Memòries XIX - Tin treball!!

Després d’un parèntesi forçat perquè psicològicament estava més pendent de la Tiroïdectomia que m’havia de fer i que, com ja sabeu, ha anat d’allò més bé, tornem-hi.

Ara tinc una papada esplèndida, sense noses de cap mena, i com diu la metgessa, m’he tret un mal de cap de sobre doncs podia haver esdevingut un preciós tumor cancerigen.

Reprenem, doncs, les memòries allà on les deixàrem.

Estem al 1942, jo tinc 16 primaveres, he acabat, amb felicitacions per part de l’Escola, els estudis de Comerç – que no arribaven a un peritatge mercantil – i haig d’enfrontar-me a la vida.

Això volia dir tractar d’independitzar-me tan aviat com bonament pogués i, evidentment, ampliar els estudis tan com em fos possible.

En acomiadar-me de l’Escola, el padre Clapers –el més jove- en va agafar apart per dir-me que si volia ell em faria ingressar al seminari que els Escolapis tenien a Pamplona, on faria una espècie de Batxillerat, cursaria els estudis del sacerdoci i sortiria fet un brillant escolapi, que podria anar a les missions de Sud-amèrica o Àfrica a ensenyar.

No em costaria ni cinc i el meu futur estaria resolt.

Ho vaig consultar amb l’avia i amb les ties i, com era natural, havia diferència d’opinions. L’avia ho trobava com si m’hagués tocat la loteria i les ties pensaven, amb raó, que no estava vocacionalment preparat per assumir aquesta tasca.

La forma com empaitava a la meva cosina Regina i com em desempallegava amb les noies del barri els feia sospitar que seria un mal escolapi. No aneu a pensar malament.
En aquells anys només podíem anar a ballar i tractar d’arrambar un mica en els balls lents.

Però, no hi ha dubte que la Raquel i la Mercè en feien força “tilin”: en qualsevol cas, més que les Escoles Pies...

I ja veiem el que passa amb tot un seguit de capellans per tot arreu. Inicialment, estic segur que tots comencen de bona fe i fins i tot dominen els instints que la mare Natura ens ha facilitat per tal de mantenir l’espècie... Però arriba un punt en que sembla que aquest domini s’afebleix i llavors passa el que passa...

O sigui que, encara que la idea d’anar a raure a l’Àfrica era força atractiva, vaig haver de dir-li al P. Clapers que li ho agraïa però que ho deixava estar perquè no ho faria tan bé com es mereixien ell i l’orde.

Llavors en va donar una recomanació com excel•lent alumne i una adreça: “Establecimientos L.C.H”., al carrer Consell de Cent, 380, de Barcelona.

Era un fàbrica de vernissos, esmalts i pintures, sucursal per Espanya dels Ets.Lorilleux, de França, que també tenien la especialitat de tintes per a la Industria Gràfica.

I així, amb la carta de presentació del P. Clapers –en realitat de l’Escola – vaig presentar-me un bon dia, tot mudat, amb uns pantalons llargs comprats als encants per l’avia, (la pensió funcionava força bé i havíem passat de classe pobre baixa a classe pobre alta o mitja molt baixa), una camisa blanca neta, mitjons blancs i les botes de Segarra de la falange.

El cap de personal, que era qui coneixia al P. Clapers, es deuria impressionar per la carta que duia, perquè em va dir que tenia una plaça de “meritori” vacant i que si volia, era meva. 300 pts. al mes i festa el dissabte a la tarda i, naturalment, el diumenge.

Això, com diuen els anglesos, era un “dream come true” o sigui on somni fet realitat...

300 peles, lliures d’impostos [en aquells dies encara no estàvem tots fitxats i, a més, pel que vaig poder comprovar molts anys més tard tampoc em varen inscriure enlloc, doncs no consta aquesta feina a la SS. De fet, només era obligatori l’assegurança de la vellesa (seguro de vejez), que es va establir el 1939 i l’obligatori de malaltia, que es va establir a finals del 42, i en el que si em varen inscriure].

La meva feina com a “meritori” era l’arxiu, preparar el cafè i dur-lo als que ho demanaven, fer tota classe d’encàrrecs entre les diferents seccions de la oficina i també pel carrer, la màquina de fotocopiar (al tanto! No estic parlant pas de una Rank Xeros de quarta generació. M’estic referint al que se’n deia “libro copiador de cartas y telegramas” (obligatori amb els demés llibres contables) i, on per mitjans d’una premsa manual i un sistema de calc humit, s’havien de copiar tots el documents oficials d’entrada i de sortida per rigorós ordre de dates.

El meu departament era el de Comptabilitat i érem unes 10 o 12 persones, totes en una mateixa habitació, excepte el cap, Sr. Escarrabill, que tenia un petit cubiculum privat.

