vaig preguntar si veia de on sortia el fum i em va respondre que li semblava venia de l’església de la Mercè…

Jo volia baixar al carrer, com era propi d’un nano de 9 anys i mig però l’avia i les ties no em varem pas deixar anar.

A Barcelona, els anarquistes van derrotar el mateix dia 18 als militars, que van poder resistir ben poc.

De fet, el General Goded, que havia arribat el 18 de bon mati de Palma en vaixell, va ser agafat presoner i afusellat l’endemà, si no vaig errat.

Els anarquistes controlarien Barcelona, la resta de la província i la de Lleida i part de l’Aragó (la part fronterera amb Lleida) durant bastants mesos.

Ara m’apareix la imatge del Miquel tornant per la nit, amb gran consternació de l’avia i les ties, amb un braçalet vermell i negre al braç esquerre i un mocador triangular, també vermell i negre, lligat al coll, amb el triangle per l’esquena.

Estava molt content doncs deia que « ja manaven els seus » i que ara Espanya esdevindria el paradís somiat pel proletariat i que afusellarien a tots els capitalistes… Pobre! “Wishful thinking”

Bé, no recordo exactament les paraules, com podeu imaginar, però segurament eren per l’estil, i en tot cas, aquell era el ideari dels anarquistes. Sí que recordo, però, que l’avia es feia un tip de plorar, i de dir que allò no acabaria bé, i la tia Angelina de cridar i dir-li que estava boig. Ambdues tenien força raó...

El Miquel va resultar que ja era força amic del cap dels anarquistes de la FAI (Federació Anarquista Ibérica), un tal Buenaventura Durruti, un tipus dur com a bon castellà de Leon. Nosaltres no em sabien res, és clar, però després el Miquel ens digué que ja feia prop de 2 anys (des dels esdeveniments del 34) que era del partit de la FAI.

Chi mancherebbe! O com diríem en vernacle “No faltaria més...”

El Miquel l’idolatrava com si fos un déu, potser perquè era un home que havia viscut una vida semblant a la del Che Guevara.

Aquella vida d’aventures, que el Miquel també havia iniciat però sense assolir la nomenada i la fama d’en Durruti.

De fet a la batalla que el mateix 18 va tenir lloc a les Drassanes, varen ser Durruti i l’altre destacat anarquista Francisco Ascaso (que va morir en aquell combat), els que agafaren presoner al General Goded, impedint que es fes amb el control de la ciutat.

Hi ha una anècdota que recordo perfectament, per bé que no sabria situar-la en un dia concret (potser el 19 o el 20 de juliol) i que el Miquel li explicà a l’avia, que es va emocionar molt.

Sembla que en Durruti va saber que un grup de milicians de la CNT i de la FAI, dintre de la tremenda persecució que ja havien iniciat de tot allò que fes olor de capellans i esglésies, havien decidit agafar al bisbe de Barcelona, Dr. Manuel Irurita, i matar-lo, tot seguit, per anar obrint boca.

Durruti, o el coneixia personalment o havia sentit parlat d’ell a Navarra (Irurita era Navarrès), on Durruti havia viscut algun temps. La fama d’aquell bisbe era la d’un home tremendament espiritual i amant de la veritat, com a bon navarrès, i dels pobres, als que ajudava tant com podia.

Com a exemple del tipus de capellà que era, reprodueixo unes paraules que va pronunciar en una homilia a la Catedral el juliol de 1935, un any abans.


“Ahora, sobre todo se necesitan obispos que vean a Jesús, sacerdotes que vean a Jesús, maestros que vean a Jesús. Hora es ya de que caigamos, de que caigamos en la cuenta de que con Jesús lo tenemos todo y sin Jesús no tenemos nada. Yo quisiera que sacarais este fruto. Con Jesús lo tengo todo, con Él soy suficientemente sabio, rico, feliz. Tengo a Jesús, lo poseo, le amo; lo demás nada hay que me interese (...) Hacen falta ahora católicos y católicos de profundas convicciones, de voluntad decidida, de fortaleza ejemplar; valientes y dispuestos a padecerlo todo, a sacrificarlo todo, la bolsa, la nómina, la carrera, si es preciso. Pero esos hombres sólo los tendremos cuando mueran todas las cosas, cuando mueran a sí mismos para vivir la vida de Jesús”

