MEMÒRIES XXVI – I SONA LOHËNGRIN!

MEMÒRIES XXVI – I SONA LOHËNGRIN!
I no va ser tan sols Wagner el que va sonar durant la cerimònia, doncs durant tota la Missa vàrem poder escoltar algunes peces que havia seleccionat, de Bach (juraria que una era l’ària de la “Suite en re” i també el “Bist du bei Mir”) que sempre m’han agradat. De fet va haver música tota la Missa i, no voldria equivocar-me, però juraria que el sacerdot que ens va casar fou l’oncle de l’Elvireta, el Dr. Josep Pont i Gol, que l’any següent seria nomenat Bisbe de Castelló/Segorbe. L’Elvireta segur que se’n recorda, però no vull demanar-li, doncs igual m’engega en orris, donat que no vol que faci aquestes memòries.
Jo estava tremolant com una fulla de paper i al meu costat tenia al Jordi Camps, com ja he dit, que també estava una mica nerviós. Quan l’Elvireta va arribar a l’altar, el seu pare, que anava dret com un clau, la va ajudar a pujar els 3 graons que hi ha, i va baixar-los per anar al primer rengle de seients al costat de la mare.
I allà vàrem quedar tots dos, sense gosar ni mirar-nos. (Bé, jo si la mirava de reüll, però ella no alçava els ulls del terra) mentre el sacerdot ens anava llegint la famosa carta de Sant Pau.
Després va venir la Missa, la Comunió i la signatura dels documents a la Sagristia. Per cert, no hi va haver petó de casats; això no estava de moda més que al cine.
Finides totes les burocràcies parroquials, vàrem ja sortir del bracet al carrer, on ens esperava al cotxe. En aquells temps, quan es celebrava alguna boda a les esglésies, sempre s’ajuntava una munió de dones i noies que, quan sortien els nuvis, es posaven a cridar i, a vegades, els llençaven arròs, com a les pel•lícules.
Segur que a nosaltres ens va passar quelcom per l’estil. Al cap i a la fi, estàvem al seu barri i tothom la coneixia. El que passa és que jo marxava com un zombi i amb prou feines me’n adonava del que estava passant.
En tot cas, vàrem reeixir a agafar el cotxe i vàrem posar rumb a cal fotògraf per la foto tradicional. Em sembla que vàrem anar a un que hi havia al carrer Fontanella, costat de mar, cantonada a la Via Laietana.
Un cop superat aquest tràmit vàrem tornar al cotxe i vàrem fer cap a on havíem preparat l’àpat de noces. Era un lloc que, per les economies modestes com la nostre, estava força de moda.
Es deia “Mesón de las Golosinas Españolas” i es trobava a l’inici de l’ Avda. Portal de l’Àngel, 4, pràcticament a l’entrada de la Plaça de la Catedral.
Era un lloc molt pintoresc – ja no existeix – i tenia unes taules allargades i arranjades amb flors, on podia seure tothom pels dos costats. No recordo quans érem. Potser una trentena, i quan vàrem arribar nosaltres dos vull pensar (seguia somniant truites i no me’n assabentava de res) que tothom es va posar a aplaudir, com està manat.
Continuant amb el meu somni suposo que quan va acabar l’àpat, que deuria ser cap el vespre, vàrem marxar cap a casa de l’Elvireta, doncs ella encara anava amb el vestit de núvia i havia de canviar-se.
Això vol dir que vàrem anar caminant –doncs no s’hi pot anar d’altra f,orma en un trajecte de 100 metres- l’Elvireta, amb el vestit blanc de núvia, jo agafant-la pel braç o ella agafant-me a mi, i rodejats de la seva família. Sembla mentida, però tot això està esborrat de la meva memòria, el que vol dir que aquells moments els vaig viure com un robot, doncs altrament, hauria de recordar aquestes situacions com recordo d’altres anteriors.
Podríeu fer l’exercici de tractar de recordar el que vàreu fer a les vostres bodes, a veure si recordeu quelcom...
