6/7 d'octobre 1934

la saga

Bé, ja soc aquí baix. Però la mare ha quedat molt debilitada pel part, i segons em digué l’avia quan ja podia entendre-ho, no hem va poder criar al pit (així que, ja de bebè (i deuria ser moníssim), vaig subscriure’m a “La Lechera”, llet condensada de la Nestlé, que va proporcionar-me aquesta robusta constitució que probablement vaig heretar del pare).

La família no “nedava” en la abundor (més aviat, podríem dir que “surava” en la misèria com tantes altres famílies “xarnegues” en els anys previs a la guerra civil, o sigui els anys 20s i 30s del segle passat.

La tia Angelina havia pogut casar-se amb un català de Moià (el Frederic Ros, dels Ros de tota la vida) que venia de pagès i, de qui no vaig aconseguir mai saber què feia.

Bé, sí. Durant un temps venia galetes Maries com a representant…, un mica al estil del viatjants de l’època; però, segons deia la Angelina tenia un os a l’esquena, o sigui que les feines desapareixien tan aviat com apareixien…

El Miquel feia el que llavors se’n deia “comissionista” del Hotel Suís (aquest hotel encara hi és, a la Pl. de l’Àngel), que volia dir que cercava a la estació de França o a la del Nord, viatgers que volguessin hostatjar-se en aquell Hotel.
Recordo que, com a identificació oficial, duia una gorra blau marí, que semblava de militar, amb una cinta al voltant que posava de forma molt visible i amb lletres daurades “Hotel Suizo”

Encara recordo quan l’ajudava (jo tenia 9 o 10 anys) poc abans de començar el nostre conflicte civil.

D’alguna manera, s’havia agenciat un faetó (una espècie de diligència de l’Oest, però amb dues rodes, on podien seure 4 persones en dos seients) i un cavall que havia batejat amb el nom de “Babieca”, com el del Cid (somnis de grandesa que deuria tenir el Miquel), però que més aviat es podria haver dit “Rocinante”, com el de Cervantes, de prim que estava.

Veure aquell animal deuria fer pena als viatgers que pujaven al faetó, però llavors ja era massa tard per a repensar-s’ho.

Tanmateix, jo el veia com els que muntava la policia (que llavors, molt sovint, anava a cavall). I a més jo encara no sabia res ni del Cid ni de Cervantes...

A la arribada dels trens, doncs, tots els comissionistes dels diferents hotels es posaven a la sortida dels passatgers en dos rengles i quan aquells sortien, es posaven a cridar, vociferant el nom de cada Hotel.

Normalment, el Miquel sempre trobava un o dos clients a cada tren. En principi, perquè sempre s’arranjava per estar el primer o segon de la filera de comissionistes i perquè era més corpulent que la majoria.

De fet, no donava el tipus de “xarnegus oficialis” que era un tipus un tant desmanegat, amb cara de misèria, petit i prim. A més, el Miquel parlava català, i s’apanyava molt bé amb el francès i l’anglès (ja us diré com s’ho va fer, més endavant).

És clar que, de turistes estrangers, no en venien gaires; gairebé tothom era de la resta de l’Estat i alguns que venien de Lleida o Tarragona a fer negocis.

Jo l’esperava al pescant del faetó, vigilant el cavall. I quan sortia carregat de maletes, l’ajudava a posar-les al sostre del carruatge (el que ara diem la baca del cotxe), les lligava amb unes cordes gruixudes, i tornava al pescant, per posar rumb, Via Laietana amunt, a l’Hotel Suís.

A l’Hotel, en principi, jo era com un “bellboy” i, per tant, tenia que pujar l’equipatge dels senyors a l’habitació i esperar-me que hi arribessin els clients confiant en la propina. Normalment, no podia ser molt generosa (un o dos rals i si algun dia queia una “pela”, se la guardava el Miquel o la hi donàvem a l’avia.

Llavors vivíem al Poble Sec. No recordo ben bé on, però més o menys al darrera del Molino. Prèviament, havíem viscut a Hostafrans (on vaig néixer) i després a Sants (tinc entès que per on estaven les cotxeres dels tramvies) i a molts més altres llocs.

Aquests canvis, però, tenien una explicació.

La tia Angelina, que tenia un esperit molt emprenedor, havia trobat un sistema de guanyar-se la vida que funcionava força bé però que ens obligava a viure com a nòmades.

Llogàvem un pis per quatre quartos (pisos atrotinats i en condicions terribles n’hi havien tants com volguessis a la Barcelona de la II República. I gana…, que tampoc faltava).

Això ho destaco, perquè en llegir els diaris ara, els que no varen viure aquells anys poden tenir la idea que tothom lligava els gossos amb llonganisses. I no és així. De fet, l’any 34, ja s’havien produït alçaments al nord d’Espanya i també a Catalunya!!

El gener del 34 Lluís Companys fou anomenat President de la Generalitat. De sortida ja va enfrontar-se contra el govern central de la República i contra els grans propietaris catalans, degut a la seva polèmica llei de Contractes de Cultiu.