Recordo només els noms del Sr. Segura (que jo envejava perquè es vantava de canviar de camisa literalment cada dia), el Sr. Ferrer (gran melòman) i el Cuquerella (de 18 anys, que quan jo vaig entrar va pujar de categoria i amb el que ens vàrem fer força amics).

L’ambient era força relaxat i la gent estava de força bon humor (eren temps on tothom que volia treballar podia fer-ho i si bé el que es guanyava era poc, comparativament parlant, donava de si bastant més que ara. I d’altra banda, tothom estava content de tenir feina).

Llavors no parlàvem de política ni de d’independència a Catalunya. Teníem un Governador Civil i un altre de Militar i, no s’ho creureu, però ningú no se sentia oprimit o perseguit pel sistema. A dins del despatx parlàvem en català i a fora també.

Menjàvem la dieta Mediterrània per força o sigui molta verdura, peix i poca carn. I no perquè ens ho diguessin els metges sinó perquè era el que estava més a l’abast de tothom.

A Barcelona teníem, com a la resta de l’Estat, determinats centres d’Auxili Social, que després dels 40 passaren a dependre de l’acabat d’establir Institut d’Assistència Social, depenent del Ministeri de la Governació.

El Sr. Ferrer m’ajudava força i em va agafar molta simpatia per la meva pròpia afició a la música. Jo xiulava baixet mentre treballava (com si fos el fil musical que es posà de moda molts anys més tard) i com la meva taula (doncs en tenia una per a mi sol, al costat del copiador de cartes esmentat) estava darrera de la seva, m’escoltava, i a vegades fèiem duets, xiulant.

Recordo que podia xiular íntegra l’obertura del Barber de Sevilla, la cavalcada de la Cavalleria Rusticana (noblesa rústica siciliana), de Mascagni i l’obertura de Guillem Tell, de Rossini. Particularment l’impressionava molt com coneixia la esmentada obertura del Barber de Sevilla, doncs és força llarga i a ell li agradava molt.

No era gens rar, però, doncs sempre que podia escoltava música per la radio i llavors, donaven molts fragments d’òpera.

També recordo el dia que als 3 nouvinguts ens presentaren a M. Meurice (no Maurice), director general, que havia arribat de Paris en visita d’inspecció. Els 3 tremolàvem com a fulles.

Pobrets, que l’érem de bona fe... Però el Sr. Meurice em va felicitar cordialment perquè el vaig saludar en Francès, el de l’Escola, però Francès al cap i a la fi que al departament comptable només el parlava el Sr. Escarrabill, i, encara, pitjor que jo.

La meva vida era molt atrafegada, doncs l’horari era de 9 a 1 i de 3 a 7. O sigui, 44 hores amb el dissabte. Al matí anava a peu al treball. Però, al mig dia, amb dues hores només, havia d’agafar dos cops el metro al Passeig de Gràcia/Aragó fins a Correus. No voldria errar però els preus (que anaven per trajectes) oscil•laven entre 0,20 pts. i 0,35). Això eren 10 o 12 pessetes que havia de detreure del sou cada mes, per força. És clar que al principi pujava moltes vegades sense pagar, quan al migdia hi havia aglomeracions de gent, i el revisor que marcava els bitllets a l’entrada de l’andana, no donava a l’abast.

Però ho vaig deixar córrer després de la experiència d’un dia que vaig haver de sortir per cames de la estació de Correus perseguit pel revisor del tren...

Després de la feina, em vaig posar a estudiar desesperadament. Era conscient que l’única forma de prosperar era a base d’estudiar molt i tot allò que pogués. Així vaig estudiar Teneduria de Llibres, a l’Acadèmia Cots, al carrer dels Arcs, davant de la Catedral. Anglès i Francès a l’Acadèmia Berlitz, al carrer Pelai, i per correspondència, Ràdio i Telecomunicacions, a la escola Radio Maymó, també al carrer Pelai, quasi al davant de la Berlitz.

També en vaig matricular a l’escola Nàutica, a la Pl. Del Palau, on durant un temps, vaig estudiar geografia, nocions de nàutica, una mica d’astronomia i, poca broma... telegrafia sense fils. Allò del punt i ratlla se’n donava molt bé.

No em demaneu perquè ho feia, però allà on podia apuntar-me a estudiar el que fos i que no fos car, ho feia.

Els idiomes, a més, els complementava amb els ensenyaments d’un professor particular.

Doncs si senyor. A la pensió de la tia Angelina va arribar, fugint de l’Alemanya nazi un jueu Polonès, quina família havia estat lliurada a Auschwitz-Birkenau, en polonès, Oświęcim-Brzezinka.