Aquell matí, la mare de l’Elvireta i la germana petita ja havien pres la preocupació de portar l’equipatge que havien de dur en el viatge de nuvis al pis del Passeig de Maragall i, a més, la seva mare, ens havia preparat un sopar que només calia escalfar.
O sigui que quan ens vàrem acomiadar de la família d’ella (jo ho havia fet de la meva a l’església), amb plors a discreció, per part de tothom, ens vàrem trobar al carrer, vestits com a persones normals i agafats del bracet.
Tampoc sé com vàrem arribar a la pròxima parada, que va ser al Cinema Catalunya, en plena Plaça de Catalunya, també ha desaparegut. Mare de Déu, com van caient totes aquestes fites que tenen tants records...
No sé com vàrem arribar, però deuria ser en el Metro que era el més ràpid. Estava previst que hi aniríem primer al cine, doncs estrenaven “Los 3 Mosqueteros”, en Tecnicolor (que començava aquells mesos a posar-se de moda), i protagonitzada pel Gene Kelly, la Lana Turner, June Allyson i Van Hefflin).
El que passa és que pensàvem que no podíem anar al pis quan encara estaven obertes les botigues doncs ens feia vergonya a tots dos (érem monos, oi?). Així, anant a la sessió de la nit, sortiríem a mitja nit i llavors podríem agafar el tramvia i entrar a casa sense que ningú ens veies.
Quan anaven al cine abans de casar-nos, la pobre Elvireta sempre tenia que lluitar, la pobre, per a tractar de reprimir els impulsos salvatges que jo tenia sempre de petonejar-la i abraçar-la, aprofitant que estàvem a les fosques i la seva germana petita feia veure que mirava la pel•lícula.
En canvi, aquella nit al cine Catalunya, jo em vaig comportar com si fos un pare amb la seva filla. I és que, tots dos, teníem l’ impressió que a sobre del cap hi havia un tub de Neon vermell que, amb lletres parpellejants, deia: “NUVIS A SOTA”...
Quan vàrem sortir del cine, doncs, ens retrobàrem al bell mig de la Plaça de Catalunya un xic desorientats. Tanmateix, com si fes cinc minuts que ens haguéssim conegut i no sabéssim què era el que havíem de fer llavors...
Vàrem, doncs, encaminar-nos lentament en direcció a la parada del tramvia que ens duria a casa (sonava estrany la paraula casa, perquè cap dels dos n’havia tingut mai una abans, de pròpia) i poc a poc anàrem recuperant el senderi que tots dos havíem potser perdut una mica per l’emoció dels moments que acabàvem de viure...
Finalment, arribàrem al niu, després de passar un mal tràngol en el tramvia doncs, novament, ens pensàvem que tothom ens estava senyalant amb el dit. Cal dir que en aquells temps i a aquelles hores de la nit una parella tan jove com la que formaven nosaltres, sols pel món, no era molt corrent, però tampoc era totalment anòmal, com si estiguéssim fugint de la policia... Però així és com ens sentíem tots dos. O sigui que, quan vàrem pujar al pis vàrem potser respirar tranquils.
O al menys, per parlar amb propietat, jo vaig respirar tranquil, doncs l’Elvireta s’anava posant més nerviosa per moments.
La casa estava lluent. La mare de la que, en endavant, podia anomenar amb propietat com la meva senyora, havia fet un esforç per deixar-ho tot brillant i polit. La taula estava parada i ens ho varem mirar tot com si despertéssim d’un somni.
El menjador tot nou, la cuina amb nevera, el bany amb banyera, dutxa i “paper higiènic”. Penseu que jo no n’havia utilitzat mai més que diaris o sigui que, segurament, deuria tenir el “pandero” tot ple de lletres d’impremta... Sort que jo no me’l podia veure...
I teníem telèfon. Què penseu? No tothom en tenia, llavors...
El dormitori tenia el llit fet i entreobert, amb la seva camisa de dormir i el meu pijama, a sobre, plegats amb molta cura. També hi havia la bata d’ella. Jo no en tenia, encara.
