Memòries XI – Qui mana aquí?

“Le Generalitat vetlla per vosaltres”

I tant que vetlla! No teníem prou amb les bombes, que aquí no s’entenia ningú.

Com passa encara avui tothom volia manar...

Els anarquistes volien acabar d’un cop amb qualsevol indici de govern ortodoxa, i al principi varen “col•lectivitzar” les empreses catalanes i, sobre tot, les de la conca del Llobregat, que eren majorment tèxtils.

Els primers mesos varen funcionar, bàsicament degut a l’entusiasme de la novetat.

Tothom”pencava de valent”

Però aviat sorgiren dificultats doncs els més llestos volien guanyar més i treballar menys que els més babaus i aquests, no hi estaven pas d’acord...

És llei de vida. Els més espavilats viuen a les esquenes dels que ho són menys... No hauria de ser així, paro així és!

Així les coses, i per acabar-ho d’adobar, el maig del 37, vàrem tenir a Barcelona una insurrecció obrera entre els del POUM i la CNT per una banda i els del PSUC i la guàrdia “de Asalto” per l’altre, amb la connivència d’en Companys, el President de la Generalitat, que havia de vetllar per nosaltres...

El POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), que anaven cridant allò de “Campesinos la tierra es vuestra”, era un partit comunista creat el 1935 per l’Andreu Nin i el Joaquim Maurin, de pensament Trotskista, o sigui totalment anti-Stalinista.

El seu membre més famós fou George Orwell, que lluità amb la milícia.

El PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya, avui integrat a Iniciativa per Catalunya) es formà el 23 de juliol del 1936 (o sigui 5 dies després de començar la guerra) per la fusió de 4 grups d’esquerres, és a dir: la Federació Catalana del PSOE (que avui es diu PSC), el Partit Comunista de Catalunya, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari.

Doncs bé. Emportats pel seu desig de “vetllar per tots nosaltres”, com deia abans, les dues faccions de la República Catalana es varen enfrontar en violents combats de carrer, precisament pel costat on nosaltres vivíem, o sigui entre Correus i la Pl. de Catalunya...

De fet, la cosa començà quan les milícies del PSUC, amb l’ajut dels Guàrdies “de Asalto” de la Generalitat (sí, precisament, els que havien de vetllar per nosaltres), volgueren apoderar-se de l’edifici de la Telefónica, que estava a la Pl. de Catalunya, cantonada carrer Fontanella, i que estava en mans dels Anarquistes, per a poder controlar les comunicacions.

Sembla mentida, però mentre al front de l’Aragó i a Madrid els soldats “oficials” de la República Central morien “por la causa” defensant una República que ja estava moribunda, a Barcelona, durant 5 “gloriosos” dies –i sens dubte per fer-nos veure i que comprenguéssim bé el que passava al front- vàrem “fruir” de l’espectacle de veure com es mataven aquí, els que es deien germans, en una mini guerra civil addicional.

De la Telefònica, el conflicte s’estengué per les Rambles, Pl. De Sant Jaume, Via Laietana i per tots
els carrers adjacents...

Durant aquells cinc dies, recordo que no gosàvem sortir al carrer, però teníem que menjar i l’avia i jo (com a home protector) ens arriscàvem, perquè el Frederic només sortia per anar a l’estanc del carrer Ample, cantonada Regomir. Sort que nosaltres tampoc havíem d’anar gaire lluny, perquè el forn, les verdures i la lleteria, es trobaven tots entre els carrers Ampla, Gignàs i Regomir.

Pel que fa al tall varem prescindir-ne (encara que teníem cartilles de racionament), doncs era molt perillós realment i quedaven més lluny.

El conflicte es va acabar quan el Govern Central, responent a la demanda d’auxili d’en Companys va enviar 10000 guàrdies d’assalt (no sé de on sortiren ni com arribaren, però ho feren), que, immediatament, es posaren al costat dels del PSUC i, pràcticament, liquidaren a tots els del POUM i els Anarquistes.

En el seu llibre “Homage to Catalonia”, George Orwell explica la seva versió dels fets que es contradiu amb la de la Passionària.

Mentre Orwell fa esment de l’heroica resistència dels del POUM davant de l’atac dels feixistes del PSUC, la Dolors Ibárruri descriu la lluita pels carrers dins d’un context “feixista-anarco-trotskysta”.

És curiós destacar que tant a Catalunya com a la resta de l’estat, els que no pensen igual que nosaltres sempre són feixistes, ja sigui de dretes o d’esquerres. O com va dir la vicepresidenta de la Vega, fa un parell de dies al Congrés, per insultar als del PP, en lloc de dir que eren feixistes va dir que anaven a favor dels pirates! Fantàstic, oi?

Una cosa, doncs, que no he acabat mai d’assimilar és aquesta facilitat amb la que els nostres valuosos polítics no dubten en qualificar de feixistes a llurs enemics ideològics, siguin del signe que siguin...

Així, pels d’esquerres els feixistes són els de dretes. Però, els de dretes també qualifiquen de feixistes als de esquerres, i entre ambdós bàndols, també s’ho diuen entre ells, com queda palès en l’exemple anterior.

Afortunadament, el conflicte intern va finalitzar i la Generalitat, que va passar a ser dominada pel P.C., va poder tornar a “vetllar per tots nosaltres” i nosaltres vàrem poder tornar a menjar carn i peix, això si, quan tocava.

Va ser llavors també que el Miquel va canviar de bàndol i de la FAI va passar al PSUC.

No sé pas com s’ho va fer, i a més, com a Comissari Polític!! Va ser el que ara diríem un canvi de camisa formidable. I és que no era pas ximple encara que el seu idealisme el perdés més tard...