Es deia Alfred Neumann i s’havia creuat tota Europa, des de Varsòvia a Milà, a peu, via Suïssa, i allà uns capellans, a traves un programa clandestí organitzat pel Vaticà de Pius XII (no era tant dolent com diuen), a Roma i en vaixell, fins a Barcelona.

Parlava correctament, com a bon jueu, Polonès, Rus, Alemany, Jiddisch, Italià, Francès, Anglès, Portuguès i una mica d’Àrab. No cal dir que li vaig trobar feina immediatament a la Berlitz, i ell, agraït, a la nit em donava classes de Francès i Anglès a la pensió.

Encara tinc per algun lloc la gramàtica anglesa que em va donar, el Mètode Gaspey-Otto-Sauer. Una gramàtica molt complerta.

Els 2 anys que vaig passar amb ell, estudiant quasi diàriament, no els he oblidat mai. No tan sols em varem permetre promocionar-me en un moment en que l’Anglès no el parlava gairebé ningú, sinó que a més, em varen ampliar els coneixements generals que ja tenia de Història, Geografia, Literatura i Música, doncs a més de tenir una cultura extraordinària Mr. Newmann també sabia música i, com a bon Polonès, era un enamorat de Chopin.

Un bon dia es va acomiadar de nosaltres i ens digué que marxava a Lisboa, i des d’allà, en vaixell, als EUA.

Quan veig ara la indiferència de tant joves per adquirir una cultura general a base de llegir quan més millor no puc menys de meravellar-me pensant en les futures generacions que hauran de dirigir el nostre món.

Fins que em vaig casar no vaig parar d’estudiar i llegir tot allò que queia a les meves mans i si no vaig llegir més va ser ben bé per manca de mitjans.

Si a casa haguéssim pogut hauria esgotat les llibreries però amb tot vaig començar a poder comprar alguns llibres (sobre tot els d’aventures que m’agradaven molt des de l’època de l’Escola) i els que hem deixaven amics com l’Antonio o el Jordi Camps i també el Sr. Ferrer, de la oficina.

El sou l’havia de repartir entre el que necessitava per als transports, el que donava a casa per ajudar, encara que les coses li anaven força bé a la tia Angelina i el que em calia per anar proveint-me de roba, de la que anava més aviat fluix. El que em podia sobrar el destinava al diumenge.

Els diumenges, amb el Jordi Camps (amb qui m’havia amistançat molt), anàvem a ballar, normalment als llocs on anaven també les amiguetes del barri.

El Jordi no era exactament del barri però vivia molt a prop (al cap de dalt del carrer Regomir, al carrer Comtessa de Sobradiel) i amb 1 any més que jo tenia bastant acceptació entre l’element femení del barri.

Ells llocs on anàvem eren normalment alguns dels molts salons que es podien trobar per tota la ciutat i que, o eren clubs privats (molts d’ells de caràcter parroquial) o sales de ball obertes al públic en general.

Es tractava sempre de gran salons on hi havia una pista de fusta que ocupava gran part del lloc central i que estava flanquejada per dues o tres fileres de cadires als 2 costats laterals. Tenien, a més, una espècie de tarima oposada a la entrada, que feia les funcions de escenari, on es col•locava l’orquestra que, en els llocs més cars, podia estar formada per un grup de 10 o 12 músics i un cantant (home o dona), i en els més modestos per 3 o 4 músics i el cantant de rigor.

Al primer rengle seien les noies esperant que les traguessin a ballar i al darrere seien les mares o les “carabinas”, o encarregades de la vigilància de les filles o germanes petites. Els nois ens posàvem tots plegats a la entrada tractant de detectar les millors peces del “bestiar”, com dèiem llavors.

Quan els músics acabaven un ball, tots els nois sortíem disparats a cercar la noia que ens agradava més, amb el resultat que les més atractives rebien la visita de 7 o 8 nois a l’hora i les menys afavorides tenien sort si algú els deia res.
Llavors, tots a l’hora, amb el millor del nostres somriures i molt cortesament preguntàvem “senyoreta, que em vol concedir aquest ball...?”

Si senyor, de vostè, encara que tingués 16 anys...

Igual que ara! Balles, tia?

No us penseu que la cosa era senzilla. Perquè les noies maques triaven, com és lògic, els millors exemplars masculins, els més ben vestits o que ballaven més bé doncs, des del seient, ens tenien ben classificats.

I llavors, començava un pelegrinatge d’allò més trist, anant d’una noia a l’altra, i de carbassa en carbassa, i “tiro porque me toca...”

Jo tenia l’avantatge de la meva grandària –que em feia semblar més gran- però la cara de besuc passat del nord, o de bleda assolellada, que normalment feia, així com el vestuari, que no era pas el de “Beau Brummell”, contrarestaven aquell efecte.