Llavors vaig suggerir-li que, si li semblava bé, ens podríem posar còmodes i sopar una mica. Gràcies a Déu, la gana sempre ha estat la meva salvació. O sigui que, agafant el meu equip, vaig fer cap al bany per tal de canviar-me, mentre li cedia a ella, galantment, l’habitació per que ho pogués fer ella sense entrebancs.
Jo ja estava assegut al menjador quan va arribar ella, amb la bata. Estava que marejava!
Li vaig dir que havíem d’immortalitzar aquell moment i vaig preparar la màquina de fotografiar per que ens fes una foto en la que sortim tots dos, mirant-nos, i jo amb cara de ximplet, fent algun tipus de carantoines. La foto existeix encara en l’arxiu privat de l’Elvireta.
Vam sopar una miqueta, no recordo el què, però del que havia preparat la seva mare i després de desar-ho tot a la cuina varem passar al tàlem nupcial, per dir-ho de forma literària.
Aquestes coses deuen haver canviat molt en els darrers 60 anys. Però el 1950 una noia de 22 anys i mig podia ser bastant inexperta en matèria de nois i un noi de 23anys i mig, igualment podia ser bastant inexpert en mataria de noies, encara que ja poguéssim saber allò de les abelles i el pol•len i que els nens no els duia una cigonya de Paris o es trobaven sota una col.
O sigui que, amb més dubtes que altra cosa per part meva, i amb més por que neguit per part d’ella, ens vàrem ficar al llit com dos adolescents de la primera volada...
I llavors fou Troia! O com diria un clàssic “sic transit gloria mundi”
L’Elvireta se’m va posar a plorar amb tant sentiment com si, de repent, se’n hagués adonat que havia caigut en mans de Barbarroja, qui no tindria cap mena d’escrúpol en profanar el tabernacle sagrat de la seva innocència. Què poc se’n adonava ella que jo no plorava també “porque los hombres no lloran” que diu la cançó, però no per falta de ganes.
La sensació que experimentava era la del mecànic que sap que, en pura teoria, si posa en marxa el motor aquest s’engegarà però no gosa prémer el contacte per si quelcom no funciona i tot explota...!
Llavors, amb un gran sospir d’alleujament (soulagement, en francès), li vaig murmurar a cau d’orella que deixés d’amoïnar-se, que no em comportaria com Barbarroja sinó com Sir Galahad o Sir Lancelot del Llac amb la princesa Ginebra. Bé, potser no li vaig això, però sí quelcom de semblant...
I, amb un cast petó a la galta, la vaig abraçar i vàrem adormir-nos com si acabéssim d’arribar d’una escalada al Puigmal!
El que poden fer els nervis!
Previngut com l’és un, ja havia deixat el despertador preparat per l’endemà. A fi que ens despertéssim amb temps suficients per a arreglar-nos i marxar cap a l’aeroport.
Havien pogut descansar com a bebès i ens trobàvem molt més tranquils.
És clar que agafar el tramvia amb les maletes (que eren de les que es portaven a pes, no amb rodes com ara) era el mateix que descobrir al món la condició de nuvis, que no podíem amagar de cap manera. Suposo que no gosàvem alçar el cap, com si haguéssim fet un pecat gros...
Si ho sabessin...!
Després l’autobús a l’aeroport. Aquí ja no érem tan rars doncs segurament deurien haver altres parelles. Imagineu-vos, el mes de maig, en plena primavera. El més de les primeres Comunions i dels casoris!
I la primera facturació de la nostra vida. Jo no sabia res de res però es tractava d’impressionar a l’Elvireta com si fos el Cid. I, evidentment, que me’n vaig sortir.
El nostre viatge, com la cerimònia de l’església, que fou una senyora cerimònia, també era un senyor viatge. No a ses Illes, com la majoria. Millor dit. Sí a ses Illes, però a les de Canàries, que ara seria l’equivalent d’anar de viatge de Nuvis a San Francisco o a Beijing en lloc de a París o Roma.
Primer, però, anàvem a Madrid. Calia veure la capital del reino i el Prado.