Sí que em ve a la memòria que a la escala tothom ens tractava amb respecte (sempre ho havien fet, però llavors, potser més).

Els veïns del replà (els srs. Botella) eren els rics de la escala, doncs el sr. Botella tenia una botiga de subministres nàutics al Passeig de Colom (a sota els porxos de les 7 Portes) i semblava guanyar-se molt bé la vida. Tenien un fill i una filla. El noi era com jo d’edat i la nena uns dos anys menys, o sigui uns 8/9 anys en aquells moments.

El noi i jo no eren massa amics, doncs els pares no el deixaven sortir al carrer a jugar amb la nostra colla i abans de la guerra anava a una escola de l Eixample. La nena, en canvi, que era molt bufona i es deia Mercè, venia sovint a casa a que li dibuixés els meus famosos soldadets amb salacot, que després, ella retallava.

Em sembla que em feia ulls tendres però jo no estava per brots en l’ambient bèl•lic que ens tocava viure, i com quasi tots els nois de la meva edat, les noies les trobàvem més aviat tòtiles. D’altra banda, encara que era bastant corpulent, tenia els ulls de peix passat del nord, però es veu que això em donava un encant especial.

Nosaltres fèiem competicions, per exemple, a veure qui, fent un riu, podia arribar més lluny i creuar el carrer de la Mercè.

Poca broma!! Són ben bé 10 metres d’amplada i ho havíem de fer de nit, quan no passava ningú...

(Igual que ara, que em cal fer un esforç terrible per no fer-ho fora la tassa)

Tampoc podíem invitar-les a fer guerra de gafets de cortines (alguns, tenien cortines fetes de gafets de filferro i quan es trencaven, aquells gafets eren una bona munició pels tiradors de fusta que ens havíem fet prèviament i que podien tirar fins i tot pedres...)

O jugar al futbol de botons...

De fet, com dic, més aviat tòtiles...

Però si menciono a la Mercè és perquè recordo que un dia li preguntà a l’avia –que se la estimava molt- si podria demanar-li al seu fill Miquel algun favor pel seu pare...

Com no prestava massa atenció no sé de què anava la cosa, ni si li ho va fer.

Però és per dir que el Miquel tenia –com tots els comissaris polítics- una certa influència. De poc li va servir, però, més tard.

Com a anècdota d’aquells dies tant turbulents podríem dir que l’octubre del 38 vàrem escoltar per la radio que l’aviació franquista havia bombardejat Alacant AMB PA!

Eren llonguets embolicats amb un paper imprès que deia “Ni un hogar sin lumbre, ni un español sin pan. Franco”.

Però la radio afegí que segurament el pa estava enverinat, i que no se’l mengessin... Però la fam era de tal magnitud que la gent va menjar tant com varen poder recollir... i ningú no es va morir... al menys d’aquell pa.

Potser per això, agraïts, voten ara al PP!

Però, com passa sempre, plogui o faci sol, guerra o pau, el món no s’atura i sempre hi ha un moment en la vida de tothom perquè l’amor triomfi, i així, a la vida del Miquel també hi arribà aquest moment.

No recordo exactament quan però, en tot cas, un any abans d’acabar la guerra el Miquel es va casar!!

Des del seu canvi al comissariat del PSUC venia a casa ben poc, i quan ho feia, no es quedava mai ni a dormir ni tan sols a menjar. Venia, li donava cèntims a l’avia o algun cupó de racionament a l’Angelina, i tot seguit tocava el dos.

Ens deia que tot anava bé i que no ens preocupéssim que la guerra s’acabaria aviat. El que em sembla no deia mai era si creia que la guanyarien ells o els altres. I és que si hagués dit que la guanyarien ells no ens ho hauríem pas cregut.

Quan més sentíem que tot anava bé i el “no passaran” més pessimistes es tornaven els adults...

Doncs bé, un bon dia el Miquel es va presentar amb una noia i ens va dir que s’havien casat. I va resultar que l’avia, al menys, la coneixia molt bé.

Era una cosina del Miquel (Àngels del Prisco, neboda de l’avia per part del seu marit, que es deia del Prisco). Els del Prisco (o sigui els germans de l’avi que, si no recordo malament es deia José Ramón del Prisco) havien marxat d’Archena a la capital, Murcia, i em sembla que allà havien obert una botiga de no sé què.

Un d’aquests germans o germana tenien dues filles l’Àngels i la Regina, i per alguna raó que no m’explicaren llavors –ni mai, de fet- l’Àngels havia vingut a Barcelona i Cupido se les havia apanyat perquè ella i el Miquel es trobessin.

Jo, ara, crec que més aviat el Miquel havia hagut d’anar a Murcia per alguna circumstància i allà hauria anat a veure a la família que sabia teníem i, certament, encara tenim!

Hauria vist a l’Àngels –amb la que probablement havia jugat de petit, doncs ella era tan sols un o dos anys més jove- l’hauria trobat més crescudeta i apetible, i haurien decidit casar-se, malgrat la guerra.

Llavors ella hauria vingut a Barcelona i s’haurien casat. Però havia d’haver estat una boda de les que en diem “íntimes” doncs jo no recordo pas que hi haguéssim anat. Si que em sembla, però, que tothom estava molt content i que vàrem fer un àpat extraordinari aquell dia.

Tampoc sé on varen anar a viure. Potser a alguna pensió o hotel, doncs la realitat era que el Miquel –com qualsevol militar en temps de guerra- no disposava de cap llibertat de moviments i, segurament, imaginant el partit com anava el conflicte, deurien estar preparant-se per emigrar.

I com va terminar l’ idil•li?

Curious97