Així, més d’una vegada, havia hagut d’anar baixant de categoria en la selecció de ballarina fins arribar a la que, a la Índia, hauria pertangut a la casta dels “dalits” o intocables.

Però, com tots havíem passat la guerra civil, teníem molt clar allò de “a falta de pan buenas son tortas”

A més, les més poc afavorides, com estaven agraïdes de poder sortir a ballar eren les que es deixaven magrejar més. Tot i que, magrejar, magreja,r no tenia el mateix significat que crec té ara...

Però ens ho passàvem d’allò més bé. Les orquestres interpretaven amb preferència balls lents, que ens permetien arrambar “prudentment” per no arriscar una castanya. El rock-and roll, el twist i la salsa no havien arribat encara.

El que estava de moda eren el tango, el swing, “el pasodoble español” i alguna que altra rumba, a més, és clar, del fox lent, que era com traduíem el “slow-fox”
Quan alguna noia volia demostrar una predilecció un tant especial per un xicot, solia ajuntar la seva galta amb la del noi o posar el seu cap suaument recolzat contra l’espatlla del noi.

Algun cop he vist referències als 40 i 50, com als anys grisos de Barcelona. Segurament era com els haurien qualificats aquells que, com el Miquel, seguien lluitant contra el regim. Però, si tenim compte del que tots coneixíem llavors, no crec que fossin més grisos que ara.

Al menys el jovent xalava, em sembla, molt més que ara.

A les 8 o les 9 del vespre tothom a casa, suats i cansats de tant de ball i, com a màxim, amb una Coca-Cola entre pit i esquena. Res de “botellones”, res de “Skin-Heads” o de tribus urbanes. Crec que, al menys els joves, eren més feliços del que ara puguin ser.

A les festes majors (Gràcia, Sants, Barceloneta, etc.) es muntaven uns enormes envelats al mig de les places del barri, on es ballava a l’acord de bones orquestres per la tarda i per la nit i no hi havia ni borratxos, ni baralles ni problemes de cap tipus.

Hi havia el ball del ram, el del fanalet, el de la toia...

I tot es podia adquirir amb 10 o 15 pessetes de llavors...

Esportivament, els diumenges de l’estiu acostumava a anar a la platja amb el Augusto (el marit de la Lola), que llavors vivien al carrer Giner i Partagàs com he dit (tocant a la platja de la Barceloneta) i ens entrenàvem a nedar distàncies llargues, doncs ell era un bon nedador. Per exemple, ens tiràvem a l’aigua a l’alçada del Gasòmetre (a l’inici de la Barceloneta, anaven nedant fins al Club Natació Barcelona i fèiem mitja volta, desprès de descansar una mica a la platja del Club, per tornar al lloc de partença. La roba ens la guardaven en un "chiringuito" allà mateix a canvi de prendre una cervesa.

He d’admetre que l’Augusto, llavors, em queia força bé. Primer perquè era l’intel•lectual de la família. De fet, semblava com si tingués estudis superiors encara que no era així; però com també llegia molt, llavors donava el cop.
Ara el qualificaria com una mica “fantasma” però llavors l’admirava força.
Després dibuixava molt bé i a mi, m’agradava molt el dibuix.

Havia justament trobat feina com a acomodador (els que acompanyaven al personal amb una llanterna fins a la localitat corresponent) al cine Vergara (a l’actual carrer Bergara) i complementava el seu sou amb el dibuix dels anuncis que es projectaven entre pel•lícules, dibuixos que havien de fer-se sobre unes plaquetes de vidre amb una tinta especial.

Això ens permetia anar al cine gratis (menys les festes) i jo ja havia dut algun cop alguna amiga, també gratis.

Els entrenaments de natació en varen permetre al setembre de l’any 1943 de prendre part a la 17ava travessa llarga del port (3.800 mts) conjuntament amb un parell de cents llarg d’altres nedadors. La prova crec l’organitzava el Club Atlètic Barceloneta des del 1926, club que tenia un nedador de fons mític (Ramon Artigas), finalista als Olímpics d’Amsterdam el 1928, i que va guanyar totes les travesses llargues del port des del 26 al 34.

La prova era dura, doncs anàvem des de Colom fins a les muscleres que llavors hi havia al final de l’escullera, a la part interior del port. Anàvem ben embetunats per no agafar fred perquè ens hi podíem passar de 1 a 2 hores nedant. Evidentment, com a amateur, jo vaig arribar dels últims, però vaig arribar, i com deia el Baró de Couvertin “l’important és participar”.

Aquest era doncs el meu primer contacte amb el “reality show” de la vida real, i penso que no era tan dolent com ara us ho volen fer creure els que ni tan sols hi eren per a jutjar-ho objectivament...

El capítol XX comporta un fet “transcendental” (la vostra mare entra en escena) i el primer canvi de feina...

Que la “fuerza os acompañe”