L’avió que havíem d’agafar era el famós Douglas DC-3, que era dels que tenia una rodeta al darrera, doncs quan havia aterrat quedava inclinat de la cua. Era un avió bimotor que podia dur unes 40 persones i volava a uns 300 qms/hora i a una alçada màxima de 4000 metres.
El viatge a Madrid era de 2 hores i en aquells vols, et donàvem unes borses de paper per si et marejaves. La major part de la gent que hi anava tenia poca experiència en vols o, com nosaltres, cap. Tanmateix, no varem marejar-nos i el viatge es va desenvolupar força bé. Llavors, a l’alçada que es volava es podia veure per on passàvem. És clar que, en cas de mal temps, també l’entomàvem tot a sobre...
A Madrid, també varem agafar un taxi per primer cop. De l’aeroport a la terminal vàrem anar amb el bus, paro de la terminal a l’Hotel Inglés, ho vàrem fer en taxi, com està manat.
L’Hotel Inglés era un hotel de 2 estrelles, al carrer Echegaray, en ple centre (el carrer surt de la Plaça del Sol), i el vam agafar, perquè a més d’econòmic estava a prop del Prado, i hi podíem anar a peu.
Poc a poc anàvem sentint-nos com una parella d’enamorats i, encara que no ho recordo, segurament anàvem més agafats de la maneta que del braç.
Varen fer la visita de rigor al Prado, però aquella nit, també varem passar-la com a germanets, de la maneta; això de ser Sir Lancelot del Lago té els seus inconvenients, no us penseu. Però jo pensava: totes les fruites quan són més bones es quan estan madures i si estan verdes cal esperar amb serenitat que es puguin collir de l’arbre. I l’Elvireta estava encara una mica verda...
Per altre banda, havia esperat cinc anys... No venia de dos o tres dies, oi?
L’ endemà, tot el mateix camí de tornada cap a Barajas. Allà ens esperava un altra avió, el Douglas DC-4, quadrimotor, amb capacitat per 80 passatgers. Com el DC-3, eren avions que la casa Douglas havia adaptat per l’ús civil però que, en realitat, provenien de la II Guerra Mundial. Com l’avió que varem agafar de Tenerife a Las Palmas, que era un Junker alemany, que ni tant sols havia estat adaptat. Els Junkers eren els famosos bombarders alemanys, trimotors, que també havien estat utilitzats per a transport de paracaigudistes. Així, en comptes de tenir seients de costat, tenien un sol seient lateral a cada costat de l’aparell, on seien els soldats i, ara, els passatgers, com si fossin soldats. Per cert, que a sota d’on seia cada passatger hi havia un paracaigudes, per si de cas. Cal dir però que aquests avions només es deurien emprar per trajectes curts (Tenerife/Las Palmas, era ½ hora), doncs no podies ni beure un got d’aigua.
Doncs bé, vam agafar el famós DC-4 i, cinc hores més tard, varem arribar a l’aeroport de Los Rodeos, al nord de Tenerife, que era l’únic que hi havia llavors. Allà ja ens esperava un cotxe per dur-nos al hotel Taoro.
El viatge l’havia comprat pel mitjans de Marsans, que era l’agència de viatges més important en aquells moments i havia demanat que els Hotels de Canàries fossin de 3 estrelles. “La grande Bouffe, quoi”!
El Hotel Taoro, que es troba a la magnífica vall de la Orotava, al Puerto de la Cruz, era un hotel que el 1950 ja duia uns 70 anys a l’esquena. Havia estat un hotel de luxe al segle XIX (1880,) on s’havia hostatjat el Rei Alfons XII. Per això, quan a Marsans m’ho van dir vaig pensar –santa innocència – que allò devia ser com el Ritz. I potser ho havia estat. Però quan varem arribar nosaltres vam veure que allò era més aviat com l’hotel que Tomás Mann descriu en el seu extraordinari llibre “La Muerte en Venecia” (Der Tod in Venedig), on s’hostatja l’escriptor Gustav von Aschenbach, que acaba enamorant-se del jovenet Tadzio (Luchino Visconti, va fer una gran pel•lícula on Dick Bogarde feia un gran paper, doncs en el fons, interpretava l’homosexual que ell també era). Ho sigui un hotel decadent a més no poder, amb grans cortines i empleats més grans que jo ara.