Doncs bé, sigui com sigui, resulta que Durruti va demanar al Miquel si el volia acompanyar en una missió un tant perillosa. Naturalment, el Miquel va dir que sí immediatament i tots dos van anar al palau episcopal a cercar al Dr. Irurita.
Aquest sembla els va desafiar dient que ja el podien assassinar allà mateix però la seva sorpresa fou quan Durruti li digué que es posés ràpidament un vestit de paisà, que no venien a matar-lo sinó a salvar-lo!

Tan bon cop enllestit l’agafaren i el dugueren a un domicili particular del carrer del Call (a menys de 150 mts del palau). El que no digué el Miquel, o jo no ho recordo, és qui coneixia la família que hi vivia. Potser eren amics del Bisbe.
En tot cas, varen acollir-lo sense cap prevenció i els digueren que estaven disposats a morir per ell i amb ell.

En efecte, segons el que he pogut llegir, el desembre del 1936 els varen matar a tots…

D’aquesta memòria històrica no se’n parla massa ara. Segurament, perquè és políticament incorrecta.

El Miquel estava molt content d’haver pogut contribuir a salvar (al menys de moment) la vida d’aquell home tan eminent de qui per cert, al poc d’acabar la guerra, es va iniciar el procés de beatificació i encara, a hores d’ara, no se’n sap res…!

El 24 de juliol, Durruti, que s’havia nomenat General, amb el Miquel, que l’havia fet capità per seu coneixement de les armes, i els 3000 anarquistes que formaven la Columna Durruti, marxaren cap a Saragossa.

A Caspe varen tenir un enfrontament duríssim amb els soldats revoltats, però tot i haver-los derrotat, es varen aturar a Pina d’Ebre, per esperar a les forces convencionals republicanes i, junts, iniciar l’atac a Saragossa.

Bé, per no allargar-ho massa, el novembre d’aquell mateix any, la Columna Durruti es trobava a Madrid per ajudar als soldats republicans que estaven essent atacats per les forces combinades de la legió espanyola i dels “moros”.

El 19 de novembre, Durruti va morir d’un tret (al pit oficialment, a l’esquena, segons el Miquel) mentre dirigia un contraatac a la Casa de Campo.

La Columna Durruti es desféu, i el Miquel i un grup de fidels, dugueren el cos de Durruti a Barcelona, on fou inhumat al cementiri de Montjuic.

Al sapel•li assistiren més d’un quart de milió de persones, i va ser la darrera manifestació de la força anarquista, doncs després varen prendre el relleu els comunistes.

En opinió del Miquel, foren aquests els que mataren a Durruti per l’esquena aprofitant la confusió de l’atac.

Unes cites d’aquell idealista àcrata que denoten la mena d’home que era i el seu pensament, totalment llibertari i asocial:

• Els governs no lluiten contra el feixisme per a destruir-lo. Quan la burgesia se’n adona que el poder els llisca de les mans tornen al feixisme per tal de retenir els seus privilegis."




• "Som nosaltres els treballadors els que hem construït tots aquests palaus i ciutats a Espanya i a Amèrica i a tot arreu (cal dir que una bona part de la seva joventut l’havia passat corrent per Sud-amèrica). Nosaltres, els treballadors, en podem construir uns altres que substitueixin aquells. I que siguin millors. No tenim cap por de les ruïnes. Nosaltres heretarem la terra; no en tingueu cap dubte. La burgesia pot fer explotar i arruïnar el seu món abans de deixar el lloc que ocupen. Nosaltres, en el nos nostres cors, duem un nou món. I aquest món està naixent ara."

• "La única Església que Il•lumina És Una Església En Flames! "


Realment, devia sentir una gran admiració pel bisbe Irurita per salvar-li la vida!!

