Una saga sense cap interés

Una saga sense cap interès
O millor, una “saga” sense massa interès!

No en té gaire, en efecte, excepte potser per a mi. I encara…

Corria l’any 1925 quan el pare i la mare es varen conèixer a La Habana. Ella hi havia arribat com a mainadera dels petits de la senyora Salat, a Barcelona, que marxava a Cuba amb el marit, D. Francisco Salat, i els seus fills, per passar una temporada llarga, doncs el Sr. Salat volia controlar de prop els seus afers en aquell país.

Com a molts catalans del s. XIX que havien assolit una posició important, el Sr. Salat, quins olis tenien una ben guanyada reputació a tot Espanya, havia iniciat la introducció dels seus olis a l’Amèrica del Sud i Central.
Com a base d’operacions havia triat La Habana – que a principis dels s. XX mantenia una gran activitat comercial amb Espanya – i des d’allà, segurament, feien la distribució a l’Argentina, Uruguai i Xile.

A Barcelona tenien la central – olis Salat, que ara ven la firma Successors de Joan Ballester – D’altra banda, és probable que, com d’altres empresaris catalans, entressin també en el negoci dels “ingenios” sucrers, per vendre el sucre de canya al seu establiment català.

El pare, pel que tinc entès, era jardiner a l’empresa Salat, de La Habana. El típic emigrant gallec (ell provenia d’un llogaret de la província de Pontevedra anomenat San Miguel de Castro, prop de La Estrada) que els anys 20 havia optat per cercar fortuna a les Amèriques, com tants d’altres gallecs que, a principis del segle XX, fugiren de la tremenda pobresa que afligia des de temps immemorials el Nord-est espanyol, amb més força encara que a d’altres regions del país.

Amb la independència dels distints països americans continuà el procés migratori cap a Sud-amèrica, que es centrà durant els finals del segle XIX i inicis del XX a l’illa de Cuba així com a la Argentina. Es calcula que uns dos milions d’espanyols (en gran majoria gallecs i bascs) emigraren cap a aquests països, entre 1857 i 1935. La successió de crisis governamentals, la marxa desfavorable de la guerra del Rif, la agitació social i el cop d’estat del general Primo de Rivera, el 13 de setembre de 1923, contribuïren molt i molt a aquesta fugida massiva a la recerca de fortuna, tota vegada que la economia a casa nostra, que havia tingut una lleugera millora durant la guerra mundial del 14/18, degut a la nostre neutralitat, havia tornat a davallar terriblement a tot el territori.

Doncs bé, Cuba era el lloc que el destí havia senyalat perquè ells dos es trobessin. Dos pobres emigrants (sembla mentida que un país com Espanya amb una quota d’emigrants, que ja prové dels inicis de l’Edat Moderna, al segle XV, ara, sembla menysprear als que ens arriben cercant el mateix que nosaltres anàvem a cercar a terres molt més llunyanes en molts casos), trobant-se sols i nostàlgics de la seva terra. Sobre tot el pare, doncs ja es coneguda la famosa “morriña” o “nostalxia” dels gallecs que es correspon amb la “saudade” dels portuguesos…

La mare, com he dit abans, sembla s’havia fet necessària com a mainadera dels fills dels Salat, i per això, deurien proposar-li els acompanyés a La Habana, sobre tot, si els nens s’havien encaterinat amb ella. Vull pensar que a la meva avia li faria ben poca il•lusió – sobre tot després de les terribles pèrdues del marit i 5 fills per la grip del 18 –la marxa de la seva filla.

Però tenint compte de la penúria en la que vivien ells, i la major part dels emigrants del Sud, a Barcelona era, en definitiva, una avantatge per la mare que, així, mantenia un treball més o menys estable, cosa prou difícil en aquells moments.

Suposo, doncs, que en trobar-se el pare i la mare (tots dos treballant pel mateix amo) se’ls deuria obrir el cel i naturalment, s’enamoraren i contragueren matrimoni. Pot ser al registre civil de La Habana o al bisbat encara deu poder trobar-se el certificat corresponent, doncs en aquells anys les parelles més aviat havien de contreure matrimoni si volien viure junts.

M’ha quedat gravada a la memòria la foto de boda que em va deixar veure l’avia molts anys després. Una fotografia encerclada en un gran cor (era el que es feia llavors) en la apareixia el pare molt seriós, seient en una cadira, amb els braços creuats com si fos un ministre i la mare, dempeus, al darrera amb la ma dreta descansant sobre l’espatlla d’ell.

Curiosament (tenint en compte que era La Habana), ell duia un vestit fosc i camisa amb corbata. La mare duia un vestit clar fins als turmells (també segons la moda del moment) amb mànigues llargues i coll rodó. Igualment, estava més seriosa que un Sant Pau.
Segurament, el retratista que els va fer la foto va considerar que allò era el “súmmum” de la fotografia artística.

Poc després d’acabar la guerra civil, a la cantonada del carrer Fontanella i Via Laietana, al costat mar, hi havia un retratista que encara tenia a l’escaparata tot de fotos de boda que semblaven calcades de la dels pares.

Al cap de poc temps, doncs, la mare es quedà encinta.

Quin podia ser el proper pas per ella amb aquesta situació. Doncs regressar a Barcelona, on vivien la seva mare i germans, per tal de sentir-se, si més no, un xic més protegida.

Vull pensar que això no deuria representar massa problema, ni pel pare ni pels Salat. Dic això, perquè per a qualsevol emigrant un fill representava en aquells temps un mal de cap i un destorb en la recerca de fortuna que era la única raó per la que emigraven. Pels Salat també era un problema que la mainadera tingués un fill, doncs, lògicament, hauria d’ocupar-se més del seu fill que dels fills dels Salat.

L’avia havia arribat a Barcelona, convertint-se així amb la típica xarnega . Aquest, com potser sabeu, és un gentilici despectiu i xenòfob que a Catalunya s’aplicava, i s’aplica, als emigrants murcians i andalusos. Ara bé, ja m’agradaria veure on seriem ara sense aquests “xarnegos”, com també, m’agradaria saber on seria la Seguretat Social actual sense el concurs dels “sudacas”, “moros” i “negres”, que han escollit aquestes terres per a treballar. Tots, gentilicis igualment despectius, però és que a Catalunya hi ha hagut sempre una corrent d’opinió entre els considerats catalans “purs” consistent en la creença de que no hi ha res millor al món que elles. Per cert, aquests són precisament els que es permeten criticar el “chauvinisme” francès…

Havia, doncs, com dic, arribat d’Archena, a Murcia, fugint de la malaurada i mal anomenada pandèmia de “gripe Española” del 1918 (mal anomenada perquè on va aparèixer per primer cop va ser als EUA.), amb els quatre fills que li restaven, i desprès que la esmentada grip se li endugués, com he dit abans, el marit i cinc fills.

Una vídua amb tres noies i un noi, el Miquel, del que potser en parlaré en algun altra moment. De les tres dones, la gran (l’Àngels o Angelina), la mare (Concepció o Concha) i la petita, (Dolors o Lola)

Així doncs, la senyora Salat sembla va ajudar a la mare a obtenir un passatge en el vapor Reina María Cristina de la companyia Transatlàntica (vaixell que, per cert, havia ja participat a la guerra Hispano/Americana forçant el setge a la badia de Cienfuegos, el 1898), i arribà a Barcelona sense més problemes, amb un avançat estat de gestació.

Al poc temps, un 15 de desembre de 1926, arribo jo, tot cofoi i grassonet (4 quilos, diuen les males llengües).

(continuarà)