I amb un tipus d¡hostes que deurien venir tots del segle XIX...
Evidentment, jo no podia permetre que el nostre viatge comencés així, o sigui que li vaig dir al taxista que ens dugués a un bon hotel de debò a la capital, Santa Cruz.
I ja ho crec que ens hi va dur. A l’Hotel Mencey, situat res més que a l’avinguda del Generalíssim Franco. Era un Hotel de 4 estrelles, que acabava d’inaugurar el 8 d’abril del 1950 la senyora de Franco, o sigui exactament un més abans. Aquest hotel està situat en un entorn natural, construït a l’estil canari i amb un gran jardí tropical anexe. El seu nom, ve del “guanche” i vol dir “guerrero al que todos respetan”. Com a Sir Lancelot del Lago... Per tant absolutament idoni i fantàstic, nou de trinca!!
Rebuda de primera categoria. Cistell de fruites a la habitació i...
Heu vist la pel•lícula de Clark Gable y Claudette Colbert “Sucedió una noche”? No? Ja m’ho penso, ja... És una mica antiga. Ell es un periodista i ella la filla d’un milionari que, per una serie de circumstàncies molt divertides, han de passar un temps amagats i dormint a la mateixa habitació. Per poder estar separats, doncs inicialment ella no el pot veure i l’odia cordialment, posen un gran llençol penjant d’una corda, que divideix l’habitació en dos parts i el bategen com “Les muralles de Jericó”. I així passen uns dies, en que es van enamorant poc a poc, fins que una nit, ja no poden resistir més i mentre a la banda sonora del film sonen unes trompetes, Clark Gable llença la tela a terra i crida, així Josué va tombar les muralles de Jericó.
(Pels que no recordeu la Bíblia, Jericó era una vila inexpugnable degut a les seves muralles de pedra, però Josué, lloctinent de Moisés, que l’assetjava, les va derrocar quan els sacerdots que custodiaven l’Arca de l’Aliança, varen tocar uns àngels varen tocar unes trompetes, seguint les instruccions de Yahvée) (Jericó, a la Cisjordania palestina, a prop del Mar Mort i diuen els entesos que la ciutat més antiga del món)
Doncs bé, en veure aquella habitació i el jardí i la cistella de fruites, nosaltres també varem decidir que la fruita ja estava madura i podíem derrocar la muralla de Jericó... I així va donar inici a la saga dels Rey/Gol...
Al•leluia, al•leluia!!
Els dies que vàrem passar en aquell hotel varen ser inoblidables.
Com que al registrar-nos vàrem haver d’ensenyar el llibre de família per demostrar que estàvem casats tot el personal de l’establiment estava assabentat del nostre estat (ara em sembla que als hotels,mentre es pagui la factura, no fan preguntes i “se ne fregano” olímpicament) i, com érem, segons ens van dir, la primera parella de nuvis que s’allotjava a l’hotel, ens tractaven com si fóssim adoptats per la direcció.
Cada dia teníem un cistell de fruites renovat i al restaurant ens mimàvem d’allò més. L’Elvireta ho duia bé i jo també, però ella enrogia cada cop que algun cambrer o cambrera ens deixaven anar alguna indirecta relacionada amb el seu nou estat o, maliciosament, ens preguntaven si havíem dormit bé.
Varem fer les excursions de rigor (al Teide, a Icod, etc. i al Jardi Botánic que, llavors, vigilava un vellet molt simpàtic, que quan vàrem marxar al temps que li donàvem la propina de rigor em va oferir una fruita tropical (el maracuyà) tot fent-me l’ullet i dient-me que era un afrodisiac molt potent. Podeu imaginar-vos la cara de l’Elvireta...
Aixó és molt llarg. Continuarem aviat!