A tot això, l’endemà l’avia volia anar a Missa, ja que era diumenge, però jo vaig voler fer-me l’home (amb menys de 10 anys!) dient-li a l’avia que, primer, volia anar a la Mercè a veure com estava. Era molt jove, però intuïa ja que anaven mal dades, amb tota aquella gent que s’havia passat tot el dia abans cridant i disparant enlaire com si estiguessin bojos.

El diumenge, en canvi, havia despertat en silenci i molt calmat.

La tia Lola i jo, vàrem, doncs, sortir per veure què passava. En arribant a l’Església de la Mercè varen quedar esfereïts veient que encara fumejava... Els milicians havien calat foc per dintre i encara que el foc no va arribar a destruir l’edifici, doncs els bombers l’havien apagat al cap d’unes hores, tot l’interior, encloent l’altar major, estava cremat.

La gent del barri voltava sense saber què fer ni que dir per la Pl. Medinaceli formant petits grups que parlaven amb por, en veu baixa, xiuxejant. La tia Lola s’atansà d’un grup que coneixia per tractar de saber quelcom sobre el rector, el capellà auxiliar i el sagristà, que eren els tres que devien trobar-se a l’església el dissabte.

Ningú no en sabia res de cert, però havien escoltat a algú que deia que, abans de calar foc, els havien tret, arrossegant-los per terra i se’ls havien endut amb un camió on es trobaven altres persones...

No vàrem saber res més, però imagino que foren afusellats, tots plegats, al famós Camp de la Bota.

Curiosament, en el lloc on l’ínclit alcalde de Barcelona Sr. Clos va decidir construir el Fòrum...

Potser per evitar que, en nom de la memòria històrica, algú volgués excavar la multitud de foses comuns on enterraven els afusellats. Algunes xifres parlen de més de 5000...

Ai las! La memòria històrica...

Quan tornaven cap a casa, tot compungits, vaig voler veure si a l’escola hi havia algú, però estava tancada i a la porta escrit amb pintura blanca “que es gratificaria qui donés detalls dels llocs on s’amagaven els escarabats que hi havien viscut...”

No cal dir que vam sospirar pensant que havien pogut fugir abans no els agafessin, com així succeí. Després, varem saber que s’havien distribuït a casa de varies famílies que, jugant-se la pell, havien anat a cercar-los el mateix 18 al mati, aprofitant que els milicians estaven excitats per l’espectacle de la crema de l'incendi de la Mercè...

I ho varem saber, perquè l’Antonio em digué que, ells precisament, havien recollit al més jove, el Pare Clapers...

El pobre, com tants d’altres, com l’Ann Frank, o com el cosí de la mare, el que arribà a Arquebisbe Primat de Tarragona, Dr. Pont i Gol, que passà la guerra amagat a les golfes de la casa dels pares, a Bellpuig, el pobre, dic, doncs, no va sortir de la casa de l’Antonio fins que varen entrar els “nacionals” a Barcelona.

El Sr. Batalla (el sastre de l’escala) li va regalar un vestit usat, però, en bon estat, doncs no havia tingut temps més que de deixar la sotana i sortir corrent amb mànigues de camisa i els pantalons que duia.

Això va tenir l’ avantatge, però, que aquell padre va continuar donant-nos classe a l’Antonio, a un tal Orta i a mi, 2 o 3 cops a la setmana, per no despertar sospites. Així, quan ens acomiadàvem ja ens deia quan havíem de tornar.

Malauradament, per la dificultat en obtenir el material que ens calia (sobre tot els llibres) i perquè era un tant estrany veure 2 nois 2 o 3 cops a la setmana, pujant a casa de l’Antonio al matí i tornant a la tarda, només poguérem resistir uns mesos.

Si no recordo malament, al començar el curs escolar del 1937, em varen inscriure al Col•legi Baixeres (que estava al darrera de Correus) i que, durant el temps que durà la guerra, va agafar els alumnes dels col•legis religiosos dels voltants, que no es que fossin gaires. Els Escolapis nostres i alguns dels Jesuïtes, del carrer Caspe. A més, nosaltres no pagàvem res.

D’aquesta manera, els 3 anys de la guerra no varen ser perduts del tot per al jovent...

Curious97