I amb motiu de la vaga revolucionaria a tot l’estat del 6 d’octubre del 34, en Lluís Companys va proclamar l’Estat Català, i per tant la Catalunya independent.

Llavors, d’una banda, la vaga organitzada per la UGT i la CNT (o sigui socialistes i anarquistes) a Astúries va esdevenir un alçament armat que va ser ràpidament sufocat per l’exèrcit republicà. De l’altra, un tal general Batet, comandant en cap de la 4ª divisió orgànica, va entrar a Barcelona, i va agafar a Companys amb tot el govern de la Generalitat en ple, i els varen engarjolar a bord del vaixell Uruguay que es trobava al port de Barcelona.

Pels que és puguin horroritzar d’aquest fet (com el Carod Rovira, potser) cal dir que, evidentment, Companys havia fet el que llavors (i ara) es defineix com “un cop d’estat).

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya va ser, naturalment, cancel•lat i Companys jutjat i condemnat a 30 anys de presó major, i traslladat al Puerto de Santa Maria.

O sigui que, per aclarir conceptes que ara es tergiversen tranquil•lament) Lluís Companys es va alçar contra el govern republicà legalment constituït de l’Estat, d’igual forma que 2 anys més tard ho feren els generals. Però d’això no se’n parla, doncs Companys ho féu per la independència de Catalunya, mentre que els generals ho feren per sortir l’Estat del marasme on es trobava.

Per tant, d’acord amb la nova nomenclatura, Companys fou un patriota i Mola, Sanjurjo i Franco, uns traïdors.

Aquesta és més o menys la lògica de la historia segons qui la escriu. ..

Com deia, doncs, els pisos que llogaven els pintàvem, els netejàvem una mica , arreglàvem la instal•lació elèctrica (això ho feia el Miquel ajudat pel Frederic), canviàvem les aixetes de la cuina i lavabo i si es podia, instal•làvem una dutxa, que ja era el màxim luxe al que podien aspirar els eventuals llogaters.

Un cop fet tot això, d’una banda anunciàvem el traspàs del pis i de l’altra, en llogàvem un altre on poder anar, tan bon cop haguéssim traspassat el primer. El traspàs era possible perquè l’arrendador sortia guanyant doncs podia llogar el pis més car i, a més, el tenia molt millor que al principi.

Els trasllats els fèiem amb el faetó del Miquel i, si calia, amb carros que arrossegaven pels carrers com si emigréssim... Aquests moviments urbans no eren pas estranys en aquells temps doncs el tràfic existent no posava cap pega.

Nosaltres cobríem despeses i ens quedava un marge per anar fent.

Això va ser el principi de la “Burbuja Inmobiliaria”, a Catalunya.

Tanmateix, recordo alguns pisos notables. El pitjor, que també va ser un dels primers, al Passatge Brusoli (un petit carreró sense sortida, al cap de baix de la Via Laietana) on, quan vam entrar, ens trobàrem amb uns escarabats grans com a pilotes de ping-pong, que si els haguessin trobat els antics egipcis els haurien adorat sense reserves.

Hi ha coses que no s’obliden, i aquesta és una de elles.

Una altra, la gent corrent per la Via Laietana amb fusells i banderes catalanes el 7 d’octubre del 34. Tenia 8 anys, però el Miquel m’hi va dur perquè veiés com s’organitzava una revolució.

I tant que ho vaig veure…!

Com he dit ja abans, a Barcelona, el govern de la Generalitat, presidit pel Lluís Companys, d’ERC , proclama l’Estat Català, la nit del 6 al 7 d’octubre, del 1934.
La proclama deia “ Catalans: Les forces monàrquiques i feixistes que d’ençà un temps pretenen trair la República, han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el poder. Els partits i els homes que han fet manifestacions públiques contra les poques llibertats que tenim a la nostra terra, els nuclis polítics que proclamen constantment l’odi i la guerra a la nostre terra, constitueixen actualment el suport de les institucions actuals (...).
En aquesta hora solemne, en nom del poble (sempre tot es fa en nom del sofert poble que s’ho creu tot) i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del poder a Catalunya, i proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola, i en establir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invito a establir a Catalunya el Govern provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat (i un bé negre amb potes roses) en l’anhel comú de bastir una República Federal, lliure i magnífica”

Aquest fet, doncs, provoca la declaració de l’estat de guerra, la intervenció de l’exèrcit, que domina ràpidament la situació després d’alguns combats a la Pl. de Catalunya i Rambles, on moren una cinquantena de persones, la detenció de Companys i la fugida de Dencás, el més espavilat, que fuig a França. L’autonomia catalana resta sospesa pel Govern central i la Generalitat ve substituïda per un Consell de la Generalitat designat pel Govern de la República, en el que participen diferents dirigents de la Lliga Regionalista de Catalunya i el Partit Republicà Radical. També és arrestat el futur president de la República espanyola, D. Manuel Azaña, que es trobava a Barcelona per assistir als funerals del que fou ministre del seu gabinet, Jaume Carner.