Memories XXIII - Records Romántics

Memòries XXIII

Coves del Drac: ah! Quins records. La passejada en barca amb els acords de “La alborada del gracioso”, de Ravel, i dels “Contes de Hoffman”, de Offenbach...
Increïble, (encara no m’ho acabo de creure) però veritat.
Novament, jo vaig arribar primer i estava traient la meva entrada quan arribaren ells. “L’home del barret” ja els estava esperant...
No sàvia com m’ho faria perquè no hem veiessin, però com va dir el gran Virgili “audaces fortuna iuvat”, o sigui la fortuna ajuda sempre als audaços...
En aquells temps (no ho sé ara com deu ser) tota la visita es feia amb una espècia de penombra que atorgava a la visita un aire a l’ensems misteriós i romàntic. I això, certament, en beneficià doncs em prou feines ens veiem els uns als altres.
Així que vaig entrar dels primers i quan ells varen entrar al seu temps vaig dissimular-me entre el grupet que formàvem fins situar-me pràcticament al darrera de l’Elvireta, separat tan sols per 2 o 3 parelles. Jo era l’únic solitari del grup –això ho recordo be, doncs tots eren parelles o grupets com el que formaven ells – però això em va ajudar, doncs a l’hora de pujar a la barca vaig fer-ho justament al darrera d’ells de forma que varem fer la travessa del llac juntets.
Jo em veia com Lohëngrin, el cavaller del Graal i fill de Percival, quan en una barca menada per un gran cigne blanc, travessa el llac per anar a salvar a l’Elsa, filla del duc de Brabant i amb la que, finalment, contrau matrimoni.
Encara que no havia vist l’òpera –amb prou feines podia anar al cine – però coneixia bastant bé les llegendes artúriques (com a bon romàntic) i les aventures de Percival, Tristán o Tanhaüsser.
Fins i tot, m’havia llegit la Graziella, de Lamartine...
O sigui, que no em costava gaire, o gens, imaginar-me com un heroi de l’Edat Mitja... I és que una mica somiatruites sempre ho he estat... i amb una tendència increïble a posar les dones a dalt d’un altar...
A més, l’aigua del llac era tan transparent que fins i tot semblava que el fons es podia tocar amb la ma, com si no hi hagués gens d’aigua... Això, per a mi, era com un símbol de puresa...!
En un parell d’ocasions vaig sorprendre a l’Elvireta mirant en la meva direcció, però en mig de la foscor era molt difícil que em reconegués, o al menys, m’ho pensava...
Perquè aquell vespre la vaig trucar per dir-li la veritat i demanar-li si ens podíem veure l’endemà, doncs tenia el bitllet de tornada per la nit següent.
La sorpresa va ser meva quan em va dir que ja ho sabia des del primer dia. Inicialment, va fer el paper d’estar una mica enfadada amb mi perquè no m’havia refiat de ella. Però davant de les meves protestes de confiança infinita i que de qui no em refiava era de tots els llops que podien envoltar-la, és va donar per satisfeta.
Aquell dia vaig aprendre dues coses: la primera que, en general, pel que fa a les dones, quan nosaltres hi anem elles ja estan de tornada (m’havia clissat, pel que em va dir, tan bon cop pujava al vaixell), i la segona, que la gelosia, per molt que diguin el contrari, les afalaga... vet aquí!
Perquè desprès d’uns quants precs –com si marxés a la guerra- va accedir a que ens trobéssim davant de la Catedral a mig dematí. Faria veure que no es trobava massa fina i que s’estimava més alçar-se tard i dinar a la pensió.
I així, varem trobar-nos com havíem dit i varem decidir anar al lloc més romàntic que se’m va acudir, o sigui al castell de Bellver, des d’on es domina tota la ciutat de Palma. No aconsegueixo recordar com hi varem pujar. Certament, no fou pas en taxi. Potser hi havia algun altra mitjà, com un autobús públic... La qüestió, però, és que hi varem arribar i varem passar un mati veient els jardins i les dependències del castell, d’allò més fantàstic.
Menys mal que l’Elvireta era una noia virtuosa i estava ben entrenada, com s’esqueia a les noies “comme il faut” d’aquells temps. perquè jo anava ben bé de bòlid... però en fi, quan deia prou, volia dir exactament això...
Així que a l’hora de dinar, varem baixar a la ciutat, vaig acomiadar-me tristament de ella fins al dilluns de la setmana següent, i aquell vespre vaig agafar el mateix Ciutat de Mahón, de tornada.